de l'horta estant

dimarts, 2 de novembre de 2010

Colonitzacions reeixides


Un amic meu, bon coneixedor de la història, i particularment de la relacionada amb la segona guerra mundial, em parlava fa poc de l'ocupació japonesa de la península de Corea, entre 1910 i 1945. Com a mostra de la brutalitat dels mètodes emprats per l'exèrcit japonés d'ocupació, m'explicava el fet que els hòmens i dones de Corea ni tan sols no tenien el dret de portar noms coreans. Durant tot aquell període van haver de ser coneguts -si més no, oficialment- per noms japonesos.

Estàvem d'acord (i qui no n'estaria?) que furtar-li a la gent el dret de dir-se com es diu és un bon indicador de la capacitat que tenim els humans per a exercir la crueltat. Potser sembla poca cosa, això de canviar els noms, al costat de les bombes, els assassinats, les violacions i les tortures. I tanmateix no ho és. En primer lloc perquè aquesta forma de violència és complementària de les altres, i no les estalvia de cap manera. I també perquè furtar-li el nom a una persona és també negar-li la dignitat, a la identitat i -per això mateix- menysprear el seu dret a l'existència.

En un moment de la conversa, vaig preguntar al meu amic (tothom el coneix per Cento) quin nom figurava al seu document d'identitat. Em confessà que hi deia 'Vicente' i, una mica molest, s'afanyà a dir-me que no era ben bé el mateix que el cas dels coreans. Per què no?- li vaig preguntar. Em va aclarir que a ell no li semblava el mateix perquè ara sí que pots posar Vicent al teu carnet, si vols. Que ell no ho havia fet un poc per mandra, i un poc per tradició familiar. Imagine que la mateixa tradició (es veu que el carnet de son pare també es deia 'Vicente') que l'ha portat a posar a la seua filla el nom d'Amparo ("és que a la meua sogra li hauríem donat un disgust si li posàvem Empar"). 

Efectivament, el meu amic té raó. Ara pots tenir un fill i posar-li Xavier, Jaume, Mercé o Laia, si vols. Fa només quaranta anys no, però ara sí. Potser és precisament perquè ja no cal prohibir-ho, ara que raons tan potents com la peresa o la tradició fan el mateix paper, i queden molt més elegants que les amenaces amb la baioneta calada i els colps de culata. Molt més fins, molt més presentables, i considerablement més moderns.

L'autèntica colonització no triomfa quan l'exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s'assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir -temps arrere, això sí- per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les. 

La vertadera colonització és la colonització mental; la que se'ns instal·la a l'interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d'uns altres, i no des del nostre. Eixa és l'única força capaç de fer  creure, a una persona d'intel·ligència normal, que la imposició de noms japonesos és una cosa radicalment distinta de la imposició de noms castellans. Davant de tan notable evidència, crec que haurem d'admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d'autoenganyar-nos.