de l'horta estant

dilluns, 12 d’abril de 2010

Llengua segrestada

Durant la dictadura militar argentina, entre 1976 i 1983, molts nadons, fills i filles de persones que havien estat torturades i assassinades van ser 'adoptats' per famílies afectes al règim. En molts casos, eren famílies de militars; dels mateixos terroristes amb uniforme que havien ordenat les espantoses execucions. Els infants van créixer, al si d'aquestes famílies, completament ignorants del fet que eren fills de represaliats, pensant-se que aquells que els havien segrestat eren els seus progenitors.

Molts d'ells eren ja persones adultes quan van arribar a saber la veritat (no en tots els països es mantenen secrets i impunes els crims comesos durant els períodes dictatorials), i no és difícil d'imaginar el conflicte intern que se'ls presentaria. D'una banda, s'havien criat amb unes persones que -podem suposar- els haurien donat afecte i comoditats; de l'altra, ara tenien el coneixement que -precisament aquelles persones- havien col·laborat en la captura i eliminació física dels seus pares biològics.

No sé com hauran reaccionat la majoria. Se sap, però, que alguns van ser capaços de denunciar les seues famílies postisses, passant per damunt dels afectes generats al llarg de tota una vida, en benefici de l'intent de fer justícia. No em sembla una decisió fàcil, ni voldria mai haver-me de trobar en un cas semblant.

Salvant les distàncies, a molts valencians els ha passat una cosa pareguda amb la llengua. Les seues famílies n'han tingut una -la pròpia- durant generacions i generacions, fins que  -en la generació que va ser educada durant la postguerra- moltes parelles van decidir canviar la llengua familiar, i van parlar als fills en castellà. No ho feren per maldat, òbviament. Ho feren per estalviar-los els patiments que ells havien conegut per ser valencians; per facilitar-los la integració en una societat que es volia plenament castellana. En definitiva, pel seu bé.

I és així que aquells que aleshores eren fills i ara són adults i -en molts casos- també pares i mares, són valencians de llengua segrestada. La seua pròpia és ara -estrictament parlant- el castellà. És la que els van transmetre els seus pares. És veritat que ho van fer obeint unes circumstàncies excepcionals, una dictadura que volia acabar amb tot allò que no fóra estrictament espanyol, és a dir, castellà.

D'alguna manera s'han trobat en la difícil situació dels nadons argentins segrestats. N'hem de descomptar -no cal dir-ho- l'extrema crueltat física afegida en aquell cas. No parlem ací de torturar físicament ni de matar persones. El patiment va ser d'una altra mena. Molts membres d'una generació van ser obligats a avergonyir-se de ser qui eren, i convidats a renunciar a ser valencians, en benefici de la subsistència. Es diuen Roig, Bartual, Cuquerella, Santandreu, Costa, Rosselló... i tants altres cognoms que podríem retrotraure amb facilitat fins al mateix Llibre del Repartiment. Ara, ja no parlen la llengua que vingué amb els seus avantpassats, sinó la que el franquisme els imposà.

Alguns -jo en conec uns quants- han fet l'acte de valor, i han restituït a les seues famílies la llengua que els pertoca. Uns altres han legitimat el canvi i han transmés als fills la llengua que la dictadura imposà als seus pares i -de retruc- a ells mateixos i als seus descendents. De nou, no sembla una decisió fàcil, optar entre la llengua en què et van parlar els teus pares, i la que hauria estat la teua, de no haver existit la trista i llarga presència d'una dictadura lingüicida.