de l'horta estant

dimecres, 15 de juny de 2011

És digna la indignació?

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt  de tos aquells que fan allò que l'indigna.

Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una  persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.

Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera. 

Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.

Si, en manifestar-se indignats, assumien la idea que ells són moralment superiors als polítics que critiquen, fins i tot als corruptes, amb aquest acte han demostrat palmàriament que no ho són.