de l'horta estant

dilluns, 22 de febrer de 2010

Bilingüisme autèntic?


En un territori que es declara oficialment bilingüe hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que dominen els dos idiomes, i els discapacitats, que només en coneixen un. Si, a més a més, les autoritats del territori presumeixen amb freqüència de tolerància lingüística, i no es cansen de declarar que el bilingüisme és una gran riquesa, és lògic pensar que la intenció del govern i les seues accions aniran en la direcció de procurar la capacitació dels discapacitats. D'acord amb el postulat del bilingüisme com a riquesa, es tractaria de fer que els més pobres, aquells que desconeixen la meitat de les llengües oficials, deixen de ser tan pobres i passen a ser una miqueta més rics. 

Això, des del poder polític, és fàcil de fer. Es tracta de garantir que la llengua que és desconeguda per més persones, estiga present en tots els àmbits de la comunicació. Si un ésser humà d'intel·ligència mitjana (posem una edat mental superior als cinc anys) veu un cartell que diu 'Eixida', ubicat sistemàticament al costat d'una fletxa que indica una porta, tardarà ben poc a entendre què vol dir la paraula en qüestió. I si la televisió, la ràdio i els diaris li acosten quotidianament les paraules d'eixa llengua, qualsevol parlant de l'altra llengua oficial serà capaç, en poc de temps, d'entendre-la, i els més dotats, de parlar-la amb una correcció suficient.

Per contra, si al costat de la paraula 'Eixida' hi ha sistemàticament l'equivalent en l'altre idioma. Si, encara més, és aquest equivalent el que resulta destacat en grandària i visibilitat, quan no és ras i curt l'única paraula que acompanya la fletxa. Si als pocs programes de TV i ràdio que utilitzen la llengua pròpia hi ha una presència massiva i constant de l'altra, mentre que als nombrosos programes en castellà no s'hi sent mai una paraula en valencià, aleshores haurem de concloure que s'està fent molt poc per equiparar els ciutadans en capacitat lingüística; ben poc per enriquir els més pobres. En tot cas, la intenció que haurem d'atribuir a eixa política és la d'igualar a la baixa; la de convertir en discapacitats monolingües els qui actualment ja són ricament bilingües. 

Ben lluny de l'aspiració europeista que cada ciutadà conega al menys tres llengües europees, els nostres paladins del bilingüisme trampós, pretenen que els valencians del futur siguen més discapacitats, més pobres i menys europeus que els actuals. 

dijous, 18 de febrer de 2010

Coherència educativa?

A ningú que tinga fills no se li escaparà que ells i elles copien molt més allò que nosaltres fem que no el que els diem que han de fer. A vegades, pot semblar –fins i tot―que tenen especial facilitat per copiar les coses que menys convenen. Aquest fenomen no té res de particular. Els psicòlegs en diuen ‘modelatge’, i forma part de l’aprenentatge per observació, que és la principal forma d’aprendre dels humans. La clau és recordar que s’aprèn molt més de la conducta que observem, que no dels discursos que ens expliquen. Així, a ningú no estranyarà que un fill de fumadors fume en arribar a l’adolescència (o molt abans), per molt que els pares l’hagen dut a cursos informatius, i li hagen parlat sovint dels perills del tabaquisme.

Respecte a la llengua, ens passa el mateix. Els duem a una escola valenciana i valencianista. Potser ens els emportem a manifestacions, concentracions i actes pel país, i fins i tot els expliquem amb detall tot el que sabem sobre els nostres drets, incloent-hi els lingüístics.
Això, no cal dir-ho, està molt bé. El problema és que després veuen que nosaltres mateixos abandonem el valencià a la primera de canvi. Veuen que parlem en castellà amb persones que ens entendrien perfectament en valencià (sovint, fins i tot amb persones que –amb ells―parlen en valencià!). Observen com –quan no sabem si algú parla o no en valencià― per defecte, ens hi adrecem en espanyol. En definitiva, que escolten el nostre discurs de dignitat i igualtat, però veuen la nostra conducta subordinada i abandonista. Endevineu amb què es quedaran?

No ens haurà d’estranyar si, uns anys més tard, observem que parlen molt poc en valencià; que es relacionen en espanyol amb persones capacitades per a expressar-se en valencià, i que han deixat la seua llengua familiar reclosa en un reducte mínim, i circumscrita a usos molt escassos i a entorns protegits. No se l’han inventat ells, aquest estil de conducta. Tot el que han fet és copiar el nostre. Si nosaltres som ‘catalanocallants’ més que no catalanoparlants, i si –tot i considerar-nos valencianistes―en la nostra vida no n’exercim, o –a tot estirar― fem de ‘valencianistes de la secreta’, no podem esperar res de molt distint dels nostres fills.
 
Si volem que ells facen una altra cosa, hem de començar per nosaltres mateixos. Potser estaria bé començar per creure’ns allò que diem (que la nostra és una llengua digna, per exemple), i portar-ho a la pràctica quotidianament, davant d’ells. No cal fer grans heroïcitats, ni canvis radicals. Crec que n’hi hauria prou, si sistemàticament ens adrecem a tothom en valencià, fins al moment en què ens diguen explícitament que no ens entenen. Aleshores, després de constatar que es tracta d’un problema de capacitat de l’interlocutor, si volem, podem parlar en una altra llengua. No té res de particular això. És el que fan tots els parlants que es creuen –de veritat― que la seua és una llengua digna i normal.