de l'horta estant

dilluns, 28 de març de 2011

Racistes


Què passaria si les persones castellanoparlants que viuen al País Valencià es quedaren sense poder sintonitzar cap emissora de TV en la seua llengua? No tinc cap dubte que hi hauria -a banda de les mesures directament policials- una mobilització massiva de l'opinió publicada espanyola, que inclouria -inevitablement- l'enèrgica condemna dels autoanomenats 'intel·lectuals espanyols'.

I què passa quan les persones catalanoparlants del País Valencià (moltes més que no voldrien ells, per cert) ens quedem sense cap emissora en la nostra llengua? (Recordem que Canal 9 emet només de manera residual en valencià, i durant menys del 25% del temps total de la seua programació). Doncs no passa res. L'opinió publicada espanyola, i -sobretot- els autoanomenats 'intel·lectuals espanyols' no en diuen ni pruna. Als mateixos que alcen la veu i s'indignen  (i això els honora) quan s'atropellen els drets de -posem per cas- els indis ianomami, o les foques àrtiques, no els fa ni fred ni calor que, en plena Europa del segle XXI, se censure una televisió, o que més de 100.000 criatures valencianes no puguen fer efectiu el seu dret a rebre l'educació en la seua llengua. 

Si qualsevol govern autonòmic aplicara contra el castellà la mateixa política exterminacionista que el PP aplica contra el valencià des de la Generalitat valenciana, el govern espanyol hi intervindria sense cap reticència i amb la màxima duresa. No ho fan perquè no creuen que nosaltres siguem dignes dels mateixos drets que els castellans. No ho fan perquè -en realitat- no creuen en l'Espanya que prediquen, i que -diuen- també inclou valencians, bascos, catalans i gallecs. No se la creuen. Només creuen en els Països Castellans. I en la seua concepció pancastellanista, no tots els ciutadans tenen el mateixos drets. 

I això és, senzillament, racisme. Ja sé que no som una raça, i me n'alegre, perquè no hi crec, en les races. Però igualment, això que ells fan és racisme. Racisme cultural. Del canyaret que muntarien si els drets de qualsevol castellà estigueren (de fet, o només presumptament) en entredit, a la indiferència radical que reserven per a nosaltres, hi ha una distància que queda perfectament coberta per les tres síl·labes de la paraula racisme. Aplicar barems distints a ciutadans d'un mateix estat que es proclama democràtic no és tan sols il·legal; és profundament immoral. 

I quan els 'intel·lectuals espanyols' callen, o bé ho fan perquè comparteixen aquest racisme, o bé ho fan perquè tenen por. Qualsevol dels dos motius els hauria de fer caure la cara de vergonya. El de ser racistes, no cal explicar perquè. I l'altre, el de la por, voldria dir que només s'indignen i es pronuncien quan la cosa no comporta cap risc personal, i només els pot fer quedar bé. I si és així, ja ho entenc, per què tenen por: perquè són uns covards.

dijous, 10 de març de 2011

Alcaldes sense dignitat


En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d'una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d'arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant. 

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n'avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

El vostre partit s'ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l'orientació homosexual d'alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten -i li donen cobertura política- un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i -per tant- pel seu mateix poble. 

Vós -tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat- us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d'esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d'ideologia. I -sens dubte- no és una qüestió d'espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?


És -ras i curt- una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l'autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d'una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d'ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.


Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d'ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s'ha d'ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s'ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu -al menys- sincers. 


dilluns, 7 de març de 2011

Intel·ligència socialista?

Adoptant una de les caretes que més els agraden, la del victimisme, el govern valencià diu ara que ells sí que volen TV3, però que necessiten un tercer múltiplex, per tal de poder implementar la recepció de la televisió catalana, i la reciprocitat amb la valenciana. Ja sabem que és mentida. De fet, crec que a hores d'ara ja no cal esperar a escoltar el contingut de qualsevol de les seues al·locucions públiques per a saber això mateix: que mentiran.

El govern espanyol, del PSOE, reacciona rentant-se les mans. Diu que això són coses de les autonomies, i que ells no s'hi han de ficar. En definitiva: que ja s'ho faran. Potser una miqueta d'intel·ligència tàctica els hauria de portar a actuar d'una altra manera ben diferent. Si ara li donen el múltiplex que demana, què farà el Sr. Camps? Només n'hi ha dos opcions, o bé continua censurant la recepció de TV3, fent ben ostensible que -una vegada més- ha mentit descaradament; o bé s'abaixa els pantalons i restableix el senyal. Crec que, en tots dos casos, potser hi hauria algun benefici tàctic i electoral per al PSOE, si és que el sabia aprofitar.

No cometré l'error d'enfocar les coses des del punt de vista de l'ètica. Seria una broma macabra, tractant-se d'un partit que ha organitzat, finançat i gestionat una banda d'assassins a sou, a càrrec dels fons públics. Si la paraula ètica tinguera alguna ressonància en els cervells que dirigeixen aquest partit, ja haurien admés a tràmit la iniciativa legislativa popular per una televisió sense fronteres, que comptava amb més de 600.000 signatures de suport. Els termes ètica, participació ciutadana, transparència, o democràcia, no deuen produir cap activitat neuronal detectable en els dirigents socialistes. I tanmateix, paraules com ara tàctica electoral o conveniència, sí que els haurien de fer reaccionar una mica.

A no ser que, en perfecta consonància amb la falsa democràcia que tenim, estiguem immersos de ple en un bipartidisme igualment fals, i el PP i el PSOE no siguen autèntics adversaris sinó fidels aliats. Llavors sí que s'entendria tanta passivitat socialista. De la mateix manera que s'entendria com és que -al País Valencià- fan mans i mànigues en cada legislatura per a trobar candidats més mediocres i amb menys atractiu, si ho interpretem com a estratègia calculada per tal de garantir la victòria dels seus aliats secrets.

Si considerem que tots dos són -en realitat- un mateix partit, que va perpetuant-se en el poder, gràcies al repartiment equitatiu (entre ells) dels recursos disponibles, i a una tramposa llei electoral que varen pactar a peus del llit del dictador moribund, llavors sí que quadren els comptes. Serien com aquelles grans empreses que creen dos marques d'un mateix producte per tal de copar el mercat i repartir-se els suculents beneficis. Amb aquest domini absolut, els resulta molt més fàcil eliminar (si cal, il·legalitzant-les) aquelles marques que el poden arribar a fer nosa en algun territori concret.

Si deixem de mirar-los com dos organitzacions polítiques independents, i les considerem les dos cares d'una mateixa moneda, les coses ja quadren una mica més. No contents amb un sistema electoral que els afavoreix descaradament, han pactat -també- l'eliminació d'adversaris polítics per la via de la il·legalització.  Sovint, ho han fet amb l'excusa que els partits posteriorment prohibits compartien objectius amb una organització terrorista.

Considerant el grau d'independència i d'imparcialitat que té el poder judicial espanyol, és difícil esperar que -en virtut d'eixa mateixa llei de partits- acaben per il·legalitzar el PPSOE, ja que comparteix plenament objectius (la unitat indissoluble d'Espanya) amb una de les dictadures més sagnants del segle XX, que ha matat i torturat molta més gent que qualsevol grup terrorista. En canvi, potser algun jurista brillant podria trobar la manera d'aplicar-los la llei antimonopoli, i ens lliuraria així de tota aquesta colla d'individus que mai no acabem de saber si són brutalment incompetents o il·limitadament corruptes. O potser és que són qualitats perfectament compatibles.