de l'horta estant

dimecres, 10 de juny de 2009

Practiquem el bilingüisme

Allà on hi ha un espai amb presència notable del català, apareixen sistemàticament els grans propagandistes del bilingüisme, cantant-ne les excel·lències. Ja sabem, però, que tots aquells que l’han estudiat afirmen que el bilingüisme (el d’una societat, no el d’una persona) no és més que un pas més en la direcció de la substitució d’una llengua per una altra. Probablement és per això que totes les forces i institucions polítiques de clara intenció espanyolista (és a dir, castellanitzadora) el valoren tant, particularment en aquells contextos en què no han aconseguit d’imposar un monolingüisme castellà complet i arrodonit. “El bilingüisme és una gran riquesa” –diuen. Convindreu amb mi que resulta curiós que, considerant-lo com el consideren, una gran riquesa, no s’hagen espavil·lat a convertir les seues societats en bilingües (com és que Madrid no és ja –com a mínim- una comunitat trilingüe?; que potser no volen ser rics?), i més encara, que facen mans i mànigues per evitar que la part de la població que és actualment monolingüe (en castellà, per descomptat) quede eternament ancorada en aquesta condició, i –per tant- injustament marginada d’aqueixa gran riquesa, que és el bilingüisme. És tan potent el prestigi del bilingüisme, que ni tan sols l’actual govern valencià, que objectivament practica unes polítiques encaminades a l’extermini de la llengua pròpia dels valencians, de la manera més ràpida possible, no n’abomina. Ans al contrari; quan convé, i sempre en castellà, en fan gala, i s’omplen la boca dient que la societat valenciana és una societat bilingüe. Doncs bé, si bé ho pensem, potser resultarà que tenen raó, o si més no, que ens convé donar-los-la. I no sols això, sinó que –convençuts com ara estem de les bondats del bilingüisme, hem de posar fil a l’agulla, i ocupar-nos, solidàriament, que aquesta nostra gran riquesa arribe també als elements lingüísticament més pobres i desafavorits de la nostra societat: les persones monolingües, que encara no estan capacitades per a expressar-se en català. I què podem fer per solidaritzar-nos-hi i compartir la nostra riquesa? Doncs, és bén fàcil: parlar-los sempre en català. Únicament d’aquesta manera podrem fer bones les tan lloades virtuts del bilingüisme. Ens cal, urgentment, substituir aquell prejudici vell i absurd que diu que hem de parlar castellà “per educació” en presència dels parlants d’aquesta llengua, per una nova norma, basada en la més estricta generositat, que estableix que parlar en castellà a algú que encara no domina el català és un acte d’egoïsme completament inacceptable, essencialista, retrògad i sectari, perquè fent això estem barrant el pas dels pobres monolingües a l’incontestable cel del bilingüisme. Així doncs, i d’acord amb allò que prediquen els partits de més estricta obediència espanyolista: siguem bilingües, parlem català amb tothom i a tothora.