de l'horta estant

dilluns, 22 de novembre de 2010

No podré votar

Sóc valencià i -per tant- no podré votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que jo considere que Catalunya és part del meu país. Si no fos per aquest petit detall, hi votaria. I ho faria per una candidatura capaç de respondre a dos requisits fonamentals: (1) tenir com a prioritat la finalització -com més aviat millor- de l'espoliació fiscal que pateix Catalunya, mitjançant la declaració de la independència per mitjans democràtics i no violents, i (2) comprometre's públicament a no pactar amb cap força política de caràcter regionalista, i a no donar -en cap cas- suport ni estabilitat a cap govern autonòmic.

No sóc -ni de bon tros- un especialista en teoria política, i  és per això que he de confiar en allò que expliquen algunes altres persones que sí que ho són. I sembla que -d'acord amb els experts- als països en què s'ha produït recentment (durant el darrer mig segle) un procés d'independència, mai no s'ha vist el cas d'un partit independentista donant estabilitat al govern subaltern, siga anomenat regional o autonòmic, o de qualsevol altra manera.

Donar estabilitat és una expressió que sona bé. Ens n'evoca unes altres de ben sonants com ara 'sentit d'estat' o fins i tot 'responsabilitat'. I tanmateix, per tal d'entendre correctament aquestes expressions, cal atendre també als complements. Donar estabilitat a qui?; sentit de quin estat?; responsabilitat davant de qui?. Si mirem de contestar aquestes senzilles preguntes, ho entendrem més fàcilment. 

Donar estabilitat a un govern subaltern és una forma de contribuir al manteniment de l'estat que ens espolia, i significa -per tant- responsabilitzar-se del manteniment de la injustícia, de la subordinació i de la mateixa espoliació econòmica. És això el que ha de fer un partit que es declara partidari de la independència? Jo crec que no. Crec que un partit independentista ha d'intentar assolir una majoria que li permeta de declarar la independència. I que -mentre no la té- ha d'estar a l'oposició. I no precisament per tal de fer una oposició 'responsable' o 'constructiva', sinó per esperar i aprofitar les oportunitats d'avançar cap a l'únic canvi autèntic, que és l'assoliment de la plena sobirania. 

Fa 35 anys, quan va morir el dictador i es va perpetrar la continuïtat consensuada i més o menys disfressada del règim, el sentit d'estat i la responsabilitat dels partits que van participar en les negociacions continuistes van permetre -precisament- l'estabilitat i el manteniment del statu quo. És per això, per la noció de regionalisme que van contribuir a assentar, que jo que sóc valencià, no puc votar en les eleccions al Parlament de Catalunya. També és per això que -encara que em fos possible votar- no donaria suport a cap partit disposat a exercir -d'aquesta submisa manera- la seua responsabilitat i el seu sentit d'estat.