de l'horta estant

divendres, 8 d’octubre de 2010

Només paraules?



Com en molts altres aspectes de la vida dels humans, en política també ens movem -tot sovint- en el terreny de les paradoxes. Una de les que ens afecten actualment afecta el procés d'independència engegat a Catalunya. La situació paradoxal és que, tot i que es tracta d'alliberar-nos del marc polític espanyol, hem de partint d'aquest mateix marc, per tal que siga un procés pacífic, democràtic i perfectament homologable en l'àmbit internacional.

L'actual sistema polític espanyol és essencialment trampós (dissenyat a benefici dels partits nacionalistes espanyols) i estructuralment corrupte (nascut com a continuació d'una dictadura, sense qüestionar-ne els principis fonamentals). Això ha fet que -entre altres coses- la configuració i l'organització interna dels partits polítics els haja acabat convertint en maquinàries de perpetuació en el poder, dotades d'un pervers mecanisme de selecció inversa dels talents.

Probablement, ser brillant i competent és una de les millors maneres de garantir que una persona jove que ingressa en un partit polític tradicional, no hi arribarà mai a assolir un càrrec de gran responsabilitat. La selecció inversa farà que, en la mesura en que les seues qualitats poden resultar amenaçadores per a les posicions de privilegi dels seus superiors, aquests li tallen (metafòricament, això sí) el cap. 

És per això que, al front dels grans partits polítics, trobem líders profundament mediocres, de dubtosa capacitat intel·lectual, d'indubtable incompetència oratòria i vergonyosa habilitat discursiva. Sovint, el seu mèrit principal consisteix a no haver incomodat excessivament els seus antecessors, i -en tot cas- haver tingut la paciència imprescindible per a esperar el seu torn. És una desgràcia que eixa mena d'individus acaben tenint ple accés a les estructures públiques de poder polític. Una desgràcia que nosaltres no ens podem permetre. 

Un estat consolidat, com Espanya, potser es pot permetre aquesta mena de líders de nul·la qualitat professional i de baixa categoria moral. Nosaltres no. Nosaltres, que -paradoxalment- hem de partir del sistema espanyol, no ens podem permetre els seus vicis. No podem mantenir polítics egòlatres, que posen els seus propis interessos i vanitats per davant de les necessitats més bàsiques  i urgents del país. Necessitem, per contra, líders profundament generosos, disposats a prioritzar l'assoliment de la independència, fins i tot a costa de sacrificar el seu protagonisme individual. Fins i tot -si cal- al preu de no sortir a la foto.

Dividir el vot independentista és un luxe que no ens podem permetre. Fer-ho per unes diferències relacionades amb el procés de selecció dels candidats és una bajanada pròpia d'una altra mena de polítics.  potser de polítics com els que hem conegut fins ara en tots els partits. En tot cas, no dels que ens calen ara, per afrontar el repte més important dels darrers 300 anys.

Reagrupament i Solidaritat Catalana (citats per ordre alfabètic, per no ferir cap susceptibilitat); els senyors Bertran, Carretero, Laporta i López Tena (de nou, alfabèticament, per no ofendre cap ego), han de trobar la manera intel·ligent d'ajuntar en les paperetes electorals el desig d'assolir una àmplia representació parlamentària per a l'independentisme de veritat. Deixar passar aquesta oportunitat seria una irresponsabilitat  històrica imperdonable. Les seues bases ja els ho han fet saber. Ara només falta que tots ells comencen a comportar-se com als líders que necessita ara mateix Catalunya, i no com a polítics mediocres, fidels seguidors del sistema polític trampós, corrupte i mediocre en què s'han hagut de formar com a polítics.

Hi ha molta gent que confia en la seua generositat, en la seua capacitat de sacrifici, i en les seues respectives dots de lideratge. Hi ha moltes persones que, en escoltar els seus discursos, creuen en el seu patriotisme autèntic, i confien en l'autenticitat de les grans paraules, com ara Unitat, Solidaritat o Independència, que pronuncien durant els seus discursos. Ara és el seu torn de demostrar que no es tracta -només- de paraules.