de l'horta estant

dimarts, 1 de febrer de 2011

Cortesia acadèmica...només en castellà?


El professor cubà Humberto López Morales ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de València. Hi eren presents el rector de la UV i el ministre d'educació del govern espanyol. El professor López Morales és un erudit i una alta autoritat en la lingüística castellana, i té un brillant historial acadèmic que avala tant el guardó concedit com la seua vàlua i capacitat intel·lectual.

El senyor rector pronuncià la seua conferència íntegrament en espanyol. Podríem pensar que, com que el motiu de l'acte era investir un acadèmic que centra la seua recerca en l'idioma espanyol, és del tot coherent que el rector s'expresse en aquesta llengua. Jo no ho veig així. Si es tractava -posem per cas- d'un estudiós de la fonologia britànica, hauria parlat el rector en anglès? Òbviament, no. I no perquè no estiga plenament capacitat per a fer-ho, sinó perquè els actes es fan en la llengua de la institució que els acull, no en la que constitueix el centre d'interès investigador de l'homenatjat.

Probablement, el rector ho va fer així per tal de mostrar-se cortés i acollidor, tant amb el lingüista com amb el ministre. I d'ací plora la criatura! Els valencians -i crec que la majoria dels catalanoparlants en general- tendim a creure que l'única forma de ser cortés i acollidor amb algú és parlar en la seua llengua. Per descomptat, això només ho apliquem si aquesta seua llengua és el castellà. Si n'és una altra, ens sentim completament alliberats de la necessitat d'expressar els nostres bons sentiments en l'idioma de l'interlocutor. En canvi, generalment ho fem -i també adduint motius de cortesia- en castellà.

Crec que hi ha una altra manera de mirar-s'ho. Centrem-nos, com a exemple il·lustratiu, en aquest cas. concret. Resulta que el doctor López Morales pronuncià una part del seu discurs en valencià. Estic convençut que ho va fer així per deferència a la universitat que li atorgava el prestigiós títol. Amb això, a més a més, feia evident una habilitat lingüística que -pel seu historial- era raonable suposar-li d'antuvi. De passada, es mostrava coneixedor de la realitat valenciana, i respectuós amb la institució que el distingia, i -per extensió- amb tots nosaltres. ¿Quina impressió li quedaria a l'honorable professor quan -a diferència d'ell- la màxima autoritat acadèmica ocultà el valencià en el seu discurs?

Jo entenc que haver fet el discurs en la llengua pròpia de la UV hauria transmés -a l'homenatjat- un parell d'idees interessants. La primera és que la llengua pròpia (i oficial) és un tema important i respectable en aquesta universitat. La segona és que els oradors tenien una elevada consideració de les capacitats lingüístiques del nou doctor honoris causa. Com he dit, hi havia motius de sobra per a suposar-li, en aquest terreny, la més alta qualificació. Així, sense abandonar la llengua pròpia, podrien haver-se mostrat cortesos i acollidors, a l'hora que feien explícita la vigència i dignitat del valencià, i el respecte que -institucionalment- ens mereix.

Transmetre una visió positiva i respectuosa de la nostra llengua és també dignificar-nos col·lectivament. I no és tan difícil de fer. Especialment en actes acadèmics en què -després dels discursos- hi ha sobrades ocasions per a convergir gustosament a la llengua de la persona homenatjada, i transmetre-li -també per aquesta via- la simpatia o l'admiració que ens mereix. Per a fer-ho d'una altra manera, per a mostrar honestament la llengua en comptes d'ocultar-la (s'oculta allò que ens avergonyeix), cal -això sí- que canviem alguns dels nostres prejudicis més limitadors. Fonamentalment, convé que hi reflexionem fins a estar plenament convençuts que podem ser ben educats, molt acollidors i absolutament respectuosos en totes les llengües del món. En la nostra també.