de l'horta estant

dissabte, 5 de juny de 2010

La perspectiva lingüística


Tota realitat pot ser mirada des de diferents punts de vista. És allò que solem anomenar perspectives. La perspectiva de gènere, o la perspectiva ecològica en són dos exemples, de molta anomenada en els darrers anys. No es tracta de temes, com podrien ser-ho el feminisme o el canvi climàtic, sinó de maneres d'enfocar tots els assumptes i tots els fenòmens socials. Així, la perspectiva ecològica pot aplicar-se a l'anàlisi de l'educació, la política industrial o l' urbanisme; temes que també poden abordar-se des de la perspectiva de gènere.

En una societat com la nostra, on conviuen -en règim de cooficialitat- dos idiomes, la perspectiva lingüística és ineludible. Tota acció, i particularment, les que s'impulsen des de les instàncies públiques, com les distintes administracions o les universitats, hauria d'incorporar la perspectiva lingüística. I això vol dir que hauria de plantejar-se en quina o en quines llengües comunicarà, i quin tractament donarà a cadascun dels idiomes presents en la comunicació.

No hi ha cap terreny neutral, cap terme mig. Tenim dos idiomes oficials. Un, és la llengua pròpia, i pateix una situació d'indiscutible minoració. L'altre és la llengua imposada, i gaudeix de la situació contrària, que no sol anomenar-se 'majoració', sinó més bé 'salut de ferro'. Encara que tots els catalanoparlants deixàrem de parlar castellà, i fins i tot l'oblidarem, la llengua de Cervantes continuaria tenint molts milions de parlants, i la seua supervivència seguiria estant igualment garantida. Per tant, o bé les institucions fan servir el català en les seues comunicacions (amb independència que hi incorporen també uns altres idiomes), i de manera prioritària, o bé actuen a favor de la minoració i -així- en contra de la llengua pròpia.

Ja esperem ben bé això de les institucions ocupades per formacions polítiques fanàticament nacionalistes, i enemigues de tota llengua que no siga l' espanyol. Són els hereus ideològics (sovint, també genealògics) d'aquells que van intentar eradicar-la amb procediments tan dràstics com les prohibicions explícites (encara ara hi ha més de 500 lleis que obliguen a usar el castellà i discriminen -per tant- totes les altres llengües oficials), les amenaces, les coaccions o les tortures. És veritat que ara prefereixen la vella màxima del seu pare espiritual, Felip V: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ells, quan parlen de modernitzar, giren els ulls cap al 1714.

No ho esperem, en canvi, d'unes altres institucions. No ho esperem de molts ajuntaments, ni tampoc de les nostres universitats. I és potser per això que fa més mal quan ens trobem de cara amb la crua realitat en constatar que -massa sovint- actuen de la mateixa manera. Potser no amb la mateixa intencionalitat explícita, però sí amb idèntics resultats. No adoptar la perspectiva lingüística, o dit d'una altra manera, no fer una política lingüística favorable a la llengua pròpia, és fer-la en contra. Radicalment en contra. No hi ha  -ja ho hem dit- tebiesa possible, ni posicions neutrals o equidistants. O usen la llengua, i ho fan d'una manera digna, correcta i ben visible, o estaran actuant descaradament en favor del seu extermini.