de l'horta estant

dijous, 28 de juliol de 2011

Sainet valencià


Amb la dimissió de Camps, en format d'opereta bufa, hem arribat a un entreacte d'aquest llarguíssim sainet valencià que començà en la (mal)anomenada transició. Els somriures desencaixats, les rialladetes nervioses i la supèrbia inesgotable del personatge, completament dissonants en un discurs que era -sense cap dubte- el més amarg de la seua carrera de mandarí professional, ens han abocat a una pausa per vacances, després del tràmit de nomenar formalment aquell que -a Madrid- han decidit que serà el president de la Generalitat valenciana. 

Camps ha estat moltes coses, però és sobretot un personatge gris, sorgit de la tremenda mediocritat del panorama polític valencià, que és fidel reflex -en això també- del magma grisós de la política espanyola. Personatges foscos, d'escasses habilitats oratòries i dubtosa aptitud poblen les primeres línies d'uns partits polítics creats i criats al caliu d'una llei de partits de profunda inspiració medieval.

L'obscurantisme del finançament, la potència omnímoda dels aparells, el sistema de llistes tancades, una llei electoral feta a mida dels partits nacionalistes espanyols... Tot plegat ha conformat un sistema que sembla afavorir clarament els més mediocres, en detriment de les persones més brillants i capaces de pensar per elles mateixes, més enllà del corsé d'ambigüitats calculades que conforma l'ideari d'aquests partits. Individus que en un sistema democràtic normal no passarien mai d'ocupar càrrecs burocràtics de segona fila, s'engronsen en les canonades de l'aparell fins arribar a enfilar-se a la capçalera. I així, els partits ens infligeixen un succedani aigualit de líders polítics.

És així com els valencians vam anar -després del breu interludi esperançador d'Albinyana- de l'opacitat roma de Joan Lerma a la fatxenderia de Zaplana. I d'aquesta -passant per l'interí Olivas, de nul record- vam arribar al nacional-xoricisme beatot d'un Camps obsessionat per ser més faraó (encara) que el seu predecessor, i que ha arribat a perdre l'oremus, no sols en el terreny polític.

L'última gota, el detall de qualitat, ha estat l'ofrena de la seua dimissió, no al poble valencià ni a la dignitat de les institucions, sinó al seu senyoret de Madrid i al seu país madrileny. L'únic país que reconeix, l'únic país que li importa, aquell pel qual ha fet tant com ha pogut per destruir el patrimoni material i immaterial dels valencians.

Desigte que tots ells descansen en pau, per vacances, vull dir