de l'horta estant

divendres, 25 de febrer de 2011

Contra el nacionalisme lingüístic


He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic, promogut -es veu que- per pares i mares que viuen en comunitats autònomes d'aquelles que anomenen "amb llengua pròpia" (que les altres no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m'hi immediatament i sense reserves. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir-lo detalladament, però d'acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N'esmentaré unes poques.

Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs l'espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei -la constitució espanyola- a conéixer-lo, simplement perquè a l'apartat 'Nacionalitat' del meu passaport, diu "espanyol". Hi ha algun argument més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del nacionalisme més impositiu.

En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d'assistir a espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i únicament els cicles que programen universitats o entitats valencianistes venen a compensar -minsament- la brutal mancança d'oci en l'única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles espectacles fets en llengües que disposen d'exèrcit és una mostra tan evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s'hi posicionarà clarament en contra.

Si ens fixem en la televisió, resulta que l'oferta de cadenes en castellà és abassegadora, metre que -després del darrer acte de censura inquisitorial de TV3- l'oferta en valencià pot ser qualificada de miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme lingüístic.

Pel que fa a la llibertat de rebre l'educació en la llengua materna, tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que -actualment- només poden practicar a  casa. De ben segur que les moltíssimes criatures que -vivint en territori valencià- tenen com a idioma matern el quítxua, el romanés, l'àrab o el tamazig, estaran tan d'acord com jo amb la idea d'habilitar línies educatives en totes aquestes -i en unes altres- llengües. Vull agrair-los especialment que s'hagen fixat en aquesta meua situació familiar que -no per ser minoritària- ha de meréixer menys respecte per part dels esforçats autors del manifest.

D'altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d'autonomia estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir -no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de representativitat institucional. És incomprensible que polítics com Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) -per citar-ne només tres- estiguen representant-nos mentre es mantenen en un complet analfabetisme funcional en valencià.

Només poden fer-ho perquè han usat -i abusat- dels privilegis lingüístics que l'exèrcit franquista va garantir -per la força de les armes- als parlants de la llengua nacional (la de l'exèrcit nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones, de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que representen.

Aquest serà un avantatge addicional de liquidar -d'una vegada per totes- el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i foc i que -en canvi- haurà de ser desallotjat del poder a còpia de lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d'aquest manifest que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat -en última instància- del miserable franquisme, i que s'esforcen en mantenir tots els seus continuadors, independentment de les sigles en què militen.

divendres, 18 de febrer de 2011

Totalitaris votats


Les meues filles ja no podran veure els dibuixos del Canal Super 3 que tant els agraden. Més encara, no podran veure dibuixos animats en la seua llengua, perquè Punt 2, el canal residual de RTVV, només n'emet uns pocs, i en hores en què elles no miren televisió. Els sàtrapes que ocupen la Generalitat valenciana han aconseguit finalment un gran èxit: emmordassar la possibilitat de veure la televisió catalana al País Valencià.

Per a ells és un gran èxit perquè silencien una veu que -a vegades- podia ser crítica. I també perquè, amb això, redueixen encara més l'exígua presència de la llengua pròpia en mitjans de comunicació. I ja sabem com ho veuen ells: com menys valencià, millor.

Ho fan en uns moments en què es diu que tornaran a guanyar les eleccions. I segurament ho fan amb la intenció d'aconseguir un grapat més de vots, provinents de la bossa d'analfabetisme funcional, misèria intel·lectual i caspositat ideològica que tant han fomentat durant les darreres dècades. Sembla que això ho puga legitimar tot. Que els vots siguen una coartada perfecta per a perpetrar qualsevol acte d'avassallament. La tendència, ben alimentada des de les instàncies de poder, ha estat de reduir la democràcia al fet que hi ha -periòdicament- la possibilitat de votar uns o altres candidats. I jo crec que això és fals.

Em pregunte si es pot anomenar democràcia un sistema que, d'una banda afavoreix descaradament, en el repartiment d'escons, unes determinades forces politiques que representen el nacionalisme espanyol, i de l'altra, aprofita les majories absolutes per aprovar lleis dissenyades expressament per a perjudicar les entitats que no els són abjectament afins. 

Em pregunte si podem anomenar democràcia un sistema en què els mitjans públics de difusió han  estat segrestats i convertits en pamflets publicitaris del partit en el govern, i els altres, -els privats- estan majoritàriament subjugats al mateix partit, ja siga per la política de subvencions i l'atorgament de privilegis, o perquè comparteixen essencialment la mateixa ideologia: el nacionalisme espanyol. Tots els que no la comparteixen han estat convenienment silenciats o ofegats amb el repartiment de llicències i la política institucional, utilitzada -sense cap escrúpol- com a eina per a perjudicar-los o afavorir-los en funció del grau de submissió al govern que demostren.

Això, per molt que votem cada quatre anys, és un règim totalitari. Els mètodes, encara que tinguen al darrere paperetes electorals, són mètodes feixistes, perfectament homologables amb els que predicaven -i posaven en pràctica- Himler, Goebles i tots els altres seguidors d'Adolf Hitler. No deu ser casualitat que els individus que ens governen ara són els descendents (ideològics i -sovint- també genealògics) de polítics franquistes que aplaudien sense recança tots els avanços de l'exercit nazi, i -anys més tard- es vantaven d'haver servit a la 'División Azul'. Els seus filla, ara, es vanten d'haver silenciat TV3 al País Valencià.

És un dia trist per a mi i per a totes les persones que s'estimen la pluralitat. Ningú ha estat mai obligat a sintonitzar TV3. Ara, en canvi, tots estarem obligats a no fer-ho. Pel mateix motiu que és un dia trist per a nosaltres, deu ser una jornada ben alegre per a ells. Han aconseguit emmordassar més veus, restringir encara més la llibertat d'expressió, acallar un poc més el so públic de la nostra llengua. Un gran dia per als feixistes, no hi ha dubte.En privat, brindaran, riuran i cridaran extasiats 'Viva la muerte!'.

dijous, 10 de febrer de 2011

Una història d'èxit


En l'article "Som clients, tenim drets" (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta -en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia- no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que -des d'aquell moment- algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic. 

He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client -la mateixa persona que m'havia contestat inicialment- es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar  -més aviat- per  enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i -en la meua opinió- una gran professionalitat.

I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català (Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument. 

El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que -en molts casos- consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà. 

El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que -sense fer-hi cap inversió- ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.

El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador -en la meua opinió- d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu. 

El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà -sobretot- un èxit de la llei la Llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l’obligatorietat de l’etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.

Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.

És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i -encara més important- sense perdedors.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Cortesia acadèmica...només en castellà?


El professor cubà Humberto López Morales ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de València. Hi eren presents el rector de la UV i el ministre d'educació del govern espanyol. El professor López Morales és un erudit i una alta autoritat en la lingüística castellana, i té un brillant historial acadèmic que avala tant el guardó concedit com la seua vàlua i capacitat intel·lectual.

El senyor rector pronuncià la seua conferència íntegrament en espanyol. Podríem pensar que, com que el motiu de l'acte era investir un acadèmic que centra la seua recerca en l'idioma espanyol, és del tot coherent que el rector s'expresse en aquesta llengua. Jo no ho veig així. Si es tractava -posem per cas- d'un estudiós de la fonologia britànica, hauria parlat el rector en anglès? Òbviament, no. I no perquè no estiga plenament capacitat per a fer-ho, sinó perquè els actes es fan en la llengua de la institució que els acull, no en la que constitueix el centre d'interès investigador de l'homenatjat.

Probablement, el rector ho va fer així per tal de mostrar-se cortés i acollidor, tant amb el lingüista com amb el ministre. I d'ací plora la criatura! Els valencians -i crec que la majoria dels catalanoparlants en general- tendim a creure que l'única forma de ser cortés i acollidor amb algú és parlar en la seua llengua. Per descomptat, això només ho apliquem si aquesta seua llengua és el castellà. Si n'és una altra, ens sentim completament alliberats de la necessitat d'expressar els nostres bons sentiments en l'idioma de l'interlocutor. En canvi, generalment ho fem -i també adduint motius de cortesia- en castellà.

Crec que hi ha una altra manera de mirar-s'ho. Centrem-nos, com a exemple il·lustratiu, en aquest cas. concret. Resulta que el doctor López Morales pronuncià una part del seu discurs en valencià. Estic convençut que ho va fer així per deferència a la universitat que li atorgava el prestigiós títol. Amb això, a més a més, feia evident una habilitat lingüística que -pel seu historial- era raonable suposar-li d'antuvi. De passada, es mostrava coneixedor de la realitat valenciana, i respectuós amb la institució que el distingia, i -per extensió- amb tots nosaltres. ¿Quina impressió li quedaria a l'honorable professor quan -a diferència d'ell- la màxima autoritat acadèmica ocultà el valencià en el seu discurs?

Jo entenc que haver fet el discurs en la llengua pròpia de la UV hauria transmés -a l'homenatjat- un parell d'idees interessants. La primera és que la llengua pròpia (i oficial) és un tema important i respectable en aquesta universitat. La segona és que els oradors tenien una elevada consideració de les capacitats lingüístiques del nou doctor honoris causa. Com he dit, hi havia motius de sobra per a suposar-li, en aquest terreny, la més alta qualificació. Així, sense abandonar la llengua pròpia, podrien haver-se mostrat cortesos i acollidors, a l'hora que feien explícita la vigència i dignitat del valencià, i el respecte que -institucionalment- ens mereix.

Transmetre una visió positiva i respectuosa de la nostra llengua és també dignificar-nos col·lectivament. I no és tan difícil de fer. Especialment en actes acadèmics en què -després dels discursos- hi ha sobrades ocasions per a convergir gustosament a la llengua de la persona homenatjada, i transmetre-li -també per aquesta via- la simpatia o l'admiració que ens mereix. Per a fer-ho d'una altra manera, per a mostrar honestament la llengua en comptes d'ocultar-la (s'oculta allò que ens avergonyeix), cal -això sí- que canviem alguns dels nostres prejudicis més limitadors. Fonamentalment, convé que hi reflexionem fins a estar plenament convençuts que podem ser ben educats, molt acollidors i absolutament respectuosos en totes les llengües del món. En la nostra també.