de l'horta estant

dilluns, 21 de juny de 2010

Un futur en valencià

El professor Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València, ha declarat fa poc que podem “construir un futur junts i en valencià”. Això és una bona notícia. Que persones de la solvència acadèmica i el prestigi social d'un rector d'universitat facen declaracions públiques, i en positiu, respecte de la viabilitat i l'interés de construir el nostre futur com a poble en clau valenciana, és una de les escasses alegries que se'ns permeten, pel que fa a la cultura pròpia.

Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S'adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d'una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l'oportunitat -i el plaer- d'escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.

És una llàstima que persones d'elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li'l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l'altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu  poble.

El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l'ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.

Fa poc vaig assistir al casament civil d'un bon amic.  L'oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d'anar-se'n, es girà i va dir a la parella: "I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat". Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s'han d'emprendre les accions institucionals necessàries per tal d'aconseguir-ho.

De moment, ja tenim la segona: el rector s'ha posicionat a favor d'un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important:  emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s'incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l'agulla.

dissabte, 19 de juny de 2010

Una presidenta contra el futur del valencià


Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.

Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que "la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada". Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?

És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l'exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l'absoluta necessitat de dominar l'altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d'expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l'altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà,  e el valencià fóra -sempre- l'excepció. Més encara, l'excepció prescindible.

Per què no considerem com un mèrit -i per tant, amb caràcter optatiu- el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d'aspirar a conéixer. Moltes d'aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l'excel·lència, només per qüestions lingüístiques?

La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d'entendre: si no s'exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem -de nou- amb l'evidència d'una societat  amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l'amabilitat -plenament optativa, això sí- de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.

Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d'estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d'ells.  Podríem començar pels professors d'universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l'embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.

dissabte, 5 de juny de 2010

La perspectiva lingüística


Tota realitat pot ser mirada des de diferents punts de vista. És allò que solem anomenar perspectives. La perspectiva de gènere, o la perspectiva ecològica en són dos exemples, de molta anomenada en els darrers anys. No es tracta de temes, com podrien ser-ho el feminisme o el canvi climàtic, sinó de maneres d'enfocar tots els assumptes i tots els fenòmens socials. Així, la perspectiva ecològica pot aplicar-se a l'anàlisi de l'educació, la política industrial o l' urbanisme; temes que també poden abordar-se des de la perspectiva de gènere.

En una societat com la nostra, on conviuen -en règim de cooficialitat- dos idiomes, la perspectiva lingüística és ineludible. Tota acció, i particularment, les que s'impulsen des de les instàncies públiques, com les distintes administracions o les universitats, hauria d'incorporar la perspectiva lingüística. I això vol dir que hauria de plantejar-se en quina o en quines llengües comunicarà, i quin tractament donarà a cadascun dels idiomes presents en la comunicació.

No hi ha cap terreny neutral, cap terme mig. Tenim dos idiomes oficials. Un, és la llengua pròpia, i pateix una situació d'indiscutible minoració. L'altre és la llengua imposada, i gaudeix de la situació contrària, que no sol anomenar-se 'majoració', sinó més bé 'salut de ferro'. Encara que tots els catalanoparlants deixàrem de parlar castellà, i fins i tot l'oblidarem, la llengua de Cervantes continuaria tenint molts milions de parlants, i la seua supervivència seguiria estant igualment garantida. Per tant, o bé les institucions fan servir el català en les seues comunicacions (amb independència que hi incorporen també uns altres idiomes), i de manera prioritària, o bé actuen a favor de la minoració i -així- en contra de la llengua pròpia.

Ja esperem ben bé això de les institucions ocupades per formacions polítiques fanàticament nacionalistes, i enemigues de tota llengua que no siga l' espanyol. Són els hereus ideològics (sovint, també genealògics) d'aquells que van intentar eradicar-la amb procediments tan dràstics com les prohibicions explícites (encara ara hi ha més de 500 lleis que obliguen a usar el castellà i discriminen -per tant- totes les altres llengües oficials), les amenaces, les coaccions o les tortures. És veritat que ara prefereixen la vella màxima del seu pare espiritual, Felip V: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ells, quan parlen de modernitzar, giren els ulls cap al 1714.

No ho esperem, en canvi, d'unes altres institucions. No ho esperem de molts ajuntaments, ni tampoc de les nostres universitats. I és potser per això que fa més mal quan ens trobem de cara amb la crua realitat en constatar que -massa sovint- actuen de la mateixa manera. Potser no amb la mateixa intencionalitat explícita, però sí amb idèntics resultats. No adoptar la perspectiva lingüística, o dit d'una altra manera, no fer una política lingüística favorable a la llengua pròpia, és fer-la en contra. Radicalment en contra. No hi ha  -ja ho hem dit- tebiesa possible, ni posicions neutrals o equidistants. O usen la llengua, i ho fan d'una manera digna, correcta i ben visible, o estaran actuant descaradament en favor del seu extermini.


dijous, 3 de juny de 2010

La llengua a la Universitat


La Universitat de València va organitzar, dissabte passat, una magnífica jornada de portes obertes al Parc Tecnològic. Acompanyats per un sol abrasidor, els visitants van rebre un munt d'obsequis, i van poder gaudir de la contemplació, en alguns casos, i de la participació, en uns altres, de fenòmens i activitats que habitualment no ens passen per davant dels ulls. Tant la idea, com l'esforç fet per l'organització de l'esdeveniment, mereixen tots els elogis que els puguem dedicar.

Moltes de les activitats estaven pensades per a públic infantil. Sovint, permetien la participació dels visitants, en forma de tocar, manipular, tastar o jugar. I també, en la forma d'escoltar algunes explicacions ben dissenyades i destrament executades per persones voluntàries que, a més del coneixement sobre la matèria, generalment posseïen unes bones dots pedagògiques, i la paciència imprescindible per a tractar amb infants.

Jo hi vaig acudir, amb les meues filles de quatre i dos anys, respectivament. Totes les explicacions que els van oferir foren -invariablement- en castellà. I cada vegada, vaig haver de demanar si no els ho podien explicar en valencià, per tal que elles també ho pogueren entendre. He de dir que, en molts casos, els ho van repetir en valencià, amb més o menys competència i correcció, però sempre amb amabilitat.

No em sembla correcte que la Universitat de València actue, pel que fa a la llengua, com la resta de les institucions valencianes, discriminant sistemàticament les persones valencianoparlants. Els estatuts de la Universitat estableixen que el valencià és la llengua pròpia de la institució. En què es nota això? En que, si vols una explicació en valencià, l'has de demanar com si fóra un favor personal? Per què les meues filles tenen menys drets que els fills de les persones que han triat el castellà com a llengua familiar? Com és que en una jornada universitària, la llengua pròpia de la Universitat està absent de les explicacions?

Els cartells -això sí- estaven correctament escrits en català. Això, però, no serveix per a molt, si a l'hora de la comunicació, l'elecció sistemàtica és el castellà. La Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està obertament a favor de l'extermini lingüístic que impulsen els ocupants del Palau de la Generalitat i dels principals ajuntaments valencians, ha d'anar molt més enllà en el seu compromís amb la cultura pròpia. No n'hi ha prou, amb els rètols, com fan aquells restaurants que, per reclamar l'etiqueta de 'típic', tenen el nom en valencià, i eixa és la primera, i també l'última paraula que hi trobarem en aquesta llengua. 

El valencià ha de ser la llengua habitual de les comunicacions de la Universitat amb la societat valenciana. I cal dir que l'actitud dimissionària que hi trobem ara no és responsabilitat de l'actual equip rectoral, que encara no ha tingut temps material per redreçar-la. En tindrà, però. I la marginalitat de la llengua, en una institució que la declara com a pròpia, no és de cap manera acceptable. Ni  ha de ser -tampoc- eterna o inamovible.