de l'horta estant

dissabte, 11 de desembre de 2010

Dopatge i corrupció

Resulta fàcil fer la comparació entre una cosa i l'altra. Fonamentalment perquè són, en part, una mateixa cosa. Dopar-se en l'esport és fer trampa per a guanyar. És violar el principi d'igualtat (tot i que la natura mateixa ja el viola -d'entrada- concedint-nos tan distintes dotacions genètiques), i traure'n profit en perjudici d'altres. Dopar-se és -per posar un cas- fer com eixos alcaldes que empadronen una trentena de persones al seu domicili, i amb eixos vots guanyen l'ajuntament, i amb uns pocs ajuntaments així, guanyen la Diputació, des d'on estrangulen econòmicament els ajuntament que no els són afins...i així successivament.

Com ells, els esportistes tramposos també trauen pit quan guanyen, i s'emboliquen amb les banderes corresponents, a major glòria dels governs que els han permés de fer trampes, a canvi de més glòria, prestigi i presència internacional. I és que l'esport, des que -en temps de la guerra freda es va convertir en un fenomen de masses i en un negoci internacional de gran rendibilitat econòmica- sempre ha estat al servei de la política.

Concretament, al servei dels nacionalismes de veritat. dels nacionalismes autènticament perillosos, que són els que tenen al darrere un estat amb exèrcit; i al capdavant fanàtics capaços de penjar banderes quilomètriques i de somiar amb fileres de tancs entrant de nou per la Diagonal de Barcelona. Els mateixos fanàtics que fan els ulls grossos quan les trampes dels esportistes beneficien la seua nació, i -en canvi- s'indignen i clamen per la separació entre esport i política quan en un estadi, la gent xiula el seu himne i gira l'esquena al seu rei. Els mateixos fanàtics s'omplen la boca dient que això seu no és nacionalisme sinó patriotisme, o millor encara, patriotisme constitucional.

Com en la política, en l'esport també hi ha gent honesta, que s'esforça de valent i que no guanya sempre. Gent que treballa cada dia sense fer trampes, sense ajudes il·lícites, sense forçar les lleis perquè els beneficien sempre, i perquè perjudiquen els que ells consideren enemics. Gent que -quan guanyen- ho fan perquè són més bons, i no perquè il·legalitzen els rivals, compren els  àrbitres o prenen drogues a què els altres no tenen accés. Com en l'esport, en la política és més difícil de trobar gent així en les primeres files, entre els noms més coneguts de l'elit més exclusiva. Com en l'esport, tampoc en la política no és impossible. Com està passant amb la política, en l'esport s'està estenent el descrèdit, i acaba també per afectar aquells que són honestos. És una llàstima; la major part dels esportistes ho són. Com la majoria dels qui es dediquen a la política. Òbviament, ni en un cas ni en l'altre, ho són tots.