de l'horta estant

dilluns, 7 de març de 2011

Intel·ligència socialista?

Adoptant una de les caretes que més els agraden, la del victimisme, el govern valencià diu ara que ells sí que volen TV3, però que necessiten un tercer múltiplex, per tal de poder implementar la recepció de la televisió catalana, i la reciprocitat amb la valenciana. Ja sabem que és mentida. De fet, crec que a hores d'ara ja no cal esperar a escoltar el contingut de qualsevol de les seues al·locucions públiques per a saber això mateix: que mentiran.

El govern espanyol, del PSOE, reacciona rentant-se les mans. Diu que això són coses de les autonomies, i que ells no s'hi han de ficar. En definitiva: que ja s'ho faran. Potser una miqueta d'intel·ligència tàctica els hauria de portar a actuar d'una altra manera ben diferent. Si ara li donen el múltiplex que demana, què farà el Sr. Camps? Només n'hi ha dos opcions, o bé continua censurant la recepció de TV3, fent ben ostensible que -una vegada més- ha mentit descaradament; o bé s'abaixa els pantalons i restableix el senyal. Crec que, en tots dos casos, potser hi hauria algun benefici tàctic i electoral per al PSOE, si és que el sabia aprofitar.

No cometré l'error d'enfocar les coses des del punt de vista de l'ètica. Seria una broma macabra, tractant-se d'un partit que ha organitzat, finançat i gestionat una banda d'assassins a sou, a càrrec dels fons públics. Si la paraula ètica tinguera alguna ressonància en els cervells que dirigeixen aquest partit, ja haurien admés a tràmit la iniciativa legislativa popular per una televisió sense fronteres, que comptava amb més de 600.000 signatures de suport. Els termes ètica, participació ciutadana, transparència, o democràcia, no deuen produir cap activitat neuronal detectable en els dirigents socialistes. I tanmateix, paraules com ara tàctica electoral o conveniència, sí que els haurien de fer reaccionar una mica.

A no ser que, en perfecta consonància amb la falsa democràcia que tenim, estiguem immersos de ple en un bipartidisme igualment fals, i el PP i el PSOE no siguen autèntics adversaris sinó fidels aliats. Llavors sí que s'entendria tanta passivitat socialista. De la mateix manera que s'entendria com és que -al País Valencià- fan mans i mànigues en cada legislatura per a trobar candidats més mediocres i amb menys atractiu, si ho interpretem com a estratègia calculada per tal de garantir la victòria dels seus aliats secrets.

Si considerem que tots dos són -en realitat- un mateix partit, que va perpetuant-se en el poder, gràcies al repartiment equitatiu (entre ells) dels recursos disponibles, i a una tramposa llei electoral que varen pactar a peus del llit del dictador moribund, llavors sí que quadren els comptes. Serien com aquelles grans empreses que creen dos marques d'un mateix producte per tal de copar el mercat i repartir-se els suculents beneficis. Amb aquest domini absolut, els resulta molt més fàcil eliminar (si cal, il·legalitzant-les) aquelles marques que el poden arribar a fer nosa en algun territori concret.

Si deixem de mirar-los com dos organitzacions polítiques independents, i les considerem les dos cares d'una mateixa moneda, les coses ja quadren una mica més. No contents amb un sistema electoral que els afavoreix descaradament, han pactat -també- l'eliminació d'adversaris polítics per la via de la il·legalització.  Sovint, ho han fet amb l'excusa que els partits posteriorment prohibits compartien objectius amb una organització terrorista.

Considerant el grau d'independència i d'imparcialitat que té el poder judicial espanyol, és difícil esperar que -en virtut d'eixa mateixa llei de partits- acaben per il·legalitzar el PPSOE, ja que comparteix plenament objectius (la unitat indissoluble d'Espanya) amb una de les dictadures més sagnants del segle XX, que ha matat i torturat molta més gent que qualsevol grup terrorista. En canvi, potser algun jurista brillant podria trobar la manera d'aplicar-los la llei antimonopoli, i ens lliuraria així de tota aquesta colla d'individus que mai no acabem de saber si són brutalment incompetents o il·limitadament corruptes. O potser és que són qualitats perfectament compatibles.