de l'horta estant

dissabte, 10 de juliol de 2010

Nacionalistes fora de l'armari


El campionat mundial de futbol que s'està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d'aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se'n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s'alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l'equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l'ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l'ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M'esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense  combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l'absurda pretensió de presentar-se com a 'no-nacionalistes'. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s'esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d'un gol, o al final d'un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent. 

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se'n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l'endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d'identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.



3 comentaris:

  1. Ferran zein ondo adierazi duzu pairatzen ari garena.
    Ferran que bé descrius el que estem patint per part de l'ultranacionalisme espanyol.

    Ga2

    ResponElimina
  2. Comparteixc tot el que dius.
    Em rebenta que ells pugune dir i cridar tot el que vulguen i nosaltres ens hàgem de reprimir les paraules i les ensenyes per no ser titllats de radicals. Em rebenten els seus mitjans de comunicació, tots ells nacionalistes de cap a peus. No m'importen els èxits de la selecció espanyola. No em fan ni fred ni calor; em molesta i em causa dolor la reacció del meu poble cec i ignorant.

    ResponElimina
  3. Espero que respectis la meua opinió doncs no tinc intenciò de provocar a ningú; interessant articul el que has escrit però crec que no ets gens neutral en el que escrius. El teu articul pareix seguir esta mania o pensament victimista català sobre eixe rotllo de Franco i les seues imposicions i limitacions (llenguatge inclòs).
    Aqueixos temps van quedar enrere, no trobo gens raonable que segueixis associant un sentiment o un llenguatge (espanyol / castellà) a una determinada ideologia, per favor estes idees estan totalment desfasades i fora de lloc en una societat que intenta ser moderna com la nostra.
    Creus que a les generacions de jovens actuals els importa un rave el que Franco i els seus assassins seguidors defensaven? Creus que perquè a una persona li agrade mostrar una bandera espanyola des del balcó o dir que se sent espanyol és fatxa o alguna cosa pitjor? Imbècils hi ha a tot arreu i bàndols però hi ha moltes persones que poden exhibir ja siga banderes espanyoles o valencianes o sentiments sense que haja cap àpex d'intencions seccionistas o imperialistes.
    Crec que és hora de superar estes traumes polítics que encara que hagen passat fa dos dies estem a anys llum d'ells; vivim en un món globalitzat en què els nacionalismes no són gens funcionals (alguna cosa que fins i tot tu pots albirar) una nació forta i unida en la qual es respectin les diferències existents dins d'ella té més futur que una proliferació de micro estats (balcanització) impulsats per les actuals polítiques de les nostres estimades terres.
    Tots compartim la mateixa sang, (en els teus cognoms potser veges també que tens avantpassats d'unes terres llunyanes a València: Lerma), mosatros som fills del món, som ibèrics, això de que ets tal per néixer en determinat lloc no té gens de sentit, que cada un es senti i pensi el que vulgui mentre no faci mal a atres persones.
    T’escriu un il.licitana que ara mateix ha establit la seua vida en un lloc on l'han respectat i acollit en la mateixa manera que una persona originària del lloc (Palencia).

    ResponElimina