de l'horta estant

diumenge, 7 de novembre de 2010

Polítics ni-ni

La campanya de les eleccions autonòmiques catalanes s'escalfa -com totes- abans de començar oficialment. I resulta ben interessant observar els estils comunicatius i els eslògans que -com sempre- diuen molt més que no voldrien els seus autors. Cal dir que això no és un tret exclusiu dels polítics ni dels actes electorals, sinó que ens passa ben bé a tots els humans, que, només caminant i mostrant la cara, ja comuniquem moltes coses sobre nosaltres mateixos, que potser preferiríem ocultar.

És veritat que els socialistes catalans ho tenen particularment difícil, amb un candidat com en Montilla, amb el seu parar grisot, rígid i poc atractiu, que resulta desafavorit fins i tot en la comparació amb el seu personatge del programa d'humor Polònia. No crec que l'ajuden gaire els publicistes que li han dissenyat la campanya. L'eslògan "Ni independentista ni de dretes" és tot un exemple de política comunicativa mediocre, que el converteix en el primer polític oficialment ni-ni. O potser no és tant això, sinó més bé un bon resum d'un estil de pensament dèbil i d'actuació erràtica, que no té més nord ni ambició que seguir acomodat al poder, i que s'ha instal·lat en el pessimisme abans i tot de començar la contesa.

D'entrada, és un missatge en negatiu: ens diu què no és en Montilla, però no ens vol aclarir de cap manera què és aquest senyor. Cal entendre, per tant, que en Montilla -i per extensió, el seu partit- són dependentistes i d'esquerres. I per què no ho diuen així? Ja sé que potser no queda bé parlar de dependentisme, o utilitzar qualsevol dels sinònims vàlids: sucursalisme, regionalisme, unionisme o espanyolisme. Què passa, però, amb dir que són d'esquerres? També pensen que això no ven? Segurament és que -sense haver de dir-ho- volen atribuir-se la desitjada possessió del cobejat (i més que hipotètic) 'centre polític'.

Probablement assistirem a una campanya més bruta i embolicada que mai, on la sucursal catalana del PSOE intentarà captar un vot radicalment espanyolista, que tradicionalment ha anat a l'abstenció. Això és probablement producte de les nefastes expectatives de vot que preveuen. Crec, però, que també és mèrit d'un fet nou, històric, que és que la independència ha passat a ocupar l'espai central del debat. I això sí que és un centre. Durant dècades, uns i altres han estat fent mans i mànigues per ocultar el tema. Han provat d'ignorar-lo, ridiculitzar-lo o ajornar-lo fins a l'eternitat, fins que -finalment- els ha resultat del tot impossible, fins al punt que l'actual president de la Generalitat basa la seua campanya en oposar-se a la independència del territori que governa.

Cal dir que l'accés de la independència a l'eix central del debat electoral és un mèrit  ben compartit. Hi han col·laborat, és clar, les formacions polítiques independentistes; les velles i les noves. També ho han fet, però, una bona colla de pensadors i opinadors, com Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Patrícia Gabancho o Alfred Bosch, per citar-ne només uns pocs, que fa anys que en parlen  amb rigor, altura intel·lectual, imaginació i encert. I més encara, hi han col·laborat enormement els centenars de milers de persones que han eixit al carrer amb la indignació al cor i la paraula independència dibuixada als llavis, i han convertit tota mena d'actes en una expressió valenta i desacomplexada del desig de qui som, sense tuteles innecessàries ni supeditacions caríssimes.

Al costat d'això, els pals a les rodes que miren de posar-hi tota la nòmina de polítics ni-ni (ni carn ni peix, ni suc ni muc) no són res més que una petita nosa. Aquests senyors i senyores, que cobren uns bons salaris per fer de polítics, farien bé d'honorar-los, tot fent propostes que vagen més enllà de dir-nos què no són. Ja ho sabem què no són: no són dignes dels càrrecs que ostenten, ni molt menys, de representar-nos. Només ens cal esperar que la història els pose al seu lloc, que no hauria de ser ni públic ni notori.