de l'horta estant

dijous, 22 de desembre de 2011

Iguals per un dia

Ara que s'acosta Nadal, els xiquets valencians estan de sort: podran vore UNA pellícula en la seua llengua. Només en un cine i només en unes poques sessions, però -per uns moments- podran sentir-se iguals als xiquets castellans que SEMPRE poden vore TOTES les pel·lícules en el seu idioma. Quina sort, no?

Aquesta vegada serà gràcies a Escola Valenciana, com unes altres ho ha estat gràcies a Acció Cultural o a la Universitat de València. MAI no ha estat gràcies a la Generalitat. Ni una sola vegada s'ha interessat per facilitar el cinema en la seua llengua a les criatures (o als adults) valencians. Als castellans, sí. Ho fan cada dia. En el 100% de les sales de cinema. En el 100% dels canals de televisió.

Imaginem, només per un moment, que les famílies castellanoparlants que viuen en territori valencià no tingueren accés a cinema en el seu idioma. Quant de temps tardarien les autoritats polítiques valencianes a ser qualificades d'antiespanyoles, inquisidores, nazis i no sé quantes coses més? Què tardaria la justícia espanyola a intervindre sumàriament i obligar institucions i empreses a respectar els drets inalienables dels ciutadans? Perdó, volia dir 'els drets inalienables dels castellans'.

Ens ho han de dir més clar? Com han de fer perquè comprenguem -d'una vegada- que ens consideren ciutadans de segona? Què més poden fer perquè caiguem en el compte que els nostres drets són lletra morta i els seus són irrenunciables i sagrats?

Doncs això, que podem estar contents perquè les nostres criatures, per un dia, podran somiar que són iguals a les altres, les de les famílies que opten per la llengua dels castellans. 

Bon Nadal, i que continuem somiant que l'any que ve assolirem una certa igualtat amb els nostres conciutadans de llengua castellana. Com si visquerem en un estat de dret. Com si les lleis vigents hagueren de ser respectades per tothom, i no només per nosaltres.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Camps demana perdó


Ep!, no s'espante ningú, que no és que estiga penedit d'haver regalat els diners públics dels valencians a uns quants forasters privats i indesitjables, parapetats rere empreses, marques i altres corretges de transmissió. Que això, els qui provenen de la tradició familiar i ideològica del franquisme, ho consideren perfectament normal. A tot estirar, un pecadet venial, dels que s'arreglen amb una bona confessió i alguna penitència benèvola. 

No, el senyor Camps demana perdó per haver parlat en valencià a la sala on se'l jutja per suborn. Gran prodigi aquest! No el de demanar perdó, sinó que el senyor Camps haja parlat -inicialment- en la llengua del seu poble, i no en la seua.Conec molta gent que, en una situació d'estrés,els eixiria espontàniament expressar-se en català, fins i tot si pretenien fer-ho en un altre idioma. És normal quan es tracta de la llengua en què has aprés a viure, o en la que t'expresses habitualment. Cap dels dos no és el cas d'en Camps. En les comptades ocasions en què s'ha dignat usar l'idioma que l'estatut d'autonomia considera el propi dels valencians, Paco Camps ha fet gala d'una fonètica empobrida i forastera, i d'una expressivitat més mediocre (encara) que la que afecta quan parla en espanyol, que delata sense cap mena de dubte que la seua llengua habitual és el castellà. 

Per tant, això d'expressar-se en valencià i demanar perdó de seguida, no ho podem entendre com un error involuntari, sinó com una estratègia programada. La pregunta és: què dimonis volia transmetre amb aquest numeret? Que ell és molt valencià? Probablement, d'acord amb el seu codi habitual de submissió abjecta als amos castellans, el que volia expressar és que  -no sols és molt valencià- sinó també molt educat i simpàtic. Perquè ja se sap, vist des de Madrid, els valencians només podem ser educats i simpàtics quan abandonem la nostra llengua. Ells, en canvi, poden ser monolingüement educats, tant si estan a casa seua com si venen a la nostra. Sempre en espanyol?, cap problema!

Ja sé que tot plegat, l'espectacle d'aquest senyor d'aspecte pusil·lànime (no hi ha vestit capaç de dissimular això), que ha deshonrat barroerament el càrrec de president de la Generalitat, és tan patètic que difícilment pot embrutar-se més. M'irrita, però, especialment que munte ara aquest numeret de la valenciania, precisament ell, que és tan subordinat que -probablement- fins i tot quan s'agenolla, tant si ho fa per a resar com  per qualsevol altre quefer igualment legítim, s'assegura que el seu cap assenyala cap al Madrid de les seues servituds. No oblidem que fins i tot la seua dimissió (tan esperada i desitjada) la va ofrenar a Espanya i al seu partit, sense ni esmentar el poble valencià que -evidentment- no és motiu de preocupació per a ell.

Disculpant-se per parlar valencià, l'homenet Camps afegeix encara un altre insult als valencians. Seguint la tradició tan ben representada per la batlessa de Torrent, Maria José Català (es veu que per a ostentar un càrrec del PP cal tenir un nom castellà i un cognom valencià), que considera un defecte ser valencianoparlant (vegeu-ho, si voleu, a: http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So&feature=share), el senyor Camps demana perdó per usar el valencià en una sala de justícia valenciana, en què es jutja un expresident de la Generalitat valenciana. Es pot arribar a ser més indigne? Algú s'imagina a Merkel o a Sarkozy excusant-se per parlar el seu idioma? Queda clar, doncs, que la pusil·lanimitat no es només el principal atribut de l'aspecte físic d'aquest personatget d'òpera bufa: és l'essència mateixa de la seua personalitat. Tant de bo el puguem oblidar prompte.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Límits de l'amor


Fa un dia preciós i les taules de la terrassa del café de l'Infern estan plenes. Una parella llig el diari mentre la seua filla s'entreté amb una nina. Tots dos estan fumant. La mare, quan s'acosta a la xiqueta per ajudar-la a menjar, estira el braç cap arrere, per tal d'estalviar-li el fum, que -d'aquesta manera- va a parar al nas d'una altra xiqueta que juga entre les taules.

Hi ha ben poques coses que uns pares no estarien disposats a fer per bé dels seus fills. Si més no, quan ho preguntes, eixa és la resposta més habitual: "jo, pels meus fills, faria qualsevol cosa". Una de les excepcions, però, és això, deixar de fumar.

Crec que no cal ser un expert en fisiologia humana per a entendre que la quantitat de fum que els fills de fumadors respiren és -proporcionalment a la grandària del seus pulmons- clarament excessiva i inqüestionablement perjudicial. Tampoc no cal un doctorat en psicologia per a fer-se una idea de l'impacte que tindrà -en el futur d'eixos infants- el model d'addicció incontrolada que els ofereixen els pares. Els fills de fumadors tenen un 80% de probabilitats d'esdevenir fumadors. De manera que eixos mateixos progenitors a qui els costa de trobar alguna cosa que no estarien disposats a fer per la seua descendència, estan condemnant els seus propis fills al futur negre i patològic que espera els addictes al fum. 

I diríeu que el sentiment de culpabilitat se'ls menja i que el remordiment els amarga? De cap manera! S'aconformen d'apartar la cigarreta de la cara de la seua filla, i fer que el fum el respire una altra que -si més no- no és filla seua (i això, ja és un què). I a casa, si de cas, ja obriran la finestra -si no és que fa massa fred- i mentre fumen amb delectació, deixaran que siga el vent qui retorne el fum a la calidesa de la llar, on podrà ser convenientment aprofitat pels pulmons tendres dels seus fills.

Em sembla que tot això està molt relacionat amb l'extraordinària tolerància que -culturalment- hem desenvolupat amb nosaltres mateixos i amb les nostres febleses. La cultura de l'abundància ens deu haver convertit en un tall de nyicris de via estreta, incapaços de suportar la més mínima frustració o incomoditat. Per contra, som ben hàbils a l'hora de justificar-nos sense límits i de trobar explicacions més que satisfactòries per a qualsevol debilitat, sempre que siga nostra.

Fa uns quaranta anys, quan mon pare i molts altres hòmens (potser també algunes dones, però em sembla que no n'hi havia tantes que fumaren) decidien deixar de fumar, ho feien sense escarafalls ni dramatismes. Un bon dia apagaven la cigarreta, i després s'aguantaven les ganes. Com a molt, xuplaven caramelets de menta, i -qui dia passa any empeny- tal dia farà un any, i després en farà trenta.

Ara, en canvi, es veu que per a deixar d'imposar el fum al nostre entorn familiar, primer hem de comprar un parell de llibres, anunciar-ho als quatre vents, iniciar un tractament progressiu de deshabituació tabàquica, i atresorar la comprensió i la solidaritat que amics, coneguts i saludats poden ofrenar al nostre heroisme insubornable. I el mes que ve (o la setmana pròxima), tornem a fumar, i ensenyem així als fills, amb claredat meridiana, que això de prendre decisions és una pura pantomima, que la voluntat no és més que aquella parauleta que t'amollen quan et demanen almoina, i que hem de ser ben comprensius amb els propis vicis i febleses. Que si és en favor de l'autocomplaença, tot s'hi val i tot està justificat. 

I si ens sembla que tot plegat no queda massa bé i no és prou constructiu i edificant, sempre ho podem arreglar amb unes quantes declaracions d'amor patern incondicional, del tipus "Fills: no hi ha res que la mare i el pare no farien per vosaltres".