de l'horta estant

dijous, 28 d’abril de 2011

Català, estadis, dignitat

Els darrers enfrontaments futbolístics entre el Barça i el Madrid han estat una font ben sucosa de notícies i reflexions. La majoria, de caràcter futbolístic, tot i que no convé oblidar com de fàcil és fer metàfores que lliguen la pugna futbolística amb uns altres nivells de la realitat que vivim. La diferència d'estils entre tots dos clubs, intensificada ara mateix per l'antagonisme extrem entre la sobrietat mesurada d'en Guardiola i l'histrionisme egotista d'en Mourinho, pot fer florir un estol inacabable de paral·lelismes amb la política, i particularment amb la política nacional, és a dir, la que fa referència a les nacions. Els següents paràgrafs només n'analitrzaran -breument- un dels molts possibles.

A l'estadi del Reial Madrid, les autoritats competents no van considerar necessari ni convenient que el català fos una de les llengües que sonarien per megafonia. Ho van trobar -diuen- 'perillós'. Ells sabran per què. Com pot un idioma ser perillós? El català ha sonat als estadis de tota Europa, sense que s'haja produït cap catàstrofe. Per tant, l'única explicació és que les esmentades autoritats foren conscients que l'estadi estaria ple de fanàtics ultranacionalistes, capaços d'engegar un frenesí de violència extrema, davant la insostenible provocació d'escoltar una llengua estrangera. 
 
Perquè, evidentment, és aquesta la consideració que fan del català: un idioma estranger. I no un estranger qualsevol, ja que no hi ha cap problema perquè l'anglès, el francès o l'italià sonen al Bernabeu. No: un estranger particularment odiós i insuportable, a qui no es pot concedir ni la mínima cortesia que les regles de l'hospitalitat i de l'esportivitat recomanarien. Els càntics de 'que viva España' amb què els madridistes animaven el seu equip ho corroboren plenament. Quan el Madrid juga amb un altre equip espanyol, com ara -posem per cas- el Màlaga, es produeixen aquests crits? Evidentment no. Això només passa quan juguen contra el Barça, a qui consideren un equip no espanyol, i és per això que -entonant tan patriòtica peça- pretenen refermar-se contra l'estranger odiós que és -alhora- enemic esportiu i nacional. 

I estic segur que durant el partit de tornada, a l'estadi del Barcelona, l'idioma dels madrilenys sí que sonarà per megafonia. I que, a diferència d'ells, que van segrestar tantes senyeres estelades com van poder,  la bandera espanyola es passejarà sense cap problema per les grades del Camp Nou. Potser caldrà veure-ho com una mostra més de la diferència d'estils entre tots dos equips. Potser ens ho voldrem mirar com una mostra de cortesia, d'una cortesia que nosaltres sí que observem respecte a tots els rivals, independentment del seu origen.

També convindria, però, recordar que la cortesia ha de ser bidireccional. Que hem de ser educats amb tothom, però que també tenim dret a esperar un tracte equivalent per part d'ells. Quan no és així, quan només nosaltres som cortesos, mentre que ells es permeten sistemàticament faltar-nos al respecte, la cosa s'assembla sospitosament a la submissió. I si bé la cortesia és -no sols acceptable- sinó desitjable, la submissió és un costum abjecte i plenament rebutjable, que ens haurem d'anar fent a la idea d'abandonar. L'alternativa a la submissió és la dignitat. I -igual com la cortesia- la dignitat s'ha de fer servir amb amics, enemics, coneguts i saludats. Amb compatriotes i amb estrangers. A casa d'ells, i també a casa nostra.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Normalitat a Barcelona


El 10 d'abril hauria de passar a la història com un dia normal d'una ciutat normal, d'un país democràtic. Perquè decidir és ben normal (tothom ho fa cada dia). I perquè votar -tot i que no ho fem cada dia- és -o hauria de ser- la manera normal d'arribar a les decisions importants. Les altres, les que impliquen la presència de tancs, uniformes i baionetes calades, haurien de ser considerades, no tan sols excepcionals (per oposició a normals), sinó també execrables.

I també és normal que s'hi manifesten en contra una desena de falangistes amb el lema "La independència és una ruïna", perquè les minories són perfectament respectables. I perquè tenen raó: la independència és una ruïna per als espoliadors. Efectivament! I els falangistes són conseqüents amb el seu credo racista i colonial, i defensen els interessos dels qui ells consideren una raça superior i -per tant- amb tot el dret del món a viure a expenses de l'espoliació dels considerats inferiors. Podem estar en contra d'aquestes propostes tan carpetovetòniques, però està molt bé que puguen eixir al carrer i exhibir els seus eslògans i la seua estètica retrògrada, amb total llibertat d'expressió.

I no és menys normal que el senyor Fernández Díaz, del PP, s'opose a la consulta argumentant que conduiria a trencar la legalitat vigent. Després de la mort del dictador, la legalització dels partits també trencava la legalitat instaurada pel franquisme. I no tinc dubte que Don Alberto no hauria mogut un dit per esquarterar aquella legalitat, i que -si fos el cas- continuaria estant ben còmode amb els privilegis que el règim concedia a famílies lleials i bones servidores com la seua. És perfectament normal que ell no vote, i que demane que ningú no ho faça. Ja sabem com d'al·lèrgica a la democràcia és la fauna del seu partit. Si la democràcia els aprofita per a seguir manant i mamant, perfecte, però si pot servir perquè triomfe algú altre, de seguida es neguitegen i comencen a preguntar-se si no ha estat un error abandonar les armes, i si no caldrà tornar a exigir el respecte a la legalitat vigent, i -si cal- la tutel·la de l'exèrcit.

I sobretot, és normal trobar els carrers plens de gent que s'adreça a votar. Perquè -això diuen- votar és la manera democràtica de decidir. Perquè l'alternativa, les altres maneres de fer-ho, són sempre més dures i més desagradables. I perquè -diguem-ho clar- la independència la vol tothom. No hi ha ningú que vulga dependre eternament dels seus pares. N'hi haurà que -fent de la necessitat virtut- diran que s'hi viu molt bé, i que -als seus 40 anys- segueixen a casa dels pares perquè és una bicoca. Però menteixen. I quan es miren a l'espill, s'hi veuen fracassats. Tots volem la independència. I tots els espanyols són independentistes. O n'hi ha algun que vulga que el seu país siga dependent d'un altre?

La diferència és si això que és clarament tan desitjable ho vols només per a tu, o ho acceptes també per als altres. També és possible ser independentista dels de la llei de l'embut, que vol dir voler la independència per al teu poble (el boc ample) però no per als altres (l'estret). Ja s'ho faran! El 10 d'abril, Barcelona s'ha comportat com una ciutat normal. Una ciutat que no imposa, sinó que ofereix, a les persones que hi viuen,  l'oportunitat d'expressar què volen, i de fer-ho d'una manera democràtica i assenyada. Què diuen, que no és una consulta vinculant? I, en un sistema que es considera democràtic, què hauria de ser més vinculant que l'expressió democràtica d'una voluntat, un exèrcit?  

dilluns, 11 d’abril de 2011

Cor de brau


L'últim llibre de Víctor Alexandre parla sobre l'abolició de les corrides a Catalunya. Els valencians en diem 'corregudes de bous', però en aquesta ocasió, dir-ho d'aquesta manera faria pensar que s'han abolit també els correbous, i no és així. D'altra banda, dir-ne 'corrida' sembla que fa més justícia a l'origen i a l'essència de la Fiesta Nacional.

Es tracta d'una novel·la en clau irònica, que retrata la societat catalana des de l'òptica dels braus. No sols des dels interessos humans que justifiquen aquest fenomen de la tortura d'animals com a espectacle públic, sinó des de la particular perspectiva d'uns personatges que -tot i les banyes- són sorprenentment humans.

Víctor Alexandre escriu com pensa i pensa com viu, amb una honestedat radical. El seu pensament és un potent reductor de l'ambigüitat. I no ho és perquè simplifique la realitat, que no ho fa, sinó perquè actua com el tall esmolat d'una navalla, que deixa ben descobertes les autèntiques posicions de cadascú. L'estil directe i l'argumentació sense concessions no deixen cap espai per a l'ambigüitat calculada en què no pocs polítics estan instal·lats des de fa dècades, i que -ho hauríem de reconèixer- sovint ens resulta còmoda a tots.

L'abolició de les curses de braus va generar força polèmica, i potser encara ho farà si el sistema judicial espanyol -fent gala del seu proverbial esperit democràtic- arriba a optar per deixar sense efecte la decisió majoritària del parlament de Catalunya. Bona part dels arguments dels defensors de l'espectacle taurí se centraven en el caràcter de reivindicació independentista que atribuïen a la proposta abolicionista. Per la seua banda, aquests insistien en la naturalesa animalista de la seua reivindicació. Tots dos punts de vista queden ben dibuixats en la novel·la, i la solidesa i la potència dels diversos arguments hi és ben representada.

A mi m'agrada especialment que aquesta novel·la ens ofereix l'oportunitat de fer múltiples paral·lelismes i interpretacions respecte a qui són o què representen els personatges que hi apareixen. Potser algunes coincidiran amb les que l'autor havia previst, i unes altres no. Tant se val. L'exercici és francament divertit, i les reflexions a què l'escriptor ens aboca, sense dur-nos-hi de la mà, ens permetran de repensar aquestes -i algunes altres coses- des d'una òptica diferent. Com amb els altres llibres d'aquest autor, el benefici no s'acaba en finalitzar-ne la lectura. L'activitat neuronal que el seu pensament esmolat evoca, continuarà sent beneficiosa (per a cervells no rovellats), dies, setmanes i mesos després.

dijous, 7 d’abril de 2011

Corts valencianes: a qui li importa?


El 7 d'abril de 1261, fa ara set-cents cinquanta anys, el rei Jaume I va jurar Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Pocs dies després naixia formalment el Regne de València, que va durar fins a l'arribada de les tropes de Felip V, amb la promulgació del decret de Nova Planta. Com, que no ho sabíeu? No m'estranya, perquè la Generalitat valenciana no ho ha dit enlloc. No se n'ha fet cap acte commemoratiu. No s'ha publicat cap obra de revisió històrica. Ras i curt: ni ho saben, ni els importa un rave. 

I per què ho havien de fer?. Si les úniques efemèrides que els importen són les del 12 d'octubre ('el dia de la raça'- en deien ells mateixos, ufanosos, quan no els calia dissimular gens ni miqueta el seu franquisme essencial), o -a tot estirar- el dia de la sacrosanta constitució espanyola. No m'estranyarà gens que, amb motiu de l'existència de l'AVE "Madrid-Levante" proposaren fer festiva la data del 2 de maig, que és quan Madrid celebra l'èxit de la seua particular kale borroka, i l'assoliment de l'única independència que consideren legítima: la seua. 

Celebrar fites històriques o natalicis és cosa que qui sap qui és i d'on ve. Si -a més a més- sap on va, potser ho farà amb més trellat i tot, però per a commemorar una data fundacional només és imprescindible saber qui ets, i no estar-ne profundament avergonyit. I d'ací plora la criatura. La colla que ens governa no deuen saber ben bé ni un borrall d'història, ni en volen aprendre. Després de tot, no és un coneixement pragmàtic per a ells, que necessiten concentrar-se en la comptabilitat, per saber quants dels nostres diners fan a mans (i a butxaques) dels seus amiguets, ja siguen 'de l'ànima' o del cos més terrenal i pecaminós.

Els té ben igual si les corts fan 750 anys o si es transformen en un supermercat, sempre que ells no deixen de cobrar sous i dietes. Estan molt més amatents a celebrar les festivitats de l'espanyolitat. S'omplen la boca de Comunitat valenciana, sobretot perquè amb això experimenten el plaer intens d'insultar i denigrar tot un poble, sense haver de tacar-se les mans ni la boca. Comunitat, talment com una comunitat de veïns, no és res, és menys que res, és un no-lloc, un no-país. Fa 750 anys començàvem a ser un regne, un estat. Ara som un joguet en mans del braç incorrupte del postfranquisme, adobat amb mètodes propis de la màfia siciliana.

Puc entendre el seu interès desmesurat per liquidar la llengua i la cultura dels valencians. Ja comprenc que, admiradors impenitents com són de la rotunda caspositat de l'espanyolisme més ranci, volen que siguem uns espanyols més dins d'una Espanya castellanament uniforme. Les preguntes que em falten per respondre són: si aconsegueixen això, quin sentit tindran els seus càrrecs?; per què caldria una  presidència de la Generalitat -o de les corts- en un territori enterament indistingible dels altres?; quin sentit tindria l'autogovern en un poble que no ho és?

No volen celebrar el 750 aniversari de la constitució de les corts valencianes, probablement per por de no despertar ningú del somni mesell que ens han induït. Per tal que ningú no se'n recorde que som un poble amb història i que podríem -perfectament- ser un poble amb dignitat. Que podríem elevar la nostra autoestima fins al punt de sentir-nos iguals als altres, i no tolerar més submissions abjectes ni més espoliacions sistemàtiques. Veurem què volen celebrar si un dia els seus anhels triomfen, i els toca dissoldre les corts per tal d'ofrenar -definitivament- totes les glòries (incloent-hi la existència mateixa del seu poble, però també els seus càrrecs) a la seua reverenciada Espanya. 

dilluns, 4 d’abril de 2011

I més racistes


He llegit al diari que Xavier García Albiol, del PP de Badalona, reclama a l'ajuntament de Reus que "restringeixi l'accés a ajuts i serveis socials” a aquells nouvinguts que "ni s'adapten ni volen adaptar-se" a les normes de convivència. D'entrada, m'ha sorprés que un membre del PP es referira d'aquesta manera als molts espanyols que -havent emigrat a Catalunya durant els anys 50, 60 o 70 no han aconseguit ni tan sols un domini funcional mínim del català. Jo em pensava que al PP li interessaven aquestes bosses de monolingües en espanyol, com a forma prioritària de justificar la conveniència d'imposar l'espanyol com a llengua de convivència. 

Poc després, he comprés que no era això. Que aquest senyor no feia referència als inadaptats espanyols sinó a tots els altres; als que han vingut de l'Àfrica o de l'Àsia o d'Amèrica central o del sud. Són aquestes inadaptacions les que fan nosa al senyor Albiol i al seu partit. De nou estem davant d'un fenomen netament racista: els ciutadans espanyols gaudeixen d'uns privilegis que han de ser negats als altres, en virtut del seu lloc de naixement. Això inclou -en el cas dels espanyols- el privilegi de no adaptar-se ni voler adaptar-se al lloc on arriben, mentre que -per als altres- l'adaptació ha de ser un requisit; fins i tot una obligació que -en cas de no satisfer-la- hauria d'acabar en expulsió sumària del país. 

No em preguntaré què significa -per a aquest individu i per al seu partit- la paraula 'adaptació'. No m'interessa què pot pensar de l'adaptació una gent que considera que a les persones que viuen fa dècades a Catalunya , però que han nascut en algun altre lloc, cal parlar-los en espanyol perquè t'entenguen. Em sembla que amb això els insulten barroerament, els discriminen i menystenen la seua intel·ligència. És una actitud molt pròpia dels racistes. Per tal de sentir-se superiors necessiten denigrar els altres.

I una forma molt característica de fer-ho és banalitzar les seues reivindicacions. Quan diem que volem poder escolaritzar els nostres fills en valencià, o quan reclamem cinema i més espectacles en la nostre llengua, els racistes diuen -amb posat condescendent- que hi ha coses de molt més interés, com ara la corrupció o la crisi econòmica. I que allò que realment importa és comunicar-se, i no la llengua en què ho fas. Que s'ha de ser obert, i no preocupar-se de futilitats. O -encara més- que tenim un odi injustificat als castellans, i que és aquest odi el que motiva la nostra queixa. 

El que no diuen és que ells tenen plenament garantit el dret a viure íntegrament en la seua llengua. Que tot això de comunicar-se tan obertament ho fan en la seua llengua, amb total comoditat i prescindint violentament del fet que són ells qui han vingut a viure a casa nostra. Nosaltres no anem a casa d'ells a exigir-los que ens parlen en català. Podem demanar alguna mostra més clara de racisme? Troben perfectament acceptable que els drets que ells tenen no ens siguen accessibles a nosaltres. Una professora hispanoparlant ha de poder exercir el seu magisteri en espanyol, passant olímpicament per damunt del fet que la llengua dels seus alumnes és un altra. Per contra, una família que vol escolaritzar els fills en valencià ha de dependre de si el mestre que els toca en sort és o no analfabet en l'idioma del país en què ensenya. 

I l'argument de l'odi és un dels més obertament racistes que podem trobar. Qualsevol acció que no siga la d'acceptar submisament la seua superioritat és -sense cap mena de dubte- una acció motivada per l'odi irracional. Perquè -és clar- ¿qui s'oposaria -racionalment- al domini dels éssers superiors? ¿Qui hauria de qüestionar la superioritat urbi et orbe de la seua llengua i la seua cultura? ¿Qui -que no estiga motivat per un odi baix i inconfessable- podria aspirar a gaudir dels mateixos drets lingüístics que ells?

I tot això, no sols els sembla normal, sinó que les nostres queixes els semblen banalitats plenament prescindibles. I això és -precisament- la mostra més evident del seu profund racisme. La incapacitat d'entendre les preocupacions dels altres. S'ha dit a bastament que una capacitat humana per excel·lència és l'empatia; la facultat de posar-se en el lloc de l'altre. Si això és cert, una de dos: o aquestes persones no són humanes, o és a nosaltres a qui no ens consideren humans. M'inclinaria més per la segona possibilitat. Una característica comuna a totes les formes de racisme és que procuren la deshumanització d'aquells que consideren inferiors. I atenció, perquè en aquesta ocasió, és a nosaltres a qui ens consideren inferiors. És per això que les nostres queixes sempre els semblaran banals, la nostra llengua prescindible; nosaltres, uns ciutadans de segona categoria, a tot estirar. 

No val la pena discutir amb ells. Els prejudicis i la ignorància no solen desaparèixer en el marc d'una discussió. Si hi ha alguna possibilitat que ho facen és en la confrontació amb una realitat sòlida, capaç de desmentir-los i de deixar-los sense efecte. És amb nosaltres mateixos amb qui hem de parlar. Som nosaltres qui no ens hem de creure la inferioritat essencial que ens proposen. Si som capaços de recuperar la nostra dignitat. Si sabem qui som i què volem, i no ens empassem les fal·làcies que ens proposen amb tota la potència dels seus mitjans de manipulació, tota aquesta patuleia de discapacitats lingüístics i de franquistes escassament disfressats no ens podran fer res. La seua força està en els tancs, i els tancs -a hores d'ara- no són tan fàcils de traure al carrer com els agrada pensar.