de l'horta estant

divendres, 18 de desembre de 2009

Després de les consultes


Els dies següents als 13-D estem veient proliferar grups i plataformes que reivindiquen l'independentisme, alhora que en reclamen la unitat d'acció. El fenomen no és necessàriament nefast -com pretenen alguns- ni debilitador, com agradaria a molts altres. Moltes vegades s'ha escrit -i amb raó- que el fraccionament, el sectarisme i les actituds caïnites són el càncer d'un teixit social, com el nostre, ric en agrupacions, associacions,  casals i penyes, però mancat d'autèntica capacitat de decisió, és a dir, de poder polític.

La desunió i les lluites intestines no són pas una conseqüència estranya, sempre que -en qualsevol grup social, ja siga humà o animal- es produeixen estats de precarització. Si reduïm -per exemple- l'espai en què conviuen més o menys ordenadament un grup de ratolins, observarem com -immediatament- el nivell de conflictivitat interna augmenta de manera substancial. Passarà el mateix si els hi restringim la quantitat d'aliment o d'aigua. Aquesta és una constant al llarg de tota l'escala evolutiva. I els humans, en això, tampoc no som una excepció. Així, les conseqüències de l'estat de dependència a què fa segles que estem sotmesos, actuen com un paradigma experimental de precarització, que -previsiblement- ha atiat les diferències internes, i estimulat la conflictivitat entre nosaltres mateixos. Si a això afegim que els governants de totes les èpoques (si més no, els posteriors a  Juli Cèsar) tenen ben apresa la lliçó, i saben que dividir és vèncer, ja tenim prou elements per a entendre el que ens passa.

És veritat que no n'hi ha prou d'entendre la realitat. Cal -a més a més- actuar, i fer-ho de manera eficaç. És per això que, si les diverses plataformes sobiranistes que s'estan presentant són una mostra de la gran força del moviment independentista, i una manifestació de la seua diversitat, aleshores acabaran convergint en un sol bloc fort, capaç d'escorar el panorama polític cap a posicions més normals, és a dir, més sobiranistes, no sols per part dels partits i plataformes que se'n reconeixen, sinó també de les altres forces polítiques que, en el seu desig de captar més vots, miraran d'ocupar posicions centrals en l'espectre electoral.

Durant molts anys, se'ns ha explicat -per terra mar i aire- que l'independentisme era una posició marginal, utòpica, improbable (quan no obertament impossible) i de caire més aviat sentimental. Ara com ara ja són molts els qui estan capacitats per a veure que no és així. Ans al contrari, que la independència és precisament la normalitat. Que no hi cap país que vulga ser dependent. I que -ben lluny de l'utopisme i el sentimentalisme- hi ha sòlides raons econòmiques que ens aconsellen la independència, per pura necessitat, per simple sentit de la supervivència, i per un comprensible desig de progrés, sense cap necessitat  ni tan sols de sentir-nos identificats amb la cultura, la història o la tradició del nostre poble.

Aquest patrimoni de normalitat, que estem podent visualitzar aquests dies, pot beneficiar-se -també- de la proliferació de plataformes sobiranistes. Això necessitarà, però, un clar esforç de generositat per part de tots aquells que estan constituint-les, i guanyant -amb això- presència pública. L'ambició política és perfectament legítima. I estic convençut que moltes d'aquestes persones actuen mogudes per un interés honest per aportar el seu esforç a la construcció d'un futur més desitjable. Tot i això, caldrà que facen -tots plegats- un ferm propòsit de posar per davant de les seues legítimes ambicions la idea central de tot moviment sobiranista exitós: la unitat d'acció. Abans de les pròximes eleccions catalanes, totes aquestes plataformes han d'estar en condicions de fer visible el fet que -per damunt de qualsevol divergència personal o ideològica- representen un poble que vol ser qui és, sense haver de demanar -mai més- permís a ningú.

Per a assolir aquest objectiu caldrà que algunes persones -o moltes renuncieu generosament al vostre protagonisme individual. És exactament això el que esperem de vosaltres.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Artur Mas i altres oracles


El senyor Artur Mas, número ú de Convergència i Unió, afirma que “seria un error convocar-la [la consulta] per evidenciar davant d’Espanya i del món que Catalunya el que vol és simplement ser espanyola”. No deixa de ser curiós com algú pot desqualificar una consulta, precisament pels resultats que s'hi obtindrien. Així doncs, no cal fer consultes! N'hi ha prou de preguntar-li al senyor Mas (o a algun altre oracle clarivident, que n'hi ha uns quants) quin serà el resultat. D'això, que en anglès s'anomena 'wishful thinking', a casa meua en diem "qui té fam somnia rotllos".

Cal dir que no és gens estrany que el senyor Mas s'expresse així. D'acord amb alguns dels més prestigiosos neurocientífics actuals, el cervell humà és una màquina altament eficaç a l'hora de confirmar les seues pròpies hipòtesis. Dit d'una altra manera: el nostre cervell està organitzat de tal manera que tendeix inexorablement a donar-nos la raó, en tot moment i circumstància. Tot considerant això, potser  caldrà que ens preguntem per què el senyor Mas desitja tan ferventment formar part d'una Espanya de què ell mateix es queixa amargament i amb freqüència. La resposta més probable evoca, de nou, una altra característica específica de la condició humana, la que fa referència a l'extraordinari pes específic que té l'experiència pròpia,  per minsa i particular que puga ser. És el que, en termes en planers, podem expressar amb allò tan sabut que "cadascú conta la fira segons li va". I en la fira de les autonomies, la paradeta del peix al cove que ara regenta el senyor Mas, ha fet uns bons resultats. Vint-i-tres anys de govern no són -des de cap perspectiva raonable-- un balanç migrat. Qualsevol botiguer signaria de bon grat un compte de resultats com aquest.

Crec que les afirmacions d'aquest polític, com les de molts altres, no reflecteixen -com seria desitjable-- una visió de la realitat, particularment acurada i fiable, d'acord amb la posició privilegiada de qui les formula. Més aïna són deutores de les seues pors i inseguretats. Sorgeixen del temor -plenament humà, això sí-- d'haver de jugar en escenaris desconeguts, i amb regles noves. I tanmateix, això que el senyor Mas tem, això que fa que ell i uns altres professionals de la política estiguen esforçant-se tant per tirar aigua tèrbola al vi fort de les aspiracions populars, és precisament el que ens escalfa la moral a uns altres i ens dóna ales per a sobrevolar tanta mesquinesa política, tanta mentida i tanta covardia com hem hagut d'aguantar des que la mal anomenada Transició ens va portar aquest subterfugi que alguns s'entesten a anomenar  -contra tota evidència empírica--democràcia. Els nous escenaris i les regles noves, potser fan por, però també són -ara com ara-- l'única esperança real de canvi; d'un canvi que necessitem com l'aire que respirem.

dimecres, 4 de novembre de 2009

El bilingüisme trampós

Ras i curt: el bilingüisme trampós és el que s'aplica per tal que tot allò que està escrit en valencià, ho estiga també en castellà, però no viceversa. És el que apliquen les autoritats responsables del trànsit, quan els panells lluminosos diuen, per exemple: "Per pas inferior a Castelló, Teruel", i un moment després: "Por paso inferior a Castellón, Teruel". En primer lloc, podríem qüestionar-nos la necessitat de traduir al castellà locucions tan complicades com ara "per pas inferior" (no fos cas que algun pobre desconeixedor de l’ idioma d'Ausiàs Marc poguera pensar que significa "gireu a la dreta immediatament i sense mirar"). L'aspecte més interessant, però, és que mentre que el topònim Castelló sí que es tradueix al castellà, per Castellón (de nou, no fos cas que algú pensara que Castelló vol dir Sant Petersburg), mentre que Teruel és Teruel, i no Terol, tant en castellà com en valencià. Conclusió evident: els noms castellans no es tradueixen al valencià; els noms valencians sí que es tradueixen al castellà.

El mateix curiós fenomen podem observar-lo en l'estació de metro de l'Avinguda d'Aragó, que es diu "Aragón", o en la de l'Albereda, que es diu "Alameda", i indica una eixida cap al passeig de la "Ciudadela". Es veu que els valencians, abans de la castellanització, no teníem paraules per a dir Aragó, Albereda o Ciutadella, i així, cada vegada que ens hi havíem de referir, fèiem un piiiiit, com quan, a la televisió, pronuncien alguna paraula malsonant.

El bilingüisme trampós és també el que fa que un representant polític de Massalfassar demane a l'Associació de Mares i Pares d'Alumnes (AMPA) que facen els comunicats adreçats a les famílies en bilingüe, i no en valencià, com s'havia fet, amb tota normalitat, fins ara. Els bilingüistes tramposos, senzillament, no poden suportar que hi haja coses escrites només en valencià. I el trampós de Massalfassar, en concret, es veu que reivindica el dret dels pares i les mares d'alumnes escolaritzats en valencià, a ignorar violentament la llengua en què estudien els seus fills. D'eixa llengua, no en volen tindre ni el coneixement mínim que cal per a entendre un senzill comunicat. No en parlem ja, d'ajudar-los amb les tasques escolars! Jo diria que ignorar l’ idioma en què estudien els teus fill no és una gran idea. No ho sé. Potser estic enganyat, i en realitat és una magnífica estratègia per a garantir l'èxit escolar dels seus fills.

En tot cas, el bilingüista trampós de Massalfassar no pretén que tots els comunicats siguen bilingües. Només faltaria això! Només els que escriuen les persones que opten per expressar-se en valencià han de ser-ho. Les altres, les que prefereixen fer-ho en castellà, tenen tot el seu suport per a seguir fent-ho en estricte règim monolingüista.

El bilingüista trampós tampoc no està gens preocupat perquè l'ajuntament del poble faça tots els seus escrits en un radical monolingüisme castellà, o perquè les superfícies comercials  instal·lades al voltant marginen brutalment el valencià. Això no és important per a ell. Sobretot perquè això implicaria enfrontar-se amb institucions que tenen poder, i el bilingüista trampós prefereix  mil vegades carregar contra les persones que, de manera desinteressada i voluntarista, gestionen l'AMPA del col·legi públic tan bé com saben i poden, i ho fan en la llengua del poble on viuen. El seu esforç bilingüista es concentra, exclusivament, a impedir que hi haja coses escrites únicament en valencià. Totes les altres, la immensa majoria, les que estan escrites només en castellà, no li susciten cap escrúpol ètic.

I per si això fóra poc, el bilingüista trampós es considera tot un campió de la democràcia. Creu  fermament que facilitar que algunes persones puguen viure al poble completament d'esquenes a la llengua i la cultura pròpies, és una gran contribució al pluralisme i a la convivència ciutadana. Ell no vol que tots siguem bilingües. Només vol que ho siguem els valencians, per tal que els altres puguen -si volen- continuar sent plenament monolingües. Segurament ni tan sols ha pensat que, amb això, converteix en forasters eterns aquelles persones que arriben a Massalfassar amb la impertorbable convicció -més pròpia dels colonitzadors- que és la gent del poble qui ha de canviar  hàbits, costums, i llengua -si cal- per tal d'adaptar-se als seus  gustos i a les seues limitacions idiomàtiques.

No hi ha dubte que la facultat més desenvolupada dels humans -i això inclou el bilingüista trampós- és la d'autoenganyar-se. El problema és que massa sovint, de passada, n'enganyen uns quants més, amb la seua demagògia manipuladora, basada en  omplir-se la boca de paraules bensonants com ara 'democràcia', 'pluralisme' o 'bilingüisme',  per a -al remat- acabar posant-se, sistemàticament, a favor del més fort. En el nostre cas, sempre a favor de la imposició sistemàtica del castellà.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Ja no n'hi ha prou de condemnar la violència

La manera com estava redactada la notícia em va deixar perplex. Resulta que havien detingut Arnaldo Otegi i uns altres independentistes bascos quan es reunien "amb la intenció de fer tornar l'esquerra abertzale a les institucions ... mitjançant un distanciament explícit de la violència". No sé què els espantava més, si la intenció de retornar a les institucions, o el distanciament explícit de la violència. Fins ara, pensava jo que havia quedat clar que l'excusa per a il·legalitzar els partits sobiranistes bascos era que no feien una condemna explícita de la lluita armada. No entraré ara en els detalls d'aquesta absurditat, quan no es demana a cap altre partit que condemne res de res. En principi, en les societats democràtiques, una persona o un grup de persones no poden ser jutjats (molts menys, condemnats sense judici) per allò que no diuen, sinó per allò que diuen. I què passa, doncs, ara que el que volen dir és que renuncien explícitament a la violència? Que tant se val! Tant si callen allò que les autoritats espanyoles volen que diguen, com si ho diuen, seran il·legals. I així, els líders aniran a la presó i els seus milers de votants es quedaran sense opció a tenir representació democràtica. De quina manera hauran d'expressar-se si no poden fer-ho mitjançant les urnes? Ha quedat sobradament demostrat que allò que les autoritats espanyoles volen eliminar no és el terrorisme sinó l’ independentisme basc. Van començar per establir una connexió directa entre tots dos conceptes. Després, amb la teoria de "l'entorn", van fer un pas més enllà, i van considerar que tots aquells partits que compartien objectius programàtics amb ETA eren susceptibles d'il·legalització. L'objectiu compartit és, ni més ni menys, la sobirania política del País Basc. I si provarem d'aplicar el mateix raonament a un altre context? El partit més indiscutiblement violent, assassí i enaltidor de la violència que hem conegut en les darreres dècades és la Falange, que mai no ha condemnat els assassinats en massa que va cometre durant la postguerra, ni s'ha desdit de l'ideari que els va justificar, i que continua fent una inequívoca exaltació del terrorisme d'estat cada 20 de novembre. Un dels principals objectius programàtics centrals de la Falange és la unitat d'Espanya. Per tant, tots els partits que comparteixen aquest objectiu programàtic haurien de ser considerats com a part de "l'entorn" de Falange i, en conseqüència, haurien de ser il·legalitzats. O és que volem que tornen a les institucions aquells que les van ocupar durant 40 llargs anys, per a cometre tota classe d'abusos, vexacions i barbaritats?
Una vegada més, queda clar que el règim que es va instaurar a l'estat espanyol després de la mort del dictador Franco no és una autèntica democràcia. Els sistemes democràtics no il·legalitzen idees, no tanquen diaris, no prohibeixen referèndums. Els sistemes democràtics, per contra, garanteixen que els seus ciutadans puguen sentir-se representats en les institucions, vetlen perquè la llibertat d'expressió siga un dret efectiu, i prefereixen -com a mètode del canvi polític--l'expressió de la voluntat del poble a través de les urnes. Qualsevol semblança amb els governs que hem patit des del 1939 és una mera coincidència.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Al País Basc

He estat fa uns dies al País Basc, concretament a la seu de Kutxa Gipuzkoa, a Sant Sebastià. Hi participava en una jornada, fent una conferència sobre estratègies per a incrementar la presència social de l'èuscar. La situació lingüística dels bascos és, pam amunt o avall, molt semblant a la nostra. Tenen una llengua, se l'estimen, i la fan servir molt menys del que voldríen. Igual com ens passa a nosaltres, a hores d'ara ja no és només perquè no els deixen usar-la. Ara ja -com nosaltres-- són ells mateixos els qui s'hi posen límits. Ells mateixos els qui renuncien a l'èuscar en favor del castellà en una munió de situacions socials, públiques i privades. I ho fan, de nou com nosaltres, moguts per una sèrie de raons (deferència, inseguretat, urgència, necessitat, incompetència lingüística de l'interlocutor...) que acaben confluint en una cosa tan senzilla com que ens sentim incòmodes parlant la nostra llengua a casa nostra. Dit així, sembla una cosa de bojos. I tanmateix, crec que qualsevol parlant d'una llengua minorada coneix bé aquesta sensació.
Hi ha també algunes diferències entre la situació de l'èuscar i la del català, o més ben dit, entre les situacions dels seus parlants respectius. A diferència de nosaltres, ells no poden assumir que qualsevol persona, amb una mica de bona voluntat, pot entendre el seu idioma. Aquest fet, acompanyat de la indubtable bona predisposició general dels bascos (i les basques, que diria l'anterior Lehendakari) a ser amables, comunicatius i hospitalaris, els porta a canviar amb excessiva facilitat al castellà. Hi ha també una altra diferència, però, que és la que vull explicar ara. A les conferències o tallers per a mantenir la llengua, que fem ací al País Valencià, mai no hi assisteixen persones properes al poder polític o econòmic. En general, aquesta gent, o està obertament (en ocasions, salvatgement) en contra d'un plantejament orientat a estimular la visibilitat de la llengua pròpia, o senzillament no s'interessa pel tema. Al País Basc, en canvi, si més no en aquesta ocasió, he tingut l'oportunitat de plantejar aquest tema, i de discutir les dificultats que comporta, amb representants dels nivells més alts del poder polític i econòmic. Persones com el Diputat General de Gipuzkoa, el President de Kutxa i alguns dels alts càrrecs de l'entitat, la Regidora de Política Lingüística de l'ajuntament de Sant Sebastià, o la Directora de comunicació d'Innobasque, entre altres, hi han assistit i han aportat els seus punts de vista, els seus dubtes i les seues propostes de millora.
En un cert sentit, podem considerar que l'èuscar ho té més difícil que el català, tant per les raons expressades més amunt com pel nombre total de parlants. I tanmateix, fa molta enveja constatar que allà hi ha una classe dirigent basca, digna d'aquest qualificatiu, que està disposada a treballar sense complexos en favor de la llengua i la cultura que els identifica i els fa interessants per al món en general. Una gran, una enorme diferència, al costat de les elits acomplexades i vergonyosament sucursalistes que retenen els espais de poder de tot tipus, ací al País Valencià, i que treballen amb incontestable passió, incansable dedicació, i gran luxe de mitjans econòmics (els nostres diners) i publicitaris (els mitjans de comunicació que haurien de servir l'interés públic), per l'extermini radical de tota cultura que no siga la castellana.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

El problema de la dreta

El problema de la dreta que patim els valencians no és només que és una dreta extrema o cavernícola, que n'és, i en dosis enormes: és que no és valenciana. Pot semblar que això seria-en tot cas--un problema per a nosaltres, i no per a ells. I tanmateix, crec que no és així. La dreta que ocupa el Palau de la Generalitat és tan extrema i tan cavernícola que redefineix el concepte de ridícul cada dia que passa. Quan no es nega a que l'himne regional (paradigma de l'agenollament i la supeditació a Castella) siga interpretat en valencià, mutila una òpera -Roger de Flor--per tal que no hi haja cap al·lusió a Catalunya ni al català, en una expressió de xenofòbia radical que no té res a envejar als ideòlegs del nacional-socialisme alemany dels anys 30 i 40 del segle passat. Aquestes persones, que desitjarien de tot cor dir-se Campos, Barragán, Fuentearábiga o Cuesta, per al seu martiri constan, resulta que es diuen Camps, Barberà, Font de Móra i Costa, una pila de cognoms il·lustres, l'arrel catalana dels quals no és gens difícil de rastrejar, ni gens fàcil d'ocultar. No poden, ni que ho vulguen, ser castellans de soca-rel, i -en conseqüència-- s'han anat carregant d'un autoodi ferotge, que els porta a sentir la necessitat d'exterminar tot signe de valencianitat. La llengua en primer lloc, sí; però no es conformaran amb això. Necessiten fer programes de TV, conduits per personatges tan incontrovertiblement casposos com el Bertin Osborne, en què els valencians hem d'assumir els referents, els símbols, els interessos, les músiques i els gustos dels andalusos o de qualsevol altra gent. Mentre els referents no siguen valencians, tot està bé i tot s'hi val. Perquè, per a ells, per a la nostra dreta ultra i governant, qualsevol símbol és preferible a un símbol valencià. Podríem tenir una dreta valenciana que fos -senzillament-- regionalista, sense qüestionar la sacrosanta indissolubilitat de l'estat que ens expolia. La que tenim, però, ni tan sols no creu que ser valencià siga una forma digna de ser espanyol. En la seua obsessió per guanyar el favor dels seus amos, no veu cap altre camí que el de liquidar tot vestigi de valencianitat per a oferir-los, en safata, un poble anònim, destruït i submís fins a la ignomínia. Ells creuen que l'única manera de ser espanyols és liquidar tot rastre de la seua cultura pròpia i tota característica que els diferencie dels seus admirats amos castellans, i esdevenir-ne una còpia.
He començat dient que això er el problema de la dreta, i reconec que fins ara sembla que només siga el problema nostre, el dels qui no ens avergonyim de ser valencians ni aspirem -secretament o pública-- a convertir-nos en una altra cosa; dels qui no detestem la nostra llengua ni la nostra tradició cultural. També és, però, el problema d'ells, perquè quan ho hauran aconseguit, quan hauran convertit el País Valencià en una demarcació administrativa completament provinciana, indiferenciada i castellanitzada, quina falta faran ells? Perquè caldran uns mandarins que governen un territori (potser caldria dir-ne 'saquegen') que no és més que una altra part de l'Espanya castellana?. No faran falta per a res, i aleshores, els seus amos, amb la complicitat -probablement joiosa-- d'una ciutadania que ja no serà un poble pròpiament dit, se'ls espolsaran de damunt sense contemplacions, fent bona aquella frase històrica segons la qual 'Roma no paga traïdors'.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Paraules de Rajoy

He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d'èmfasi i moltes esses que "els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen". Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D'acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara:

(1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l'ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d'àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc.

(2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l'arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar.

(3) La Generalitat Valenciana, que -en complicitat amb sindicats com CC.OO-- es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l'accés a la funció pública i -per tant-- obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l'ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l'erari públic qui s'adapta als ciutadans, i no al revés.

(4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet -ben conegut-- que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel·lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic.

(5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferiríen ser educats en un altre dels idiomes del món.

Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l'únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement -i en la intimitat -- sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir - si pot ser, per decret-- tota llengua que no siga el castellà.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Amunt Arenys

A la consulta popular d'Arenys de Munt ha votat un 40% de la població. A la premsa espanyola, sens dubte, diran que en són pocs. Quan els convé ja ho diuen, això. Quan no els convé parlar de xifres, per exemple, quan hi ha una manifestació innegablement massiva, aleshores diuen que el que compta són les urnes, i que no importa quanta gent es manifeste sinó quants van a votar. Ara bé, si es tracta de fer un referèndum, la cosa de votar pot arribar a ser il·legal, i qui el convoca pot anar a parar a la presó. Això deu ser l'essència de la democràcia: il·legalitzar les consultes al poble. Llàstima que al comú dels mortals, que no gaudim de la intel·ligència preclara d'individus com l'Aznar, o qualsevol dels altres dirigents polítics que vàren donar suport a tan democràtica mesura, se'ns escapa tanta subtilesa, i tenim una perillosa tendència a pensar que prohibir una consulta democràtica i il·legalitzar partits polítics equival a convidar la gent a assolir els seus objectius a través d'uns altres mitjans. Segurament, pensar així també pot esdevenir il·legal.
Amb aquesta particular manera de fer, que consisteix bàsicament a assumir que: (a) si en sou molts, manifestant-vos, això no compta perquè allò que té valor són les urnes; i (b) si preteneu fer votar alguna cosa que no ens interessa, aleshores prohibim la votació. Així les coses, ni la quantitat de manifestants ni el nombre de votants no hi compten per a res. Les úniques xifres que valen són les que ells s'inventen quan diuen "Allò que realment importa al ciutadà és..." (afegiu-hi qualsevol xorrada que els puga interessar en cada moment).
I ara resulta que a Arenys un 40% dels habitants no s'han deixat intimidar ni pels mecanismes legals i oficials (prohibició del refrèndum, campanya mediàtica en contra) ni pels extraoficials (amenaces i demostracions intimidadores de falangistes), legitimats per l'habitual munió de jutges i funcionaris de provada (inquebrantable) lleialtat a l'estat. És precisament això el que fa que un 40% siga un gran percentatge.

divendres, 11 de setembre de 2009

estadístiques basques

Vull reproduir un article publicat a la premsa basca, tal com me l'ha fet arribar un amic meu. És breu, i crec que expressa bé -amb mesura i ironia-- la ràbia que provoca l'estat d'excepció que s'hi està vivint, des de l'arribada al poder de 'los nacionales' del PPSOE.
Ací el teniu:


Estadísticas vascas

Koldo Campos Sagaseta

Ayer, en el programa “Pásalo” de ETB-2, Patxi López, su conductor, reveló una interesante estadística. No especificó la fuente en la que se basaba ni aportó documentación alguna sobre su fidelidad, pero nada de ello impidió que la difundiera: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”.

Sólo por aportar otros datos estadísticos por si Patxi López los ignora y de los que también me voy a reservar las fuentes, me siento en la obligación de confirmar que, curiosamente, en el País Vasco, cada cuatro minutos un facha es llamado demócrata, y cada tres minutos un torturador es llamado funcionario, y cada dos minutos un sinvergüenza es llamado juez, y cada minuto un delincuente es llamado empresario, y constantemente un impostor es llamado lehendakari, y con la misma frecuencia un cretino es llamado comunicador.

Y no son estas las únicas estadísticas que tengo a bien compartir con Patxi López y demás contertulios de “Pásalo” porque en el País Vasco, cada cuatro minutos, un fraude es llamado proceso electoral, y cada tres minutos una pantomima es llamada estado de derecho, y cada dos minutos una mascarada es llamada sistema judicial, y cada minuto una estafa es llamada Banco, y constantemente un crimen es llamado accidente, una letrina es llamada medio de comunicación y un zángano es llamado rey.

divendres, 10 de juliol de 2009

PPSOE

Passades ja les eleccions europees, encara tenim a la retina els cartells electorals en què un partit –el PSOE—mirava d’espantar-nos amb l’amenaça d’uns rostres que representaven la dreta més cavernícola i temible: el PP.

Aquesta genial idea central de campanya, consistent en transmetre el profund missatge: “Vota’ns a nosaltres, els altres són el dimoni” no és gens sorprenent, si parem atenció al desert intel•lectual que constitueix l’ideari de l’esmentat partit. Encara sorprèn menys si recordem que és el mateix eslògan que havien fet servir en les anteriors eleccions espanyoles, per tal de combatre l’abstenció (“Si tu no hi vas, ells tornen”), i no gaire diferent del que han fet servir en les darreres conteses electorals, a falta de propostes més interessants per oferir a l’electorat. Un prodigi d’imaginació i inventiva, sens dubte, que podem atribuir a les ments privilegiades dels més alts dirigents socialistes.

Res a dir, però. Forma part de les prerrogatives legítimes d’un partit la selecció dels missatges que consideren més adequats, d’acord amb la percepció que tenen dels seus electors potencials, i d’acord amb el respecte que aquests els mereixen. El que resulta profundament immoral i repulsiu és que aquest mateix partit que reclamava per a ell els vots que haurien de mantenir l’adversari (el PP) fora del poder, ocupe ara mateix el Govern Basc pactant, precisament, amb els representants locals d’aquella dreta cavernícola i absolutament rebutjable. Potser és que els estrategs del PSOE consideren que el PP basc no és ni tan de dretes ni tan nefast com ho són el PP europeu i el PP espanyol. Jo m’inclinaria, més aviat, per deduir dues conclusions d’aquesta curiosa conducta post electoral:

a) Tant el PP com el PSOE tenen molt clar que el País Basc no forma part d’Espanya, ja que les diferències –suposadament manifestes i irreconciliables – que mantenen a nivell estatal, es difuminen per art de màgia i es transformen en cordialitat i entesa, a l’hora de pactar l’ocupació d’Ajuria-Enea. Els mateixos dos partits que són com gat i gos quan es tracta de pressupostos generals, accions per a combatre la crisi econòmica o qualsevol altre aspecte d’àmbit espanyol, es transformen en carn i ungla (per no usar una altra expressió, ben genuïna i força més descriptiva dels actors principals, per bé que una mica més malsonant) quan es tracta d’establir les línies polítiques de la governació de la Comunitat Autònoma Basca.

b) El PSOE i el PP són una sola empresa, amb dues marques comercials que es fan mútuament la competència per tal d’evitar que algú altre els prenga una part de la quota de mercat. Així, quan convé marquen les diferències per tal d’atraure cadascun la seua clientela potencial, i quan no, tanquen les files i caminen agafats de la mà, a la conquesta de tot allò que se’ls hi pose al davant.

La primera de les conclusions xoca frontalment contra l’ ideari explícit dels dos partits, que són, per damunt de tot, espanyols, i que representen les dues cares d’una mateixa voluntat profundament i radicalment nacionalista, que posa per davant de qualsevol altra consideració la necessitat d’espanyolitzar el País Basc.

La segona conclusió, senzillament viola les lleis de la competència lleial, base de l’economia de mercat en què es veu que cal considerar que vivim.

És per això que, modestament, recomanaria als actuals dirigents d’aquestes formacions polítiques que, ara que les fusions bancàries estan tan de moda, consideren la possibilitat de fusionar-se en una sola marca comercial. Si no els agrada la solució més senzilla, que és l’acrònim PPSOE, jo em permetria de suggerir-los-en un altre: Frente Nacional Español, que recull perfectament l’esperit central del seu ideari comú, que podríem resumir en tres paraules, sense oblidar els imprescindibles signes d’admiració: España!, España!, España!

dimecres, 17 de juny de 2009

El retorn de ‘los nacionales’

La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l'ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel·ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco.

I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament.

Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions.

D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no...), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics...), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’.

Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel·lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix.

Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets-- és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il·legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.

divendres, 12 de juny de 2009

El castellanisme radical del PP valencià


Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix-- hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.

I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir ‘espanyolisme’. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola --tal com les anomena la Constitució vigent-- i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica-- també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat-- plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho –això sí-- amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics-- per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.