de l'horta estant

dijous, 22 de desembre de 2011

Iguals per un dia

Ara que s'acosta Nadal, els xiquets valencians estan de sort: podran vore UNA pellícula en la seua llengua. Només en un cine i només en unes poques sessions, però -per uns moments- podran sentir-se iguals als xiquets castellans que SEMPRE poden vore TOTES les pel·lícules en el seu idioma. Quina sort, no?

Aquesta vegada serà gràcies a Escola Valenciana, com unes altres ho ha estat gràcies a Acció Cultural o a la Universitat de València. MAI no ha estat gràcies a la Generalitat. Ni una sola vegada s'ha interessat per facilitar el cinema en la seua llengua a les criatures (o als adults) valencians. Als castellans, sí. Ho fan cada dia. En el 100% de les sales de cinema. En el 100% dels canals de televisió.

Imaginem, només per un moment, que les famílies castellanoparlants que viuen en territori valencià no tingueren accés a cinema en el seu idioma. Quant de temps tardarien les autoritats polítiques valencianes a ser qualificades d'antiespanyoles, inquisidores, nazis i no sé quantes coses més? Què tardaria la justícia espanyola a intervindre sumàriament i obligar institucions i empreses a respectar els drets inalienables dels ciutadans? Perdó, volia dir 'els drets inalienables dels castellans'.

Ens ho han de dir més clar? Com han de fer perquè comprenguem -d'una vegada- que ens consideren ciutadans de segona? Què més poden fer perquè caiguem en el compte que els nostres drets són lletra morta i els seus són irrenunciables i sagrats?

Doncs això, que podem estar contents perquè les nostres criatures, per un dia, podran somiar que són iguals a les altres, les de les famílies que opten per la llengua dels castellans. 

Bon Nadal, i que continuem somiant que l'any que ve assolirem una certa igualtat amb els nostres conciutadans de llengua castellana. Com si visquerem en un estat de dret. Com si les lleis vigents hagueren de ser respectades per tothom, i no només per nosaltres.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Camps demana perdó


Ep!, no s'espante ningú, que no és que estiga penedit d'haver regalat els diners públics dels valencians a uns quants forasters privats i indesitjables, parapetats rere empreses, marques i altres corretges de transmissió. Que això, els qui provenen de la tradició familiar i ideològica del franquisme, ho consideren perfectament normal. A tot estirar, un pecadet venial, dels que s'arreglen amb una bona confessió i alguna penitència benèvola. 

No, el senyor Camps demana perdó per haver parlat en valencià a la sala on se'l jutja per suborn. Gran prodigi aquest! No el de demanar perdó, sinó que el senyor Camps haja parlat -inicialment- en la llengua del seu poble, i no en la seua.Conec molta gent que, en una situació d'estrés,els eixiria espontàniament expressar-se en català, fins i tot si pretenien fer-ho en un altre idioma. És normal quan es tracta de la llengua en què has aprés a viure, o en la que t'expresses habitualment. Cap dels dos no és el cas d'en Camps. En les comptades ocasions en què s'ha dignat usar l'idioma que l'estatut d'autonomia considera el propi dels valencians, Paco Camps ha fet gala d'una fonètica empobrida i forastera, i d'una expressivitat més mediocre (encara) que la que afecta quan parla en espanyol, que delata sense cap mena de dubte que la seua llengua habitual és el castellà. 

Per tant, això d'expressar-se en valencià i demanar perdó de seguida, no ho podem entendre com un error involuntari, sinó com una estratègia programada. La pregunta és: què dimonis volia transmetre amb aquest numeret? Que ell és molt valencià? Probablement, d'acord amb el seu codi habitual de submissió abjecta als amos castellans, el que volia expressar és que  -no sols és molt valencià- sinó també molt educat i simpàtic. Perquè ja se sap, vist des de Madrid, els valencians només podem ser educats i simpàtics quan abandonem la nostra llengua. Ells, en canvi, poden ser monolingüement educats, tant si estan a casa seua com si venen a la nostra. Sempre en espanyol?, cap problema!

Ja sé que tot plegat, l'espectacle d'aquest senyor d'aspecte pusil·lànime (no hi ha vestit capaç de dissimular això), que ha deshonrat barroerament el càrrec de president de la Generalitat, és tan patètic que difícilment pot embrutar-se més. M'irrita, però, especialment que munte ara aquest numeret de la valenciania, precisament ell, que és tan subordinat que -probablement- fins i tot quan s'agenolla, tant si ho fa per a resar com  per qualsevol altre quefer igualment legítim, s'assegura que el seu cap assenyala cap al Madrid de les seues servituds. No oblidem que fins i tot la seua dimissió (tan esperada i desitjada) la va ofrenar a Espanya i al seu partit, sense ni esmentar el poble valencià que -evidentment- no és motiu de preocupació per a ell.

Disculpant-se per parlar valencià, l'homenet Camps afegeix encara un altre insult als valencians. Seguint la tradició tan ben representada per la batlessa de Torrent, Maria José Català (es veu que per a ostentar un càrrec del PP cal tenir un nom castellà i un cognom valencià), que considera un defecte ser valencianoparlant (vegeu-ho, si voleu, a: http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So&feature=share), el senyor Camps demana perdó per usar el valencià en una sala de justícia valenciana, en què es jutja un expresident de la Generalitat valenciana. Es pot arribar a ser més indigne? Algú s'imagina a Merkel o a Sarkozy excusant-se per parlar el seu idioma? Queda clar, doncs, que la pusil·lanimitat no es només el principal atribut de l'aspecte físic d'aquest personatget d'òpera bufa: és l'essència mateixa de la seua personalitat. Tant de bo el puguem oblidar prompte.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Límits de l'amor


Fa un dia preciós i les taules de la terrassa del café de l'Infern estan plenes. Una parella llig el diari mentre la seua filla s'entreté amb una nina. Tots dos estan fumant. La mare, quan s'acosta a la xiqueta per ajudar-la a menjar, estira el braç cap arrere, per tal d'estalviar-li el fum, que -d'aquesta manera- va a parar al nas d'una altra xiqueta que juga entre les taules.

Hi ha ben poques coses que uns pares no estarien disposats a fer per bé dels seus fills. Si més no, quan ho preguntes, eixa és la resposta més habitual: "jo, pels meus fills, faria qualsevol cosa". Una de les excepcions, però, és això, deixar de fumar.

Crec que no cal ser un expert en fisiologia humana per a entendre que la quantitat de fum que els fills de fumadors respiren és -proporcionalment a la grandària del seus pulmons- clarament excessiva i inqüestionablement perjudicial. Tampoc no cal un doctorat en psicologia per a fer-se una idea de l'impacte que tindrà -en el futur d'eixos infants- el model d'addicció incontrolada que els ofereixen els pares. Els fills de fumadors tenen un 80% de probabilitats d'esdevenir fumadors. De manera que eixos mateixos progenitors a qui els costa de trobar alguna cosa que no estarien disposats a fer per la seua descendència, estan condemnant els seus propis fills al futur negre i patològic que espera els addictes al fum. 

I diríeu que el sentiment de culpabilitat se'ls menja i que el remordiment els amarga? De cap manera! S'aconformen d'apartar la cigarreta de la cara de la seua filla, i fer que el fum el respire una altra que -si més no- no és filla seua (i això, ja és un què). I a casa, si de cas, ja obriran la finestra -si no és que fa massa fred- i mentre fumen amb delectació, deixaran que siga el vent qui retorne el fum a la calidesa de la llar, on podrà ser convenientment aprofitat pels pulmons tendres dels seus fills.

Em sembla que tot això està molt relacionat amb l'extraordinària tolerància que -culturalment- hem desenvolupat amb nosaltres mateixos i amb les nostres febleses. La cultura de l'abundància ens deu haver convertit en un tall de nyicris de via estreta, incapaços de suportar la més mínima frustració o incomoditat. Per contra, som ben hàbils a l'hora de justificar-nos sense límits i de trobar explicacions més que satisfactòries per a qualsevol debilitat, sempre que siga nostra.

Fa uns quaranta anys, quan mon pare i molts altres hòmens (potser també algunes dones, però em sembla que no n'hi havia tantes que fumaren) decidien deixar de fumar, ho feien sense escarafalls ni dramatismes. Un bon dia apagaven la cigarreta, i després s'aguantaven les ganes. Com a molt, xuplaven caramelets de menta, i -qui dia passa any empeny- tal dia farà un any, i després en farà trenta.

Ara, en canvi, es veu que per a deixar d'imposar el fum al nostre entorn familiar, primer hem de comprar un parell de llibres, anunciar-ho als quatre vents, iniciar un tractament progressiu de deshabituació tabàquica, i atresorar la comprensió i la solidaritat que amics, coneguts i saludats poden ofrenar al nostre heroisme insubornable. I el mes que ve (o la setmana pròxima), tornem a fumar, i ensenyem així als fills, amb claredat meridiana, que això de prendre decisions és una pura pantomima, que la voluntat no és més que aquella parauleta que t'amollen quan et demanen almoina, i que hem de ser ben comprensius amb els propis vicis i febleses. Que si és en favor de l'autocomplaença, tot s'hi val i tot està justificat. 

I si ens sembla que tot plegat no queda massa bé i no és prou constructiu i edificant, sempre ho podem arreglar amb unes quantes declaracions d'amor patern incondicional, del tipus "Fills: no hi ha res que la mare i el pare no farien per vosaltres".

diumenge, 27 de novembre de 2011

Valencianisme de base

L'associació valenciana Tirant lo Blanc ha tingut l'amabilitat de concedir-me el premi Baptista Basset a l'activitat valencianista de base. M'ha agradat molt, això que em consideren un valencianista de base. M'agrada molt més que no 'catalanista de merda', que és una altra denominació que m'han aplicat sovint (evidentment, no la gent del Tirant). I m'agrada -sobretot- el concepte, pel que té de referència a una actitud quotidiana i continuada, ben diferent de les manifestacions, les protestes o les mobilitzacions que són les úniques coses que al poder establert li interessa de relacionar amb el valencianisme.

També m'ha fet pensar en tanta gent que practica dia a dia aquest valencianisme de base, pel qual m'han premiat a mi. Són persones que no escriuen llibres o articles, que no fan cursos i conferències, que no reben premis. Pense, entre altres, en els meus amics Susi Santacatalina i Pepe Legua, de Meliana, que fa 13 anys tingueren un fill preciós, i amb la síndrome de Down. Al metge li va faltar temps per a dir-los que li haurien de parlar en espanyol. Pensaria l'home que la criatura ja tenia prou amb allò que tenia, com perquè li complicaren més la vida amb el valencià. Perquè ells només ho veuen així, com una complicació. I m'estic referint a eixa classe de metges (no -per descomptat- tots els metges), que posen els prejudicis i la ideologia per davant de l'ètica professional, la responsabilitat amb els pacients, i la informació científica fiable. 

El que tenia la criatura, però, i malgrat el doctorals prejudicis, són uns pares com cal. Persones que no es deixen trepitjar fàcilment, que saben d'on venen, on viuen i per què val la pena existir i lluitar. Ara, amb 13 anys, Josep és encara és una criatura preciosa. Encara té la síndrome de Down. I no és un marginat, ni un foraster permanent en la seua família i en el seu poble, gràcies a que els seus pares no van fer cas del metge i van demostrar un coratge molt més gran que el que cal per a escriure llibres o pronunciar conferències. Gràcies a que aquell dia van apostar per la dignitat (la seua, la del fill, la del seu poble, i la de tots nosaltres), i a que cada dia exerceixen eixe valencianisme de base pel qual m'han premiat a mi. 

I vull deixar clar que estic molt agraït pel premi. Es precisament per això que vull compartir-lo amb totes les persones que, com els meus amics de Meliana, exerceixen cada dia de valencians autèntics sense fer escarafalls, sense vantar-se'n. Amb eixa classe de dignitat que ens cal a tothom, persones, ciutats, comarques i país, per tal de poder somiar amb garanties, que arribarem a assolir el respecte que tot poble mereix pel fet senzill de ser un poble. Que guanyarem eixa llibertat que no necessita cap altre aval que desitjar-la de veritat, ni més armes que la constància discreta i quotidiana d'atrevir-nos a ser qui som i a parlar com parlem, amb el cap ben alt; sense demanar permís ni disculpes a ningú.

Si som capaços de fer això, el nostre valencianisme de base ens elevarà fins a l'altura que necessitem per a alçar el vol. I potser amb eixa base i eixa altura construirem la geometria estable a què tot poble ha d'aspirar, si vol viure en pau i en harmonia amb els veïns. Que la bona convivència -sense estar garantida- només resulta possible entre veïns, i és -en canvi- impossible quan algun dels veïns es considera l'amo.



dijous, 24 de novembre de 2011

L'alcaldessa racista

Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de l'ajuntament de Dénia, està en perill de perdre el seu lloc de treball, precisament per exercir les funcions que li pertoquen, d'acord amb el càrrec que té. A demanda d'un regidor del mateix ajuntament, aquest tècnic va elaborar un informe que constatava la greu discriminació del valencià que -contràriament a allò que estableix la Llei d'Ús i Ensenyament- practica el consistori, quan instal·la noves retolacions escrites exclusivament en espanyol. 

És un tòpic ben popular que despatxar un funcionari és pràcticament una utopia d'impossible realització. I és veritat que, en diverses àrees de l'administració pública, molta gent ha conegut persones que incomplien palmàriament les seues obligacions sense que per això ningú no els vinguera a importunar des de dalt. En canvi, fer la seua faena, i recordar a l'ajuntament que les totes lleis s'han de respectar, potser li costarà car a Josep Andrés.

Ens hem fet un fart de sentir com el PP, partit de la senyora Ana Kringe, alcaldessa de Dénia, recordava a tort i dret que la legislació vigent s'ha de respectar. Això sí, sempre ho feien quan es tractava de sentències que afavorien els seus punts de vista. Mai al contrari. És així, amb aquesta hipocresia brutal, que la Generalitat valenciana s'ha permés -a costa dels diners públics- d'ignorar (i recórrer) fins a 40 sentències, de totes les instàncies judicials, que l'obliguen a admetre la titulació de Filologia Catalana com a vàlida per accedir a les places de professors de valencià, i a considerar els dos noms de la llengua -valencià i català- com a igualment vàlids. 

Això de la senyora Kringe, però, és un pas més. I es tracta, senzillament, d'un cas de racisme lingüístic flagrant, escenificat en la millor tradició de tots els sàtrapes de la història, de matar el missatger que porta males notícies. Es veu que, d'acord amb l'estil de conducta d'aquesta senyora, les lleis s'han de respectar, excepte quan afecten l'ús de la llengua pròpia del seu poble. En aquest cas, les lleis s'han de violar impunement, i qui ho denuncie ha de ser reprimit i porgat sense contemplacions. 

No és que resulte nou, ni sorprenent, en la trajectòria d'un partit que fa del franquisme el seu nord i inspiració, i de l'extermini lingüístic un mètode preferit. La pregunta inquietant -des del meu punt de vista- és si el succedani d'estat de dret que paguem (no sé si puc dir que el tenim, però sí que el financem) no servirà ni per a una cosa tan òbvia com garantir que un funcionari no puga ser represaliat i acomiadat per exercir escrupolosament les funcions per les quals cobra un sou. Si fóra un estat de dret de debò, hauria de servir, també, per evitar que racistes, violadors de lleis, i apologistes de la discriminació com la senyora Kringe pogueren accedir a cap càrrec públic.

divendres, 18 de novembre de 2011

Terrorisme toponímic

Les coses banals, les que a força de repetició i quotidianitat ens acaben passant desapercebudes són un tresor comunicatiu, perquè permeten de transmetre una gran quantitat d'informació capaç d'esquivar els filtres crítics de què disposen els nostres cervells. Una bandera que oneja ens pot cridar poderosament l'atenció. En canvi, si ho fa cada dia i en quasi tots els llocs, passa a formar part del paisatge, i és ben fàcil que la gent acabe sentint-la com a pròpia. 

Hi ha poques coses tan pròpies com els noms. Els nostres i els dels nostres pobles, ciutats, comarques i llogarets. Fa segles que els governants ho saben això, i fa segles que malden per dominar -també- aquesta àrea tan aparentment privada. No és -per això mateix- casualitat la prohibició vigent durant el franquisme de posar noms catalans als nadons, com tampoc no ho és la castellanització dels topònims, que en alguns casos assolia quotes èpiques de ridiculisme (San Cucufate, Carcagente, San Baudilio...).

I per això mateix, no és estrany que els hereus -tant ideològics com genealògics- d'aquells exterminadors franquistes mantinguen viu el seu esforç per liquidar la toponímia pròpia allà on poden fer-ho. Fa poc va ser Maó; ara la víctima és Palma (que volen 'de Mallorca', com li agradava a Franco). Però, al País Valencià, n'hi ha moltes, de víctimes. Ho són totes les dobles denominacions dels pobles valencians (Castelló/Castellón) que no s'apliquen mai als castellans (Segorbe/Segorbe). I encara més, la denominació única que imposen brutalment amb lleis que -per dictades des de fora- ja són essencialment brutals. Castelló de la Ribera no pot ser mai cap Villanueva pel mateix motiu que Fuente Umbría no és Font Obaga i Siete Aguas no és Set Aigües.

El canvi del topònim sembla sovint un assumpte banal. En el cas de Maó, la hac ni tan sols no canvia la pronúncia del mot; en el de Palma, l'economia de la llengua oral ja dicta quin és el nom que serà usat. I tanmateix, no n'és gens, de banal. És una qüestió de poder. Qui dóna el nom té el poder, i l'exerceix. És la violència bàsica dels abusadors. Els amos imposaven noms als esclaus per tal d'esborrar-ne els seus. Els nazis alemanys i els franquistes espanyols rebatejaven els territoris que ocupaven amb el mateix objectiu.

Els seus continuadors, ara mateix, hi han afegit un parell de beneficis (per a ells, no cal dir-ho: és l'única classe de benefici que contemplen). Primer, amb ben poca inversió poden intoxicar l'opinió pública, fent -una vegada més- que tot allò que té a veure amb el català semble conflictiu. I segon, desvien l'atenció cap a uns assumptes que ells mateixos podran qualificar -quan els convinga- de banals, i la distrauen així de fets tan importants com que retallaran els nostres drets, empobriran la nostra economia, i continuaran robant-nos els diners públics a cabassos, tal com han fet allà on han governat.

I si algú pensa que la crisi ha de frenar això, només cal que recorde el milió d'euros amb què la Generalitat valenciana ha subvencionat recentment un torneig de golf, o els 15 milions d'euros que li han donat a Calatrava a canvi d'uns plànols i una maqueta. El terrorisme que practiquen no està en crisi. I va molt més enllà de la toponímia. la inclou també, això sí, perquè saben molt bé que tot allò que els ajuda a despersonalitzar-nos i desidentificar-nos, ens converteix en víctimes encara més fàcils del llatrocini continuat que constitueix l'objectiu principal de la seua acció de govern.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Independència o mort

Diu l'excel·lent lingüista catalana Carme Junyent que no sap de cap llengua que haja desaparegut pel fet que els seus parlants estigueren preocupats per aquesta possibilitat, i en parlaren. Tanmateix, sí que hi ha idiomes que han estat esborrats del mapa perquè els parlants miraven cap a un altra banda mentre s'estava produint la substitució.

En Jordi Solé i Camardons no ho fa, això de mirar cap a una altra banda. "Independència o mort...de la llengua" (Voliana Edicions, 2011) és el títol del seu darrer llibre. Si bé és veritat que el títol resumeix la tesi central del llibre, no és cert -en canvi- que amb això n'hi haja prou i que ja no cal llegir-lo. Sí que cal. O -si més no- convé, si volem entendre correctament què passa i que se n'està fent del català.

L'autor es mou amb la fluïdesa que només proporciona un coneixement profund i extens de la sociolingüística catalana, i posa a l'abast de tothom conceptes i idees que només semblen fàcils quan algú les explica bé. Altrament, es converteixen en postulats abstrusos, que -lluny de contribuir a la comprensió- la dificulten i -pitjor encara- malbaraten l'interés del lector, i l'aparten de successives aproximacions al tema.

M'agrada especialment que, a l'hora d'explicar la situació actual del català, no posa per davant la constricció de quina és la idea que més convé transmetre, sinó que aborda amb precisió quirúrgica les dades disponibles, i aporta -sempre que cal- una opinió personal valenta i escassament condicionada per cap mena de convencionalisme o de sentit de la conveniència. No es tracta de si ens aliniem amb aquells que veuen el got mig buit o amb els qui el veuen mig ple, sinó de dir com estem i què passarà -previsiblement- si no és que ens arromanguem per tal d'evitar-ho.

I l'autor ho fa amb claredat i sense complexos. Abordant des dels aspectes més individuals (psicològics) de la complexa (per a nosaltres) qüestió de la tria lingüística, fins als elements d'anàlisi social, relacionats amb quin paper ocupa i pot ocupar el català en una societat futura en què la presència de l'anglès és un nou element a tenir en consideració.

El llibre l'haurien de llegir tant aquelles persones que pensen que el títol és una exageració, com aquelles altres que, en sentir parlar del retrocés del català, solen defugir el tema amb una ràpida referència de l'estil de "això ja ho arreglarem quan serem independents". Les dos posicions trobaran material i arguments per a transformar-se, i progressar en realisme.

Queda lluny el temps en què les opcions independentistes podien rebutjar-se amb una simple al·lusió al seu caràcter utòpic. Potser allò que ara mateix resulta inacceptablement utòpic i extremadament ingenu és creure que Espanya ens permetrà de conservar la nostra llengua. Si llegiu el llibre, ho entendreu perfectament.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Topònims, nazis, RENFE


Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis  anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors. 

Cosa de nazis?

A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: "Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...". Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia -tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana- el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.

I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?)

Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.

Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!

Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

dijous, 20 d’octubre de 2011

Sí, jo en dic 'espanyol'


Quan faig referència a l'idioma, en dic 'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta -com moltes altres llengües- té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen 'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.

I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que -de moment- ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi? L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I -tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós- diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.

I ja sé que -per terra, mar i aire- ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres -els que tenim unes altres llengües- que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada -això sí-  del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de sang', o el d' 'hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.

És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com -per exemple- les tres famílies que -a Catalunya- exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que -de moment- és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com -també per exemple- els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n riu. I -si voleu- proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.

Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu colonialisme. I -tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes- es basa en el dret de conquesta.

Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l'idioma. I en dic -amb absolut respecte- espanyols d'aquells que, tant si es proclamen "no-nacionalistes" com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Educació en espanyol per a què?


Recentment, una tal Rocio Casanova ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia molta raó quan deia que "les opinions són com els culs; tothom en té una". I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses -opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes funcions. 

I com que ella en té, d'opinió, i l'expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no serveix per a res. No serveix perquè l'espanyol és un idioma tan absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els xiquets l'aprenen sense necessitat que ningú no els l'ensenye. Com a mostra, n'hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l'àrea metropolitana de València, n'hi ha 36 que emeten exclusivament en espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d'aprendre l'espanyol?

Conec una família que és bilingüe en dos idiomes, cap dels quals no és l'espanyol. A casa, per tant, les filles no l'escolten. I des que als valencians se'ns ha prohibit de veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte, per tant, amb la llengua de l'imperi. Segurament molt menys del que tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes, als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.

Així doncs, perquè balafiar recursos en ensenyar un idioma que s'aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l'àmbit familiar) de dur els fills a l'escola en valencià. Així -pel cap baix- els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de l'aprenentatge futur de noves llengües.

Què més volem? És evident que l'educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús racional dels recursos públics en l'educació. I -per si això fóra poc- escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun d'ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d'expressar públicament segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i tot alguns dels culs menys primmirats de la història. 

dijous, 29 de setembre de 2011

Nacionalistes de pa sucat amb oli


Dic això del pa sucat per estalviar-me una expressió més malsonant, i força més ajustada a la realitat. I parle, per si n'hi havia algun dubte, dels nacionalistes espanyols (m'estalviaré qualsevol referència innecessària, imprecisa i sobrera a si són de dretes o de preteses esquerres).

Figura que els nacionalistes haurien d'estar a favor del progrés de la seua nació en tots els àmbits. També en l'econòmic. I jo diria que és així en pràcticament tots els casos. Tots? No. Hi ha una petita aldea que s'hi resisteix amb totes les seues forces a aquesta lògica universal. Es diu Espanya. I considera -a tots els efectes- que els territoris situats a la costa mediterrània de la península ibèrica són plenament seus per dret de conquesta (l'última vegada, el 1939, si no comptem l'enganyifa de la transició com una nova conquesta).

Tanmateix, quan arriba l'hora de demanar finançament per a construir una línia de tren que -per una vegada- no ha de servir només per a satisfer les pulsions faraòniques dels reiets taifes de torn, i per a garantir el dret universal de tots els madrilenys a tenir platja, els nacionalistes espanyols no trien l'opció que donaria més beneficis a la seua autoproclamada nació indivisible, sinó que fans mans i mànigues perquè la Unió Europea en financie una altra, que serà clarament menys rendible.

Com diu l'eurodiputat Ramon Tremosa, no cal ser un geni per a saber del cert per on hauria de passar una via de connexió amb Europa. N'hi ha prou de fer una ullada al mapa nocturn que proporciona el Google Earth, i ho veureu ben clar. On són els punts de llum que senyalen l'existència d'infraestructures? Efectivament, a la costa mediterrània. I per on pretenen nacionalistes reputats com l'actual ministre José Blanco fer passar la connexió ferroviària? També ho haureu endevinat: per la foscor de l'altiplà.

Al meu entendre, això només admet dos tipus d'explicacions. O bé són rematadament imbècils (cosa que no s'hauria de descartar del tot) i no tenen intenció d'obtenir el màxim rendiment de la inversió (se suposa que això és la conducta racional, en termes econòmics), o bé no consideren que els territoris mediterranis perfectament identificats per l'il·lustre senyor Google Earth formen part de la seua nació.

Si el seu país és el que conforma l'altiplà i la resta de territoris d'arrel i cultura castellana, llavors la cosa s'entén perfectament, i no cal atribuir-los una imbecil·litat que jo -francament- no crec que els corresponga, en justícia. Si és així com veuen les coses, és perfectament comprensible que vulguen potenciar una infraestructura afavoridora del seu país. Només una precisió: si reconeixen tan obertament que nosaltres no som dels seus, i que els llocs on vivim no són dignes de ser tractats com a territoris espanyols, només cal esperar dues coses: que deixen d'emportar-se els nostres diners i que retiren l'exèrcit d'ocupació. 

Després d'això, potser ja podrem negociar amb persones capacitades per a raonar en termes de viabilitat, interés i beneficis econòmics, per on ha de passar un tren capaç de contribuir al benestar econòmic d'Europa. Les altres consideracions; les pròpies d'un nacionalisme de mires més curtes que la vocació democràtica de Fraga Iribarne, podem deixar que les debaten entre ells, en les estones lliures que no dediquen al seu espectacle emblemàtic de torturar animals fins a la mort.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Terrorisme gratuït

L'últim acte d'indiscutible valentia del terrorisme de baixa estofa a València ha estat atacar una botiga de roba infantil. Amb gran audàcia i sense deixar-se atemorir per l'evident perill que corria la seua integritat física (sospite que d'un altra classe, no en tenen), els esforçats terroristes van pintar la paraula 'xiquets', i van dibuixar un terrorífic punt de mira, a la façana de l'establiment.

El problema no són els quatre tararots que -imbuïts d'un fervor ultranacionalista fora de tota mida- mamprenen a atacar establiments que cometen el subversiu acte de desafecció de retolar en la llengua dels valencians en comptes de fer-ho en l'idioma dels nostres benvolguts veïns de ponent, que és l'únic que parlen, entenen i accepten aquests homínids que, enrolats en diverses sopes de sigles, enyoren fins a la llàgrima l'estat del terror implantat pel franquisme, i porten fins a extrems d'opereta el seu nacionalisme castellanista.

El problema és la tolerància de què gaudeixen entre els estaments que haurien de vetlar pel compliment de les lleis (de totes, no sols de les que els agraden a ells), i protegir les persones i les propietats de qualsevol acte de vandalisme, incivisme o delinqüència. 

Pensem per un moment com aniria si la cosa fóra al revés. Si un grupet de joves (o no tan joves) inflamats de valencianisme, es dedicara a atacar els comerços retolats exclusivament en espanyol, amb el sòlid argument que practiquen un imperialisme lingüístic inacceptable, que apunta descaradament a substituir la llengua original del territori per una altra d'estranya, que prové d'un altre poble, ¿quant tardaria la policia a trobar-los i tancar-los? No cal especular amb la resposta. Sabem, per exemple, quant van tardar a identificar el ciutadà que havia cremat una foto  del senyor Borbó: hores. I això, que només havia calat foc a un tros de cartó.

El problema és que les activitats d'aquests energúmens de dubtosa competència intel·lectual són perfectament coherents amb la política institucional del PP. Complementen harmoniosament la constant deslegitimació del valencià que les autoritats valencianes practiquen, amb el mètode infal·lible de no utilitzar-lo. Si a la defecció constant de les autoritats hi afegim una estratègia de terror que escampe la por entre tots aquells que tenen la gosadia d'escriure en el seu idioma els rètols dels seus establiments, els resultats estan pràcticament garantits. 

No estan inventant res de nou. Abans que ells ho han fet Hitler, Mussolini, Stalin o Franco, per citar-ne només uns quants dels genocides (lingüístics, culturals i d'altres tipus) que han sollat la terra. L'assumpte és que figura que vivim en un estat de dret, i que els agrada molt omplir-se la boca amb la paraula democràcia. 

Ja ho sabem que això de la democràcia espanyola és només una contalla per a engalipar innocents, indiferents o desinformats. La democràcia implicaria, entre altres coses, protegir la ciutadania dels delinqüents, també quan els objectius dels delinqüents són idèntics als que persegueixen els qui governen. I això, queda ben clarament demostrat que no estan disposats a fer-ho. 

Quin serà el pròxim objectiu dels esforçats i valerosos militants de l'ultracastellanisme radical: una escoleta infantil?, una residència d'ancians?. Potser fins i tot s'atreviran amb una classe de primària. Es veu que saber que la policia no els perseguirà encara estimula més el coratge indefallible que caracteritza aquesta colla de terroristes de pa sucat amb oli.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Victimisme dels botxins


És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s'aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l'economia a la política, passant pel futbol. 

Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l'educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que -com l'adjectiu indica- en depenen per a subsistir. 

Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l'èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l'espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne 'Generalitat castellana', per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n'hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.

I l'entrenador de l'equip de futbol més car del món, com no podria ser de cap altra manera, sempre perd per culpa d'algú que no és ell mateix. Si no és l'àrbitre són els rivals, que es dopen o que fan trampes. I si no, el culpable serà la UEFA, el calendari esportiu, el sorteig o el sumsum corda. Tant se val! Serà per manca de culpables? El cas és que si no es deixen guanyar, és una injustícia intolerable, per la qual algú haurà de respondre.

En tots els casos, la dinàmica és la mateixa. Un abusador que, quan no aconsegueix els seus objectius impositius amb completa impunitat i èxit llampant (convenientment aplaudit pels llepa-culs de torn, de dins i de fora), eleva el crit al cel. Aprofita que els seus altaveus són més potents que els dels altres per a queixar-se amargament de persecució i discriminació. I -per això mateix, per la potència dels altaveus, sempre hi ha algú que l'escolta i s'ho creu. 

El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l'ocasió. Potser és per això que històricament han cercat -i trobat- l'empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos. 

Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d'eixe món. I que poden estacar-se el seu victimisme fariseu per allà on els càpiga.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Mentides cooficials


Diu el Sr Bauzá, president del govern de les Illes, que "el castellano es nuestro idioma y el catalán es una lengua cooficial". Es tracta d'una fal·làcia -de manual- consistent a esmunyir una mentida descomunal, pel procediment de col·locar-la al costat d'una veritat formal. És veritat que el català té caràcter de llengua cooficial, en la major part dels territoris sota sobirania espanyola, en què és la llengua original (no així a la Franja o al Carxe).

Cooficial significa -en principi- que també és oficial. En boca d'en José Ramón Bauzá, però, cooficial significa que no és tan oficial com l'altra, que és la que té darrere, un estat que la imposa i la defensa -per terra, mar i aire- fins i tot quan no li fa ni punyetera falta.

També resulta evident -fins i tots per a cervells radicalment subordinats com el del Sr Bauzá- que -com el seu nom indica- el castellà és la llengua dels castellans. Diria que no cal ser una eminència de la lingüística per a entendre això. 

Tampoc no cal ser un geni de la història per a entendre que no hi ha cap poble que abandone la seua llengua per voluntat pròpia. Cap poble no s'alça un bon dia amb el ferm propòsit de parlar la llengua dels veïns perquè fa més fi o més cosmopolita. La llengua s'abandona -inicialment- a punta de pistola i a cops de culata, sovint administrats per sàdics que ocupen el lloc de professors, i que es dediquen a torturar infants a les aules.

Després, quan les armes i els botxins han fet la seua feina d'instal·lar la por als cervells del personal, la llengua subordinada es destrueix a colps de premsa, ràdio i televisió, tot ben recolzat en les destralades immisericordes de la legislació vigent que -quan convé- es retoca per tal d'incrementar la seua eficàcia exterminadora. Tot plegat, aquesta estratègia resulta molt més presentable que els colps de culata, en els temps que vivim.

I ara vindrà un individu com el tal Bauzá, que no en té prou de castellanitzar-se nom i llinatges (no sé si ha pensat que potser la forma 'Bauzano' encara faria més contents els seus amos), i ens vol explicar que el castellà és el nostre idioma. 

Parleu -si voleu- en singular, senyor Bauzá. No tinc dubte que el castellà deu ser la vostra llengua. En tot poble sotmés hi ha famílies que, l'endemà mateix de la derrota, passen joioses a l'enemic amb tot el que tenen, i contribueixen gustoses a l'extermini dels seus. 

No ens vulgueu, però, fer passar bou per bèstia grossa. El que és cooficial a casa nostra, per dret de conquesta, és l'idioma dels castellans. No deixeu que el vostre desig profund d'afalagar els amos amb la mateixa canina lleialtat que tan bons resultats ha donat el darrer mig segle us emboire la visió: la nostra llengua és l'altra; la que sentiu pels carrers en boca de gent que -a diferència de vos- no s'han venut la dignitat i l'ànima per un plat de llentilles o per una ridícula parcel·la de poder delegat pels amos. 

La nostra llengua, senyor Bauzá, li diguem mallorquí, menorquí, eivissenc o valencià, és el català. I com que no hi ha cap imperi etern, temps vindran en què ni les armes no podran sostenir la imposició burda del castellà que a gent com vos us agrada d'anomenar 'cooficialitat' i 'respecte de la llei'.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Diada Estellés


Hui -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s'avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.

Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d'un País Valencià que ells volen 'comunidaz', i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres - amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l'esquena a la seua tradició cultural.

Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d'on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.

No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D'alguna manera està bé que siga així, perquè el  celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com 'el català de tots'. 

Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge.


divendres, 2 de setembre de 2011

Qüestions merament lingüístiques

Catalina Palau, diputada del PP, ha afirmat que les Illes Balears no es poden permetre el luxe de “privar els ciutadans de bons especialistes per qüestions merament lingüístiques”. Ho ha fet per tal de justificar el fet que el coneixement de la llengua pròpia passarà -amb el nou govern del PP- de ser un requisit, a ser només un mèrit per a poder treballar en el sistema públic de salut de les illes.

Em sembla una idea excel·lent. Com que el treball dels professionals sanitaris és precisament això, sanitari, allò que cal exigir-los és capacitació professional. Que tinguen un bon expedient acadèmic, o que sàpiguen fer anar bé el bisturí, el termòmetre o la llitera, segons el cas.

És per això que vull proposar que la mesura s'aplique també en la resta de les comunitats autònomes de la gloriosa Espanya: el coneixement de la llengua pròpia haurà de ser considerat únicament com un mèrit, a l'hora de contractar professionals. Amb això, la població se podrà beneficiar de l'excel·lència professional de molts bons professionals de la medicina o la infermeria procedents de la Xina, Corea del Sud o Irlanda, per citar només uns pocs exemples, que ara mateix estan injustament discriminats. 

Gent magníficament preparada, que únicament tenen el petit inconvenient que no saben un borrall d'espanyol. Jo -fins ara- em pensava que això era un dèficit greu; una incompetència palmària que perjudicaria greument la capacitat d'atendre pacients. Però es veu que no. Estic convençut que el PP Balear (en la mesura en què des de Madrid els ho hagen autoritzat) haurà fet un estudi en profunditat de la qüestió, abans d'arribar a la incontrovertible conclusió que no cal que els sanitaris puguen comunicar-se eficaçment amb els pacients.

I també estic convençut que, coherents com són, i des del convenciment -tantes vegades repetit per ells mateixos- que tots els ciutadans espanyols són i han de ser iguals, aplicaran la mesura de manera igualitària a totes les administracions públiques, i ben aviat els esforçats ciutadans de Conca o de Granada tindran el plaer de ser atesos per sanitaris que no els entenen. Això sí, segur que són uns professionals excel·lents. No és qüestió de deixar-los fora, només perquè no saben parlar castellà, no?. 

Si necessiten ajuda, ens poden preguntar als valencians: fa anys i panys que tenim metges (i policies, i jutges, i polítics) que no estan capacitats per a entendre'ns. Si nosaltres hem sobreviscut, ells també podran fer-ho.

dijous, 28 de juliol de 2011

Sainet valencià


Amb la dimissió de Camps, en format d'opereta bufa, hem arribat a un entreacte d'aquest llarguíssim sainet valencià que començà en la (mal)anomenada transició. Els somriures desencaixats, les rialladetes nervioses i la supèrbia inesgotable del personatge, completament dissonants en un discurs que era -sense cap dubte- el més amarg de la seua carrera de mandarí professional, ens han abocat a una pausa per vacances, després del tràmit de nomenar formalment aquell que -a Madrid- han decidit que serà el president de la Generalitat valenciana. 

Camps ha estat moltes coses, però és sobretot un personatge gris, sorgit de la tremenda mediocritat del panorama polític valencià, que és fidel reflex -en això també- del magma grisós de la política espanyola. Personatges foscos, d'escasses habilitats oratòries i dubtosa aptitud poblen les primeres línies d'uns partits polítics creats i criats al caliu d'una llei de partits de profunda inspiració medieval.

L'obscurantisme del finançament, la potència omnímoda dels aparells, el sistema de llistes tancades, una llei electoral feta a mida dels partits nacionalistes espanyols... Tot plegat ha conformat un sistema que sembla afavorir clarament els més mediocres, en detriment de les persones més brillants i capaces de pensar per elles mateixes, més enllà del corsé d'ambigüitats calculades que conforma l'ideari d'aquests partits. Individus que en un sistema democràtic normal no passarien mai d'ocupar càrrecs burocràtics de segona fila, s'engronsen en les canonades de l'aparell fins arribar a enfilar-se a la capçalera. I així, els partits ens infligeixen un succedani aigualit de líders polítics.

És així com els valencians vam anar -després del breu interludi esperançador d'Albinyana- de l'opacitat roma de Joan Lerma a la fatxenderia de Zaplana. I d'aquesta -passant per l'interí Olivas, de nul record- vam arribar al nacional-xoricisme beatot d'un Camps obsessionat per ser més faraó (encara) que el seu predecessor, i que ha arribat a perdre l'oremus, no sols en el terreny polític.

L'última gota, el detall de qualitat, ha estat l'ofrena de la seua dimissió, no al poble valencià ni a la dignitat de les institucions, sinó al seu senyoret de Madrid i al seu país madrileny. L'únic país que reconeix, l'únic país que li importa, aquell pel qual ha fet tant com ha pogut per destruir el patrimoni material i immaterial dels valencians.

Desigte que tots ells descansen en pau, per vacances, vull dir

divendres, 22 de juliol de 2011

Dol breu per Noruega


Ens agradava pensar que Nord enllà, on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç, no passaven coses horribles.
Han mort persones. Fills d'algú, germans, pares, amics d'algú que ara mateix ja no pot entendre res de res. Ni per què ix el sol ni per què s'amaga. No poden entendre per què els ha tocat a ells. 
No han fet res per meréixer-ho, res per guanyar-s'ho. Res per perdre-ho tot. Res per perdre's en l'espiral absurda de la violència extrema; la que acaba amb tot; amb la vida. Abans de saber qui ni què ni per quines suposades raons, em sent de dol per aquells desconeguts. Els que se n'han anat, i els que s'hi queden per plànyer-los.

dijous, 21 de juliol de 2011

Dany Lingüístic Greu


Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix, canviant així d'estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent. 

A la terrassa d'un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d'entendre'ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven. 

Poc després vaig acompanyar les meues filles al bany. Mentre la menuda n'utilitzava un, l'altra -de cinc anys- esperava a la porta de l'latre, que estava ocupat. Quan -finalitzada l'operació- ens en tornàvem cap a la terrassa. La meua filla gran em va dir: "Una senyora m'ha dit si volia entrar al vàter...però m'ho ha dit d'una altra manera, i jo li he contestat que sí amb el cap, perquè m'entenguera". Òbviament, "d'una altra manera" volia dir en francès, una llengua que no forma part de les que elles escolten quotidianament.

És a dir, que una jove adulta, pressumptament francesa i en possessió de les seues facultats intel·lectuals (qualsevol que siga la quantia en què les atresora) és incapaç d'entendre una paraula que -petits matisos de pronúncia a banda- és idèntica a la que designa la mateixa beguda en la seua llengua. D'altra banda, una nena valenciana, que no té cap contacte habitual amb el francès, és perfectament capaç d'entendre una comunicació contextualitzada (a la porta d'un vàter és poc probable que una persona desconeguda et pregunte -posem per cas- la teua opinió sobre l'arquitectura minimalista), i de respondre d'una manera que facilita la comunicació, en comptes de dificultar-la. 

Si tenim en compte que la meua filla no hi tenia res a guanyar, mentre que la cambrera es guanya la vida venent begudes, potser haurem de concloure que la prepotència lingüística, aquella actitud que mantenen molt parlants de llengües poderoses, que els porta a considerar que tothom se'ls ha d'adreçar en el seu idioma, perjudica severament les capacitat intel·lectuals. Potser convindria encunyar una nova denominació per a designar aquest fenomen. Jo hi proposaria Dany Lingüístic Greu, una síndrome que podria definir-se com un dèficit comunicatiu d'ampli abast, associat a la prepotència lingüística, que pot perjudicar àmpliament l'habilitat lingüística de les persones afectades, limitant així -severament- llur capacitat de comunicar-se efectivament amb uns altres éssers humans. 

divendres, 15 de juliol de 2011

Cultura i pistoles

Joan-Francesc Mira no ha comptat amb el suport del PP per a formar part del Consell Valencià de Cultura. Tant me fa si el grup parlamentari de Compromís ha adoptat o no una estratègia equivocada al respecte. Això -a tot estirar- és l'anècdota. El moll de l'os és que a la gent que ens governa, quan senten la paraula cultura se'ls en va la mà a la pistola.

El professor Mira és un intel·lectual europeu de primera línia, sobradament reconegut i premiat per les més prestigioses institucions acadèmiques i de la cultura. És una persona poliglota, un home educat, culte i amb una erudició que està fora de l'abast de la major part dels mortals. Tot això -evidentment- és un fort argument en contra de les seues possibilitats de comptar amb el suport del PP per a formar part del CVC.

Per al partit que ens governa, ser palmàriament analfabet en valencià -en canvi- no és cap inconvenient. Si algun dels lectors d'aquest escrit  és completament incapaç -que no ho crec- d'escriure dos paraules seguides en valencià, sense fer-hi més de cinc faltes, ara mateix pot presentar la seua candidatura al CVC i sol·licitar el suport del PP. Fins i tot -amb l'adequada correlació de forces, i administrant bé les zones que llepa- podria arribar a presidir-lo. Caldrà, això sí, que ni per casualitat no se li escape mai una frase sencera en valencià. Faria lleig!

Ara bé, si sabeu parlar i escriure correctament la llengua que ells mateixos declaren com a pròpia dels valencians. Si heu escrit llibres (si no és que els heu escrit en espanyol!), si heu rebut premis literaris, si sabeu utilitzar adequadament els adverbis aleshores o gairebé,  o si heu fet declaracions públiques en favor de res que no siga la sacrosanta unitat de la indissoluble pàtria espanyola, llavors esteu ben fotuts. No podreu comptar amb l'aval del PP per a ingressar en un club, que paguem a escot, i que es diu Consell Valencià de Cultura. 

Dic jo que, per ser coherents, ja podrien llevar-li del nom això de Valencià. Si no cal ni saber parlar valencià per a ser-ne membre, quin trellat té la parauleta? I ja posats, la Cultura també sembla sobrera, ja que personatges tan emblemàtics de la mateixa com el mestre Mira no hi tenen cabuda. Així, la cosa quedaria en Consell, que -per tal de no discriminar ningú i que tothom ho entenga (especialment els seus membres analfabets en valencià)- caldria anomenar Consejo. I tots feliços. Seguirem pagant a tant per hom les dietes dels polítics que n'ocupen les cadires, però almenys no haurem d'aguantar la vergonya que algú puga pensar que aquella institució representa la cultura valenciana.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Els ultres i la consellera Johnson


Arribava a la FNAC, per assistir a la presentació del llibre 'Noves glòries a Espanya', del sociòleg Vicent Flor. Des de l'exterior de la sala d'actes se sentia una cridòria insistent que repetia una sola paraula: fora!. No la pronunciaven, però -com ho hauria fet qualsevol valencianoparlant- amb una 'o' oberta, sinó tal com ho faria una persona que sempre parla en espanyol. I així, el seu 'fora' que volia ser una expressió de rebuig es transformava en 'fóra', és a dir, una de les formes del subjuntiu del verb ésser. 

L'enigma em fou immediatament aclarit. Per arribar a l'estrada, on l'autor, la diputada Mònica Oltra i l'editor Vicent Olmos havien accedit per tal de practicar l'esport de risc conegut com a 'presentar un llibre', calia obrir-se pas entre les files d'una colla d'energúmens proveïts de les inevitables banderes espanyoles, que oferien una clara explicació visual a la seua incompetència lingüística i a l'estrangeritat fonètica que ostentaven. Es tractava del Grup d'Acció Castellanista, amb presència inclosa d'alguns dels dirigents ultrafeixistes més coneguts de la ciutat.

Feia només una estona que m'havien explicat que la consellera Lola Johnson havia declarat a un diari que el festival de teatre 'Sagunt a escena' no programa cap obra en valencià "per no excloure ningú". Immediatament vaig comprendre que la Sra. Johnson, quan deia 'ningú', devia referir-se a ningú dels que havien acudit a rebentar la presentació del llibre, que -incapaços de llegir i refractaris a entendre res en valencià- sempre estan contents quan les coses es fan en espanyol. Mai no rebentaran cap presentació de llibres en espanyol. Mai no protestaran perquè els cartells, els topònims, els discursos o l'educació tinguen lloc exclusivament en la llengua dels castellans. 

Només quan els valencians gosem ser valencians i comportar-nos com a tals, ells fan acte de presència. I ho fan de l'única manera en què saben expressar-se: amb violència. Així queda tot aclarit. Quan parlen de no excloure ningú, estan pensant en no excloure els monolingües castellans, que es veu que són l'únic sector de la població que els interessa. 

No els interessen, en canvi, els milers de persones que -amb total independència de quina siga la seua llengua primera o la que utilitzen en família- estan perfectament capacitades per a entendre el valencià, i poden gaudir plenament del teatre en la nostra llengua, de la mateixa manera que poden comunicar-se amb mi sense que, ni ells ni jo, no haguem de canviar de llengua.

Les declaracions de la nova consellera resten aclarides si substituïm la coneguda expressió 'drets humans' per 'drets dels castellans', que són els únics drets que els interessen. I no és estrany que l'hagen triada a ella per a llançar aquest nou atac contra la normalitat del valencià. La utilització de sipais per part de les forces de colonització està ben documentada al llarg de la història. L'atac té més força, més credibilitat si el llança una persona valencianoparlant que no un dels molts discapacitats lingüístics que passegen la seua llengua complaent (la de carn, no la de paraules) pels corredors i despatxos de l'administració pública valenciana. 

Les afirmacions de la consellera Johnson i els atacs violents dels energúmens que ahir volien rebentar la presentació del llibre del professor Vicent Flor, formen part d'una mateixa intenció: deslegitimar en tots els àmbits possibles l'ús normal de la llengua dels valencians, de manera que l'única llengua normal, la que no exclou ningú, la que no té connotacions ideològiques, siga la dels castellans.

Potser en totes les societats hi ha individus profundament avergonyits del seu propi llegat cultural, que voldrien ser algú altre a qui consideren més fort, més digne o més modern. La particularitat de la societat valenciana és que molts d'eixos individus, en lloc d'arrastrar-se per les tavernes a la recerca d'un coma etílic que els allibere de la càrrega insuportable de ser com són, viatgen en cotxe oficial i posseeixen despatxos ben luxosos a les dependències del govern. No hi ha dubte que això millora molt els seus comptes corrents; la seua categoria moral, no.

dijous, 23 de juny de 2011

Valencianitzar el PSOE?


M'alegra que Ximo Puig, batle de Morella i diputat a les corts valencianes considere que la regeneració del seu partit passa per un procés de valencianització (El Punt, 23/06/2011). És bo trobar gent -en qualsevol partit- que considera que ser valencià és un valor i no un llast. No sé, però, si arriba a temps. 

Diuen que, durant el procés d'elecció de secretari general del PSPV, a què ell optava, un dels pesos pesants del partit va dir que Ximo Puig no podia ser secretari general del PSPV perquè tenia 'massa accent valencià'. No cal dir que qui ho deia no en té gens, d'accent valencià. De fet, ni tan sols està capacitat per a parlar en aquesta llengua, i així utilitza -sempre- la dels castellans.

Allò que impacta, però, és que en un partit valencià, aquesta característica fonètica haja pogut ser considerada com un inconvenient (tenir accent andalús ho seria en el PSOE andalús?). Potser no xoca tant si pensem -per exemple- que tota la campanya electoral en pobles com ara Massalfassar, Museros o Massamagrell s'ha fet íntegrament en espanyol. De fet, han usat el valencià sensiblement menys que el PP. Si hi afegim que el seu eslògan era l'aberrant 'Altre (sic) camí es possible', resulta difícil pensar com podria, qualsevol formació política, menystenir més el valencià. 

I tampoc no ens sobtarà tant, si considerem el paper galdós que va fer aquest mateix partit quan governava a la Generalitat. Recordem que el model ridícul i nefast de Canal 9, amb censura lingüística inclosa, va ser obra del PSOE. Com també la renúncia a un model educatiu integrador i d'immersió lingüística, que hauria garantit que tots els escolars valencians coneixerien la llengua pròpia. És evident que no era això el que volia el PSOE d'aquella època. Com no ho vol el d'ara mateix.

A voltes somie que visc en un país normal. Un país amb una dreta que pretén conservar alguna cosa (ni que siga per als seus propis descendents) en comptes de cremar-ho tot (recursos naturals, teixit productiu, erari públic...) en una sola generació. Un país amb una esquerra que aspira a redistribuir més justament la riquesa i a corregir les desigualtats socials. Un país amb una dreta i una esquerra que no tracten de destruir, a cada moment, el país en què (i de què) viuen.

En lloc d'això, visc en un país on la dreta i la suposada esquerra coincideixen plenament en fer polítiques favorables a la banca i els grans empresaris, que deixen la gent treballadora amb l'aigua al coll. On els dos partits majoritaris troben un consens absolut a l'hora d'assumir una mentalitat colonial en què tot allò que ve de Madrid és millor i preferible, i tota  renúncia els pareix insuficient per a ofrenar-la als seus amos. Un país que paga caríssims trens d'alta velocitat que el connecten a Madrid, mentre manté una vergonyosa via única -de velocitat sensiblement més baixa- amb els veïns del nord, que són els que més comercien amb nosaltres.

Em resulta simpàtic, el senyor Puig. I m'agradaria un partit socialista poblat per gent com ell. Ara bé, sincerament, no crec que el seu partit estiga en cap camí de valencianització. Ans al contrari, crec que -en la recerca del vot- accentuaran la seua deriva espanyolista, i seguiran fent de còmplices del PP en el procés accelerat de liquidació de la cultura valenciana, tal com han estat fent fins ara. 

La bona notícia, si és que n'hi ha, pot ser que l'aparició amb força de Compromís, a les corts i als ajuntaments, genere un pol d'atracció suficient, capaç de cridar l'atenció de moltes persones que -com el mateix Ximo Puig- són honestament valencianes, i -tanmateix- continuen militant, potser per inèrcia, en un partit tan clarament antivalencià com el PSOE (dir-ne PSPV, crec que és una ironia innecessària). Són aquestes persones les que hauran de fer un pas endavant. El pas, però, no crec que puga consistir en valencianitzar el PSOE, sinó en abandonar-lo per a sumar-se a opcions polítiques valencianes, ben allunyades de la mentalitat colonial que domina el seu partit actual.

Les seues ambicions polítiques són perfectament legítimes. Només cal que les posen al servei del seu país, i no al del país dels seus amos actuals.

dimecres, 15 de juny de 2011

És digna la indignació?

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt  de tos aquells que fan allò que l'indigna.

Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una  persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.

Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera. 

Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.

Si, en manifestar-se indignats, assumien la idea que ells són moralment superiors als polítics que critiquen, fins i tot als corruptes, amb aquest acte han demostrat palmàriament que no ho són.

divendres, 10 de juny de 2011

Intervenció a Estrasburg



Text de la intervenció davant l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, fet dijous 9 de juny de 2011, en representació d'ACPV.



Ladies and Gentlemen,

I am here to explain the situation of the Catalan-speaking media in my country. The Valencian Country is 200 km South of Barcelona and 200 East of Madrid. It is about 400 km long and has about 6 milion inhabitants. The Capital is Valencia, a city in which about one milion people live.
The Catalan-speaking territory extends by almost 800 km and comprises a population of about 13 milion. It is divided into seven territories in Andorra, Spain, France and Italy.

Demographicaly, Catalan is the seventh European Union language. With more speakers than Finnish or Danish, it is comparable to Swedish, Greek and Portuguese in Europe. It could be said that rather than a minority language it is a minorised language.
Catalan Language, also known as Valencian Language, is fully official and legally considered as the own Language of Valencian people. More than 30 rulings from the Spanish Supreme Court support the fact that Valencian as well as Catalan are valid names for the language we speak, which is one of the languages ​​protected under the European Charter for Regional or Minority Languages, ratified by Spain in 2001.

The Spanish Constitution imposes the obligation to respect and protect linguistic pluralism. Although, and in spite that almost one out of four Spanish citizens live in a Catalan-speaking region, Catalan is significantly underrepresented in the mass media, which -in all of the Catalan-speaking territories- are mostly in Spanish.

The situation is particularly serious in the Valencian Country. As an example, in Valencia city and its metropolitan area, there are 38 TV channels in Spanish and only 2.3 in Catalan. The 0.3-one is the public TV Channel Canal 9. Although it is legally defined as a Valencian-speaking television, it broadcasts more than seventy per cent in Spanish. This 70% includes all the movies and advertising. On the other side, the 30% is mostly composed by bilingual programs. In sports, for example, there is always a Catalan speaker conducting the transmission, accompanied by an expert who is –in every single case- a Spanish-speaker. It is exactly as though there were no Catalan-speaking experts available for any sports event.

Until February, 2011, TV repeaters owned by Acció Cultural permitted the reception of four more TV Channels in our mother tongue. Thus, we had 38 TV channels in Spanish; 6 in Catalan and 1 in Spanish and Catalan. It was not –by no means- a good balance but again it was quite better than the one we enjoy right now.

The whole situation of Catalan language in the Valencia Community is seriously compromised. Thousands of children are not allowed to receive education at school in their own mother language in spite of the fact that their families are actually demanding it. Moreover, right now the Regional Government is implementing new threats against this fundamental right and trying to to put a definitive stop into the possibility of getting an integral education in Catalan.
The political leaders of the ruling Spanish parties practically do not use Catalan in their official appearances. Movies cannot be viewed in our own language, neither in the theatres nor on TV channels and it is not uncommon to know about cases of citizens harassed by policemen or judges at court for having addressed them in their mother tongue.

As a consequence, Catalan is allowed only a very reduced space in social life.

I’m here representing Acció Cultural del País Valencià, a nonprofit association whose main goal is the protection, study and defense of the Valencian people’s language and culture. Since 1971 and with more than 7.000 members, we have promoted a lot of campaigns and initiatives aimed to rectify this unfair situation, mainly reached during the 40 years of Franco’s dictatorship and not significantly changed through the Spanish democracy period.   

In 1985 we started to install TV repeaters, financed by the sale of aid-bonds, to carry out Catalan-speaking TV channels to the valencian population. TV3 was the only TV Channel broadcasted in our language at that moment. Canal 9, the public TV of our community, first appeared in 1989. Acció Cultural also wanted and supported it. Especially because, as established in its by-laws, Canal 9 was –theoretically- created with the aim to compensate for the lack of media in our language. Regretfully, as I said before, Canal 9 is nowadays a mostly Spanish-speaking TV which just adds to the other 38 channels broadcasting in this same language.

From 1989 to 2011, both broadcasters peacefully coexisted while some new TV channels in Catalan were being incorporated by Catalan TV. Some of them were addressed to the youngest population and, during all those years, thousands of valencian children have been able to watch cartoons in their own mother tongue, thanks to the TV signal received by the repeaters owned by Acció Cultural.

In 2007, a new Mass Media law was approved by the conservative majority of the Valencian Parliament.  Outside the Government, this law has been interpreted as a law specifically designed to interfere with the freedom to receive Catalan-spaeking TV channels. In fact, its constitutionality has been judicially challenged by the Spanish Prime Minister Office.

With this new instrument, disciplinary proceedings have been initiated against Acció Cultural by the Regional Government. Although the frequency-band used by Acció Cultural belongs to Spain and not to the Regions, the Spanish government has been very passive, claiming all the time that this conflict should be solved by means of an agreement between Catalan and Valencian autonomous communities. But, on the valencian side, there is no will to look for a solution and so they never came to an agreement.  Instead, heavy penalties of  800,000€ have been charged to a non-profit association. We have been treated as if we were a large private broadcaster, which is not the case: we are just a cultural association and we took no benefit from TV broadcasting. Thus, Acció Cultural has been forced to close the repeaters and Catalan TV cannot be watched anymore in the Valencian Country.

Unfortunately, it has to be said that the Popular Party ruling the Valencian Government is hugely affected by corruption. The charges for bribery against the President led the New York Times to signal him -Mr. Francisco Camps- as an example of political corruption in Europe. It is curious–if not completely anomalous- that in the Public Valencia TV, the fact that President Camps has been taken to court as a defendant in a case as serious as bribery, has not yet been considered worthy of any mention. For our public TV, President Camps is currently not accused in any alleged crime.

It is in this context that the severe measures against Catalan TV reception have been enforced. The Regional government decided to put a stop into Catalan TV broadcasting in the Valencia Region by means of the yet mentioned financial penalties against a cultural association. 
Someone may have thought that it was probably intended to  divert  public attention from the seriousness of the allegations faced by the regional government, but –in any case- it has left milions of people without access to TV channels spoken in their own mother and official language.

Recently, Acció Cultural has promoted the legislative initiative called "Television Without Borders” (Television Sans Frontières). This initiative has got a wide institutional as well as popular support. More than six hundred and five thousand valid signatures have been provided to the Spanish Parliament which –nevertheless- has not given a lot of facilities in order to get it discussed and eventually approved. This legislative initiative is completely inside the scope of the European Charter for Regional or Minority Languages and aims to ensure the freedom of reception of every broadcastings made in one of the protected languages.

It would allow a more balanced situation for the speakers of those languages who –nowadays- have an extraordinarily reduced access to mass media in their own language, Catalan. 

Regretfully, neither the Regional government of Valencia nor the Spanish one seem to be truly interested in ensuring linguistic rights. And this is the reason why we would like to ask the European Community to intervene. The European Community should take the necessary measures in order to solve a very unfair and anomalous situation. Milions of Catalan-speakers are not allowed to access mass media in their mother tongue that –paradoxically- is a right official language in the territory they are living. We do consider that it is a shame that such an arbitrarity is still found in the Europe of the Twenty-First Century.

Thank you very much for your attention, Ladies and Gentlemen. I’m open to your questions and comments.