de l'horta estant

dimecres, 13 d’abril de 2011

Normalitat a Barcelona


El 10 d'abril hauria de passar a la història com un dia normal d'una ciutat normal, d'un país democràtic. Perquè decidir és ben normal (tothom ho fa cada dia). I perquè votar -tot i que no ho fem cada dia- és -o hauria de ser- la manera normal d'arribar a les decisions importants. Les altres, les que impliquen la presència de tancs, uniformes i baionetes calades, haurien de ser considerades, no tan sols excepcionals (per oposició a normals), sinó també execrables.

I també és normal que s'hi manifesten en contra una desena de falangistes amb el lema "La independència és una ruïna", perquè les minories són perfectament respectables. I perquè tenen raó: la independència és una ruïna per als espoliadors. Efectivament! I els falangistes són conseqüents amb el seu credo racista i colonial, i defensen els interessos dels qui ells consideren una raça superior i -per tant- amb tot el dret del món a viure a expenses de l'espoliació dels considerats inferiors. Podem estar en contra d'aquestes propostes tan carpetovetòniques, però està molt bé que puguen eixir al carrer i exhibir els seus eslògans i la seua estètica retrògrada, amb total llibertat d'expressió.

I no és menys normal que el senyor Fernández Díaz, del PP, s'opose a la consulta argumentant que conduiria a trencar la legalitat vigent. Després de la mort del dictador, la legalització dels partits també trencava la legalitat instaurada pel franquisme. I no tinc dubte que Don Alberto no hauria mogut un dit per esquarterar aquella legalitat, i que -si fos el cas- continuaria estant ben còmode amb els privilegis que el règim concedia a famílies lleials i bones servidores com la seua. És perfectament normal que ell no vote, i que demane que ningú no ho faça. Ja sabem com d'al·lèrgica a la democràcia és la fauna del seu partit. Si la democràcia els aprofita per a seguir manant i mamant, perfecte, però si pot servir perquè triomfe algú altre, de seguida es neguitegen i comencen a preguntar-se si no ha estat un error abandonar les armes, i si no caldrà tornar a exigir el respecte a la legalitat vigent, i -si cal- la tutel·la de l'exèrcit.

I sobretot, és normal trobar els carrers plens de gent que s'adreça a votar. Perquè -això diuen- votar és la manera democràtica de decidir. Perquè l'alternativa, les altres maneres de fer-ho, són sempre més dures i més desagradables. I perquè -diguem-ho clar- la independència la vol tothom. No hi ha ningú que vulga dependre eternament dels seus pares. N'hi haurà que -fent de la necessitat virtut- diran que s'hi viu molt bé, i que -als seus 40 anys- segueixen a casa dels pares perquè és una bicoca. Però menteixen. I quan es miren a l'espill, s'hi veuen fracassats. Tots volem la independència. I tots els espanyols són independentistes. O n'hi ha algun que vulga que el seu país siga dependent d'un altre?

La diferència és si això que és clarament tan desitjable ho vols només per a tu, o ho acceptes també per als altres. També és possible ser independentista dels de la llei de l'embut, que vol dir voler la independència per al teu poble (el boc ample) però no per als altres (l'estret). Ja s'ho faran! El 10 d'abril, Barcelona s'ha comportat com una ciutat normal. Una ciutat que no imposa, sinó que ofereix, a les persones que hi viuen,  l'oportunitat d'expressar què volen, i de fer-ho d'una manera democràtica i assenyada. Què diuen, que no és una consulta vinculant? I, en un sistema que es considera democràtic, què hauria de ser més vinculant que l'expressió democràtica d'una voluntat, un exèrcit?