de l'horta estant

diumenge, 10 d’octubre de 2010

L'eix de la sumbmissió


No deu ser per casualitat que el Sr. Francisco Camps ha triat el discurs institucional del 9 d'octubre per a parlar de l'eix Madrid-València, que ara ens vol presentar com una cosa moderna, amb l'excusa del tren de gran velocitat (ells en diuen alta velocitat espanyola, però els físics que he consultat no m'han sabut donar cap altre exemple d'una velocitat amb gentilici incorporat).

La idea no és nova, però és veritat que sovint els dóna un bon resultat. Es tracta, una vegada més, de presentar la vella i rovellada genuflexió permanent de la dreta valenciana davant els seus amos castellans, com si fóra una novetat, un canvi. De vendre el seu propi gest encarcarat i abjecte d'agenollar-se davant del poder, traure una llengua llarga i avesada, i llepar-li les sabates amb fruïció d'esclau panxacontent, amb l'embolcall llampant i cridaner d'una virtut moderna amb forma de tren caríssim.

Cada dia està més amanerat, més rígid i més amoixamat, a mesura que l'evidència dels seus tripijocs amb diners públics va eixint a la llum. És com si l'estrés que està patint tinguera la capacitat de traure d'ell allò que li és més propi, més profundament arrelat, més pregonament identitari. En el seu valencià penós i acastellanat, sense vocals obertes ni consonants sonores, sense cap característica fonètica ni sintàctica que  el diferencie de la llengua dels seus admirats superiors jeràrquics i 'amiguitos del alma', el president Camps (passeu-me  -per raons òbvies- que no li aplique el tradicional tractament de Molt Honorable) s'extasiava imaginant que trencarà per sempre més el nexe d'unió de l'arc mediterrani, i passarà a la història per haver-lo substituït per l'eix de la submissió permanent a la capital castellana. 

Prescindint brutalment -com és el seu costum- dels interessos de tots els valencians que no siguen els de la seua corda (i això inclou, en aquesta nova atzagaiada, els empresaris valencians), el president de la Generalitat xalava d'allò més desgranant la seua nova contribució a l'extermini del País Valencià. Somiava -potser- en passar a la història; qui sap si en arribar a convertir-se en una relíquia venerada, de l'estil d'aquelles que atresoren -a major glòria de les seues finances- els arquebisbes que ara han de dissenyar l'educació sexual dels nostres infants (sobretot, que no els posen les mans  damunt, per favor!). 

La pena que té -puc endevinar-ho- és saber que, per molts miracles que arribe a fer, mai no el podran anomenar 'el cos incorrupte de Sant Camps', perquè siga com siga, allò que quedarà d'ell i de la seua obra de govern, mai no estarà molt lluny de la paraula corrupció. A tot estirar, els fidels de segles que encara estan per arribar el podrien conéixer com 'el cos incorrupte del corrupte Camps'. Segurament això ja el satisfaria prou. Això sí, sempre que li ho diguen en castellà. Que el valencià, per al seu gust, no és prou fi, prou modern, ni prou submís.