de l'horta estant

divendres, 31 de desembre de 2010

"Sortir de l'armari" a Donostia

El 28 de desembre vam presentar el nostre llibre "Sortir de l'armari lingüístic", a l'Espai Catalunya de Donostia. He de reconéixer que em va sorprendre trobar-hi més de 50 persones omplint la sala d'actes del Via Fora, disposades a escoltar-nos i a compartir les seues experiències. Un llibre escrit en català, un dia dels innocents, al País Basc: poca broma! Més enllà de la sorpresa, l'acte em va permetre d'aclarir definitivament alguns petits dubtes. Miraré d'explicar-ho.

Sovint dic que quan algú que coneix bé el castellà et diu que no t'entén si parles en català, generalment està mentint. Tot i això, sempre et quedes amb una certa recança, pensant que potser algú, sense mala intenció, realment no ens entén. Ja no el tornaré a tenir, aquest dubte. L'acte el va obrir Iñaki Arruti, en èuscar. Després, l'escriptor i diputat independentista Toni Strubell va fer una excel·lent introducció, en èuscar i en català, en què posà de manifest la necessitat d'un canvi polític profund que ens permeta d'agafar les regnes del nostre destí i restaurar la salut social de les nostres llengües. Jo vaig parlar tot el temps en català, i -finalment- la Gemma Sanginés va respondre en èuscar la major part de les preguntes, que els assistents havien formulat majoritàriament en eixa mateixa llengua. I tots ens vam entendre perfectament, tot el temps.

D'altra banda, es curiós constatar que el paisatge humà és ben semblant al que podem trobar en qualsevol presentació del llibre als territoris de parla catalana. Intervencions molt semblants, sovint marcades per un pessimisme que, si bé és comprensible, no resulta gens engrescador, i que és -precisament- allò que volem contribuir a superar. Hi ha -sempre- qui es queixa amargament de la gent que al seu 'Egun on' respon amb un emfàtic 'Buenos días' en què -qui intervé- vol llegir tota l'hostilitat de l'espanyolisme militant cap a les llengües no castellanes. Hi ha també qui, després d'afirmar que ell mateix era un 'gudari' (un soldat, un lluitador) de jove, diu que això fatiga molt, i que -a més a més- cal reconéixer que  l'èuscar és una llengua difícil i que no és probable que la gent que ve de fora arribe a parlar-la.

No deu ser un idioma tan difícil quan els xiquets bascos de tres o quatre anys el parlen  correctament. Potser volia dir és que és difícil per als castellans, o per als catalans, perquè provenen de llengües romàniques amb estructures ben diferents. Doncs sí, això ho hem de reconéixer. Exactament igual de difícil com devia ser el castellà per als bascoparlants que es van veure obligats a aprendre'l quan els antecessors ideològics de l'actual govern d'Ajuria Enea, l'exèrcit franquista, guanyà la guerra civil. Si aquelles persones van poder aprendre l'espanyol, qualsevol altra pot aprendre l'èuscar. Més encara tenint en compte que ara mateix, en comptes d'etzibar colps de culata com feien els esforçats defensors de la  indissolubilitat de la pàtria espanyola,  l'estratègia que se segueix és la de posar cursos a disposició del personal.

I tal com passa ací, resulta curiós constatar com les persones que mantenen aquests tipus d'arguments, generalment ho fan per tal de justificar-se; per tal de dissimular les seues pròpies febleses i inconsistències. El mateix senyor que havia presumit de jove gudari (i que -en privat- ens havia assegurat que tot i el seu cansament, encara ara parlava en èuscar a tot arreu i amb tothom), cinc minuts més tard estava assegut a la barra del bar, conversant tranquil·lament en espanyol amb un altre senyor de la seua edat, que era perfectament euskaldun (bascòfon). Es veu que això del cansament només era una excusa per a tapar altres vergonyes: parlar en la seua llengua amb aquell altre home, que la compartia, no li hauria suposat cap esforç addicional.

Hem dit sovint que no cal exercir d'herois ni immolar-se en nom de la llengua; de cap llengua. Només cal que fem una cosa molt més senzilla: usar-la. Parlar  en la nostra llengua amb totes les persones que estiguen capacitades per a entendre'ns. Si en fa por, no cal que ho fem amb persones armades i perilloses (la majoria són fàcils d'identificar: porten uniforme). Si que cal, en canvi, fer-ho amb amics, coneguts i saludats, o amb desconeguts que no porten armes ni ens han demanat explícitament que els parlem en una altra llengua. No cal ser herois per a fer això; només cal un mínim de respecte pel nostre idioma i per nosaltres mateixos, i un cert grau d'autoestima i de dignitat personal. Esperem que l'any nou ens porte una bona epidèmia de dignitat, i que s'encomane a molta gent, tant als Països Catalans com a Euskalherria, i a tots els pobles que viuen amb una llengua imposada.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Tòpics sobre el valencià a València


Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que -efectivament- l'església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.

"Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!". Segur que aquesta frase l'hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: "I tu, en quina llengua parles quan vas a València?". Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d'ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i -amb la meua companya- vam anar  al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s'ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

Potser algú es preguntarà quin és el truc? L'explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n'hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement -d'entrada- no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és -sens dubte- un gest de cortesia i un acte de bona educació.

No sé quantes d'aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l'havien aprés a l'escola o al carrer. I no m'importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d'una perspectiva comercial, es tracta -evidentment- d'una estratègia correcta. 

Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s'adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s'hi parlarà passa -d'entrada- per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i -treballant a favor de la confirmació del tòpic- parlem directament en castellà. 

Els tòpics, com els prejudicis, només s'estavellen contra l'experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem -d'entrada- a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan -d'entrada- parleu en valencià.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Torturar les dades


L'expressió s'aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s'aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.

Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició -i a la del seu partit- els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents. 

És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S'han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant bé' i 'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%. 

Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d'un 10%. Ben mirat, és estrany que l'homenet que comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.

D'altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si -com cal esperar- ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l'entén!

Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se'ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners -dels nostres-  per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Dopatge i corrupció

Resulta fàcil fer la comparació entre una cosa i l'altra. Fonamentalment perquè són, en part, una mateixa cosa. Dopar-se en l'esport és fer trampa per a guanyar. És violar el principi d'igualtat (tot i que la natura mateixa ja el viola -d'entrada- concedint-nos tan distintes dotacions genètiques), i traure'n profit en perjudici d'altres. Dopar-se és -per posar un cas- fer com eixos alcaldes que empadronen una trentena de persones al seu domicili, i amb eixos vots guanyen l'ajuntament, i amb uns pocs ajuntaments així, guanyen la Diputació, des d'on estrangulen econòmicament els ajuntament que no els són afins...i així successivament.

Com ells, els esportistes tramposos també trauen pit quan guanyen, i s'emboliquen amb les banderes corresponents, a major glòria dels governs que els han permés de fer trampes, a canvi de més glòria, prestigi i presència internacional. I és que l'esport, des que -en temps de la guerra freda es va convertir en un fenomen de masses i en un negoci internacional de gran rendibilitat econòmica- sempre ha estat al servei de la política.

Concretament, al servei dels nacionalismes de veritat. dels nacionalismes autènticament perillosos, que són els que tenen al darrere un estat amb exèrcit; i al capdavant fanàtics capaços de penjar banderes quilomètriques i de somiar amb fileres de tancs entrant de nou per la Diagonal de Barcelona. Els mateixos fanàtics que fan els ulls grossos quan les trampes dels esportistes beneficien la seua nació, i -en canvi- s'indignen i clamen per la separació entre esport i política quan en un estadi, la gent xiula el seu himne i gira l'esquena al seu rei. Els mateixos fanàtics s'omplen la boca dient que això seu no és nacionalisme sinó patriotisme, o millor encara, patriotisme constitucional.

Com en la política, en l'esport també hi ha gent honesta, que s'esforça de valent i que no guanya sempre. Gent que treballa cada dia sense fer trampes, sense ajudes il·lícites, sense forçar les lleis perquè els beneficien sempre, i perquè perjudiquen els que ells consideren enemics. Gent que -quan guanyen- ho fan perquè són més bons, i no perquè il·legalitzen els rivals, compren els  àrbitres o prenen drogues a què els altres no tenen accés. Com en l'esport, en la política és més difícil de trobar gent així en les primeres files, entre els noms més coneguts de l'elit més exclusiva. Com en l'esport, tampoc en la política no és impossible. Com està passant amb la política, en l'esport s'està estenent el descrèdit, i acaba també per afectar aquells que són honestos. És una llàstima; la major part dels esportistes ho són. Com la majoria dels qui es dediquen a la política. Òbviament, ni en un cas ni en l'altre, ho són tots.

dilluns, 22 de novembre de 2010

No podré votar

Sóc valencià i -per tant- no podré votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que jo considere que Catalunya és part del meu país. Si no fos per aquest petit detall, hi votaria. I ho faria per una candidatura capaç de respondre a dos requisits fonamentals: (1) tenir com a prioritat la finalització -com més aviat millor- de l'espoliació fiscal que pateix Catalunya, mitjançant la declaració de la independència per mitjans democràtics i no violents, i (2) comprometre's públicament a no pactar amb cap força política de caràcter regionalista, i a no donar -en cap cas- suport ni estabilitat a cap govern autonòmic.

No sóc -ni de bon tros- un especialista en teoria política, i  és per això que he de confiar en allò que expliquen algunes altres persones que sí que ho són. I sembla que -d'acord amb els experts- als països en què s'ha produït recentment (durant el darrer mig segle) un procés d'independència, mai no s'ha vist el cas d'un partit independentista donant estabilitat al govern subaltern, siga anomenat regional o autonòmic, o de qualsevol altra manera.

Donar estabilitat és una expressió que sona bé. Ens n'evoca unes altres de ben sonants com ara 'sentit d'estat' o fins i tot 'responsabilitat'. I tanmateix, per tal d'entendre correctament aquestes expressions, cal atendre també als complements. Donar estabilitat a qui?; sentit de quin estat?; responsabilitat davant de qui?. Si mirem de contestar aquestes senzilles preguntes, ho entendrem més fàcilment. 

Donar estabilitat a un govern subaltern és una forma de contribuir al manteniment de l'estat que ens espolia, i significa -per tant- responsabilitzar-se del manteniment de la injustícia, de la subordinació i de la mateixa espoliació econòmica. És això el que ha de fer un partit que es declara partidari de la independència? Jo crec que no. Crec que un partit independentista ha d'intentar assolir una majoria que li permeta de declarar la independència. I que -mentre no la té- ha d'estar a l'oposició. I no precisament per tal de fer una oposició 'responsable' o 'constructiva', sinó per esperar i aprofitar les oportunitats d'avançar cap a l'únic canvi autèntic, que és l'assoliment de la plena sobirania. 

Fa 35 anys, quan va morir el dictador i es va perpetrar la continuïtat consensuada i més o menys disfressada del règim, el sentit d'estat i la responsabilitat dels partits que van participar en les negociacions continuistes van permetre -precisament- l'estabilitat i el manteniment del statu quo. És per això, per la noció de regionalisme que van contribuir a assentar, que jo que sóc valencià, no puc votar en les eleccions al Parlament de Catalunya. També és per això que -encara que em fos possible votar- no donaria suport a cap partit disposat a exercir -d'aquesta submisa manera- la seua responsabilitat i el seu sentit d'estat.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Agenollar-nos quan toca


Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei,  l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona.  Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que -l'agost de 2010- va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. "Mora catalanista" i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que -a més a més- considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge -que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)- l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora,  a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar -fora de l'àmbit estrictament privat i familiar- espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això  tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que -com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou- detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada da per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.

divendres, 19 de novembre de 2010

Empresaris i valencians

Ferran Parada i Pere Palés són empresaris i són valencians. Són empresaris perquè han estat capaços de tenir un somni, de dissenyar-lo, d'abocar-hi hores, il·lusió, esforç i diners, i de fer-lo anar endavant en forma d'empresa. Una empresa que, com qualsevol altra, pot i vol generar riquesa. Riquesa per a ells, per descomptat. I també per als seus proveïdors, col·laboradors i treballadors. Riquesa també per a la societat, en la mesura en què podrà accedir a uns productes que -si més no- estaven molt més amagats, abans que ells dos es decidiren a mostrar-los.

També són valencians. I això, en el seu cas, no indica només un lloc de naixement, sinó també un compromís i una vocació. En lloc de fer com molts altres, que avergonyits de ser valencians ho oculten tant com poden, començant per amagar la llengua (la pròpia, que l'altra la fan servir a tort i dret), exerceixen de valencians. Creen una empresa de distribució, l'anomenen Terra Valenciana (www.terravalenciana.com), i es dediquen a comercialitzar productes valencians, del ram de l'alimentació.

És fama que els valencians tenim una certa tendència al menfotisme i a ignorar tot allò que és nostre i que ens hauria d'enorgullir legítimament. No m'agrada aquesta fama. Tampoc no m'agrada la tendència esmentada, quan la veig en molts dels nostres paisans. Encara em desagrada més quan la veig -amplificada fins a l'exageració- en les persones que ens governen o ens representen en les institucions públiques. És precisament per això que em complau especialment de trobar una gent que té el valor i la capacitat d'arriscar els seus diners i el seu treball per a traure avant un projecte ple de dignitat i d'autoestima.

Si autoodi és detestar característiques que ens són pròpies (color, origen, idioma, fonètica...), autoestima és -per contra- apreciar allò que és nostre. Sense menysprear res ni ningú només perquè vinga de fora, es tracta de respectar-nos i de voler allò que tenim i allò que podem oferir al món com a valencians. I, entre més coses, podem oferir productes d'una qualitat excel·lent, fets ací, a casa nostra, per gent nostra. Des dels torrons, el vi o les cerveses artesanals fins a la música, la literatura o la investigació científica. És això, exercir l'autoestima, el que fa Terra Valenciana en l'àmbit del comerç.

I si és veritat que també hi ha valencians que no s'apunten al menfotisme. Si n'hi ha que estimem  sense manies ni complexos allò que és nostre, una de les coses que podem fer és donar suport a iniciatives com aquesta. Donar suport també vol dir felicitar-los o expressar la nostra solidaritat i desitjar-los bona sort, però ells són -ja ho he dit al principi- empresaris; empresaris valencians. De manera que el millor suport que els podem oferir és comprar i recomanar els seus productes. Ara que s'acosten les festes de Nadal, regalem productes valencians. Perquè són bons i perquè són valencians. Perquè nosaltres som bons, i perquè som valencians.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Contra el federalisme


Diu la número dos de la llista socialista al Parlament català  que està en contra de l'independentisme que no s'explica. La frase, cal reconèixer-ho, queda bé. Això d'explicar-se té bona premsa. El que passa és que -segons com- sembla que només s'ha d'explicar qui fa alguna proposta nova, mentre que -per contra- els qui mantenen propostes que fa anys i panys que fracassen estrepitosament, no cal que donen cap explicació.

Com a alternativa, la senyora Montserrat Tura diu que defensa el federalisme, "perquè si es produeix un estat realment federal a Catalunya se la deixarà ser tal com és". Em sembla fantàstic. I també podem defensar l'igualitarisme planetari, perquè si es produeix, no hi haurà injustícies, la riquesa es distribuirà equitativament i ningú no morirà de fam. Aquest "si es produeix" deu voler dir si hi ha un miracle, i del cel baixa una llum encegadora que converteix els espanyols en federalistes, o millor encara, en federalistes de tota la vida.

I com explica la senyora Tura aquest federalisme que s'ha de produir? Si no s'ha produït en els darrers trenta anys, des que la dictadura es va transformar en la democràcia de fireta que patim actualment, per què s'hauria de produir ara? Si no s'ha produït en cap dels períodes en què el seu partit ha governat Espanya, per què ho hauria de fer ara?

Aplicant una vella dita, podríem afirmar que si un no ho vol, dos no es federen. I si alguna cosa ha quedat ben clara és que Espanya no vol ser un estat federal. Per tant, seguint les regles més bàsiques de la lògica, cal admetre que és molt més probable -i infinitament més viable- declarar la independència (que depén del parlament català), que no convertir Espanya en un estat federal, cosa que haurien de fer les corts espanyoles, posant-se d'acord per a reformar la constitució, i per majoria de dos terços. Hi ha res que siga més impossible que això?

Estic en contra del federalisme que no s'explica. I sobretot, estic en contra de la gent que diu les mateixes mentides una campanya darrere d'una altra, potser considerant que s'adrecen a un auditori imbècil, incapaç de raonar per si mateix. O ens expliquen com és que faran per convertir la massa social espanyola en una munió de federalistes convençuts, o abandonen la cançoneta estúpida del federalisme i admeten que -tal com deixen ben clar els socialistes catalans en cadascuna de les votacions compromeses a les corts espanyoles- tot el seu horitzó nacional és  trobar la manera més dissimulada possible de seguir mantenint la submissió abjecta a l'Espanya de sempre, l'Espanya que no ha estat mai, no és, i mai no serà federalista.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Polítics ni-ni

La campanya de les eleccions autonòmiques catalanes s'escalfa -com totes- abans de començar oficialment. I resulta ben interessant observar els estils comunicatius i els eslògans que -com sempre- diuen molt més que no voldrien els seus autors. Cal dir que això no és un tret exclusiu dels polítics ni dels actes electorals, sinó que ens passa ben bé a tots els humans, que, només caminant i mostrant la cara, ja comuniquem moltes coses sobre nosaltres mateixos, que potser preferiríem ocultar.

És veritat que els socialistes catalans ho tenen particularment difícil, amb un candidat com en Montilla, amb el seu parar grisot, rígid i poc atractiu, que resulta desafavorit fins i tot en la comparació amb el seu personatge del programa d'humor Polònia. No crec que l'ajuden gaire els publicistes que li han dissenyat la campanya. L'eslògan "Ni independentista ni de dretes" és tot un exemple de política comunicativa mediocre, que el converteix en el primer polític oficialment ni-ni. O potser no és tant això, sinó més bé un bon resum d'un estil de pensament dèbil i d'actuació erràtica, que no té més nord ni ambició que seguir acomodat al poder, i que s'ha instal·lat en el pessimisme abans i tot de començar la contesa.

D'entrada, és un missatge en negatiu: ens diu què no és en Montilla, però no ens vol aclarir de cap manera què és aquest senyor. Cal entendre, per tant, que en Montilla -i per extensió, el seu partit- són dependentistes i d'esquerres. I per què no ho diuen així? Ja sé que potser no queda bé parlar de dependentisme, o utilitzar qualsevol dels sinònims vàlids: sucursalisme, regionalisme, unionisme o espanyolisme. Què passa, però, amb dir que són d'esquerres? També pensen que això no ven? Segurament és que -sense haver de dir-ho- volen atribuir-se la desitjada possessió del cobejat (i més que hipotètic) 'centre polític'.

Probablement assistirem a una campanya més bruta i embolicada que mai, on la sucursal catalana del PSOE intentarà captar un vot radicalment espanyolista, que tradicionalment ha anat a l'abstenció. Això és probablement producte de les nefastes expectatives de vot que preveuen. Crec, però, que també és mèrit d'un fet nou, històric, que és que la independència ha passat a ocupar l'espai central del debat. I això sí que és un centre. Durant dècades, uns i altres han estat fent mans i mànigues per ocultar el tema. Han provat d'ignorar-lo, ridiculitzar-lo o ajornar-lo fins a l'eternitat, fins que -finalment- els ha resultat del tot impossible, fins al punt que l'actual president de la Generalitat basa la seua campanya en oposar-se a la independència del territori que governa.

Cal dir que l'accés de la independència a l'eix central del debat electoral és un mèrit  ben compartit. Hi han col·laborat, és clar, les formacions polítiques independentistes; les velles i les noves. També ho han fet, però, una bona colla de pensadors i opinadors, com Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Patrícia Gabancho o Alfred Bosch, per citar-ne només uns pocs, que fa anys que en parlen  amb rigor, altura intel·lectual, imaginació i encert. I més encara, hi han col·laborat enormement els centenars de milers de persones que han eixit al carrer amb la indignació al cor i la paraula independència dibuixada als llavis, i han convertit tota mena d'actes en una expressió valenta i desacomplexada del desig de qui som, sense tuteles innecessàries ni supeditacions caríssimes.

Al costat d'això, els pals a les rodes que miren de posar-hi tota la nòmina de polítics ni-ni (ni carn ni peix, ni suc ni muc) no són res més que una petita nosa. Aquests senyors i senyores, que cobren uns bons salaris per fer de polítics, farien bé d'honorar-los, tot fent propostes que vagen més enllà de dir-nos què no són. Ja ho sabem què no són: no són dignes dels càrrecs que ostenten, ni molt menys, de representar-nos. Només ens cal esperar que la història els pose al seu lloc, que no hauria de ser ni públic ni notori.  

dimarts, 2 de novembre de 2010

Colonitzacions reeixides


Un amic meu, bon coneixedor de la història, i particularment de la relacionada amb la segona guerra mundial, em parlava fa poc de l'ocupació japonesa de la península de Corea, entre 1910 i 1945. Com a mostra de la brutalitat dels mètodes emprats per l'exèrcit japonés d'ocupació, m'explicava el fet que els hòmens i dones de Corea ni tan sols no tenien el dret de portar noms coreans. Durant tot aquell període van haver de ser coneguts -si més no, oficialment- per noms japonesos.

Estàvem d'acord (i qui no n'estaria?) que furtar-li a la gent el dret de dir-se com es diu és un bon indicador de la capacitat que tenim els humans per a exercir la crueltat. Potser sembla poca cosa, això de canviar els noms, al costat de les bombes, els assassinats, les violacions i les tortures. I tanmateix no ho és. En primer lloc perquè aquesta forma de violència és complementària de les altres, i no les estalvia de cap manera. I també perquè furtar-li el nom a una persona és també negar-li la dignitat, a la identitat i -per això mateix- menysprear el seu dret a l'existència.

En un moment de la conversa, vaig preguntar al meu amic (tothom el coneix per Cento) quin nom figurava al seu document d'identitat. Em confessà que hi deia 'Vicente' i, una mica molest, s'afanyà a dir-me que no era ben bé el mateix que el cas dels coreans. Per què no?- li vaig preguntar. Em va aclarir que a ell no li semblava el mateix perquè ara sí que pots posar Vicent al teu carnet, si vols. Que ell no ho havia fet un poc per mandra, i un poc per tradició familiar. Imagine que la mateixa tradició (es veu que el carnet de son pare també es deia 'Vicente') que l'ha portat a posar a la seua filla el nom d'Amparo ("és que a la meua sogra li hauríem donat un disgust si li posàvem Empar"). 

Efectivament, el meu amic té raó. Ara pots tenir un fill i posar-li Xavier, Jaume, Mercé o Laia, si vols. Fa només quaranta anys no, però ara sí. Potser és precisament perquè ja no cal prohibir-ho, ara que raons tan potents com la peresa o la tradició fan el mateix paper, i queden molt més elegants que les amenaces amb la baioneta calada i els colps de culata. Molt més fins, molt més presentables, i considerablement més moderns.

L'autèntica colonització no triomfa quan l'exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s'assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir -temps arrere, això sí- per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les. 

La vertadera colonització és la colonització mental; la que se'ns instal·la a l'interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d'uns altres, i no des del nostre. Eixa és l'única força capaç de fer  creure, a una persona d'intel·ligència normal, que la imposició de noms japonesos és una cosa radicalment distinta de la imposició de noms castellans. Davant de tan notable evidència, crec que haurem d'admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d'autoenganyar-nos.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ells sempre ens suspenen

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d'ús lingüístics del català d'un parell d'institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir a la normalització del català i de l'aranès en l'administració pública. Malgrat el seu nom, cal recordar  que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de l'administració espanyola de justícia, i -com passa en tots els casos- atén més al seu caràcter d'espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està protegit per aquestes institucions. 

I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres acabaran acceptant l'evidència: les institucions espanyoles defensen i protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l'espanyol, també dit castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que -en general- consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de defensa -si cal- armada.

Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des d'una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra llengua que no siga la seua,  llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la llengua que parlem en aquestes- i moltes altres- ciutats, no és espanyola.

Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols. Únicament ho fan a l'hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que sostenen un estat, les institucions i els poders del qual  s'utilitzen sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.

Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l'acompliment, i la convertiran -així- en lletra morta. 

Estem desemparats. I ho estem perquè l'estat que financem treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda. Tant se val! Tots saben qui és l'amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres dins d'aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l'acceptació dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la il·legalització de partits i d'idees polítiques, i la persecució acarnissada de tot intent d'equiparar-nos com a ciutadans. 

Creure en l'existència d'una legalitat protectora pot ser del tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes d'estat, sí, però d'un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el sostenen, i capaç d'aplicar el principi d'igualtat, en comptes de la llei de l'embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l'estat espanyol, reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els castellans.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Sexe, mentides i arquebisbes

El govern valencià, sempre preocupat pel futur de les nostres joventuts ha decidit d'entrar a fons en la qüestió -sempre candent- de l'educació sexual. Es veu que, farts com ja estaven que se n'ocuparen persones amb una certa competència en la matèria, tant pel que fa a les seues activitats professionals, com per la seua probable, saludable i ben legítima experiència personal en la matèria, han pres l'assenyada decisió d'encomanar la responsabilitat de la matèria al mateix arquebisbat, que serà l'encarregat de dissenyar els continguts que s'hauran d'impartir sobre aquesta matèria.

Si atenem al fet que els arquebisbes, i els capellans en general, fan vot de castedat, i -per tant- cal suposar que no tenen experiència demostrable en la matèria, podria semblar que la idea no és del tot encertada. D'altra banda, si fem cas de les coses que prediquen (no estic tan segur que se les creguen), podríem arribar a dubtar de la seua competència en el tema en qüestió. Fa uns quants segles que insisteixen -com a punt cabdal de la seua doctrina- que la mare de Jesús, la figura més emblemàtica del seu negoci bimil·lenari, continuà sent verge, fins i tot després de parir! Si amb aquest nivell de coneixement sobre els aspectes més bàsics i rudimentaris de la reproducció, són ells qui han d'educar els nostres fills, que Déu ens ajude! 

Ara bé, aquesta idea de posar al capdavant d'un negociat, algú que no té les credencials mínimes necessàries, no serà la primera vegada que l'aplique el govern valencià. Ara mateix, sense anar més lluny, hi ha un forense a càrrec de la Conselleria d'Educació. Si tenim en compte que, a més a més, es tracta d'un individu que és funcionalment analfabet en el cinquanta per cent de les llengües oficials del territori, la cosa podria semblar escandalosa. S'ha de dir, però, en el seu favor, que el nomenament és perfectament coherent amb els objectius del partit que ens governa: signar el certificat de defunció, tant del sistema d'ensenyament públic valencià (a major glòria i benefici dels seus amics que fan de l'educació un negoci), com de la mateixa llengua, a poc que puguen (i que els deixem). I si hi ha una cosa per a la qual està professionalment i vocacionalment capacitat el senyor Font de Mora, és aquesta.

D'altra banda, també cal tenir en compte que no sempre ens hem de refiar de les aparences. Després de tot, si el vot de castedat el practiquen amb el mateix rigor amb què exerciten el vot de pobresa, llavors no hi ha res a témer pel que fa al seu coneixement detallat de tots i cadascun dels aspectes de la conducta sexual humana. Només hem de contemplar la senzillesa i l'austeritat de qualsevol palau arquebisbal, per a comprendre l'autèntic abast de la sinceritat dels vots que professen aquestes il·lustres persones, i de la convicció amb què apliquen les seues creences més sagrades. Així que no seré jo -si no ho fan ells- qui pose en dubte l'experiència que puguen atresorar en tan important i delicada matèria, el senyor arquebisbe en persona, i tots els bisbes i capellans sobre els quals té plena jurisdicció.

En la mateixa línia estaria el fet que davant dels nombrosos escàndols relacionats amb abusos sexuals comesos per capellans i bisbes, urbi et orbe, i majoritàriament en perjudici de les persones més indefenses, la cúpula de l'església catòlica ha practicat, primer l'ocultació, i després la protecció dels culpables. En el millor dels casos, els han traslladat de parròquia, qui sap si per tal de repartir la benedicció dels profunds coneixements sexuals d'aquests individus entre nous beneficiaris. Això denota ben clarament que les autoritats catòliques no alberguen cap prejudici, ni tan sols respecte a les formes més atípiques i fins i tot pervertides i aberrants de la sexualitat humana. Potser és per eixa banda que hauríem de considerar-los plenament capacitats per a dissenyar l'educació sexual dels infants valencians d'ambdós sexes. 

Tot i això, i considerant en conjunt els diversos arguments, vull manifestar que si l'assignatura d'educació sexual arriba a impartir-se segons el disseny i les orientacions de la reverenda església, jo practicaré l'objecció de consciència, i em negaré a que les meues filles entren a classe durant les hores lectives corresponents. Estic convençut que el meu posicionament serà perfectament entés i acceptat per un govern que -fa ben poc- estimulava la mateixa actitud davant l'assignatura d'educació per la ciutadania. És ben entenedor per què ho feien. Només cal observar el comportament públic dels membres del govern, i dels altres diputats, en les Corts, per a comprendre perquè no volen que els escolars aprenguen res que tinga relació amb la conducta cívica i civilitzada: el contrast podria ser tan brutal que danyaria els seus cervells tendres, qui sap si de manera irreversible, amb clar perill d'arribar a convertir-los en futurs lladres, mentiders, corruptes i poca-vergonyes en general.

De la seua conducta privada no en direm res, precisament per això, perquè és privada i perquè oficialment no en sabem res. Ells sabran què fan amb les seues virtuts públiques i conviccions religioses tan airejades, i amb seus vicis privats, tan zelosament reservats com els negocis particulars que fan a expenses dels diners que paguem entre tots. Potser és que pensen que això que fan és també una mena d'educació sexual adreçada al públic en general, adults inclosos: ens ensenyen clarament com es fa això de fotre.




dilluns, 18 d’octubre de 2010

Una nit normal


Aquest és el qualificatiu que m'agradaria poder aplicar a l'excepcional Festa Estellés que vàrem viure a Gandia el passat divendres 15 d'octubre. L'acurat i elegant jardí interior del restaurant Santanjordi albergà una sèrie d'actuacions de professionals i afeccionats, que compartien diversos graus de destresa i idèntic mèrit, en aplicar-se a recitar paraules del gran poeta, agombolats ara i adés per la veu càlida d'Andreu Valor i la guitarra màgica d'Eduardo 'Tata' Bates.

Jo somiava a voltes un país educat, amb uns dirigents dignes, cultes, normals. Unes institucions que, tal com ho fan els seus homòlegs d'altres països, honorarien les seues figures històriques i homenatjarien els seus savis. Tindríem pobles i ciutats amb places destacades i carrers principals retolats en memòria dels personatges influents de la nostra història i de la nostra literatura. N'hi hauria per al general Basset, perquè les armes sempre han tingut un paper en la història, i també per als artistes antics de la ploma com en Joanot Martorell (el carreronet de València que li és dedicat porta el nom de 'Juan Martorell'). També n'hi hauria, però, per als mestres moderns que com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster han escrit -en el segle XX- planes destacades de la poesia i el pensament universals.

El nostre país és diferent. Els successius directors de sucursal que hem tingut al capdavant del govern autonòmic s'han estimat més de dedicar els indrets urbans més destacats a artistes i pensadors forasters, quan no a personatges que tenen com a únic mèrit haver nascut en una determinada família de sang més o menys blavosa i facultats mentals més o menys dubtoses. És així com Jacinto Benavente, Machado o Lope de Vega mereixen més atenció que els nostres escriptors. I és així, sobretot, com els autors que no han escrit mai al seu gust (eren gent intel·ligent i capacitada: no necessitaven llepar els peus dels sàtrapes), han merescut la seua més absoluta indiferència, i fins i tot l'ocultació sistemàtica de la seua obra. Com si en comptes de noms de què enorgullir-nos, foren empestats que ens hagueren d'avergonyir. 

Tot el contrari és el que vam viure a Gandia, amb una gent legítimament orgullosa de ser qui és. Una gent que sap que no som superiors a cap altre poble, de la mateixa manera que saben que tampoc no som  inferiors. Unes persones que creuen-i ho diuen- que ser valencians és tan digne com ser qualsevol altra cosa, i que no hi ha cap motiu per avergonyir-se'n i ocultar-ho, com ho fan sistemàticament els que manen. Unes persones que van llegir, recitar o declamar les paraules del mestre de Burjassot com allò que són: or pur, essència indiscutible del bo i millor que té el geni d'un poble, de qualsevol poble: la seua llengua.

No hi havia a València dos parlants com nosaltres

Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia, 
el 15 d'octubre de 2010


"No hi havia a València dos parlants com nosaltres. Feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”. 

Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa:.

Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota-et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.

Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida- t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.
Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs... tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella.

He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-se Fuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.

Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades, valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?

Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions...amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.

I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.

I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.

Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.
No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica. 

I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?

Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català... estàs exercint la teua llibertat individual.

Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.

I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.

El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú...perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.

La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal -això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!. 



divendres, 15 d’octubre de 2010

Varietats lingüístiques


L'actual líder del PP Balear, José Ramón Bauzá s'ha empescat una forma d'encarar la qüestió lingüística a les illes, que potser farà escola entre els seus sequaços valencians, sempre delerosos de noves formes d'ofrenar noves glòries als seus amos castellans. Té l'avantatge, que no sols evita pronunciar el terrible mot 'català', la sola menció del qual pot provocar grans hecatombes (qui sap si -fins i tot de caràcter immobiliari) sinó que -a més a més- s'estalvia de donar cap nom a  aquella llengua que -tot i ser oficial- ai las!, no és el castellà. "Ses nostres varietats lingüístiques"-diu, i amb això creu que acontenta la seua parròquia més carca i analfabèstia, i potser -de passada- contribueix a confondre una mica més els despistats.

En certa manera, el fet que a les illes no hi ha cap mena de consciència de balearitat (no hi ha ningú que se senta balear: la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca), pot haver frenat, d'alguna manera, el sorgiment d'un moviment secessionista com el que han fomentat les autoritats polítiques al País Valencià, per tal d'accelerar el procés d'extermini lingüístic. D'una banda, ningú no ha  gosat d'aplicar mai el qualificatiu 'balear' a la llengua que s'hi parla, ni tan sols per tal de contraposar-lo al de 'català'. D'altra banda, dir que a les balears i les pitiüses es parlen quatre llengües, sembla una mica excessiu, fins i tot per als troglodites subvencionats per la caverna ultraespanyolista. 

Al senyor Bauzá li deu semblar molt lluïdor això dir que les escoles ensenyaran en les diverses variants que es parlen a les illes. Llàstima que siga completament inviable. Hi ha un grapat de simples preguntes que permeten qüestionar-ho, com ara: quins tiratges tindran els llibres de text?; els professors de llengua, hauran d'ensenyar en el seu poble de naixement?; podran exercir el magisteri en el poble del costat?; fins a quina distància del seu domicili natal podran exercir la seua professió, sense ser sospitosos d'estar practicant el colonialisme entre varietats lingüístiques?; als professors de matemàtiques, se'ls aplicarà la mateixa norma?; o seran només els docents de 'varietats' els qui estaran afectats per l'immobilisme laboral?. I una altra pregunta de caràcter ben pràctic: en quina varietat es redactaran els documents del Govern Balear, si aquest individu l'arriba a presidir? No cal que m'ho digueu, que ja ho sé: els documents oficials es redactaran en castellà, clar que sí! Amb tanta varietat lingüística, aquesta seria la taula de salvació, l'única llengua comuna.

Ara bé, per ser justos, no podem discriminar la bella llengua de Cervantes, d'aquest procés modèlic de respecte democràtic pels parlars populars i autènticament genuïns. Que el castellà no és -ni de bon tros- un idioma amb menys variació dialectal que el català, ja ho sabem. Escoltem, sinó, com parla una persona de Sevilla, i comparem-ho amb com ho fa una de Logronyo, i això, sense esmentar els parlars d'ultramar , que -segons com- a un mexicà, potser ni l'entendríem, tot i que ningú no dubta que allò que parla és l'espanyol.

Hauran de decidir -per tant- en quina varietat castellana s'escriuran els documents oficials. Serà en el castellà de Madrid o en el de Burgos? Caldrà emprar els girs verbals propis dels santanderins, o convindran més els de Càceres o els de Salamanca? Quin accent haurà de fer servir el portaveu del govern? Serà més adient una fonètica cordovesa, o una de reminiscències murcianes?

Estic convençut que Don José Ramón Bauzá (en quina varietat castellana pronuncia el seu nom?) estarà plenament d'acord amb mi que no podem discriminar per raons de llengua. I així, si els xiquets de Formentera tenen dret a rebre ensenyament en la seua pròpia variant dialectal, els infants de Cartagena, de Fuenterrobles o de Jaraiz de la Vera no haurien de ser tractats amb menor deferència. Que no són -també- espanyols? No és això el que sostenen -amb l'exèrcit al darrere, quan cal- tots els coreligionaris d'aquest il·luminat de la política lingüística?

No crec que ell mateix puga defensar que els drets que reclama per a uns espanyols siguen distints dels que mereixen un altres. Així doncs, les editorials de llibres de text estan d'enhorabona: d'ara endavant hauran de publicar centenars d'edicions revisades de cada llibre; una per cada comarca, com a mínim, que repleguen perfectament la gran riquesa lingüística, perdó, volia dir varietalística, d'aquest gran país que és Bauzalàndia.  

diumenge, 10 d’octubre de 2010

L'eix de la sumbmissió


No deu ser per casualitat que el Sr. Francisco Camps ha triat el discurs institucional del 9 d'octubre per a parlar de l'eix Madrid-València, que ara ens vol presentar com una cosa moderna, amb l'excusa del tren de gran velocitat (ells en diuen alta velocitat espanyola, però els físics que he consultat no m'han sabut donar cap altre exemple d'una velocitat amb gentilici incorporat).

La idea no és nova, però és veritat que sovint els dóna un bon resultat. Es tracta, una vegada més, de presentar la vella i rovellada genuflexió permanent de la dreta valenciana davant els seus amos castellans, com si fóra una novetat, un canvi. De vendre el seu propi gest encarcarat i abjecte d'agenollar-se davant del poder, traure una llengua llarga i avesada, i llepar-li les sabates amb fruïció d'esclau panxacontent, amb l'embolcall llampant i cridaner d'una virtut moderna amb forma de tren caríssim.

Cada dia està més amanerat, més rígid i més amoixamat, a mesura que l'evidència dels seus tripijocs amb diners públics va eixint a la llum. És com si l'estrés que està patint tinguera la capacitat de traure d'ell allò que li és més propi, més profundament arrelat, més pregonament identitari. En el seu valencià penós i acastellanat, sense vocals obertes ni consonants sonores, sense cap característica fonètica ni sintàctica que  el diferencie de la llengua dels seus admirats superiors jeràrquics i 'amiguitos del alma', el president Camps (passeu-me  -per raons òbvies- que no li aplique el tradicional tractament de Molt Honorable) s'extasiava imaginant que trencarà per sempre més el nexe d'unió de l'arc mediterrani, i passarà a la història per haver-lo substituït per l'eix de la submissió permanent a la capital castellana. 

Prescindint brutalment -com és el seu costum- dels interessos de tots els valencians que no siguen els de la seua corda (i això inclou, en aquesta nova atzagaiada, els empresaris valencians), el president de la Generalitat xalava d'allò més desgranant la seua nova contribució a l'extermini del País Valencià. Somiava -potser- en passar a la història; qui sap si en arribar a convertir-se en una relíquia venerada, de l'estil d'aquelles que atresoren -a major glòria de les seues finances- els arquebisbes que ara han de dissenyar l'educació sexual dels nostres infants (sobretot, que no els posen les mans  damunt, per favor!). 

La pena que té -puc endevinar-ho- és saber que, per molts miracles que arribe a fer, mai no el podran anomenar 'el cos incorrupte de Sant Camps', perquè siga com siga, allò que quedarà d'ell i de la seua obra de govern, mai no estarà molt lluny de la paraula corrupció. A tot estirar, els fidels de segles que encara estan per arribar el podrien conéixer com 'el cos incorrupte del corrupte Camps'. Segurament això ja el satisfaria prou. Això sí, sempre que li ho diguen en castellà. Que el valencià, per al seu gust, no és prou fi, prou modern, ni prou submís.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Només paraules?



Com en molts altres aspectes de la vida dels humans, en política també ens movem -tot sovint- en el terreny de les paradoxes. Una de les que ens afecten actualment afecta el procés d'independència engegat a Catalunya. La situació paradoxal és que, tot i que es tracta d'alliberar-nos del marc polític espanyol, hem de partint d'aquest mateix marc, per tal que siga un procés pacífic, democràtic i perfectament homologable en l'àmbit internacional.

L'actual sistema polític espanyol és essencialment trampós (dissenyat a benefici dels partits nacionalistes espanyols) i estructuralment corrupte (nascut com a continuació d'una dictadura, sense qüestionar-ne els principis fonamentals). Això ha fet que -entre altres coses- la configuració i l'organització interna dels partits polítics els haja acabat convertint en maquinàries de perpetuació en el poder, dotades d'un pervers mecanisme de selecció inversa dels talents.

Probablement, ser brillant i competent és una de les millors maneres de garantir que una persona jove que ingressa en un partit polític tradicional, no hi arribarà mai a assolir un càrrec de gran responsabilitat. La selecció inversa farà que, en la mesura en que les seues qualitats poden resultar amenaçadores per a les posicions de privilegi dels seus superiors, aquests li tallen (metafòricament, això sí) el cap. 

És per això que, al front dels grans partits polítics, trobem líders profundament mediocres, de dubtosa capacitat intel·lectual, d'indubtable incompetència oratòria i vergonyosa habilitat discursiva. Sovint, el seu mèrit principal consisteix a no haver incomodat excessivament els seus antecessors, i -en tot cas- haver tingut la paciència imprescindible per a esperar el seu torn. És una desgràcia que eixa mena d'individus acaben tenint ple accés a les estructures públiques de poder polític. Una desgràcia que nosaltres no ens podem permetre. 

Un estat consolidat, com Espanya, potser es pot permetre aquesta mena de líders de nul·la qualitat professional i de baixa categoria moral. Nosaltres no. Nosaltres, que -paradoxalment- hem de partir del sistema espanyol, no ens podem permetre els seus vicis. No podem mantenir polítics egòlatres, que posen els seus propis interessos i vanitats per davant de les necessitats més bàsiques  i urgents del país. Necessitem, per contra, líders profundament generosos, disposats a prioritzar l'assoliment de la independència, fins i tot a costa de sacrificar el seu protagonisme individual. Fins i tot -si cal- al preu de no sortir a la foto.

Dividir el vot independentista és un luxe que no ens podem permetre. Fer-ho per unes diferències relacionades amb el procés de selecció dels candidats és una bajanada pròpia d'una altra mena de polítics.  potser de polítics com els que hem conegut fins ara en tots els partits. En tot cas, no dels que ens calen ara, per afrontar el repte més important dels darrers 300 anys.

Reagrupament i Solidaritat Catalana (citats per ordre alfabètic, per no ferir cap susceptibilitat); els senyors Bertran, Carretero, Laporta i López Tena (de nou, alfabèticament, per no ofendre cap ego), han de trobar la manera intel·ligent d'ajuntar en les paperetes electorals el desig d'assolir una àmplia representació parlamentària per a l'independentisme de veritat. Deixar passar aquesta oportunitat seria una irresponsabilitat  històrica imperdonable. Les seues bases ja els ho han fet saber. Ara només falta que tots ells comencen a comportar-se com als líders que necessita ara mateix Catalunya, i no com a polítics mediocres, fidels seguidors del sistema polític trampós, corrupte i mediocre en què s'han hagut de formar com a polítics.

Hi ha molta gent que confia en la seua generositat, en la seua capacitat de sacrifici, i en les seues respectives dots de lideratge. Hi ha moltes persones que, en escoltar els seus discursos, creuen en el seu patriotisme autèntic, i confien en l'autenticitat de les grans paraules, com ara Unitat, Solidaritat o Independència, que pronuncien durant els seus discursos. Ara és el seu torn de demostrar que no es tracta -només- de paraules.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Aeroports de casa nostra?


Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlin, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d'aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid. 

A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a l'illa més oriental de les Balears són tota una font d'informació sobre què pensa AENA, l'empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres. 

A l'aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de vista de la captació d'atenció, dels rètols i indicadors oficials.  La més visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però, la trobem en la megafonia. Després d'anunciar els vols en espanyol i anglés, el volum de la veu baixa considerablement per a fer l'anunci en valencià. Així ens transmeten -amb claredat meridiana- que això del valencià és innecessari, que és equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa desapercebut, millor, no siga que algú s'ofenga de sentir una llengua tan impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport. AENA considera que els valencians hem d'estar avergonyits de la nostra llengua. 

A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s'anuncien els vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l'hora de fer-ho en català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a les .... Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes castellanes se'n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s'aplica als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del cel sobre l'altaveu pecador. 

Dins de l'avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català (més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de les hostesses encarregades de l'al·locució). Potser n'hauríem d'estar agraïts, si no fos que els continguts que se'ns transmeten en la llengua pròpia dels llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se'ns han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o benvinguda, sense cap informació d'interés per als passatgers.  

És a Menorca on el paisatge sonor de l'aeroport s'acosta més a la normalitat. Els vols s'anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres sempre ha estat senzillament Palma.

De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de contemplar tanta bellesa. Ara bé, l'hostessa de l'empresa originàriament valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure forçat per a formular -entre dents- un "perdoneperonolentiendo", encara li cal una classe particular -també impartida amb un somriure sincer- abans de servir-nos la comanda: 
-'Suc de taronja' means orange juice. Now, you've got it. Please, don't forget it for the next time.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Les lleis no ho poden tot


Cada matí faig en bicicleta un trajecte d'uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d'aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l'Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta per contra hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.

M'he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen a l'hora pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d'eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell o ella potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car. 

No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l'acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l'hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.

Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem o no segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.

En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d'elevada responsabilitat. Les sentències només s'acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s'impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.

I pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d'aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne "presumptes implicats en casos de corrupció") com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar. 

En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d'impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l'arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d'aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem. 

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se'ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d'oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!

dimarts, 21 de setembre de 2010

Mala educació?


Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l'antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s'està expressant en el nostre idioma. A més d'antic, l'argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D'altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s'ha d'aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l'altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d'entendre què s'està dient en l'altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d'admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que "estamos en España y se ha de hablar español", poden explicar molt millor aquesta actitud que s'escuda darrere d'una tramposa apel·lació a la bona educació. 

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l'altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s'estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l'acció i donar als altres l'oportunitat d'escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n'hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n'hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se --també-- en l'altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l'oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre'ns, i respondre'ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d'importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure'ns --amb tramposes acusacions centrades en la bona educació-- quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua. 

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s'han de fer. I puc assegurar --sense el mínim temor d'enganyar-me-- que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.


dilluns, 13 de setembre de 2010

11 de setembre a Ca les Senyoretes


Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l'hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d'Assumpció. L'excusa era la presentació d'un llibre, i la possibilitat d'assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d'Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.

La presentació del llibre ("Sortir de l'armari lingüístic") suscità un bon grapat d'intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts -o les hores- que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s'entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l'ha insultat o fins i tot atacat per haver comés l'horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta  mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n'ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l'entrada. 

Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l'alegria o a l'esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d'un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat. 

Quan ja moltes persones més joves ('estudiosos', com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d'excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà. 

Analfabet com era -sempre segons el relat d'en Bruno- no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que -en desembarcar a Orà- es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: "Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?". I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: "Qui està parlant valencià per ací?". Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que -molt probablement- salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?