de l'horta estant

dimecres, 17 de juny de 2009

El retorn de ‘los nacionales’

La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l'ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel·ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco.

I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament.

Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions.

D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no...), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics...), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’.

Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel·lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix.

Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets-- és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il·legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.

divendres, 12 de juny de 2009

El castellanisme radical del PP valencià


Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix-- hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.

I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir ‘espanyolisme’. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola --tal com les anomena la Constitució vigent-- i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica-- també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat-- plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho –això sí-- amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics-- per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

dimecres, 10 de juny de 2009

Practiquem el bilingüisme

Allà on hi ha un espai amb presència notable del català, apareixen sistemàticament els grans propagandistes del bilingüisme, cantant-ne les excel·lències. Ja sabem, però, que tots aquells que l’han estudiat afirmen que el bilingüisme (el d’una societat, no el d’una persona) no és més que un pas més en la direcció de la substitució d’una llengua per una altra. Probablement és per això que totes les forces i institucions polítiques de clara intenció espanyolista (és a dir, castellanitzadora) el valoren tant, particularment en aquells contextos en què no han aconseguit d’imposar un monolingüisme castellà complet i arrodonit. “El bilingüisme és una gran riquesa” –diuen. Convindreu amb mi que resulta curiós que, considerant-lo com el consideren, una gran riquesa, no s’hagen espavil·lat a convertir les seues societats en bilingües (com és que Madrid no és ja –com a mínim- una comunitat trilingüe?; que potser no volen ser rics?), i més encara, que facen mans i mànigues per evitar que la part de la població que és actualment monolingüe (en castellà, per descomptat) quede eternament ancorada en aquesta condició, i –per tant- injustament marginada d’aqueixa gran riquesa, que és el bilingüisme. És tan potent el prestigi del bilingüisme, que ni tan sols l’actual govern valencià, que objectivament practica unes polítiques encaminades a l’extermini de la llengua pròpia dels valencians, de la manera més ràpida possible, no n’abomina. Ans al contrari; quan convé, i sempre en castellà, en fan gala, i s’omplen la boca dient que la societat valenciana és una societat bilingüe. Doncs bé, si bé ho pensem, potser resultarà que tenen raó, o si més no, que ens convé donar-los-la. I no sols això, sinó que –convençuts com ara estem de les bondats del bilingüisme, hem de posar fil a l’agulla, i ocupar-nos, solidàriament, que aquesta nostra gran riquesa arribe també als elements lingüísticament més pobres i desafavorits de la nostra societat: les persones monolingües, que encara no estan capacitades per a expressar-se en català. I què podem fer per solidaritzar-nos-hi i compartir la nostra riquesa? Doncs, és bén fàcil: parlar-los sempre en català. Únicament d’aquesta manera podrem fer bones les tan lloades virtuts del bilingüisme. Ens cal, urgentment, substituir aquell prejudici vell i absurd que diu que hem de parlar castellà “per educació” en presència dels parlants d’aquesta llengua, per una nova norma, basada en la més estricta generositat, que estableix que parlar en castellà a algú que encara no domina el català és un acte d’egoïsme completament inacceptable, essencialista, retrògad i sectari, perquè fent això estem barrant el pas dels pobres monolingües a l’incontestable cel del bilingüisme. Així doncs, i d’acord amb allò que prediquen els partits de més estricta obediència espanyolista: siguem bilingües, parlem català amb tothom i a tothora.

Independentistes del PP

Les declaracions recents del Conseller Font de Mora, qualificant el català com a ‘llengua estrangera’ poden afegir-se, en bona lògica, a aquelles de la seua coreligionària Esperanza Aguirre, que lamentava que una empresa que es traslladava a Catalunya se n’anara “fora del territori nacional”. Deixem de banda, per un moment, el fet indiscutible que el català és –també- la llengua pròpia dels valencians (Eps!: indiscutible per a la comunitat científica internacional , i fins i tot per a la justícia espanyola -14 sentències ho avalen a hores d’ara- no necessàriament per a algun grapat de hooligans més o menys analfabets en la llengua de què pretenen opinar). Suposem provisionalment que el català és, exclusivament, la llengua del Principat de Catalunya, i analitzem des d’aquesta perspectiva l’afirmació de l’ínclit conseller: si la llengua d’una comunitat autònoma és considerada per algú com un idioma estranger, vol dir que aquest territori no forma part de la mateixa nació que la persona que fa una tal afirmació. Així doncs, resulta que el Conseller Font de Mora considera que Catalunya no és Espanya. ¿No el converteix això en un independentista? Potser algú pensarà que resulta curiós que els més aferrissats defensors de l’espanyolisme radical es despengen amb comentaris obertament independentistes, i tanmateix no ho és. I no ho és perquè l’espanyolisme que defensen aquests il·luminats no és cap altra cosa que un pancastellanisme radical, que no contempla cap altra possibilitat per als territoris inclosos en l’estat espanyol que la de castellanitzar-se fins al moll de l’os, perdent tota característica pròpia per esdevenir una mera fotocòpia de la Castella de referència, de la mateixa manera en què ho han fet ells mateixos i les seues famílies. I és per això que els cal considerar que els “territoris desafectes” són estrangers, i que les seues llengües no són espanyoles. No tinc cap dubte que el castellaníssim Conseller ha parlat mogut per l’omnipresent tacticisme electoralista que caracteritza –de manera permanent, un cicle electoral darrere de l’altre- l’acció política dels dos grans partits nacionalistes espanyols al País Valencià, i que ho ha fet amb el doble objectiu d’agradar als seus amos de Madrid i de rapinyar uns quants vots al altres partits de l’extrema dreta valenciana, però no deixa de ser interessant assistir a l’espectacle d’un espanyolista radical convertint-se –per obra i gràcia de la seua incontinència verbal- en un sòlid defensor de l’independentisme català.