de l'horta estant

diumenge, 15 de novembre de 2015

BLOG TRASLLADAT



PODEU SEGUIR LLEGINT AQUEST BLOG A: 

http://blocs.mesvilaweb.cat/ferran-suay/ 

dimecres, 11 de novembre de 2015

Supremacisme toponímic

"Els pobles castellans tenen només un nom: el seu; els valencians en tenen dos: el see, i la versió castellana". Sovint he fet servir aquest eslògan per a il·lustrar un fet tan habitual al País Valencià, que per a molts ha arribat a ser banal, i fins i tot a passar desapercebut. 

Si anem per la carretera, ens podem trobar una indicació a Sieteaguas o a Segorbe, que diuen exactament axò: el nom del poble o ciutat. En canvi, si es tracta d'unes altres localitats, ens trobarem amb Sagunt/Sagunto, amb Castelló/Castellón o amb l'impagable Alcoi/Alcoy. Si ja és dubtós què poden afegir una 'o' o una 'n' finals, resulta estrambòtic pensar quin interés hi pot haver a escriure Alcoi amb dos tipus de 'i' finals (com es pronunciaria en castellà 'Alcoi'? Sonaria distint de l''Alcoy' que pronuncien en llegir el segon nom del poble?).

És evident que l'objectiu d'aquestes dobles denominaciones no té res a vore amb facilitar la comprensió o la pronúncia. Més encara, no hi ha dubte que introdueix un factor de confusionisme. Alcalà de Xivert, per posar un cas, apareix escrit de quatre maneres distintes en l'espai d'uns pocs quilòmetres de carretera. Segur que això no despista més d'un turista? Quan lligen Alacant/Alicante, segur que saben que es tracta del mateix lloc?

No és això el que es pretén. Clar que no. L'autèntica intenció està més en la línia de mantenir vius els privilegis que atorga el dret de conquesta. I encara més, deixar clar el missatge que és absolutament innecessari ni tan sols familiaritzar-se amb la llengua el país: tot, absolutament tot, incloent-hi els noms dels pobles, estrà disponible en l'altra llengua; l'única que és realment important.

És per això que la recuperació dels topònims i la dignificació de les retolacions és un dels reptes que té pendents la nova política lingüística. Si Fuenteumbría és exclusivament això, Fuenteumbría, Benicàssim no ha de ser Benicàssim/Benicásim, i Castelló de la Plana no ha de ser, a més, Castellón de la Plana (curiós, per cert, que no hagen aplicat la traducció fidedigna 'Castillito del Llano').

I tot això no té res a vore amb l'utilització d'exònims, que el diccionari defineix com a "Topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a un lloc situat fora de la seua àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat". No veig cap inconvenient que la premsa d'Àvila o de Madrid use els topònims castellans. M'és indiferent si escriuen 'Valencia', 'Lérida' o 'Elche'. És la premsa d'ací la que m'interessa. Siga quina siga la llengua en què escriu. Ha d’apostar la prensa valenciana pel manteniment de la supremacia absoluta del castellà? Ho ha de fer, fins i tot, quan els ajuntaments respectius han optat oficialment pel topònim valencià com a denominació única (com han fet, per exemple, els consistoris d'Almassora o de Vila-real)?

En un intercanvi recent de piulades (dir-ne diàleg seria inexacte), el director d'un mitjà digital d'avast provincial (mantindré la confidencialitat del nom; no m'interessen els arguments ad hominem) m'acusava de ser supremacista per haver criticat el seu ús de la forma castellanitzada dels topònims valencians. Segons ell, propugnar l'ús periodístic de les formes úniques en valencià és una mostra de la meua xenofòbia. Entre les perles de l'esmentat intercanvi, n'hi havia una digna d'esment. A la meua pregunta de si escriuria 'Vinaroz' per Vinaròs, em responia que "en un context castellà, sí". Un context castellà! Es veu que les comarques (ell en diria  'la província') que constitueixen l'audiència del seu diari són 'un context castellà'. Sí que n'hi ha, de pobles dels anomenats 'històricament castellanoparlants'; és cert. I això converteix tota la 'província' en  un context castellà? No és això una declaració clara en favor de la supremacia del castellà?  

Hi ha múltiples maneres de presentar la subordinació, per part de qui l'accepta. Hem viscut i vivim en un territori en què una llengua és clarament dominant i afavorida, i no és difícil d'entendre l'opció de molts individus de sumar-se al bàndol guanyador, adoptar la llengua dominant i procurar guanyar-se la vida tan bé com puguen. No seré jo qui ho critique. És una opció legal i fins i tot legítima. Ara bé, d'entre les formes de disfressar aquesta subsmissió, una de les més repulsives és la d'equiparar víctimes i botxins. Aplicar als intents de recuperació d'una normalitat lingüística, que els valencians ens mereixem tant com qualsevol altre pobre, els qualificatius que serveixen per a denunciar l'exterminacionisme lingüístic practicat sense embuts durant els darrers tres segles, és sencillamente fastigós.

No em molesta particularment que m'insulte a mi. No ofén qui vol sinó qui pot, i ni el conec personalment ni m'afecta l'opinió que tinga de mi. Em repugna, en canvi, la deshonestedat intel·lectual que implica l'exercici d'aplicar el mateix qualificatiu, supremacista, d'una banda a aquells que han maldad (i malden) per exterminar una llengua, sense estalviar cap mena de violència, des dels càstics més evidents fins a les coaccions més subtils, i de l'altra a tota aquella gent que, com molts dels lectors d'aquest article, ha estat esforçant-se, i sovint comprometent la seua seguretat i sacrificant el seu benestar, per retornar la dignitat a una llengua que, sense ser millor que qualsevol altra, és la nostra, i té tant de dret a existir com la que l'esmentat periodista reivindica per a mantenir les denominacions imposades (manu militari, no ho oblidem) als nostres pobles.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Política lingüística per a un país en construcció


Publicat a Vilaweb (20/07/2015): http://www.vilaweb.cat/mailobert/4449357/politica-linguistica-pais-construccio.html

Durant els darrers vint anys, el País Valencià ha estat el laboratori d’una política lingüística ben planificada, que perseguia un objectiu clar i correctament definit: exterminar el valencià de la vida pública. Per raons de conveniència electoral, aquest objectiu mai no s’ha expressat obertament. Ans al contrari, s’ha disfressat amb una pàtina de folklorisme regionalista amanit amb abrandades declaracions d’amor a la llengua (formulades la major part de les vegades en castellà), convenientment dosificades en els moments electoralment escaients. Essencialment, podem dir que el paper que els governs del PP reservaven per a la llengua dels valencians es restringia a cridar ‘Visca la Mare de Déu!’ i ‘Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà’. I, sempre que trobaven que podia servir per a atiar la discòrdia i el conflicte, a afirmar (de nou, habitualment en castellà) que valencià i català no són la mateixa llengua. Tota la resta de la vida pública i privada, estaven ben contents si transcorria íntegrament en castellà. 
Han estat vint anys llargs d’aquesta medecina, i els resultats són ben visibles tant en el paisatge lingüístic de pobles i capitals valencianes, com en el panorama desèrtic dels mitjans de comunicació. No així en la llengua parlada, que -sorprenentment- manté una vitalitat perfectament audible si parem orella, i alhora, convenientment invisibilitzada per l’omnipresent norma de subordinació lingüística.
Amb el canvi polític, un dels aspectes que molta gent espera que canvie notablement és, precisament, el lingüístic. I això posa sobre la taula una sèrie de reptes, que m’agradaria resumir en 10 objectius, que proposaria com a prioritaris.
  1. Recuperar el prestigi institucional. Una llengua que no parlaven pràcticament  mai les autoritats, difícilment pot tenir cap mena de prestigi. Recordem que tant l’anterior president de la Generalitat, com la batlessa de València o la d’Alacant no estaven capacitats ni per a pronunciar correctament una frase sencera. Els càrrecs electes d’aquest nou període tenen la responsabilitat de fer un ús correcte, digne i consistent del valencià, sense subordinar-se automàticament a la llengua dels interlocutors. Serà important que no cometen errors absurds com ara fer ells mateixos de traductors de les seues declaracions públiques. Fer això els rebaixa a ells i a la llengua, perquè  transmet  clarament el missatge que el coneixement del català és innecessari, i per tant, irrellevant. 
  2. Canviar la llengua d’ús normal en les administracions públiques. Amb el lideratge del partit castellanista, l’administració valenciana ha estat, quant al funcionament intern, indistingible de la vallisoletana. ”Tot en castellà i per al castellà” sembla que ha estat la màxima rectora dels darrers vint anys. Com a ciutadans, havíem de demanar explícitament (sovint, unes quantes vegades) que l’administració se’ns adreçara en valencià, per tal d’aconseguir comunicacions -sovint plenes de faltes d’ortografia- en la nostra llengua oficial. S’ha de normalitzar, i establir per defecte, l’ús de la llengua pròpia en les comunicacions internes i externes de les distintes administracions valencianes. 
  3. Transcendir l’àmbit educatiu. Un dels encerts dels exterminadors lingüístics ha estat inculcar la idea que ‘la llengua’ és un tema que afecta exclusivament l’àmbit educatiu (per a, després, intentar també minoritzar-la en aquest àmbit). Per a entendre la falsedat d’aquesta idea només cal comprovar com amb l’altra llengua oficial (l’única que és oficial de veritat: el castellà) no es produeix cap restricció d’aquest tipus. La llengua és precisament un dels elements més transversals de tota societat. Ni la sanitat, ni l’economia, ni l’urbanisme, ni cap altre aspecte de la vida social no es poden desenvolupar sense llengua: tot es fa en un idioma o en un altre, i el retorn del valencià a l’estatus de normalitat que li correspon no pot confiar-se exclusivament al sistema educatiu.  
  4. Ser transversal. Estic convençut que es farà molta i bona faena des de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, ubicada orgànicament en la Conselleria d’Educació Cultura i Esports. Caldrà, però, que totes i cadascuna de les accions de les institucions valencianes es facen amb perspectiva lingüística; és a dir, que sense ignorar que tot es fa en una llengua o en una altra, i que la responsabilitat dels governants és la d’avançar cap a la igualtat lingüística. Recordem que ja hi ha una part de la població valenciana, la que prefereix expressar-se en castellà, que té tots els seus drets lingüístics perfectament i efectivament reconeguts. Són els drets dels altres parlants, dels qui preferirien viure en valencià, els que cal defensar i impulsar per tal d’equiparar-los als dels seus veïns. Cap societat democràtica no hauria de tolerar l’existència de ciutadans de primera i de segona; i això és el que passa ara mateix al País Valencià.
  5. Dignificar la toponímia. Els pobles castellans tenen un nom: el seu. Per contra, els pobles valencians en tenen dos: el seu i una versió convenientment castellanitzada. Les carreteres estan plenes d’absurditats com Elx/Elche, Sagunt/Sagunto o Benicàssim/Benicasim, que no aporten cap informació rellevant i, en canvi, transmeten clarament una imatge de subordinació indigna. Cada poble o ciutat ha de tenir un sol nom propi, que cada persona, en llegir-lo, pronunciarà tan bé com les seues habilitats fonètiques li ho permetran. La normativa que atorga a cada corporació municipal la facultat de decidir quina forma gràfica ha de tenir el nom del seu poble és un absurd que només pretenia contribuir a la desregulació i desprestigi de la toponímia valenciana. Això s’ha de corregir mitjançant una nova normativa aprovada per les corts. 
  6. Abandonar el bilingüisme supremacista. El principi rector d’aquesta perversió és: tot allò que està en català ha d’estar també en espanyol, però no a la inversa. No s’aplica exclusivament a la toponímia, i pretén transmetre la idea que la llengua pròpia és absolutament prescindible. Més encara, que no cal que ningú es contamine llegint-la. És per això que, convenientment, es proveeixen traduccions per a missatges tan difícils de desxifrar com  ara 'Nord/Norte' o 'Direcció/Dirección'. És insultant, tant per al català com per a la intel·ligència dels lectors. Qualsevol persona capaç d’entendre què significa ‘Norte’ també sap què vol dir ‘Nord’, sense necessitat de traducció. Un multilingüisme eficient hauria de substituir aquesta pràctica: allò que siga important que molta gent entenga (per exemple, instruccions d’emergència o informació d’interès turístic) ha d’estar en diversos idiomes. I s’ha d’assumir institucionalment que, tal com explica perfectament el professor Moreno Cabrera, qualsevol persona que domina el castellà també està perfectament capacitada per a entendre instruccions escrites en català.  
  7. Arribar al sector privat. Un altre dels grans èxits de la política exterminacionista que hem patit és haver deixat en herència una legislació que desprotegeix absolutament el valencià en l’àmbit de l’activitat privada. Comerços, negocis o grans superfícies no tenen gens d'obligació legal de respectar els drets dels valencianoparlants. Tot queda, per tant, a mercè de la bona voluntat de les empreses. Fins i tot abans de modificar aquesta legislació descaradament pancastellanista, el poder polític pot influir molt en la proclivitat del sector privat a usar (i així prestigiar) el valencià. 
  8. Recuperar la col·laboració amb la societat civil. Els anteriors governs identificaven com ‘l’enemic’ el ric teixit associatiu valencià, i específicament, les associacions que treballen per la llengua i cultura valencianes. No sols les han ignorades sinó que les han combatudes amb tots els mitjans al seu abast (recordem, com a exemple, les multes milionàries –i finalment, declarades il·legals– contra Acció Cultural del País Valencià). Ara s’obri un període en què ajuntaments, diputacions i la mateixa Generalitat podran cooperar honestament amb la societat civil per tal d’assolir l’objectiu comú de restablir la normalitat cultural i lingüística que tota societat necessita.
  9. Desconflictivitzar la llengua. Si cal identificar l’èxit més gran entre totes les polítiques antivalencianes que han perpetrat els governs anteriors, jo assenyalaria la conflictivització. Connotar com a conflictiu l’ús d’una llengua és una manera altament efectiva de reduir-ne l’ús i de desanimar tant els parlants actuals com els qui la podrien aprendre. Són molts els aspectes que s’han estigmatitzat per la via d’associar-los amb situacions conflictives (incloent-hi l’ús impune de la violència contra persones, pel fet de parlar en valencià). La palma, però, segurament se l’emporta el tema onomàstic: valencià o català? Els valencians hem dit i diem ‘valencià’ a l’idioma que parlem, des de fa segles. I probablement continuarem fent-ho així.  No és un fenomen paranormal; ni tan sols estrany. Ho fan així, mallorquins, menorquins o eivissencs, en el nostre mateix àmbit lingüístic, andalusos o argentins en el de l’espanyol, o molts americans dels Estats Units, en l’anglòfon. I això no vol dir que ignoren o que neguen el nom amb què la seua llengua és coneguda internacionalment. Crec que aquest és un bon horitzó per al valencià; una denominació perfectament homologable que no implica cap negació d’identitat amb la resta de variants dels territoris catalanoparlants, i que no s’hi ha de contraposar de cap manera. Caldrà, per tant,  reconéixer per llei l'equivalència de la doble denominació ‘català' i 'valencià' a fi de superar definitivament l’ús interessat de la contraposició 
  10. Generar models. No sols en l’àmbit polític o institucional s’ha de visibilitzar el valencià com un idioma d’ús normal i perfectament legítim. També cal que es facen visibles models en àmbits com la música, l’espectacle, l’esport, l’oci, les festes, etc. La transversalitat és precisament això. I és això el que dota de ‘normalitat’ l’ús d’un idioma; que ho facen els uns i els altres, en tota mena de registres, des dels més col·loquials fins als més cultes, i en tota classe de situacions. Els idiomes normals ja ho tenen, això. Sintonitzem qualsevol cadena de TV en francès, anglès o espanyol i ho podrem comprovar immediatament. La recuperació d’uns mitjans de comunicació propis i autocentrats serà un element central per a poder assolir aquest darrer objectiu.
Probablement n’hi ha més, i és segur que tots són interdependents, i que s’han d’aconseguir de manera sincrònica. Si cal resumir tots els objectius en un de sol, diria que la nova administració valenciana ha d’actuar, en totes i cadascuna de les seues iniciatives, amb perspectiva lingüística. Ço és, sense oblidar que tot allò que fem treballa en favor --o en contra-- de la llengua que, tot i el caràcter oficial que té reconegut des de fa unes poques dècades, fa més de 300 anys que no ha tingut ni tan sols un mínim suport institucional. Avançar cap a la igualtat lingüística és un deure moral i democràtic, que el nou govern no ha de defugir en cap de les seues actuacions. 

dimarts, 14 de juliol de 2015

Premsa militant



El diari ‘Información’ publica la notícia del nomenament de Tudi Torró com a cap del servei territorial d’Educació a Alacant, amb el títol “Una férrea valencianista, jefa territorial de Educación”. Em consta que l’adjectiu ‘férrea’, o la variant ‘acérrima’, que es fa servir en el cos de l’article no són, en sí mateixos, pejoratius. Em xoca, però, que mai no els he vist aplicats a cap dels membres del govern anterior.

Hi ha alguna manera millor de professar una fèrria militància lingüística que declarar que ser valencianoparlant és un defecte? Això va fer, literalment, l’anterior Consellera d’Educació i Cultura, Maria José Català, sense que ni l’esmentat diari ni cap altre representant de la premsa sucursalista (l’única que podem comprar els valencians als quioscos) li dedicara epítets com ara “castellanista radical” o “fervent defensora del castellà”. Imaginem, només per un moment, que una Consellera d’Educació i Cultura de, posem per cas, el govern de la Rioja, afirmara que ser castellanoparlant és un defecte. Què en diria la premsa regional? I, més important, quant de temps duraria en el càrrec?

Doncs, al País Valencià, no sols ha esgotat la legislatura, i l’ha convertida en un exercici de disciplinada militància pancastellanista, sinó que la premsa no li ha dedicat cap adjectiu com els que endorsen ara a Tudi Torró, o a l’equip de treball que ha organitzat en Conseller Marzà, qualificat en el mateix article, com “activistas por la lengua”. Que no ho eren els membres d l’anterior Consell? Em consta que Tudi Torró i altres membres de l’equip del conseller Marzà s’expressen habitualment en valencià. Dubte molt, però, que ho facen el 100% del temps, tal com ho fan, per exemple, Alberto Fabra o Sonia Castedo. Algú els ha qualificat a ells d’acèrrims defensors de la llengua dels castellans?

Els termes que usa la premsa sucursalista són una bona mostra del que podem anomenar supremacisme banal. És supremacisme perquè, en un territori amb dos idiomes oficials, apliquen criteris distints per a valorar els parlants d’un i de l’altre. Uns criteris que equivalen a assumir que un dels dos és més oficial que no l’altre, i que els seus parlants tenen més drets. I és banal perquè no fa referència expressa a cap corpus ideològic subjacent, sinó que es recolza en el tòpic i en l’statu quo, per tal de reproduir l’esquema existent, segons el qual ‘la llengua’ és, exclusivament, el valencià. Que potser el castellà (l’espanyol, com prefereix anomenar-lo la insigne cosmopaleta que seu a les corts valencianes) no és una llengua? Deu ser per això que només es pot ser ‘activista’ o ‘ferm defensor’ del valencià, mentre que intentar exterminar-lo del sistema educatiu, i tancar tantes unitats educatives com han pogut, no qualificava els governants del PP com a -per exemple- ‘activistes radicals a favor del castellà’, o ‘castellanistes acèrrims’. 

L’equip de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports està format per persones que, com qualsevol càrrec públic, hauran de demostrar que són competents per a les funcions que els han estat assignades. Només cal que els donem temps i ocasions per a demostrar això mateix, o bé el contrari. A diferència dels anteriors equips, es tracta, en tots els casos, de persones plenament capacitades en les dos llengües oficials (és això un defecte, en comparació amb la semi-capacitació de molts dels membres de l’anterior govern?). I, per marcar encara més les diferències, es tracta en molts casos de gent que ha destacat per la seua activitat pública i privada en favor de la llengua pròpia del territori que ara governen. Estic d’acord que això els qualifique com activistes, sempre que s’especifique que ho són a favor del valencià, i que la denominació s’aplique, amb tots els complements necessaris (radical, ferri, acèrrim o decidit) també als seus predecessors, això sí, amb referència explícita a l’idioma pel qual han estat i són activistes, el castellà. 


Això també seria aplicar el principi d’igualtat lingüística. Si els qui pensem, parlem i escrivim  habitualment en valencià som ‘ferris valencianistes’, és just que noms com els de Barberà, Fabra, Català, Ripoll o Castedo, entre tants altres, ben coneguts per expressar-se sempre i sense excepció en el digníssim idioma dels castellans, siguen coneguts com a ‘ferris castellanistes’.

diumenge, 21 de juny de 2015

Valenbici


El servei de lloguer de bicicletes de l’Ajuntament de València és un magnífic resum de l’estil polític de l’anterior consistori.
Podem començar pel nom, ‘ValenbiSi’, que passa per alt que ‘Valenbici’, que seria la denominació més lògica, ja sona així, amb un ‘sí, final. Això sí, amb fonètica valenciana, cosa que impossibilita que als dissenyadors els haguera pogut passar pel cap un nom així. 

Si, després de parar atenció al nom, mirem el lloc web, cabarem de fer-nos-en una ide cabal. La pàgina es presenta directament en castellà. Si vols canviar l’idioma, i després de comprovar que no està -com és habitual en altres webs- a la part superior i en lloc ben visible, has d’anar a la part inferior esquerra, per a trobar que, en peu d’igualtat, apareixen les opcions Castellano (innecessari, el web ja l’usa per defecte), English, i per últim, Valencià

La versió en valencià, et permet entrar a “Meu Compte”, prova evident que no hi havia ni una sola persona amb el nivell elemental de valencià aprovat, capacitada per a explicar al dissenyador que, en valencià, es diu “el meu compte”. Es veu que un traductor automàtic defectuós és el sostre del respecte que per a l’empresa d’amiguitos del alma que probablement guanyà l’adjudicació del servei, mereix la llengua dels valencians. 

Això sí, en el moment en què entres en la secció de preguntes freqüents (FAQ), ja has tornat al castellà. No hi ha respostes per als qui volem navegar en valencià. Només els qui prefereixen altres llengües tenen el dret de conéixer-les. I això mateix passa amb el pla de les estacions, amb l’oferta d’una assegurança i amb qualsevol opció secundària de navegació. 

En anglés, en canvi, les preguntes freqüents sí que obtenen resposta. I això mateix passa amb el servei telefònic. Quan he demanat en valencià que em passaren amb alguna persona capacitada per atendre’m, no hi havia ningú disponible. En canvi, quan ho he demanat en anglés, m’ha atés una persona que es feia entendre acceptablement. És el mateix nivell que hauria acceptat de bon grat si alguna vegada s’hagueren dignat atendre’m en valencià. 

El servei de lloguer de bicicletes és una bona idea, que ja funciona en moltes altres ciutats, i que ha de seguir funcionant a València. No hauria de servir, en canvi, per al que ha estat un dels objectius centrals del govern anterior, de profunda inspiració pancastellanista: fer invisible el valencià.

No era, només, no usar-lo mai (o degradar-lo miserablement quan es decidien a fer-ho, probablement sota els efectes de substàncies estupefaents), era també invisibilitzar-lo. Ocultar-lo als terminals del servei de lloguer de bicicletes; amagar-lo a la web; impossibilitar-lo en les consultes telefòniques. ‘El valenciano no existe!’ ha estat, sens dubte, la seua màxima i principi suprem d’actuació. El seu ideal era que un turista que passara uns dies al cap i casal se’n poguera tornar a casa sense ni tan sols saber que ací existeix un idioma que no és el dels castellans.

La invisibilització, junt a la connotació política, la degradació i la divisió, figuren entre els mecanismes més comuns en qualsevol manual d’extermini lingüístic. 


És per això que una de les coses urgents que s’haurien fer, tan prompte com siga possible, és retornar al valencià la categoria de llengua visible, en tots els àmbits. La web del Valenbici, com totes les que depenen de l'ajuntament, hauria d’aparéixer directament en valencià, amb opcions ben visibles de canviar a altres idiomes, que siguen evidents en la primera pantalla i no obliguen l’internauta a fer un treball detectivesc per tal de trobar-les. Al telèfon hi ha d’haver sempre personal plenament capacitat, també en termes lingüístics. 

En un territori en què conviuen un idioma dominant i un de propi, que està en clar desventatge, tota política s’ha de fer amb perspectiva lingüística. Retornar al valencià, la dignitat que li han robat els esforçats castellanistes que han ocupat les poltrones durant més de dos dècades, hauria de ser un objectiu central del nou equip de govern. I no són precisament els diners, allò que resulta més urgent, sinó dignitat. Això sí, en dosis generoses. 

dimarts, 12 de maig de 2015

Capacitació bilingüe

Amb gran encert, Escola Valenciana parla de la necessària capacitació bilingüe del professorat, en el document "L'escola que volem". Els mestres estan per a desenvolupar les capacitats dels estudiants, i per a incorporar-ne de noves, sempre que siga possible. Seria inadmissible que qualsevol mestre fóra un factor limitant, en comptes d'un estímul per al creixement en habilitats que han d'experimentar els alumnes. I això és exactament el que passa si es permet l'accés al magisteri de persones que no estan capacitades en les dos llengües oficials.

La limitació és molt fàcil d'entendre si la traslladem a un àmbit acadèmic concret, com el de les matemàtiques. Algú consideraria capacitat per a impartir classes un mestre que sabera restar i dividir però no sumar i multiplicar? Seria la ignorància d'aquestes operacions, atribuïda si convé a raons familiars ("És que, malauradament, vinc d'una  família no sumatòria"), un eximent, que li permetria aprovar les oposicions?

En un sistema educatiu que s'insereix en un marc legal amb dos idiomes oficials, l'única manera de garantir l'equitat en el tracte i la igualtat d'oportunitats és que tots els mestres estiguen plenament capacitats en les dos llengües.

I si això val per als educadors, què en podem dir del representants polítics? Com és possible que algú que aspira a governar un territori es permeta ignorar el 50% dels idiomes oficials? Fer-ho així només pot indicar dos coses: (a) que no té capacitat intel·lectual suficient com per aprendre una llengua (per cert, molt pròxima a la que ja domina), o (b) no té cap interés, ni respecte per aquesta llengua (la que no domina) i només li importa l'altra i -per tant- els parlants de l'altra.

Qualsevol de les alternatives (i cal dir que hi ha la possibilitat que, en algun candidat, es donen les dos opcions al mateix temps) hauria de ser suficient per a desqualificar algú com a candidat electoral. No ens convenen ni persones amb escasses capacitats intel·lectuals, ni gent que menyspree i ignore olímpicament la llengua que molts dels ciutadans que aspira a governar, usen cada dia.

L'exercici realment útil per a saber què pensen els partits sobre la llengua dels valencians no és mirar què en diuen als respectius programes electorals. Ja sabem que el paper és molt sofert i ho aguanta tot. Propose, en canvi, que fem dos coses ben senzilles. La primera és mirar quin ús fan del valencià en les seues intervencions orals i escrites. L'ignoren tot el temps (castellanisme combatiu)?, el limiten a unes quantes paraules (folklorisme degradant), el camuflen, l'amaguen i el barregen amb el castellà (camaleonisme trampós), el col·loquen com fent un entrepà, només al principi i al final (nadar i guardar la roba)?...

La segona és comptar quants dels candidats de cada llista tenen la capacitació bilingüe, i quants són simples discapacitats lingüístics, que ignoren la meitat de les llengües oficials. Un partit no pot fer més que allò que facen les persones que el representen, i cap partit no pot actuar a favor d'una llengua que els seus líders menyspreen fins al punt d'ignorar-la.

Són coses ben fàcils de fer. Només cal que mirem, escoltem, i si ens en donen l'oportunitat, preguntem respectuosament als candidats si estan capacitats per a atendre'ns a tots, o si únicament els interessen els votants que prefereixen expressar-se en la llengua dels castellans. 

dilluns, 27 d’abril de 2015

No cal que lluiteu tant


Les Trobades d'Escola Valenciana són, sense dubte, una de les millors troballes dels darrers anys. A més d'un temps i un lloc de trobada, són una forma excel·lent de fer visible una normalitat i un respecte pel valencià, que desgraciadament són difícils de trobar en altres àmbits de la vida social valenciana.


Fa molt de goig contemplar tanta gent de molt diverses filiacions ideològiques i de diversos orígens lingüístics, compartir espai, temps i activitats en les paradetes de cada escola. El fet que moltes famílies que usen el castellà com a llengua de comunicació acudisquen regularment a la cita és un èxit imprescindible, de què tots ens podem congratular. Una societat moderna no pot estar constituïda per cap reducte genealògic. No són els cognoms o els orígens els que importen. Mireu, si no, els cognoms indiscutiblement valencians que, en general, exhibeixen la majoria dels pancastellanistes radicals del partit que (encara) ocupa la Generalitat i els principals ajuntaments del País Valencià. No són cognoms valencians, ni orígens valencians, ni declaracions d'amor a la llengua, el que ens cal. Ens cal respecte, normalitat, ús.

En la Trobada de Godella, diumenge passat, vaig passar per davant d'una parada que venia camisetes amb un lema 'Lluitem per la llengua', que em va fer pensar. Què és exactament 'lluitar per la llengua'? Cridar ben fort en les manifestacions? Signar manifestos per internet? Renegar en privat de les autoritats tan castellanistes que patim?

Ho dic perquè poc després vaig veure algú que vestia la camiseta en qüestió parlant en castellà amb una persona que, amb mi, parla en valencià sense cap dificultat aparent. Ho dic també, perquè moltes de les persones que veig lluint camisetes per l'estil el dia de les Trobades, me les trobe després parlant en castellà a la porta de l'escola, amb altres persones que duen els fills a la mateixa escola en valencià, i que estan perfectament capacitades per a entendre'ns quan els parlem en valencià.

Torne a preguntar-ho: què és exactament 'lluitar per la llengua'?

De què val cridar ben fort, signar manifestos o renegar si després contribuïm a la castellanització tant com ho fan els castellanistes radicals que ens governen? Què és, si no castellanitzar, parlar en castellà a qui et pot i et vol entendre en valencià? Què necessitem per a parlar-li a algú en valencià? Que porte una camiseta de 'lluitem per la llengua'?

No lluitem tant, per favor! En comptes del gran sacrifici de la lluita continua, propose una cosa molt més modesta i quotidiana: parlem en valencià. Esmentaré, només, tres coses molt senzilles que podem fer cada dia, sense posar en risc la nostra integritat física:

1. A la porta de l'escola, quan parlem amb altres pares i mares, no suposem que ningú està genèticament incapacitat per entendre la llengua en què s'eduquen els seus fills. Parlem en valencià amb tothom, i comprovarem que (a) molta gent també el sap parlar, i (b) els qui encara no en saben, agrairan l'oportunitat de practicar-lo, ja siga activament o passiva.

2. Dins i fora de l'ambient escolar, parlem en valencià amb tot aquell que no ens demane explícitament una altra cosa (i especialment amb els qui no sols ens entenen, sinó que també parlen valencià com nosaltres). Observareu que, bàsicament, no passa res. Només que deixeu de ser valencianocallants i passeu a la molt més noble categoria de valencianoparlants.

3. Quan lloguem un local per a celebrar aniversaris, demanem que ens posen la música en valencià, i una versió de la cançoneta 'Aniversari feliç', que no siga la mateixa que ensenyen en les escoles madrilenyes. Paguem el mateix preu que paguen els castellans, de manera que podem reclamar el mateix servei.

Ja sé que tot això no té la mística de la 'lluita per la llengua'. Que no ens permet sentir-nos esforçats herois, quan fem l'increïble gest de valor consistent en lluir una camiseta d'atrevit eslògan durant tot un matí de diumenge, abans de tornar a disfressar-nos de castellans per a passar la setmana.

No ens calen molts herois. No són, principalment, lluitadors incansables i coratjosos el que necessitem. Més bé necessitem simples parlants. Gent normal, que d'una manera no gens heroica però sí constant, usa la seua llengua per a viure amb normalitat. Parlants que exerceixen de parlants i, per tant, lligen, pensen i parlen en la seua llengua. No cal que lluitem tant. Cal, això sí, que estenguem una miqueta l'exercici de la dignitat, i que la mantinguem més enllà de la cita anual amb les Trobades.