de l'horta estant

dimecres, 26 de gener de 2011

Som clients, tenim drets


Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així "per interessos comercials" més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els "interessos comercials" també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres?. ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem -per tots aquests productes- el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.  

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava -amb un missatge ben breu- respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: "Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación". Li vaig respondre, en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de 'dialecte' ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d’avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix -també- l’obligatorietat de l’etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que -amb unes o altres excuses- incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que -per tal d'aconseguir-los- ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè -generalment- això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci. 

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses,  i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret -legalment reconegut- a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

divendres, 21 de gener de 2011

Una proposta concreta


Els valencians estem sotmesos a la política lingüística més coherent de quantes es porten a terme al llarg i ample de tot el territori de la llengua catalana. Mentre que les polítiques implementades pels governs autonòmics de Catalya poden ser qualificades de tèbies, i les de les Illes d'ambígües, l'acció social dels governs valencians està consistentment dirigida a l'extermini de la llengua a curt termini. Tot i que amb distinta cobertura legal i base social, la situació és molt semblant a la que pateix la part del país sota sobirania francesa. Si poden, completaran el genocidi lingüístic en una generació.

A més a més, els valencians hem de ser conscient que cap de les dos alternatives polítiques majoritàries, ni el PP ni el PSOE, no modificarà voluntàriament aquest procés. El PP es caracteritza per la seua inquina en la persecució lingüística, i quan el PSOE ens ha governat no ha fet res de molt diferent, i ha renunciat joiosament a arbitrar cap mesura correctora de la desigualtat que pateixen les persones que volen viure en valencià. Entenc que això és així perquè, en qüestions nacionals, no hi ha cap diferència programàtica entre els dos partits grans del nacionalisme espanyol.

És per això que cal iniciar accions des de la societat civil que permeten un cert nivell de protecció de la llengua, i n'estimulen l'ús públic i privat. És clar que això hauria de ser objecte d'una decidida acció de govern. També ho és, però, que aquesta acció no serà mampresa per cap dels governs que puguen sorgir -a curt termini- dels resultats de les amanyades conteses electorals en què ens és permès de participar.

Crec que una de les eines que necessitem és un directori de recursos comercials i professionals, en català. M'estic referint a un llistat, que vaja actualitzant-se, de professionals i establiments dels diversos àmbits que -de bon grat- ofereixen els seus serveis i atenció al client en la nostra llengua. Molta gent, tot i que assumeix amb aparent normalitat i acceptació que, fins i tot quan fan de clients, els toca renunciar a la seua llengua i sotmetre's a la de l'altre, podria fer ús gustosament d'aquests serveis. D'altra banda, el fet d'atendre en valencià podria arribar a convertir-se en un element afegit d'excel·lència professional, en la mesura en què podria aportar nous clients. En el millor dels escenaris possibles, això seria l'inici d'una influència recíproca: més valencians en farien ús, i llavors, més empreses tindrien bon motius per afegir-s'hi. 

Òbviament, també pot passar que l'abast de la iniciativa siga molt reduït, i que no arribe a exercir una influència apreciable. Només ho sabrem si ho intentem. La iniciativa triomfaria probablement a condició de comptar amb suport institucional i difusió massiva garantida. No serà així, però. I -per tant- cal que alguna entitat valencianista estiga disposada a assumir-ne el cost i portar endavant la iniciativa.

O millor encara, que s'adopte com a iniciativa comuna de diverses entitats, particularment aquelles que tenen més socis i implantació. Acció Cultural i Escola Valenciana em semblen dos bons candidats. N'hi ha, però, moltes altres. No n'esmentaré cap per no deixar-me'n cap fora. Malgrat les nefastes accions de govern que hem patit, de nord a sud i d'oest a est, som un país amb un teixit associatiu ric i vital. Som un país ple de gent amb imaginació i iniciativa esmolades -en part- gràcies a les nefastes autoritats colonials que hem hagut de patir. I podem convertir això en un avantatge.  És qüestió de posar fil a l'agulla. 


dijous, 20 de gener de 2011

Idiomes al senat

Que es puga parlar català, èuscar i gallec al Senat i al Congrés dels Diputats hauria de ser considerat com una gran victòria de l'espanyolisme. Tots aquells que afirmen que tots som espanyols haurien d'haver garantit, de bon començament, que les llengües de tots els espanyols hi tingueren presència. No ho van fer, i només ara -després de 30 anys- han despenalitzat l'ús de les anomenades llengües cooficials, i només al Senat. La reacció de la flor i nata de l'espanyolisme, tant en la versió PP com en la modalitat PSOE, ha estat renegar-ne considerar-ho una despesa innecessària.

Crec que en l'apartat de despeses innecessàries, cap d'aquestes senyories no inclou ni el seu sou indecentment alt, ni les múltiples dietes i privilegis que obtenen amb el càrrec de senador o diputat. És curiós, tan primmirats per algunes coses i tan comprensius amb unes altres! No vull pensar que és perquè aquestes altres beneficien la seua pròpia butxaca, mentre que les primeres només afecten la dignitat dels ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia. 

Que la possibilitat d'usar totes les llengües de l'estat al Senat escarote l'espanyolisme respon a un fet evident: no n'hi ha, d'espanyolisme; només hi ha un castellanisme amb imperial vocació expansiva. Tots aquests que ara remuguen no es creuen, ni s'han cregut mai això que 'tots som espanyols'. Si tots ho som, ¿com és que n'hi uns ha que poden viure íntegrament en el seu idioma, i uns altres que han de canviar constantment al castellà?. ¿Que potser consideren que hi ha d'haver espanyols de primera i de segona? ¿No seria això una forma de racisme?

D'altra banda, si la oratòria és (o hauria de ser) un dels recursos fonamentals dels representats elegits democràticament (passeu-me l'evident exageració), ¿per quins set sous uns han de poder expressar-se en la seua llengua i uns altres no? Si es tracta de donar avantatge als castellans, llavors ja s'entén. Però si algú creu que els debats s'han de produir en les condicions més igualitàries que siga possible, no hi ha dubte que tot orador sol ser més eficaç i convincent si s'expressa en la seua llengua.

Potser algú em diria que al Senat no s'hi va a convèncer ningú. No ho sé. No hi he estat mai, i coneixent el funcionament dels partits espanyols, em puc arribar a creure que ses senyories voten per consignes, amb total prescindència dels discursos pronunciats i del debat subsegüent. Però si és així, ¿quin és el problema d'expressar-se en distints idiomes? Ben mirat, fins i tot podrien estalviar-se la traducció simultània. Que cadascú vote allò que li ha manat el seu partit, i tal dia farà un any. Així, mentre els altres parlen, podran aprofitar per a eixir de la cambra, anar al bar o parlar pel mòbil. 

Ah, que ja ho fan, això? Llavors, potser la manera d'estalviar despeses innecessàries no seria suprimir la traducció simultània sinó suprimir els seus càrrecs, i -de passada- els seus sous. En unes altres esferes de la vida de la ciutadania sobre la qual legislen, qui no fa bé la seua faena, se'n va al carrer.

dilluns, 17 de gener de 2011

Siguem responsables, aprimem l'estat


Amb sorprenent sincronia, les dos ales del PPSOE s'han manifestat en favor de retallar l'anomenat estat de les autonomies. D'una banda el hooligan Aznar, amb la seua retòrica casposa i d'inconfusible ferum falangista. De l'altra el discapacitat expressiu Zapatero amb el seu parlar sincopat i escàs d'idees. Tots dos sembla que estan ben d'acord que cal carregar contra les autonomies, aprofitant aquesta oportuna crisi, provocada -amb el seu beneplàcit- pels depredadors socials més salvatges, que han crescut durant els seus respectius mandats.

L'estat de les autonomies ja va ser un invent improvisat per tal d'aigualir les aspiracions legítimes de les anomenades nacions històriques. A més de concedir autonomia a qui ni la volia ni l'havia demanada, l'invent va servir per esquarterar territoris històrics i blindar la possibilitat que s'associaren entre ells. I tot això es va fer sense aprimar l'estat. En comptes d'això, varen duplicar o fins i tot triplicar administracions. Ni tan sols van eliminar les institucions netament colonials que són les diputacions provincials (no oblidem que província, en llatí, vol dir terra vençuda). Ara mateix, ministeris com el de cultura o el d'agricultura i pesca tenen totes les competències transferides i, tanmateix, continuen comptant amb molts milers de funcionaris, que cobren els seus sous i amb un pressupost propi, que inclou el sou dels corresponents ministres i una generosa partida de despeses de representació.

Si és veritat que estem en crisi i cal retallar depeses, retallem-ne. Com en una família, en un estat se n'haurien de retallar primer les més prescindibles. Les despeses supèrflues que no proporcionen cap benefici evident, i que poden abandonar-se sense necessitat de grans esforços ni privacions. Eliminem les diputacions, eliminem ministeris, aprimem l'estat i racionalitzem la distribució del poder. Tot poder que ja s'exerceix des d'un lloc, no s'ha d'exercir des de cap altre. Tota competència que ja té una autoritat assignada (és per això que se'n diu 'autoritat competent') no ha de caure en mans de cap altra institució. 

En temps de crisi s'ha de prescindir dels luxes. I és evident que l'estat central és un luxe. Un luxe innecessari i inútil, si més no, per a una bona part de la població, que el mantenim econòmicament per tal que -després- actue descaradament en contra nostra en una pila de qüestions importants com ara les balances fiscals, la defensa dels nostres drets lingüístics o la nostra protecció front al terrorisme feixista. Estem en crisi: siguem responsables, aprimem l'estat.

diumenge, 16 de gener de 2011

Tristesa de llengua


Divendres passat vaig estar a la jornada de "Llengua i adequació lingüística" que se celebrà a la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. D'entrada, sembla que les tres persones a qui em vaig adreçar dins del Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana (valenciana?) no estaven capacitades per a respondre'm en valencià. De fet, ni per a dir 'bon dia'. El 'buenos días' -en canvi- el pronunciaven perfectament. Hauria dit que acabava d'entrar a la Biblioteca Vallissoletana. Dins ja  de l'Acadèmia, institució oficialment dedicada a la llengua pròpia dels valencians, fins i tot el cartell que indica el bany diu "Aseo de caballeros". És possible més valencianisme encara?

En aquest context, ens reunim una trentena de persones per a parlar de models de llengua. Mentre als despatxos del govern valencià tramen la destrucció del sistema educatiu públic, a fi d'assestar un colp definitiu al valencià, nosaltres compartim idees sobre com es pot millorar el model de llengua que utilitzem. Però, qui l'utilitza?, quan?, en quins contextos?.

A voltes somnie que forme part d'una cultura normal. Una d'eixes cultures que estan protegides per un estat, o per més d'un. Que no cal que em pregunte si les meues filles podran viure en la llengua en què s'estan formant. Que no m'ha d'entrar por de pensar que poden atacar-les pel fet que són catalanoparlants. Que podré llegir la premsa en el meu idioma, que elles podran entendre els dibuixos animats de la tele o l'espectacle infantil que hem pagat per entrar a veure, que podrem anar al cine i que entenguen la pel·lícula. Que no serà una odissea trobar una sessió de circ o de titelles en la seua llengua. Que cada vegada que em pregunten què diu un cartell no hauré d'explicar-los per què no està escrit en la llengua en què elles aprenen a llegir.

Cadascú és qui és i viu allà on li ha tocat, ja ho sé. Però em fa enveja la normalitat, la tranquil·litat. Poder dedicar l'energia a unes altres coses perquè les bàsiques, la supervivència (individual i també de grup, i -per tant- de la cultura) està garantida. No haver de preguntar-me si em diran que no m'entenen cada vegada que m'adrece a algú que no conec. No haver d'una reunió com la d'ahir  amb la clara sensació d'haver estat garbellant aigua. Disculpeu-me la tristesa.

dilluns, 3 de gener de 2011

Ja no ens obliguen a fumar


Acaba d'entrar en vigor una llei que -en realitat- hauria de dir-se 'llei de derogació de l'obligació de fumar en espais públics tancats'. Ja sé que el nom és massa llarg i que -de totes maneres- seria coneguda com a la llei del tabac. Però es veu que ara -i segons per a quins temes- el verb 'prohibir' té mala premsa.

Fa anys, abans de qualsevol llei antitabac, una senyora estava donant un biberó al seu fill en un bar,  a l'hora que sostenia una cigarreta encesa en l'altra mà, i venia a situar-la -pam amunt o avall- davant del meu nas. Quan li ho vaig fer notar, demanant-li que l'apartara, m'etzibà que no hi havia cap cartell que diguera 'prohibit fumar'. Li vaig dir que tampoc no estava explícitament prohibit ficar-li el dit a l'ull, i jo no li ho estava fent. Vaig aconseguir que em llevara la cigarreta de la cara. Sospite que el seu fill no ho haurà tingut tan fàcil. 

El que fa aquesta llei no és prohibir sinó permetre. Ens permetrà a tots aquells a qui no ens agrada el fum del tabac entrar en establiments públics. La major part dels bars, pubs i locals d'actuacions han estat, per a mi, territori vedat durant molts anys. No puc suportar la ferum del fum, ni el fàstic que em provoca, i això m'ha dissuadit en centenars d'ocasions d'entrar a molts establiments. I per als fumadors  també estarà permés de seguir fumant, com els addictes a l'heroïna podran seguir punxant-se'n. Només que ho hauran de fer en un altre lloc.

No em sembla bona idea, en canvi, insistir en que és una llei que beneficiarà sobretot les persones fumadores. Em sembla un argument paternalista, i entenc que provoque rebuig. Estudis científics molt ben dissenyats han demostrat que el cervell addicte és ben capaç de generar tot tipus d'activitat justificatòria de l'addicció. Durant anys, van estar negant que el tabac fos perjudicial; després, negaven que ho fos per als fumadors passius. Fins i tot després que s'han identificat els mecanismes gènics pels quals el fum del tabac provoca diverses patologies incloent-hi el càncer, un oncle meu continuava afirmant que els metges li havien dit que -precisament a ell- el tabac no el perjudicava. Volen més demostració de la inesgotable capacitat del cervell humà per autoenganyar-se?

La llei ha de servir per a protegir el dret a respirar de qui no vol intoxicar-se amb fum de tabac. I ja sé que hi ha altres substàncies que ens enverinen. Seria desitjable que -en un futur pròxim- s'aprovaren lleis que deroguen l'obligació de respirar-les. Mentrestant, ja ho hem fet amb una, el fum del tabac, que era particularment desagradable perquè ens boicotejava precisament les estones d'oci. Serà un plaer poder anar a veure els partits del Barça al Café de l'Infern, sense haver d'ensumar la pudor dels veïns de taula, i sense haver de llançar la roba a la rentadora només tornar a casa. I després, en privat, que cadascú practique els vicis que més felicitat li proporcionen. Això sí, sense obligar ningú a compartir-los.