de l'horta estant

dijous, 29 de juliol de 2010

Timidesa lingüística

Passejant per la ciutat d'Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.
-" Perdone, em podria dir com anar al carrer tal"?
L'home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d'arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:
-" Escolte... i vosté com sabia que jo parlava valencià?"
-"No ho sabia"- li vaig respondre. 

En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m'acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense  preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l'únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant. 

D'eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l'amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N'hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s'han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava. 

Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l'hem ofés d'alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d'una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l'altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m'estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.

Si l'interlocutor no m'entén, ja m'ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d'autèntica igualtat lingüística. 

Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o  quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l'atenció.  Els llibres d'autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal. 

En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d'iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m'entén, m'ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m'ho diu, vol dir que m'entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s'ha d'ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l'idioma propi del territori on viu.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Milions de parlants

Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d'exclamació i faltes d'ortografia, tornava fonamentalment a l'antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l'espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.

Sovint m'he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que -senzillament- sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que -pam amunt o avall- hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d'hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l'univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.

No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d'hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar -a tots plegats- cap missatge en particular.

Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t'importen i t'interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d'acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d'un altre, per molts milions de diferència que hi haja. 

I resulta que -segons que diuen els estudiosos de la matèria- tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l'Àfrica central, a Londres,  Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d'escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls  -i qui sap si també als cervells- d'un o més trilions d'habitants de l'univers.

D'altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l'enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?

divendres, 16 de juliol de 2010

Vacances i nacionalitats

Durant les vacances d'estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. "D'on sou?"-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l'adscripció de la nacionalitat espanyola s'hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d'embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l'altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.

Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d'altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d'anècdotes per a il·lustrar-ho.

Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l'apartat "País" del formulari d'entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, "España" en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se  -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: "Pero su pasaporte, ¿qué dice?". A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d'una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.

Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d'haver passat una bona estona en una paradeta de venda d'espècies, un home d'uns setanta anys em va preguntar -en francés- d'on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d'identificar l'idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició,  li vaig respondre "Dans les papiers?". L'home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: "Mais non!, dans le coeur".

Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d'on m'agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d'entendre'm, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d'una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.

El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d'entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d'acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Nacionalistes fora de l'armari


El campionat mundial de futbol que s'està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d'aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se'n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s'alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l'equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l'ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l'ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M'esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense  combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l'absurda pretensió de presentar-se com a 'no-nacionalistes'. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s'esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d'un gol, o al final d'un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent. 

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se'n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l'endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d'identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.