de l'horta estant

dimecres, 7 de desembre de 2011

Límits de l'amor


Fa un dia preciós i les taules de la terrassa del café de l'Infern estan plenes. Una parella llig el diari mentre la seua filla s'entreté amb una nina. Tots dos estan fumant. La mare, quan s'acosta a la xiqueta per ajudar-la a menjar, estira el braç cap arrere, per tal d'estalviar-li el fum, que -d'aquesta manera- va a parar al nas d'una altra xiqueta que juga entre les taules.

Hi ha ben poques coses que uns pares no estarien disposats a fer per bé dels seus fills. Si més no, quan ho preguntes, eixa és la resposta més habitual: "jo, pels meus fills, faria qualsevol cosa". Una de les excepcions, però, és això, deixar de fumar.

Crec que no cal ser un expert en fisiologia humana per a entendre que la quantitat de fum que els fills de fumadors respiren és -proporcionalment a la grandària del seus pulmons- clarament excessiva i inqüestionablement perjudicial. Tampoc no cal un doctorat en psicologia per a fer-se una idea de l'impacte que tindrà -en el futur d'eixos infants- el model d'addicció incontrolada que els ofereixen els pares. Els fills de fumadors tenen un 80% de probabilitats d'esdevenir fumadors. De manera que eixos mateixos progenitors a qui els costa de trobar alguna cosa que no estarien disposats a fer per la seua descendència, estan condemnant els seus propis fills al futur negre i patològic que espera els addictes al fum. 

I diríeu que el sentiment de culpabilitat se'ls menja i que el remordiment els amarga? De cap manera! S'aconformen d'apartar la cigarreta de la cara de la seua filla, i fer que el fum el respire una altra que -si més no- no és filla seua (i això, ja és un què). I a casa, si de cas, ja obriran la finestra -si no és que fa massa fred- i mentre fumen amb delectació, deixaran que siga el vent qui retorne el fum a la calidesa de la llar, on podrà ser convenientment aprofitat pels pulmons tendres dels seus fills.

Em sembla que tot això està molt relacionat amb l'extraordinària tolerància que -culturalment- hem desenvolupat amb nosaltres mateixos i amb les nostres febleses. La cultura de l'abundància ens deu haver convertit en un tall de nyicris de via estreta, incapaços de suportar la més mínima frustració o incomoditat. Per contra, som ben hàbils a l'hora de justificar-nos sense límits i de trobar explicacions més que satisfactòries per a qualsevol debilitat, sempre que siga nostra.

Fa uns quaranta anys, quan mon pare i molts altres hòmens (potser també algunes dones, però em sembla que no n'hi havia tantes que fumaren) decidien deixar de fumar, ho feien sense escarafalls ni dramatismes. Un bon dia apagaven la cigarreta, i després s'aguantaven les ganes. Com a molt, xuplaven caramelets de menta, i -qui dia passa any empeny- tal dia farà un any, i després en farà trenta.

Ara, en canvi, es veu que per a deixar d'imposar el fum al nostre entorn familiar, primer hem de comprar un parell de llibres, anunciar-ho als quatre vents, iniciar un tractament progressiu de deshabituació tabàquica, i atresorar la comprensió i la solidaritat que amics, coneguts i saludats poden ofrenar al nostre heroisme insubornable. I el mes que ve (o la setmana pròxima), tornem a fumar, i ensenyem així als fills, amb claredat meridiana, que això de prendre decisions és una pura pantomima, que la voluntat no és més que aquella parauleta que t'amollen quan et demanen almoina, i que hem de ser ben comprensius amb els propis vicis i febleses. Que si és en favor de l'autocomplaença, tot s'hi val i tot està justificat. 

I si ens sembla que tot plegat no queda massa bé i no és prou constructiu i edificant, sempre ho podem arreglar amb unes quantes declaracions d'amor patern incondicional, del tipus "Fills: no hi ha res que la mare i el pare no farien per vosaltres".