de l'horta estant

dijous, 5 de maig de 2011

Síndrome Mourinho

La competició esportiva implica –és ben sabut- una forta càrrega psicològica, que s’afegeix a l’esforç físic que fan els participants. Sovint, tendim a considerar que aquesta  pressió psicològica és –fins i tot- més important o més definitiva que els altres aspectes (competència tècnica, condició física, encert tàctic...) que formen part del treball orientat a assolir un bon rendiment esportiu. 

En algunes ocasions, com ara quan un esportista (o un equip) d’un nivell competitiu inferior s’enfronta a un altre de categoria clarament superior, sembla que el pes de la càrrega s’inclina netament en favor de l’aspirant i en contra del favorit. Dit en altres paraules, es tracta de l’equilibri entre les ganes de guanyar i la por de perdre. Així, en principi, el favorit hi té poc a guanyar (si venç, no és notícia) i molt a perdre (si ho fa, tothom en parlarà). Per contra, l’aspirant es troba amb un balanç invers: si guanya serà un heroi, i si perd, ningú no li ho retraurà.

Algunes investigacions en psicologia de l'esport han suggerit que hi pot haver una resposta neuroendocrina diferenciada per a cadascuna d’aquestes predisposicions. Segons aquesta hipòtesi, els esportistes netament motivats a guanyar experimentarien forts increments de l’adrenalina (una hormona d’acció proenergètica i activadora) i de la testosterona (relacionada amb la conducta agressiva), junt amb un increment moderat del cortisol, que és la principal hormona de l’estrés. Per contra, els esportistes dominats per la por de perdre, junt a l’augment de l’adrenalina, experimentarien un descens de la testosterona i un gran increment del cortisol. Tot plegat, pot donar lloc a conductes ben diferenciades. 

D’un costat tindríem l’esportista (o l’equip) que busca insistentment la victòria, mobilitzant per això tots els recursos de què disposa. De l’altre, tindríem persones orientades a evitar la derrota. Probablement, el caràcter negatiu d’aquest objectiu contribueix a produir un efecte inhibidor de l’expressió de les potencialitats plenes d’aquests esportistes o equips, i podria ser un element facilitador de comportaments destralers, encaminats més a la destrucció del joc de l’altre que no a la creació del propi. Podríem concloure que si ets l'aspirant i -malgrat tot- deixes que la por de perdre domine sobre l'ànsia de vèncer, llavors –per dir-ho tècnicament– estàs ben fotut. 

Aquesta podria ser una explicació de per què l’entrenador José Mourinho fa jugar un equip gran com el Reial Madrid, com si fos un equip petit. Ell –sense cap mena de dubte– preferiria dir-ne 'síndrome Mourinho', a major glòria del seu ego desmesurat. També podem, però, dir-ne senzillament por. Probablement, el senyor Mourinho no es prestaria a les anàlisis hormonals que caldrien per posar a prova la hipòtesi que hem esmentat. És una llàstima, seria una magnífica ocasió per a la ciència.

La resta del seu estrany comportament, tot allò que té lloc en sales de premsa o front a les càmeres de televisió, en forma d'amargues preguntes sobre el perquè de cada cosa, o de recerca inesgotable de culpables externs de l'esquifit rendiment del seu equip, també podria ser objecte d’estudi per a la psicologia. Es tractaria, però, d’una branca ben diferent de la psicologia de l’esport: la psicopatologia.