de l'horta estant

dijous, 18 de febrer de 2010

Coherència educativa?

A ningú que tinga fills no se li escaparà que ells i elles copien molt més allò que nosaltres fem que no el que els diem que han de fer. A vegades, pot semblar –fins i tot―que tenen especial facilitat per copiar les coses que menys convenen. Aquest fenomen no té res de particular. Els psicòlegs en diuen ‘modelatge’, i forma part de l’aprenentatge per observació, que és la principal forma d’aprendre dels humans. La clau és recordar que s’aprèn molt més de la conducta que observem, que no dels discursos que ens expliquen. Així, a ningú no estranyarà que un fill de fumadors fume en arribar a l’adolescència (o molt abans), per molt que els pares l’hagen dut a cursos informatius, i li hagen parlat sovint dels perills del tabaquisme.

Respecte a la llengua, ens passa el mateix. Els duem a una escola valenciana i valencianista. Potser ens els emportem a manifestacions, concentracions i actes pel país, i fins i tot els expliquem amb detall tot el que sabem sobre els nostres drets, incloent-hi els lingüístics.
Això, no cal dir-ho, està molt bé. El problema és que després veuen que nosaltres mateixos abandonem el valencià a la primera de canvi. Veuen que parlem en castellà amb persones que ens entendrien perfectament en valencià (sovint, fins i tot amb persones que –amb ells―parlen en valencià!). Observen com –quan no sabem si algú parla o no en valencià― per defecte, ens hi adrecem en espanyol. En definitiva, que escolten el nostre discurs de dignitat i igualtat, però veuen la nostra conducta subordinada i abandonista. Endevineu amb què es quedaran?

No ens haurà d’estranyar si, uns anys més tard, observem que parlen molt poc en valencià; que es relacionen en espanyol amb persones capacitades per a expressar-se en valencià, i que han deixat la seua llengua familiar reclosa en un reducte mínim, i circumscrita a usos molt escassos i a entorns protegits. No se l’han inventat ells, aquest estil de conducta. Tot el que han fet és copiar el nostre. Si nosaltres som ‘catalanocallants’ més que no catalanoparlants, i si –tot i considerar-nos valencianistes―en la nostra vida no n’exercim, o –a tot estirar― fem de ‘valencianistes de la secreta’, no podem esperar res de molt distint dels nostres fills.
 
Si volem que ells facen una altra cosa, hem de començar per nosaltres mateixos. Potser estaria bé començar per creure’ns allò que diem (que la nostra és una llengua digna, per exemple), i portar-ho a la pràctica quotidianament, davant d’ells. No cal fer grans heroïcitats, ni canvis radicals. Crec que n’hi hauria prou, si sistemàticament ens adrecem a tothom en valencià, fins al moment en què ens diguen explícitament que no ens entenen. Aleshores, després de constatar que es tracta d’un problema de capacitat de l’interlocutor, si volem, podem parlar en una altra llengua. No té res de particular això. És el que fan tots els parlants que es creuen –de veritat― que la seua és una llengua digna i normal.