de l'horta estant

dijous, 23 de juny de 2011

Valencianitzar el PSOE?


M'alegra que Ximo Puig, batle de Morella i diputat a les corts valencianes considere que la regeneració del seu partit passa per un procés de valencianització (El Punt, 23/06/2011). És bo trobar gent -en qualsevol partit- que considera que ser valencià és un valor i no un llast. No sé, però, si arriba a temps. 

Diuen que, durant el procés d'elecció de secretari general del PSPV, a què ell optava, un dels pesos pesants del partit va dir que Ximo Puig no podia ser secretari general del PSPV perquè tenia 'massa accent valencià'. No cal dir que qui ho deia no en té gens, d'accent valencià. De fet, ni tan sols està capacitat per a parlar en aquesta llengua, i així utilitza -sempre- la dels castellans.

Allò que impacta, però, és que en un partit valencià, aquesta característica fonètica haja pogut ser considerada com un inconvenient (tenir accent andalús ho seria en el PSOE andalús?). Potser no xoca tant si pensem -per exemple- que tota la campanya electoral en pobles com ara Massalfassar, Museros o Massamagrell s'ha fet íntegrament en espanyol. De fet, han usat el valencià sensiblement menys que el PP. Si hi afegim que el seu eslògan era l'aberrant 'Altre (sic) camí es possible', resulta difícil pensar com podria, qualsevol formació política, menystenir més el valencià. 

I tampoc no ens sobtarà tant, si considerem el paper galdós que va fer aquest mateix partit quan governava a la Generalitat. Recordem que el model ridícul i nefast de Canal 9, amb censura lingüística inclosa, va ser obra del PSOE. Com també la renúncia a un model educatiu integrador i d'immersió lingüística, que hauria garantit que tots els escolars valencians coneixerien la llengua pròpia. És evident que no era això el que volia el PSOE d'aquella època. Com no ho vol el d'ara mateix.

A voltes somie que visc en un país normal. Un país amb una dreta que pretén conservar alguna cosa (ni que siga per als seus propis descendents) en comptes de cremar-ho tot (recursos naturals, teixit productiu, erari públic...) en una sola generació. Un país amb una esquerra que aspira a redistribuir més justament la riquesa i a corregir les desigualtats socials. Un país amb una dreta i una esquerra que no tracten de destruir, a cada moment, el país en què (i de què) viuen.

En lloc d'això, visc en un país on la dreta i la suposada esquerra coincideixen plenament en fer polítiques favorables a la banca i els grans empresaris, que deixen la gent treballadora amb l'aigua al coll. On els dos partits majoritaris troben un consens absolut a l'hora d'assumir una mentalitat colonial en què tot allò que ve de Madrid és millor i preferible, i tota  renúncia els pareix insuficient per a ofrenar-la als seus amos. Un país que paga caríssims trens d'alta velocitat que el connecten a Madrid, mentre manté una vergonyosa via única -de velocitat sensiblement més baixa- amb els veïns del nord, que són els que més comercien amb nosaltres.

Em resulta simpàtic, el senyor Puig. I m'agradaria un partit socialista poblat per gent com ell. Ara bé, sincerament, no crec que el seu partit estiga en cap camí de valencianització. Ans al contrari, crec que -en la recerca del vot- accentuaran la seua deriva espanyolista, i seguiran fent de còmplices del PP en el procés accelerat de liquidació de la cultura valenciana, tal com han estat fent fins ara. 

La bona notícia, si és que n'hi ha, pot ser que l'aparició amb força de Compromís, a les corts i als ajuntaments, genere un pol d'atracció suficient, capaç de cridar l'atenció de moltes persones que -com el mateix Ximo Puig- són honestament valencianes, i -tanmateix- continuen militant, potser per inèrcia, en un partit tan clarament antivalencià com el PSOE (dir-ne PSPV, crec que és una ironia innecessària). Són aquestes persones les que hauran de fer un pas endavant. El pas, però, no crec que puga consistir en valencianitzar el PSOE, sinó en abandonar-lo per a sumar-se a opcions polítiques valencianes, ben allunyades de la mentalitat colonial que domina el seu partit actual.

Les seues ambicions polítiques són perfectament legítimes. Només cal que les posen al servei del seu país, i no al del país dels seus amos actuals.

dimecres, 15 de juny de 2011

És digna la indignació?

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt  de tos aquells que fan allò que l'indigna.

Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una  persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.

Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera. 

Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.

Si, en manifestar-se indignats, assumien la idea que ells són moralment superiors als polítics que critiquen, fins i tot als corruptes, amb aquest acte han demostrat palmàriament que no ho són.

divendres, 10 de juny de 2011

Intervenció a Estrasburg



Text de la intervenció davant l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, fet dijous 9 de juny de 2011, en representació d'ACPV.



Ladies and Gentlemen,

I am here to explain the situation of the Catalan-speaking media in my country. The Valencian Country is 200 km South of Barcelona and 200 East of Madrid. It is about 400 km long and has about 6 milion inhabitants. The Capital is Valencia, a city in which about one milion people live.
The Catalan-speaking territory extends by almost 800 km and comprises a population of about 13 milion. It is divided into seven territories in Andorra, Spain, France and Italy.

Demographicaly, Catalan is the seventh European Union language. With more speakers than Finnish or Danish, it is comparable to Swedish, Greek and Portuguese in Europe. It could be said that rather than a minority language it is a minorised language.
Catalan Language, also known as Valencian Language, is fully official and legally considered as the own Language of Valencian people. More than 30 rulings from the Spanish Supreme Court support the fact that Valencian as well as Catalan are valid names for the language we speak, which is one of the languages ​​protected under the European Charter for Regional or Minority Languages, ratified by Spain in 2001.

The Spanish Constitution imposes the obligation to respect and protect linguistic pluralism. Although, and in spite that almost one out of four Spanish citizens live in a Catalan-speaking region, Catalan is significantly underrepresented in the mass media, which -in all of the Catalan-speaking territories- are mostly in Spanish.

The situation is particularly serious in the Valencian Country. As an example, in Valencia city and its metropolitan area, there are 38 TV channels in Spanish and only 2.3 in Catalan. The 0.3-one is the public TV Channel Canal 9. Although it is legally defined as a Valencian-speaking television, it broadcasts more than seventy per cent in Spanish. This 70% includes all the movies and advertising. On the other side, the 30% is mostly composed by bilingual programs. In sports, for example, there is always a Catalan speaker conducting the transmission, accompanied by an expert who is –in every single case- a Spanish-speaker. It is exactly as though there were no Catalan-speaking experts available for any sports event.

Until February, 2011, TV repeaters owned by Acció Cultural permitted the reception of four more TV Channels in our mother tongue. Thus, we had 38 TV channels in Spanish; 6 in Catalan and 1 in Spanish and Catalan. It was not –by no means- a good balance but again it was quite better than the one we enjoy right now.

The whole situation of Catalan language in the Valencia Community is seriously compromised. Thousands of children are not allowed to receive education at school in their own mother language in spite of the fact that their families are actually demanding it. Moreover, right now the Regional Government is implementing new threats against this fundamental right and trying to to put a definitive stop into the possibility of getting an integral education in Catalan.
The political leaders of the ruling Spanish parties practically do not use Catalan in their official appearances. Movies cannot be viewed in our own language, neither in the theatres nor on TV channels and it is not uncommon to know about cases of citizens harassed by policemen or judges at court for having addressed them in their mother tongue.

As a consequence, Catalan is allowed only a very reduced space in social life.

I’m here representing Acció Cultural del País Valencià, a nonprofit association whose main goal is the protection, study and defense of the Valencian people’s language and culture. Since 1971 and with more than 7.000 members, we have promoted a lot of campaigns and initiatives aimed to rectify this unfair situation, mainly reached during the 40 years of Franco’s dictatorship and not significantly changed through the Spanish democracy period.   

In 1985 we started to install TV repeaters, financed by the sale of aid-bonds, to carry out Catalan-speaking TV channels to the valencian population. TV3 was the only TV Channel broadcasted in our language at that moment. Canal 9, the public TV of our community, first appeared in 1989. Acció Cultural also wanted and supported it. Especially because, as established in its by-laws, Canal 9 was –theoretically- created with the aim to compensate for the lack of media in our language. Regretfully, as I said before, Canal 9 is nowadays a mostly Spanish-speaking TV which just adds to the other 38 channels broadcasting in this same language.

From 1989 to 2011, both broadcasters peacefully coexisted while some new TV channels in Catalan were being incorporated by Catalan TV. Some of them were addressed to the youngest population and, during all those years, thousands of valencian children have been able to watch cartoons in their own mother tongue, thanks to the TV signal received by the repeaters owned by Acció Cultural.

In 2007, a new Mass Media law was approved by the conservative majority of the Valencian Parliament.  Outside the Government, this law has been interpreted as a law specifically designed to interfere with the freedom to receive Catalan-spaeking TV channels. In fact, its constitutionality has been judicially challenged by the Spanish Prime Minister Office.

With this new instrument, disciplinary proceedings have been initiated against Acció Cultural by the Regional Government. Although the frequency-band used by Acció Cultural belongs to Spain and not to the Regions, the Spanish government has been very passive, claiming all the time that this conflict should be solved by means of an agreement between Catalan and Valencian autonomous communities. But, on the valencian side, there is no will to look for a solution and so they never came to an agreement.  Instead, heavy penalties of  800,000€ have been charged to a non-profit association. We have been treated as if we were a large private broadcaster, which is not the case: we are just a cultural association and we took no benefit from TV broadcasting. Thus, Acció Cultural has been forced to close the repeaters and Catalan TV cannot be watched anymore in the Valencian Country.

Unfortunately, it has to be said that the Popular Party ruling the Valencian Government is hugely affected by corruption. The charges for bribery against the President led the New York Times to signal him -Mr. Francisco Camps- as an example of political corruption in Europe. It is curious–if not completely anomalous- that in the Public Valencia TV, the fact that President Camps has been taken to court as a defendant in a case as serious as bribery, has not yet been considered worthy of any mention. For our public TV, President Camps is currently not accused in any alleged crime.

It is in this context that the severe measures against Catalan TV reception have been enforced. The Regional government decided to put a stop into Catalan TV broadcasting in the Valencia Region by means of the yet mentioned financial penalties against a cultural association. 
Someone may have thought that it was probably intended to  divert  public attention from the seriousness of the allegations faced by the regional government, but –in any case- it has left milions of people without access to TV channels spoken in their own mother and official language.

Recently, Acció Cultural has promoted the legislative initiative called "Television Without Borders” (Television Sans Frontières). This initiative has got a wide institutional as well as popular support. More than six hundred and five thousand valid signatures have been provided to the Spanish Parliament which –nevertheless- has not given a lot of facilities in order to get it discussed and eventually approved. This legislative initiative is completely inside the scope of the European Charter for Regional or Minority Languages and aims to ensure the freedom of reception of every broadcastings made in one of the protected languages.

It would allow a more balanced situation for the speakers of those languages who –nowadays- have an extraordinarily reduced access to mass media in their own language, Catalan. 

Regretfully, neither the Regional government of Valencia nor the Spanish one seem to be truly interested in ensuring linguistic rights. And this is the reason why we would like to ask the European Community to intervene. The European Community should take the necessary measures in order to solve a very unfair and anomalous situation. Milions of Catalan-speakers are not allowed to access mass media in their mother tongue that –paradoxically- is a right official language in the territory they are living. We do consider that it is a shame that such an arbitrarity is still found in the Europe of the Twenty-First Century.

Thank you very much for your attention, Ladies and Gentlemen. I’m open to your questions and comments. 

dijous, 2 de juny de 2011

Acampats i autodeterminats?

He sabut que, després d'alguns ajornaments, els indignats que acampen a la Plaça de Catalunya de Barcelona debatran finalment el dret a l'autodeterminació. No sé si és una gran notícia. Crec recordar que el lema que ha caracteritzat aquest moviment del 15M és 'Democràcia ja' (o -més estrictament, 'Democracia ya'). Francament, no veig per quins obscurs motius, un grup de gent que manifesten estar indignats per la manca de democràcia (i -per tant- haurem de pensar que es consideren demòcrates), ha de posar-se a discutir sobre un dels drets humans fonamentals. Discutiran també el dret al sufragi universal? O només s'han de discutir els drets dels pobles sense estat?

Des dels principi, em va sobtar l'ús pràcticament exclusiu de l'espanyol que es podia constatar, tant als cartells com a les assemblees dels acampats a València. Un comportament lingüístic perfectament idèntic al que manté el Partit Popular valencià, per posar un cas. I es veu que a Barcelona, tampoc no és gaire diferent. Al mur del Facebook d'aquest moviment, un dels seus portaveus escrigué el 22 de maig: “Recordamos a los ciudadanxs (sic) que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”. 

Com sol passar, el comportament d'una persona (o d'un grup) expressa molt més fidelment les seues conviccions, que no les proclames ideològiques i les declaracions de principis. Aquesta gent creu que s'ha de discutir el dret a l'autodeterminació perquè no està clar que nosaltres el tinguem. Instal·lats en un nacionalisme que no té res a reivindicar, es permeten alegrement qüestionar l'accés d'uns altres a un dret que ells ja gaudeixen sense haver de reivindicar-lo. És una vegada més, l'aplicació d'una llei que invariablement respecten: la de l'embut.

Diu Víctor Alexandre que "l'únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s'imposa sobre nacions més febles, s'enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d'ell mateix". Aquest és el nacionalisme de l'anomenada Spanish Revolution. No necessitem cap revolució espanyola. La manca de democràcia que aquests indignats acusen és precisament una herència espanyola. Ve de l'absència d'una autèntica transició, després de la mort de Franco. Ve de l'acceptació acrítica de la continuïtat dels privilegis (territorials, econòmics, polítics, lingüístics...) que el franquisme havia establert per la força de les armes, i de la seua consolidació en forma d'una constitució, més tard convertida en sagrada escriptura.

La mal anomenada democràcia espanyola no passa de ser una pobra imitació; una democràcia de fireta. És cert que hi ha eleccions periòdiques, i que alguns partits polítics són legals. I també que el sistema electoral és descaradament favorable als grans partits espanyols. I que hi ha un poder judicial, de dubtosa independència de l'executiu, que ha estat a punt d'il·legalitzar una força política que ara mateix és majoritària al País Basc. O un sistema d'elecció de llistes tancades, que atorga un poder omnímode a les cúpules dirigents dels partits, i afavoreix les lleialtats canines i inquebrantables per damunt del compromís amb l'electorat. I uns criteris de distribució dels diners públics, que ens perjudiquen greument a valencians, catalans i illencs. És aquesta la 'democràcia' que volen reformar?

No ens cal reformar aquest sistema de dubtós pronòstic. Necessitem una revolució (o una transició de veritat) que ens permeta de distanciar-nos de l'autèntica font de la manca de democràcia, que és el sistema polític espanyol. I la crisi seria sensiblement menys difícil d'afrontar amb tots els milions d'euros que abandonen cada dia els nostres territoris per a no tornar-hi mai. Si algú es pensava que tots els nacionalistes espanyols duien corbata i una bandereta a la corretja del rellotge, ara ja sap que no: també n'hi ha que llueixen piercings i acampen a les places de Barcelona o de València.