de l'horta estant

dimecres, 28 de novembre de 2012

Interpretacions delirants?


Durant l'última setmana, molta gent hem fet bromes sobre la capacitat matemàtica d'alguns dirigents del PP, del mateix partit, i de molts mitjans afins al règim. Allò que es coneix com la caverna espanyolista, en general, s'ha dedicat a encapçalar portades de diaris amb títols que suggerien que l'independentisme havia resultat derrotat a les eleccions catalanes. 

És evident que uns comptes que podria fer qualsevol escolar d'ensenyament primari deixen ben clar que hi ha una aclaparadora majoria d'escons de caràcter sobiranista (87 front a 48), al Parlament català sorgit de les eleccions del 25N. I tanmateix, els partits espanyolistes han fet un clar exercici de traure pit, que pot interpretar-se -com a mínim- d'acord amb dos hipòtesis diferents. 

La primera -de caràcter psicopatològic- és que -efectivament- s'han begut l'enteniment. Que alguna mena de col·lapse neuronal d'ampli abast ha atacat, a la manera d'una epidèmia, els cervells de quantitats considerables d'espanyolistes radicals. La patologia hauria afectat tant les estructures més involucrades amb la percepció i interpretació de l'entorn (capacitat de diferenciar molts/pocs; majoria/minoria...), com l'expressió de les emocions (triomf, orgull, vergonya), o la simple capacitat de càlcul (sumar i restar, fonamentalment, ja que la capacitat de dividir la mantenen intacta). 

La segona hipòtesi és, en canvi, de caràcter estratègic. Es basaria en acceptar que les capacitats intel·lectuals dels espanyolistes continuen intactes. Així, la seua conducta haurà de ser interpretada en una altra clau. A diferència del PSOE, el PP no basa els seus triomfs electorals a Espanya, en grans resultats a Catalunya. Probablement això explica que la senyora Camacho haja optat, en tot moment, per abraçar la caspa rància de l'espanyolisme tradicional (fins i tot l'espavilat Rivera ha fet mans i mànigues per distanciar-se'n, per bé que això és -probablement- una missió impossible), probablement amb la vista posada, no sols en els comicis catalans, sinó en la batalla electoral a Espanya.

Per contra, el PSOE (especialment la sucursal a Catalunya) ha fet un exercici de funambulisme, en ressuscitar la peregrina idea d'un federalisme que ni ells mateixos no es poden creure, perquè ells sí que necessiten uns resultats bons a Catalunya per arribar de nou a ocupar la Moncloa, i -per tant- no es poden permetre el luxe d'abandonar completament un cert 'catalanisme' per tebi i irreal que siga.

Així doncs, les explicacions delirants de la caverna no s'haurien d'entendre com a deliris psicòtics, per molt que la brutal desconnexió amb la realitat que reflecteixen ho puga suggerir. Es tractaria més bé d'una conducta perfectament instrumental, orientada a guanyar adhesions en Espanya, per tal de contrarestar la inevitable davallada de la popularitat a què els aboca que la política econòmica suïcida i genuflexa amb el poder financer, que porten a terme el senyor Rajoy i els seus sequaços.

És de manual que trobar un enemic exterior i vendre la idea que l'estem derrotant, és una tàctica que -per absurda que puga semblar vista des de fora (mireu la premsa internacional si voleu saber com es poden interpretar els resultats electorals)- pot arribar proporcionar un rèdits no gens descartables. La paradoxa implícita en el fet que usen Catalunya com a 'enemic exterior' al mateix temps que proclamen que és una part indestriable de la seua nació, i que -a més a més- l'estimen profundament, potser sí que caldrà abordar-la des de l'àmbit de la psicopatologia.

diumenge, 4 de novembre de 2012

"Otras lenguas"


Els establiments d'El Corte Inglés mai no han estat -si més no al País Valencià- un exemple de bones pràctiques lingüístiques. Dic això -malgrat que personalment he estat atés amb molta freqüència en valencià, quan hi he anat- pel tractament que dispensen a l'idioma propi del territori on tenen instal·lats alguns dels seus establiments. A les sucursals d'Alacant o València, les obres literàries en valencià es troben en una prestatgeria retolada "Idioma autonómico" o bé "Otras lenguas".

Personalment, ho considere un insult. "Otras lenguas" podrien ser l'anglés o el francés (malgrat la seua importància quantitativa), el suomi o el romanés, però en cap cas, la nostra, la de molts dels clients que hi comprem, i la que la legalitat vigent (estatut d'autonomia) reconéix com a oficial i pròpia dels valencians. I "Idioma autonómico" és un nom absurd i ridiculitzador, que pretén reduir -falsament- l'àmbit d'ús d'un idioma, a una entitat de caràcter administratiu, com és una comunitat autònoma.

Entenc perfectament que una empresa amb una orientació tan comercial i centrada en el client com aquesta, només adopta segons quines mesures si considera que li resulten favorables. Deu ser, per tant, que la direcció d'El Corte Inglés considera que insultar-nos li resulta rendible i afavoreix els seus interessos comercials, i que tractar-nos com a estrangers, estant a casa nostra, és una bona política comercial.  

Potser tenen raó, i els valencians (dels dos sexes, eh?) som criatures estúpides i mancades de la mínima dignitat que cal per a dir a qui t'insulta que no li aportaràs ni un euro més. No sé si és així, si la direcció d'aquesta empresa tan madrilenya té raó i als valencians no ens fa res que ens insulten, ens pixen damunt i continuen fent negoci amb nosaltres. Sé -en qualsevol cas- que no és així per a mi. Que a mi no m'agrada que m'insulten. Que no em dóna la gana que classifiquen el meu idioma com si fos una cosa exòtica, de reserva indígena, que ni tan sols mereix un nom propi.

És per això que he destruït la meua targeta de l'esmentat establiment, que no hi tornaré fins que no rectifiquen l'insult, i que faré campanya entre amics, coneguts i saludats, en persona i a través de les xarxes socials, perquè tothom sàpia que El Corte Inglés insulta els valencians qualificant la seua llengua com si es tractara d'alguna vel·leitat exòtica, que no arriba ni a meréixer una denominació que la identifique. 

Propose que totes aquelles persones a qui no els agrade que els insulte qui depén dels seus diners per a fer negoci, facen el mateix. Que no es limiten a tornar la targeta o no anar-hi a comprar, sinó que els ho facen saber per correu electrònic (clientes@elcorteingles.es), per carta o en persona. I -sobretot- que ho escampen al llarg de tot el seu radi d'influència, de manera que no quede ningú sense saber que El Corte Inglés insulta els valencians. 

Calen més assessors


Ho ha dit el conseller Ciscar (de nom José, per complir amb el requisit de cognom català-nom castellà, que es veu que cal per a ser algú al PP valencià), prescindint valentament de la impopularitat d'aital afirmació en temps de suposades austeritats pressupostàries, i de sonores galtades en forma de finançament encara més escàs per al país dels valencians, que ni rebaixat a la categoria de mera 'comunitat' no aconsegueix un tractament mínimament equitatiu per part del govern de Madrid.

Els assessors són necessaris, ha afirmat el senyor Ciscar, referint-se als que contracta el seu partit, amb càrrec als pressupostos públics. I té raó. Molta raó. Els assessors són necessaris, però sobretot, són imprescindibles per a uns partits sobredimensionats i sobrefinançats com ho són -per herència directa del franquisme que ells mateixos contribuiren a eternitzar- el PP i el PSOE (acceptem provisionalment, i com a acte de bona fe, que -tal com ells mateixos declaren- es tracta de dos partits diferents).

Ho són per dos motius importants. Primer, perquè el sistema espanyol de partits és una gran maquinària de selecció inversa, que prima la lleialtat canina i la manca d'escrúpols per damunt de qualsevol altra qualitat, i on prosperen principalment persones profundament mediocres i d'escasses capacitats intel·lectuals. Aquesta gent, quan ocupa un càrrec, bé deu necessitar colles d'assessors que els expliquen com han de fer la feina per la qual cobren uns sous tan generosos generosos com evident és la incompetència de qui els cobra. 

En segon lloc, els assessors són imprescindibles perquè aquests partits produiexen un superavit de gent massa informada sobre quines coses passen i com passen dins del partit. Gent que -per tant- no pot quedar despenjada - i desproveïda d'un bon sou pagat de l'erari públic- sense més. Perquè saben massa. Perquè en saben massa, de com funciona el seu partit; de com s'aconsegueixen els vots, les concessions, els contractes i les lleialtats. 

Tota aquesta gent seria molt perillosa anant per lliure. Podrien tenir idees, explicar coses. I no ho faran mentre estiguen lligats a la menjadora per una assignació mensual lliure de càrregues ridícules com ara complir un horari o haver de retre comptes a ningú pel treball que suposadament fan. Tot això està bé per a la gent vulgar, per als qui han de patir que no hi haja diners per als hospitals, els medicaments o l'educació; per als que cobren menys que l'any passat i han de pagar les coses més cares, i més comissions als bancs. I què? 

Mentre n'hi haja per a pagar assessors, el sistema no correrà perill. El sistema de veritat, no la xorrada eixa de l'estat de dret, sinó el sistema de relacions que permet convertir les institucions públiques en agències de col·locació per a familiars, i en proveïdors de contractes sucosos per a 'amiguitos el alma' que, auan convindrà, ja retornaran el favor de maneres diverses i ben rendibles.

És per això que l'experiència d'aquestes persones és del tot imprescindible, i que sempre serà preferible deixar els vells sense medecines, els xiquets sense educació o les ciutats sense transport públic eficient, que no prescindir d'una extensa nòmina d'assessors ben pagats. Com deia el títol d'una vella pel·lícula sobre la màfia: és el preu del silenci. I -per descomptat- que qualsevol semblança entre la màfia i els dos grans partits del nacionalisme espanyol és pura coincidència, i que no està en la intenció de qui açò escriu suggerir -ni remotament- cap relació entre dos realitats tan òbviament allunyades. 

divendres, 19 d’octubre de 2012

Ja no cal parlar de llibertat lingüística


El Govern Balear ha anunciat que imposarà -per decret- l'educació en castellà, acabant així amb un sistema, el d'immersió lingüística, que -a banda de ser garantia de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats- compta amb plena acceptació acadèmica dels especialistes en educació. Tot això, evidentment, són arguments menors, davant de la necessitat suprema d'imposar l'idioma dels castellans a qualsevol preu. Aquesta és -des de l'inici del mandat- l'autèntica prioritat del govern del PP a les illes. 

L'anunci no deixa de tenir el seu interés, sobretot si tenim en compte que l'argument fonamental dels castellanitzadors al llarg dels darrers anys ha estat la "llibertat lingüística". Aplicant una mena de liberalisme adulterat i trampós, adduïen que calia deixar la gent en llibertat per a triar quina llengua volien usar, o en quina volen que s'escolaritzen els seus fills. Això, evidentment, a Barcelona, València o Palma, però mai a Madrid, on -vulgues o no- les criatures són escolaritzades en castellà, sense que la manca d'opcions per a les famílies haja despertat la més mínima protesta per part dels abrandats defensors de la llibertat lingüística.

Aquest liberalisme aplicat a les llengües minorades és com si pretenguérem fer una cursa de velocitat entre un atleta ben entrenats, i una persona que ha passat els darrers anys confinada en una cel·la de dimensions reduïdes, per a dir després que ha estat una competició neta, i que ha guanyat el millor. La simple proposta mereixeria el qualificatiu de profunda deshonestedat intel·lectual, si el terme 'honestedat' fos d'aplicació a un partit que ha elevat la corrupció dels seus càrrecs a la categoria de condició sine qua non per a fer carrera política.

Amb aquest nou anunci del conseller Bosch, el PP balear ha llançat al foc la careta. Després d'haver fracassat insistint (amb recursos públics, per descomptat, que és com financen sistemàticament les seues polítiques partidistes) fins a la sacietat per intentar que les famílies triaren el castellà com a idioma d'escolarització, ara decideixen que -ja que no els han convençut- els ho imposaran per decret. Com li agradava a Franco; com li agrada a Rajoy i -per tant- com li encanta al Bauzá, el president permanentment agenollat davant -entre altres- del govern espanyol.

Ja no cal parlar de llibertat lingüística. Fora disfresses! Diguem d'una vegada les coses clares. Cal imposar el castellà; espanyolitzar les criatures de les illes, tal com han fet sempre tots els imperis amb les colònies. Ja saben que els 40 llargs anys de franquisme no ho van aconseguir. Que hem seguit parlant català malgrat els colps de culata, les execucions sumàries, la discriminació administrativa, la proscripció del català a la vida pública i les tortures inflingides a criatures de poca edat en les escoles de la postguerra. Confien, però, que amb els nous mitjans de manipulació a la seua dispoició, potser ara ho aconseguiran.

L'escola és l'últim bastió que s'han atrevit a atacar. Poc els importa generar desigualtat entre les persones i conflictivitat social. La major força dels exterminacionistes és la ignorància. És per això que pretenen mantenir (i si cal, construir-la) una bossa d'ignorants monolingües (a imatge i semblança del mateix president del govern espanyol, per exemple), que puguen servir de justificació per a usar constantment el castellà amb el sòlid argument que "así lo entendemos todos". Un govern democràtic hauria de treballar per l'equiparació a l'alça de tots els ciutadans, i no per la igualació a la baixa consistent en convertir tothom en discapacitats lingüístics, però no crec que hi haja ningú -dins del PP- a qui li importe poc ni molt què fan els governs democràtics.

La bona notícia és -potser- que faran curt de temps. Cap imperi no és etern; i el de la mentida tampoc. Espanya mateixa és un vaixell a la deriva, i el PP està ajudant sòlidament a enfonsar-lo en un oceà de corrupteles, fracassos, mentides i degradació. I a l'altre costat tenen la societat civil de les illes, que ja ha mostrat en més d'una ocasió que té la maduresa i la consistència necessàries per a plantar cara a aquests genocides culturals que ocupen les poltrones autonòmiques. Potser aquest espanyolisme radical, tronat i violent, encara acabarà costant-li la carrera política a l'agenollat president balear.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Federalisme? D'acord


Sembla quasi increïble la insistència a formular propostes federalistes, que pretenen mostrar-se com una tercera via a la dicotomia entre independentisme i dependentisme que es viu a Catalunya. Val a dir que les esmentades propostes només han sorgit d'una certa -diguem-ne- esquerra, que exerceix exclusivament en aquells territoris que als mapes del segle XIX es apareixien com a 'Espanya assimilada': Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i que mai no ha trobat l'imprescindible complement (algú amb qui federar-se) en l'Espanya de veritat, magníficament resumida i representada per Madrid.

Per no perdre'ns en disquisicions històriques, val a dir que a hores d'ara, podem pensar sobre aquestes propostes de dos maneres. La primera és que siguen propostes honestes, fetes per gent que creu que aquesta és la millor alternativa per a Catalunya. La segona és que es tracte simplement d'una cortina de fum, llançada per aquells que volen impedir -tant sí com no- la independència, i no s'acaben de sentir còmodes amb la defensa del radicalisme espanyolista que caracteritza formacions filofranquistes com Ciutadans, UPyD o el PP.

En el segon cas, la proposta queda desqualificada per si mateixa. En democràcia, qualsevol opció és legítimament defensable, a condició que es formule amb una mínima honestedat. I si no és el cas, tampoc no cal gastar més temps ni més esforç per a discutir-la. Còmodes o no, si el que pretenen és impedir l'exercici de la sobirania, hauran d'alinear-se amb l'espanyolisme clàssic, per molt caspós i antiestètic que el puguen considerar.

Ens queda -per tant- l'opció d'aquells que consideren que una solució federalista és una opció òptima. El seu posicionament, sense cap mena de dubte, ha d'estar al costat de l'independentisme, perquè només els estats sobirans es poden federar amb uns altres. I poden fer-ho en condicions d'igualtat, que són les úniques que permeten (ja que no la garanteixen) la possibilitat d'arribar a acords equànimes, que puguen beneficiar ambdues parts, i contemplar -si convé- qualsevol mena de solidaritat recíproca.

Per tant, ara com ara no cal esmerçar més temps a discutir les opcions federalistes. No sols perquè a l'altre costat no hi ha ningú amb qui federar-se, sinó -i sobretot- perquè es tracta d'una opció que només és factible quan són dos estats els qui s'asseuen a negociar-la. Així, els suposats federalistes hauran de donar la cara obertament. Si ho són, han de treballar per la independència com a pas previ a la construcció d'una federació viable. Si -per contra- no són més que uns partidaris de la subordinació més, hauran d'alinear-se amb els partits clarament dependentistes, i disputar-se el sector de l'electorat que és favorable a  continuar amb la subordinació de Catalunya.

Qualsevol de les opcions és legítimament defensable en un sistema democràtic. Embolicar la troca i tractar de confondre el personal amb propostes inviables és -en canvi- senzillament deshonest. 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Independentistes paradoxals


Probablement, qui més ha contribuït al creixement de l'independentisme català durant els darrers anys no han estat els catalanistes sinó -ben al contrari- els espanyolistes de soca-rel. La fatxenderia casposa de l'Aznar, la hipocresia compulsiva de Zapatero, o el menyspreu burleta de Guerra i el seu ribot passat per damunt de l'estatut han convençut molta gent que -abans d'això- no volia o no pòdia creure que la independència de Catalunya fos possible. 

Hi han col·laborat també, i amb entusiasme, els dependentistes locals, fent gala d'un sucursalisme tan indigne, d'una subordinació tan poc atractiva, que molta gent els pot haver donat l'esquena per pur sentit de la dignitat. Els exabruptes de vells ultres com en Vidal-Quadras o de nous cadells de l'espanyolisme com l'Albert Rivera, somiant en veu alta amb les tropes espanyoles desfilant per la rambla no han fet més que afegir condiment a una olla que ja bullia.

I potser és Rajoy, amb el seu gest d'increïble poca traça, d'escriure una carta als caps d'estat de la Unió Europea, demanant que es neguen a acceptar Catalunya com a nou estat, qui ha assolit les quotes més sublims de l'estupidesa política, i que ha fet un favor més gros a la causa independentista. Si algú, a Europa, encara no sabia que això de la independència va de bo, ara ja ho sap: el president d'Espanya els ho ha dit alt i clar.

Com és possible que algú tan ben situat i profusament assessorat com el president del govern espanyol siga capaç d'una badada d'aquestes proporcions? Potser, per tal de respondre la pregunta, caldria revisar què i com són els partits espanyols, i qüestionar-se si hi ha algú que faça una autèntica funció d'assessorament, més enllà del llepaculisme que solem atribuir a aquesta mena de càrrecs tan ben retribuïts. 

Un factor fonamental, però, per a entendre-ho és -segurament- el fet que, tal com passa amb els mentiders patològics, els polítics espanyols 'd'alta gama' acaben creient-se les seues pròpies afirmacions, tot oblidant que han estat cuinades per a enganyar als altres, i no a ells mateixos. Potser és que quan algú viu en un entorn que repeteix obsessivament que Espanya és una unitat essencialment indissoluble, i que ho ha estat des del Paleolític, no pot evitar acabar creient-s'ho com si, en comptes d'una circumstància històrica, l'existència de la seua Espanya única, unitària i castellana, fos una veritat de fe o un fet experimentalment demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable.

I amb una convicció d'aquestes característiques, podria arribar a semblar lògic demanar -per carta- a un grapat de líders polítics, que manifesten, així, a la bestreta, el seu rebuig a un estat que encara no s'ha format. Potser és que per al Sr Rajoy era una cosa equivalent a demanar-los que s'oposen a la destrucció del sistema solar, o a l'anulació de la llei de la gravitació universal.

És clar que l'aplicació d'un mínim d'intel·ligència política (ja siga pròpia o comprada, que tant se val) el podria haver dut a pensar que els destinataris de les seues missives no hi tenen res a guanyar, fent allò que els demana, i que -per tant- no ho faran. Quan arribe el moment, ja s'hi posicionaran de la manera que més convinga als seus respectius països. I serà aleshores que convindrà establir-hi uns contactes (personals, i no per carta), que -per cert- el Sr Rajoy no podrà fer per ell mateix, perquè no està capacitat per a parlar cap més idioma que l'espanyol.

També és ben clar que esperar intel·ligència política d'un individu tan tristament mediocre com Rajoy seria una utopia tan absurda com la seua esperança d'obtenir aliats a Europa pel procediment d'enviar cartes. Només ens queda donar-li efusivament les gràcies per tot allò que ha fet, està fent i farà per accelerar el procés d'alliberament nacional de Catalunya.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Empresaris o espanyols?

Cada habitant de la comunitat autònoma de Castella i Lleó rep una inversió estatal cinc vegades més gran que la que ens assignen als valencians. Tenim una línia ferroviària netament antiga i insuficient (de via única en alguns trams), per a comunicar-nos amb els veïns amb qui més negocis fem, que són els catalans. Per contra, per anar a Madrid a ofrenar glòries hi ha un tren d'alta velocitat, que ha resultat ser -com tantes altres- una inversió de dubtosa rendibilitat.

Tot això -i molt més- que fins ara no suscitava cap comentari entre els empresaris valencians, es veu que ja els comença a coure. 'Més val tard que mai' és l'expressió poc original que em ve al cap en llegir les recents declaracions dels dirigents de l'AVE (Associació Valenciana d'Empresaris) en què critiquen obertament la corrupció omnipresent al PP valencià, i el finançament deficitari que rebem de l'estat.

Bé està que després d'haver assistit mudament i obsequiosament al saqueig sistemàtic del país per part dels partits sucursalistes que han ocupat fins ara el Palau de la Generalitat, s' hagen decidit a obrir la boca per a protestar. Tant de bo que hagen quedat arrere els temps en què finançaven generosament els partits dels mateixos xoriços (expressió utilitzada pel Sr. Boluda) que ara critiquen. Potser és que -per fi- han comprés que els estan negant el pa i la sal. Bo seria que hagueren entés que, per més glòries que li ofrenen, Espanya no els tractarà millor. En tot cas, ho faran pitjor, que és com els individus i els grups dominants tracten -en tots els ordres de la naturalesa- es submisos que no els planten cara i es deixen abusar sense presentar batalla.

Des que el procés d'independència de Catalunya ha agafat una embranzida tan indiscutible, que ja és tema habitual de conversa, he sentit repetir fins a la sacietat que els valencians no som igual, que ací la gent, i sobretot els empresaris, se senten molt espanyols. No ho negaré. Com ha dit el sociòleg valencià Vicent Flor, fins ara no s'ha percebut l'existència de cap altra alternativa. I si una opció es presenta com a única, té moltes probabilitats de ser l'elegida per la majoria. 

La realitat social, però, és molt més dinàmica que no ens pensem, i hi ha fets que afecten l'experiència de tal manera que fan impossible tornar a l'estatus anterior. Quan una realitat deixa de ser percebuda com a única, perquè de sobte n'apareix una altra, deixem d'estar convençuts que no és possible triar. I l'Espanya única que -fins ara- ha provocat una resposta empresarial consistent en ajupir-se a llepar-li les sabates i riure-li les gràcies, fins i tot quan s'expressaven en forma de burla i menyspreu contra nosaltres, ja no és tan única. És -en canvi- un estat en galopant recessió, que ens mostra la cara més autèntica que té, que és també la més lletja i la menys profitosa per a nosaltres, també en termes estrictament econòmics.

És per això que fa temps que pense que la pregunta rellevant és si els empresaris valencians són més espanyols que empresaris o més empresaris que espanyols. Perquè potser arribarà un moment en què hauran d'escollir entre eixes dos opcions. Tal com van les coses, no està gens clar que continuen sent compatibles durant molt de temps.




dilluns, 24 de setembre de 2012

Martí Gasull


Com li deu passar a molta gent, no puc estar-me de pensar que en Martí Gasull se n'ha anat sense poder viure la llibertat del seu país. 

És profundament injust que ens haja deixat sense assistir a l'esclat final de l'esperança. Després de tota la tenacitat  callada i discreta amb què en Martí Gasull ens ha obsequiat a tots, ens queda el seu llegat, que Plataforma per la Llengua mantindrà viu, actiu i en progrés, com ell ho volia. 

Sempre que he parlat amb ell l'he vist somriure, raonar calmosament, valorar l'excel·lència i esforçar-se per aconseguir-la en tots els projectes que emprenia.

Crec que el millor homenatge que li podem fer és imitar-lo en això; treballar incansablement per fer les coses no bé sinó millor. Amb paciència, fortalesa i constància, escalarem el cim que en Martí volia realment conquerir, que no és (només) un dels gegants de pedra de l'Himàlaia, sinó la plenitud i la llibertat del seu país complet.

Descanse en pau Martí Gasull, i treballem nosaltres -també en pau, si pot ser- per assolir el triomf del projecte que compartim amb ell.

dijous, 20 de setembre de 2012

L'hora dels noms


"Hem viscut per salvar-vos els mots" deia el poeta Salvador Espriu. I donem gràcies que hem tingut molts homes i dones que ens han salvat els mots, i és per això que seguim parlant com parlem i no com als imperialistes els agradaria. Però els mots també poden salvar-nos o condemnar-nos a nosaltres, en funció de l'ús que en fem i dels significats que acceptem. 

Durant dècades ens han entabanat amb les denominacions. Algunes de les que ens han encolomat han estat -això sí- més eixerides que altres. Han aconseguit -per exemple- que el terme nacionalista s'aplique a persones i organitzacions que volen més llibertat i autogovern per als seus pobles, que no tenen estat. I -estrictament- caldria aplicar-lo, amb molta més propietat, a aquells que -posseint un estat- imposen el seu criteri, les seues regles i la seua cultura als pobles que no en tenen. Aquest nom-trampa ens l'hem empassat amb plomes i tot. 

Unes altres no han triomfat tan clarament. És el cas del terme 'no-nacionalista', que només se l'autoapliquen ells, els que són rabiosament, furibundament i ostentosament nacionalistes de la nació espanyola. Els mateixos que hissen una bandera tan gran que ni tan sols no se'ls aixeca, en perversa metàfora de la impotència d'una actitud tan prepotent, que els ennuvola la vista a l'hora d'analitzar una realitat que resisteix tossudament les quimèriques pretensions d'uns imperialistes de pa sucat amb oli, vinguts a menys.

I ara, si més no a Catalunya, ve un període en que caldrà dir de nou el nom de cada cosa. I serà molt important que ho fem correctament, amb coneixement. En les properes eleccions (a hores d'ara, el President Mas encara no les ha convocades) hi haurà un eix tan central que serà inevitable. Els partits concorrents s'hauran de posicionar respecte a la independència. 

Això conformarà dos blocs ben clars, els partidaris i els contraris. Els primers, seran anomenats -pels altres- separatistes o secessionistes, però no tinc cap dubte que la denominació que farà fortuna serà la d'independentistes. Un nom ben ajustat, considerant que és això el que pretenen: la independència.

És l'altre bloc el que mereix una etiqueta igualment descriptiva. Ells s'autoproclamaran unionistes (o potser trobaran algunes altres etiquetes més favorables). I no ho són. No són unionistes perquè no és la unió el que cerquen ni pretenen. Una unió es pot donar entre dos iguals, i no és això el que proposen els partits sucursalistes. Ni els que tenen seu a Catalunya ni els que actuen directament des de Madrid.

O és que la pretensió de la professional de la política Rosa Díez d'ocupar militarment Catalunya generaria molta unió? Una nova massacre de civils a Barcelona, com la de 1714 o la de 1939 seria una bona forma d'unir-nos més? Ja siga entre nosaltres o amb els espanyols? I no és l'única que ho diu, ni molt menys l'única que ho desitja.

El denominador comú de tots aquests partits no és la unió sinó la dependència. El que pretenen és que Catalunya continue essent dependent d'Espanya. Que els governs espanyols, de Madrid estant, puguen fer i desfer, negar competències, impugnar lleis, passar ribots (i riure-se'n obertament), o dinamitar sistemes educatius quan els vinga bé. I això no té res a veure amb cap mena d'unió, sinó amb dominació i supremacisme.

Així que, fem el favor de no cometre els mateixos errors. Apuntem bé a l'hora d'encunyar o acceptar etiquetes. I si parlem de partits independentistes, fem-ho també de partits dependentistes o sucursalistes. Tenen tot el dret d'argumentar i defensar les seues posicions polítiques. El mateix que tenim nosaltres a atorgar-los un nom capaç de reflectir inequívocament l'essència de les seues propostes, que és la defensa dels privilegis assolits manu militari per Castella i el manteniment de la posició subalterna de Catalunya respecte a Espanya. 

Ja s'ho faran, perquè tal com van les coses, defensar electoralment un 'Visca l'esclavitud!' -el pinten com el pinten- no sembla cosa fàcil. Els partits de la dependència s'hauran de disputar (i espere que ho facen amb ferocitat) aquest espai del sucursalisme que, si tot va bé, serà l'última vegada que apareix en unes eleccions catalanes. Perquè no hi ha ni un sol cas en la història de cap poble que, després d'haver assolit la llibertat, haja volgut tornar a ser dependent d'un altre.


dimarts, 18 de setembre de 2012

Lògica espanyola (II)


La lògica espanyola no és tan sols una valuosa eina d'anàlisi a posteriori de la realitat social. També serveix extraordinàriament bé per a mirar d'influir sobre el curs de les coses, fent així que s'adapten al camí més correcte. Ho fa, això sí, amb algunes subtileses argumentals, que potser no resultaran fàcils de seguir per als no especialistes en tan sublim disciplina.

Vegem, per exemple, el cas recent de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, en que un o dos milions (tant fa) de persones clamaven insistentment per la independència. Com que això, la independència de Catalunya, es considera negatiu per al futur i viabilitat d'Espanya, sembla que és convenient aconseguir que no arribe a produir-se. I com ho faran?

Doncs, en estricta i meticulosa aplicació de la lògica espanyola, raonaran: "Si els catalans volen anar-se'n d'Espanya, insultem-los fins que vulguen quedar-se amb nosaltres". No em negareu que la cosa té una estructura de lògica paradoxal, que encisaria a més d'un teòric del caos. 

Encara tenen més interés les maneres d'insultar que seleccionen. Una de ben interessant és la que podríem resumir en la frase "Catalanes, joderos (sic) porque sóis españoles". Queda ben clar que els autors de la frase donen per fet que ser espanyol és una desgràcia ben grossa, ja és -precisament- el terme que utilitzen per a insultar. Veritat que ningú no t'insulta dient "Et fots perquè ets alta, guapa i rica"?

També hi ha la variant "Cataluña es una región española", etzibada igualment com a diatriba i amb notable afany ofensiu, que deixa ben palés que consideren que ser una regió espanyola (com ara, poser per cas, Cantàbria o Múrcia o Extremadura) és una condició ben patètica i miserable. Ep! que no ho dic jo, això, que tinc gran respecte per les persones nascudes en aquests i altres territoris. Ho diuen ells, els nacionalistes espanyols, i ho fan per tal d'humiliar i insultar els catalans. Una estratègia que -recordem-ho- els sembla ben adequada per tal de persuadir-los a no independitzar-se d'Espanya. 

Finalment, i com a meritori exemple del gran rigor intel·lectual que és norma entre opinadors espanyols de tots els pelatges, des de piuladors afeccionats fins a vividors professionals de la política o directors de diaris de gran tiratge, val la pena analitzar -ni que siga superficialment- la consistència interna dels seus arguments.

Ho faré quasi telegràficament

a) Afirmen que els catalans són garrepes i interessats, i trauen profit econòmic d'estar en Espanya. Però, si en trauen profit, i són garrepes de mena...per quins set sous haurien de voler anar-se'n?. 
b) Immediatament després d'assegurar que es beneficien d'Espanya, els acusen d'insolidaris perquè no volen aportar diners per a les comunitats més desafavorides (però, no havíem quedat que era Catalunya qui se'n beneficiava?).
c) Qualifiquen d'egoista l'aspiració d'independència, que haurien de considerar com un alliberament, ja que eixa Catalunya garrepa i aprofitada, deixaria de ser una càrrega econòmica per a la sacrificada i generosa mare Espanya. 

I per acabar-ho d'adobar, amb perfecta lògica espanyola, un senyor que no ha treballat en sa vida (no diguem ja remar), que deu tots els seus privilegis a un dels dictadors més sanguinaris de l'Europa del segle XX, i que sol ser notícia pels alts nivells de corrupció i desori en la seua pròpia família, ens diu que la independència de Catalunya no és una bona solució per a la crisi, i que hem de treballar tots junts per tal de mantenir intactes els seus interessos, i els dels seus descendents.

I, de veritat que es pregunten com és que Catalunya vol fotre el camp?

dilluns, 17 de setembre de 2012

Lògica espanyola (I)


El diccionari podria definir la lògica espanyola com l'aplicació de la llei de l'embut a l'anàlisi de la realitat social i a la intervenció sobre aquesta mateixa realitat. Es tracta d'una metodologia peculiar, que facilita la interpretació d'esdeveniments socials futurs o passats, sempre d'acord amb els propis interessos, sense fer perillar -en cap moment- la construcció de la realitat que més agrada a l'analista en qüestió.

Vegem-ne un exemple, centrant-nos en l'anàlisi d'esdeveniments ja ocorreguts. Posem per cas que hi ha hagut una manifestació esborronadorament majoritària, que clamava d'una manera tan unitària que resulta innegable, per una consigna -la independència de Catalunya- que no ens acaba d'agradar, o que -fins i tot- atempta frontalment contra els nostres interessos i principis més sagrats (per exemple, els econòmics). 

A l'hora de fer-ne una interpretació cabal, allò que realment compta i que cal prendre en consideració -en aquest cas- és la quantitat de gent que no hi ha anat. Els que han fet l'esforç d'anar-hi, viatjant durant hores en molts casos, i assumint-ne el cost econòmic i personal, aquests no compten. Els qui realment han fet un gest decidit, valent i significatiu són els que no hi han anat.

El següent pas -perfectament coherent i lògic- serà donar per fet que totes aquelles persones que no hi han anat, ho han fet perquè dissenteixen frontalment dels objectius de la manifestació, i -en canvi- combreguen amb robusta vehemència- amb el sacrosant principi de la unitat indissoluble de l'eterna pàtria espanyola.

Un altre exemple ens ajudarà a copsar la profunditat analítica de la lògica espanyola, quan els esdeveniments tenen un caire ben diferent. Imaginem ara que es convoca una manifestació contra ETA i el terrorisme, a la que assisteixen -en autobusos fletats des de nombroses localitats de la geografia espanyola- unes cent-mil persones (una gentada), que en les xifres oficials es transformen ràpidament en un milió pel senzill procediment de multiplicar per deu.

Diríem -en estricta aplicació dels principis il·lustrats més amunt- que caldria pensar que -per tant- hi ha uns 39 milions de persones (les que no hi han anat) que estan a favor d'ETA i són decididament partidàries del terrorisme, no?. Evidentment que no! La manera lògica de procedir en aquest cas és -en primer lloc- deduir (científicament) que qui no hi ha anat és perquè li ha estat físicament impossible per malaltia, impediment  greu o dificultats insalvables de conciliació familiar.

A més a més, caldrà prestar especial atenció al fet que milions i milions de persones poden haver seguit l'esdeveniment a través de la televisió, la ràdio o -fins i tot (no cal descartar res) senyals de fum solidàriament enviats pels assistents al patriòtic esdeveniment.Tot pegat, ens permet d'afirmar sense complexos que la immensa majoria de la població ha assistit (físicament i/o en esperit) a la nostra manifestació.

De magnífics exemples de la impagable lògica espanyola, n'hi ha més, molts més. La premsa espanyola i els venerables liders polítics del país veí ens n'ofereixen a manta. En el següent epidodi analitzarem l'aplicació de la lògica espanyola a la intervenció sobre la realitat social. Entretant, si algú s'anima a aportar nous exemples d'aquesta eina imprescindible del pensament contemporani, ho pot fer amb l'etiqueta #lògicaEspanyola del Twitter.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Punt i apart


L'11 de setembre, mentre tornava cap a casa després de la Diada de Catalunya, escoltava la ràdio. Representants dels partits del parlament català explicaven les seues valoracions de la manifestació més gran -i més intensa- que ha recorregut mai els carrers de Barcelona. 

Em va resultar curiosa -tot i que no inesperada- la insistència dels portaveus de partits espanyols (PP, PSOE i Ciudadanos) que seria un error fer només una interpretació de la manifestació. Em venia al cap aquella citació, que no sé a qui atribuir, que diu que la capacitat més desenvolupada de l'ésser humà és -sense cap mena de dubte- la d'autoenganyar-se.

Deia el representant del PP que cal tenir en compte totes les persones que no han anat a la manifestació, i que -per tant- ell considera com a no partidàries de la independència. Magnífic argument, d'acord amb el qual, quan es convoca una manifestació contra el terrorisme i hi van -posem per cas- cent mil persones, haurem de pensar que totes les altres estan a favor del terrorisme. 

No sé quina manifestació veurien ells. En la que jo vaig estar se sentia pràcticament un sol crit. Un crit proferit de manera sincopada. Amb un quequeig (in-inde-independència) que potser reflecteix les vacil·lacions i la indiecisió històrica que hem patit en creure'ns patranyes com la transició,  sopars de duro com l'estat de les autonomies, o enganyifes barates com la reforma de l'estatut. 

Potser és això, aquesta història d'ingenuïtat, tots aquests anys de voler creure que seria possible sobreviure dins d'Espanya, el que ens ha fet quequejar. També ha estat, però, una manera d'agafar embranzida per acabar cridant -tot d'una i tots a una- l'única paraula que ens ajunta i ens empeny; la que no volen sentir aquells polítics que s'inventen arguments impossibles, i miren d'engalipar-nos amb la mena de tripijocs que justifiquen la idea -tan estesa- que no són més que una colla de ganàpies i vividors sense escrúpols.

La paraula és INDEPENDÈNCIA. I no sé si cal escriure-la en majúscules. El que sí que sé és que, després de l'última A, cal posar-hi un punt i apart. Perquè d'ara endavant, ja ningú no podrà seguir jugant amb les regles anteriors. Poden fer-ne tantes interpretacions com els vinga de gust. Inventar-les, si convé. Tant se val. Ells també han sentit el clam; com l'ha sentit tothom.

El President Mas, el Govern de Catalunya, i tots els representants electes el Parlament tenen -des d'ara mateix- la responsabilitat històrica de decidir quina serà la primera frase, després d'aquest punt. I després de la primera, en vindran moltes més. Totes les que calen per a escriure la història d'un poble que ha decidit -pacíficament- abandonar la subordinació a què l'havien condemnat les armes durant tres segles.


dissabte, 1 de setembre de 2012

Noms incorrectes


És habitual sentir polítics bascos i catalans que es refereixen als partits nacionalistes espanyols, amb la denominació de 'partits constitucionalistes'. S'ha de reconéixer que això és una mica millor que no l'acceptació del nom-trampa de 'no-nacionalistes' que ells mateixos preneten atorgar-se, però tot i això, es tracta -en la meua opinió- d'un nom clarament incorrecte.

La constitució espanyola es va aprovar el 1978 amb l'objectiu de dotar l'estat espanyol d'una estructura superficialment democràtica (que legalitzava alguns partits i permetia celebrar eleccions), al mateix temps que garantia la pervivència dels privilegis obtinguts de manera ilegítima -manu militari- durant la dictadura de Franco, i establia un sistema -la monarquia- de clara essència antidemocràtica.

Tot i això, uns partits autènticament constitucionalistes orientarien la seua acció política al compliment i desenvolupament íntegre de les normes recollides en aquesta constitució. De cap manera és això el que fan els partits del nacionalisme espanyol, com ara PP, PSOE o UPyD, que únicament s'ocupen de defensar l'article 2, que sacralitza la unitat d'Espanya, i l'article 8, que atribueix a l'exèrcit la funció de mantenir la unitat territorial que tan va obsessionar el dictador.

Deixant de banda el fet que aquesta sospitosa coincidència entre els objectius de la dictadura franquista i els dels partits esmentats hauria de portar a la seua il·legalització, en estricta aplicació de la infame 'doctrina de l'entorn', que energúmens de la judicatura com Garzón o Grande Marlaska han utilitzat per a condicionar il·legítimament els resultats electorals i el dret al vot dels ciutadans d'Euskal Herria, el cas és que -a tot estirar- el nom que caldria aplicar a aquests partits seria els de "articledos-i-vuitistes" (ja em perdonareu el neologisme).

Com que això no sembla -de cap manera- una proposta viable, jo diría que és més correcte fer ús d'unes altres denominacions, capaces de descriure adequadament el grup en què s'enquadren -cojuntament- les esmentades formacions polítiques, i també algunes altres com ara Equo, que fa poc reconeixia el dret d'autodeterminació per al Sàhara, però no per als Països Catalans o Euskal Herria, deixant així ben clar que primer són espanyolistes, i després -en tot cas- ecologistes o d'esquerres. 

Si atenem al fet que sovint ens referim als partits de defensen el dret a la sobirania d'algun poble que encara no posseeix un estat com a 'partits independentitses' o bé 'sobiranistes', llavors crec que la denominació adequada per als altres seria la de 'partits dependentistes' (que propugnen la dependència d'una altra nació), o 'antisobiranistes' (que s'oposen a l'exercici de la sobirania popular).

Qualsevol d'aquestes denominaciones és clarament més descriptiva que no la de 'partits constitucionalistes', que podria fer pensar que les esmentades formacions polítiques tenen un interés especial en el conjunt de la constitució, quan -en realitat- ni el dret a l'habitatge ni el dret a un treball digne, o el de no ser discriminat per raons de raça, creença o llengua -també recollits a la constitució de 1978- no els fan ni fred ni calor, i no mereixen cap iniciativa per la seua part.

Així que -si pot ser- diguem les coses pel seu nom, parlem clarament dels partits dependentistes o antisobiranistes quen vulguem referir-nos -en conjunt- a totes aquelles formacions que -amb més o menys subterfugis- defensen de manera inequívoca el supremacisme espanyol, en contra -sempre que cal- de la voluntat dels pobles, i fins i tot, de la possibilitat de fer consultes capaces d'aclarir quina és aquesta voluntat. Anomenar correctament les coses no soluciona res, però contribueix sensiblement a aclarir el panorama. 

dimarts, 24 de juliol de 2012

Tens foc?


Atribuir la culpa dels focs que ens estan cremant el país de nord a sud, només a les imprudències de ciutadans individuals és -des de la perspectiva de qui mana- ben poc acceptable. I sona a excusa de mal pagador. Sobretot quan, tot i que l'activitat humana ha deixat de ser beneficiosa per al manteniment del bosc, no és tan car mantenir-los nets. Si més no, és molt més barat que construir aeroports inútils o trens d'alta velocitat d'escàs interés comercial i econòmic. 

Ara bé, si ens ho mirem des del punt de mira de la gent normal, dels qui no tenim poder polític (en una democràcia tothom en tindria, però això seria en una democràcia, no en el sistema de vota-i-calla que patim), és sagnant que -a hores d'ara- encara hi haja qui llança burilles per al finestra del cotxe, o quan va a berenar al camp. I no és, de cap manera, un fenomen aïllat. Només cal anar a qualsevol platja qualsevol dia, per a comprovar que no hi ha un pam d'arena neta, on una criatura puga jugar sense trobar-hi una burilla, o més aïna un centenar.

Sé molt bé que l'elevat nombre de persones que fumen és producte, en bona mesura, de passades polítiques salvatges de promoció del negoci, a major glòria de les companyies tabaqueres. Entenc que no tota la responsabilitat del manteniment de l'addicció correspon individualment a la persona fumadora. No entenc, però, com és que continuen pensant que tots els altres hem de participar i patir el seu hàbit tabàquic, incloent-hi el fet d'haver de trobar-nos burilles per tot arreu on anem.

No hi ha paratge natural o cim de muntanya que no continga els residus d'algú que ha considerat que era un lloc fantàstic per a gaudir d'una estona de fum pestilent. I més encara, que una vegada esgotat l'instant de glòria nicotínica, té tot el dret del món a desfer-se'n dels residus sense més complicacions, deixant-los a l'abast de tothom, ens agrade o no. El fet no té només un valor estètic, o més ben dit, antiestètic. Té també greus conseqüències ecològiques, fins i tot quan la burilla està ben apagada abans de llançar-la, que arriben a la categoria de catàstrofe quan la llancen encesa.

I tot això només es pot evitar si canvia radicalment la consideració social de la conducta de fumar. No pot ser que siga una càrrega que hem de dur entre tots, fumadors i no fumadors. Ha de passar a ser un hàbit individual, pel qual cada persona assumeix plena responsabilitat. I això significa no obligar ningú a compartir-ne les conseqüències. Si les persones que fumen estan habituades a fer-ho allà on els ve de gust, i a desfer-se de les burilles de la manera que els resulta més còmoda, no hi ha dubte que també ho faran així en llocs on és clarament perillós. 

Només un canvi radical d'hàbits socials pot fer que la brutal irresponsabilitat que suposa llançar un objecte encés al camp, deixe de ser un gest automàtic, despatxat sense cap mena de reflexió, per a convertir-se en una acció deliberada, feta amb la plena consciència que ningú més -a banda de la persona que decideix que vol fumar- no haja de compartir-ne cap de les conseqüències. Sobretot, la de veure com se'ns crema el país.

És imprescidible que totes les persones que decideixen que volen seguir fumant aprenguen a recollir i emportar-se els seus residus, tal com tothom vol que facen els propietaris de gossos i gats amb els seus excrements. Després de tot, tant abans com després, una burilla és molt més nociva i perillosa que una bona tifa.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Defensant la llengua

Enllaç al documental de Latituds (Canal 33): http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=46620

Es va emetre per primera vegada el 17 de juny de 2012, i conté -entre altres coses- escenes d'un curs per a professors impartit a la Universitat Jaume I de Castelló, i una entrevista amb mi.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Partit Piròman

El verb 'cremar' té múltiples significats en tots els idiomes que conec, i segons les paraules que l'acompanyen, pot significar coses ben distintes. Així, 'anar cremat' no és ben bé el mateix que 'estar cremat', i algunes variants com ara 'socarrat' poden adquirir matisos particularment carregats de simbolisme. Sempre, però, es tracta d'un verb que evoca la destrucció; sovint, en una mesura extrema, o amb un caràcter irreparable. La massa forestal que ha cremat sense clemència ni aturador al País Valencià, n'és un exemple perfecte. Ho ha fet en virtut d'una política piròmana executada -des de fa massa anys- des de tots els nivells de l'administració i de la vida pública.

No és només que han invertit els diners públics (relativament pocs) que hauria costat mantenir els boscos nets i en condicions no tan proclius al sinistre, en xorrades inútils i rendibles exclusivament per a les seues butxaques privades (passant -això sí- primer per les d'uns quants 'amiguitos el alma'). Vegeu la Ciutat de les Ciències, l'aeroport de Castelló, Terra Mítica, la fórmula 1 o qualsevol altra de les estructures o esdeveniment insostenibles que ens han obligat a pagar. 

És la mateixa política de terra cremada que han fet servir per ocupar-se de les arts i els espectacles (repartir prebendes a llepaculs sens cap mena de trajectòria o vàlua), els mitjans de comunicació (apartar els autèntics professionals, en benefici de comissaris polítics profundament incompetents), o la cultura i la llengua (apostar indissimuladament per una política d'extermini lingüístic i desertització cultural com no s'havia vist des de temps de Franco).

A més d'haver-se gastat els diners que correspondrien als nostres fills i nets, han arrasat tot vestigi d'ètica ciutadana o de moral social. Han cremat fins a reduir-la a cendra qualsevol resta de valors de convivència. Han elevat a la categoria d'imperatiu moral la fal·lera d'enriquir-se a qualsevol preu (públic) i per qualsevol mitjà, lícit o no. I qui no ho feia, era poc menys que un imbècil o un inútil. Han convertit l'amiguisme en l'únic mèrit que realment compta a l'hora d'accedir a un lloc de treball. I la 'lealtad inquebrantable', la submissió abjecta i el més repugnant llepaculisme han passat a ser els únics avals necessaris per a la promoció laboral.

Un país no pot subsistir així; amb una inversió tan radical del valor, el mèrit i la competència, que fa que els inútils amb carnet estiguen per damunt de les persones que coneixen, saben i tenen la capacitat real de gestionar efectivament les diverses àrees de la vida social. I això és aplicable des de la presidència de la Generalitat fins a la consergeria d'un poliesportiu, o el contracte per a gestionar el bar de la casa de la cultura del poble. El clientelisme que ha practicat -i practica- el Partit dels Piròmans és un foc que ho assola tot. Acaba amb la il·lusió; destrossa el valor de l'esforç personal o col·lectiu, i destrueix la confiança mútua imprescindible perquè una societat -qualsevol societat- puga funcionar, prosperar i aspirar a un futur viable.

No hi ha dubte que el lloc més adequat per als piròmans és la presó. El seu delicte és dels més perversos que una societat humana pot conéixer. I el Partit del Piròmans ha elevat la seua pràctica a la categoria de sistema de govern. Un estat de dret, una organització social autènticament democràtica mai no hauria de donar lloc a un fenomen com aquest. És evident que la societat que tenim i l'estat que ens ocupa, no ho són. I ens correspon a nosaltres canviar-ho. Canviar-ho radicalment perquè mai més no siga possible que una casta de piròmans asocials i indesitjables es puga instal·lar i perpetuar en el poder amb l'únic objectiu programàtic d'enriquir-se a qualsevol preu. 

dimecres, 27 de juny de 2012

Entrevista a Vilaweb


En Pere Cardús, de Vilaweb m'ha fet aquesta entrevista sobre l'última sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el català:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4023951/20120626/ferran-suay-sentencia-ataca-periode-critic-laprenentatge-linguistic.html

dimarts, 19 de juny de 2012

Amstel: publicitat ofensiva


Una marca de cervesa edita un anunci en què ridiculitza un idioma, pel procediment de reduir-lo a la mera repetició d'una sola paraula. Amb això, dóna a entendre que l'idioma en qüestió és menyspreable i prescindible, però també -lògicament, perquè una llengua no és res sense els seus parlants- que els valencians som un pobres individus ximplots i ignorants, que a penes som capaços de repetir un sol vocable -això sí, amb diverses entonacions- com a forma de comunicar-nos. 

I això és gratuït. Sabeu per què? Molt fàcil, perquè l'anunci d'Amstel no ridiculitza els espanyols, sinó els valencians. Imagineu un anunci en què l'espanyol quedara reduït a una simple paraula, i els espanyols hi foren mostrats com uns personatges morònics a penes capaços de repetir un mot amb idiòtica persistència. Quant tardarien els mitjans de comunicació espanyols a esgarrar-se les vestidures? O potser -fins i tot- la fiscalia general a actuar-hi d'ofici, acusant de racisme l'empresa anunciadora?

Els insults als espanyols, o als seus símbols i himnes (per cert, els mateixos que feien somriure Franco: deu ser casualitat) són temes de tan indiscutible transcendencia, que poden ocupar hores de discussió en les corts, al mateix temps que l'estat s'enfonsa en la ruïna econòmica i el ridícul internacional. En canvi, insultar els valencians, o els catalans, els bascos o els gallecs és de bades. I si ens en queixem, ens diran que tenim la pell massa fina.

No és així -per contra- quan algun polític català deixa anar una afirmació que es pot entendre com a lesiva per a la dignitat dels andalusos. Llavors, es veu que cal retirar les afirmacions i demanar disculpes. Deu ser perquè els andalusos sí que són espanyols, mentre que a nosaltres ens consideren simples pagadors, sense dret a la ciutadania. Deu ser per això que a nosaltres no cal defensar-nos dels atacs racistes d'empreses impresentables. Com no cal defensar-nos de les propostes de boicot dels nostres productes, o de les campanyes sistemàtiques que ens insulten de maneres múltiples i imaginatives. 

Només els imbècils poden tolerar que els roben els diners al mateix temps que els ridiculitzen i els insulten de manera constant. Nosaltres ja hem començat a demostrar que no som tan imbècils com a ells els agradaria. Amb campanyes com la de #novullpagar, hem començat a recuperar la dignitat, enfrontant-nos amb potents empreses estretament lligades al poder polític. Reivindicar la dignitat davant d'una empresa cervesera és molt més fàcil. Només cal que deixem de comprar els seus productes, i que els ho fem saber ().

PS: L'empresa -a hores d'ara- ha retirat l'anunci i ha demanat disculpes. Això és una mostra de flexibilitat, digna d'agraïment. Tanmateix, continuen semblant-me molt preocupants dos coses: (1) la manca de sensibilitat que pot fer que una empresa valenciana de publicitat dissenye un anunci basat en el menyspreu d'una llengua (justament, la dels valencians), i (2) que la companyia que s'anuncia haja pogut considerar que es tractava d'una bona idea. Cap de les dos coses no s'hauria pogut produir -de cap manera- si els vexats hagueren estat els castellans, els anadalusos o els espanyols en general.

dimarts, 12 de juny de 2012

Només un supòsit


Imaginem per un moment, que els partits polítics que s'han estat alternant en el poder durant les últimes dècades funcionaren com ho fan les màfies. Es tracta -senzillament- d'un exercici intel·lectual, sense més pretensions. 

Les màfies es basen en la comissió de múltiple activitats delictives. Sovint, com a prova d'admissió, cal cometre algun delicte que lligue el nou vingut amb l'organització, d'una manera suficientment sòlida com per a guanyar-se la confiança. Òbviament, els detalls d'aquestes activitats delictives són ben coneguts per part dels mafiosos; particularment, d'aquells que assoleixen quotes de poder considerables dins de l'organització. Això fa que el seu silenci siga especialment valuós, i que comprar-lo resulte, en general, una estratègia clarament rendible. 

Què ens podríem trobar si aquesta equiparació entre els partits del poder i la màfia fos correcta?

Potser ens trobaríem que uns determinats personatges exerceixen la seua àmplia influència durant llargs períodes de temps, sense deixar d'encadenar uns i altres càrrecs, en les més diverses institucions. Per bé que anirien perdent pistonada com a polítics, i que les seues aportacions serien cada dia més negligibles, compensaria mantenir-los en els diversos càrrecs com a forma de comprar el seu silenci sobre les activitats il·legítimes de les seues respectives organitzacions.

Això faria -probablement- que malgrat l'elevat cost econòmic, els partits del poder mantingueren estructures i institucions polítiques clarament innecessàries, com a formes d'arrecerar aquests personatges, una vegada amortitzats. Podrien anomenar-se senat, diputacions, assessories, etc, i tindrien com a característica comuna la duplicitat de funcions i una escassa o nul·la incidència en la vida política. Els partits estarien disposats -tot i que sovint els suposaria un cost en credibilitat- a mantenir aquestes institucions contra tot criteri racional, fins i tot en temps de greus crisi econòmica, perquè qualsevol preu (especialment si el paguen els ciutadans) és barat a canvi del silenci d'aquells que coneixen les entranyes autèntiques de l'organització. 

També ens trobaríem que, fins i tot en els pocs casos en què la justícia que els dos partits han establert a la seua conveniència, acaba per imputar algun d'aquests personatges en la comissió d'un delicte greu, el seu partit li proporcionarà un suport monolític. En el pitjor dels casos, el forçaran -finalment- a dimitir d'algun càrrec honorífic i més visible, però procuraran sempre mantenir-li sous i privilegis, per tal d'evitar la divulgació d'informació sensible. I com més prompte millor, faran mans i mànigues perquè s'oblide l'escàndol i restituiran al delinqüent tants càrrecs, sous i prebendes com els resultarà possible.

En les màfies, com en els partits del poder, eventualment arriben a produir-se situacions extremes en què ja no és possible seguir sostenint o donant suport a algun dels seus membres destacats, després que ha caigut en desgràcia. I és en aquest punt on podríem trobar la diferència més important entre ambdós tipus d'organitzacions. La màfia, si molt convé, acaba optant per l'execució sumària de l'interfecte com a forma d'allunyar el perill d'una delació important. Els partits, en canvi, han de trobar unes altres maneres de seguir comprant-li el silenci. Sembla que açò últim és més civilitzat. Llàstima que -això també- ho paguem entre tots. 

Vocació de forasters


He rebut a casa un escrit del PSPV-PSOE de Massalfassar en què m'informen sobre alguns problemes que pateix l'escola pública del poble, i per als quals diuen tenir propostes de solució. No ho dubte.

El paper ve escrit per les dos cares, de manera que quan comence a llegir 'Estimados padres...", li pegue la volta per tal de llegir la versió valenciana. No n'hi ha. Les dos cares han estat curosament redactades en castellà. O potser una està en castellà i l'altra en espanyol, i és aquest el bilingüisme que em proposen amablement. 

En el seu honor s'ha de dir que el comunicat no té ni una sola falta d'ortografia. No es pot dir el mateix del seu lloc web (https://sites.google.com/site/psoemassalfassar/), encapçalat per l'errada 'progresistes (sic)', ni del bloc adscrit, que declaren "dedicat a què (sic) conegues les nostres iniciatives". Tampoc no sembla casual aquesta diferència en l'atenció i el respecte que dediquen a cadascun dels dos idiomes que són oficials en territori valencià. De fet, és perfectament coherent amb el fet que tots els cartells electorals de la seua formació política, en la darrera contesa electoral, estaven escrits en una sola llengua: la dels castellans. I encaixa immillorablement amb la decisió de nomenar com a portaveu a les corts valencianes una persona que no està ni tan sols mínimament capacitada per a expressar-se en valencià. 

Amb tot això estan fent una inequívoca professió de fe castellanista, i declarant ostentosament la seua intenció d'ignorar i marginar sistemàticament la llengua del poble que els acull. En tot cas, i considerant els temps que vivim, en què l'ús de l'eufemisme i la sinonímia tramposa han substituït el discurs i el debat d'idees i propostes, és d'agrair la sinceritat amb què mostren que el valencià els importa ben poc; que el paper que li reserven és -si fa no fa- el mateix que hauria plagut sense reserves a Franco, i més escàs encara que el que li atorga el PP (si més no, ací a Massalfassar). És destacable la claredat amb què declaren la seua vocació perenne de seguir sent forasters en el poble on viuen. 

I és -sobretot- una evident falta de respecte a totes aquelles persones que, malgrat tots els esforços esmerçats pel poder des de fa segles, encara ens sentim raonablement orgullosos de ser valencians, i no considerem que els nostres drets siguen inferiors als des castellans que viuen amb nosaltres. Són ells els qui ens consideren inferiors; ells els qui no pensen que tinguem al mateix dret a llegir les coses en la nostra llengua; ells els que proposen una societat amb dos castes: la d'aquells que tenen dret a accedir a tot -absolutament tot- en la seua llengua, i la dels valencians. No hi ha dubte de quina és la casta a què s'adrecen amb els seus comunicats a dos cares, no?

dijous, 7 de juny de 2012

Bausset com el Cid


Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar -conegut com el Cid- va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s'acaben les coincidències.

El senyor Bausset -que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra- ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet -en nom seu- la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m'estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament  monolític. 

A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l'extremisme, estalviar-se la burla cruel de l'idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent -sempre respectuosa amb la llibertat d'expressió- considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte. 

Potser cadascun d'ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia -senzillament- honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l'han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l'han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d'un autèntic patriota valencià. Doctors té l'església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.

També pot ser -no se m'escapa- que simplement tots dos hagen cursat ordre d'enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se'n recorden; n'hi ha un que no l'utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l'han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.

No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l'autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que -amb aquest últim estirabot- hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen -en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats- Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?

dilluns, 28 de maig de 2012

Bilingüisme hipòcrita

Des de fora de l'escoleta pública de Massalfassar, que -per descomptat- està en mans privades, i s'anuncia com a bilingüe, he pogut comprovar que el bilingüisme que fan servir és el mateix que utilitza el president Alberto Fabra: les instruccions que pronunciaven les mestres eren unes vegades en castellà i les altres en espanyol.

No m'he quedat a comprovar-ho, però no dubte que potser hi haurà algun moment, al llarg del dia, en què les criatures menors de tres anys podran sentir la llengua del poble en què viuen. O potser serà que a aquelles criatures que han estat prèviament identificades com a 'valencianoparlants' se'ls adreçaran -privadament- en valencià. La llengua d'ús, però, sense cap mena de dubte (ni de manies) és la dels castellans. 

I és que allò que molesta als exterminadors lingüístics (individus, empreses i institucions de la mateixa tropa ideològica que governa actualment el País Valencià i les Illes) no és que la gent sàpiga parlar idiomes. 'El saber no ocupa lloc', diran - segurament- incorrent en l'error ben freqüent de considerar que la capacitat del cervell humà és il·limitada. El que realment els molesta és que la gent parle en valencià; més encara, que pensen que poden usar el valencià com si fora una llengua normal, en comptes d'una parla subsidiària, subordinada i supeditada a l'autoritat superior (castellana, per descomptat!).

No els molesta el valencià sempre que l'usem durant les festes patronals, en ocasions assenyalades, i sempre després de comprovar que no hi ha al davant cap representant de la raça superior monolingüe, que puga sentir-se ofés, molest o insultat per l'atreviment indígena d'usar un idioma que tot i ser l'originari del lloc on vivim, i plenament oficial, té l'imperdonable pecat de no ser el castellà.

I és això el que malden per ensenyar-los des de la més tendra infantesa; des de l'escoleta. Que el que és 'normal' és parlar a tota hora en l'idioma dels castellans; cantar les cançonetes dels castellans i ignorar les valencianes; jugar als jocs dels castellans i viure d'esquenes als propis. Aquesta és la millor garantia que el dia de demà, creixeran per a ser uns valencianets acomplexats i submisos fins a l'angúnia, incapaços de mantenir la dignitat -i la llengua- davant d'aquells que -com a parlants d'una llengua que sí que té exèrcit- han de ser considerats superiors, per molt que siguen uns discapacitats lingüístics que només saben parlar un idioma i -sovint- el parlen malament.

Això és el que ensenyen les empreses privades que han aconseguit (amb licitacions tan transparents com solen ser les que perpetra el partit dels imPPutats) gestionar les escoletes infantils de molts pobles valencians. Ensenyen les criatures valencianes a avergonyir-se de ser el que són, i a plegar-se, des de ben xicotetes, a l'idioma dels amos castellans. I tot això ho fan -cal que no ho oblidem- amb la complicitat (ja siga resignada o entusiàstica) dels pares i les mares de les criatures.

dissabte, 19 de maig de 2012

Ens guanyen per la mà

Que el llenguatge és arma d'actuació massiva és cosa que ja hauria d'estar fora de qualsevol mena de dubte. Ho pot ser també de destrucció, però això depén dels objectius de qui l'usa, i de la seua capacitat d'imposar els termes que més li interessen.

En èpoques difícils, quan trobar solucions no és senzill, els poders s'especialitzen en etiquetar els problemes de tal manera que (a) no queda clar que són ells qui els provoquen, i (b) l'etiqueta mateixa suggereix solucions que els afavoreixen.

Un bon exemple és el terme 'retallades' que tothom s'ha empassat com un ham enverinat. Protestem contra les retallades i inventem eslògans i logos ben imaginatius, amb tot de tisores i símbols diversos. Però el cas és que la paraula 'retallar' evoca el fet d'eliminar allò que és sobrer. Retallem els camals d'un pantaló quan són massa llargs. En les aules, les criatures retallen els contorns d'un dibuix, i en eliminar el sobrant de paper, la silueta emergeix diàfana. La mestra, llavors, somriu i els diu que ho han fet molt bé. Retallar és una cosa que està bé. 

I el cas és que el que fa cada dia el govern espanyol no és retallar sinó espoliar. No eliminen despeses supèrflues i innecessàries, com ara  tot els pressupost dels ministeris de Sanitat i Educació, que tenen el 100% de les competències transferides; que això seria retallar. No eliminen les partides assignades a que una colla de vividors, instal·lats en un luxe palatí (mireu si no els palaus arquebisbals) es dediquen a escampar la superstició i a apoderar-se de terres, propietats i edificis amb el vist-i-plau emocionat dels qui manen.

El que fa el govern espanyol és furtar els diners públics que calen per a educar, atendre, sanar i tenir cura de les persones. El que fan és dedicar-los a tapar els forats que la incompetència i l'avarícia dels seus acòlits han provocat en el sistema financer. Això és espoliació. Això és robar, desviar recursos, apropiar-se indegudament dels diners de la gent. I, de passada (tot i que -probablement- és el seu objectiu principal), propicien un retorn al passat en què els drets i les conquestes dels darrers segles de lluita es transformen en lletra morta, i les desigualtats socials creixen brutalment per tal d'afavorir -encara més- aquells que van obtingut els privilegis per la força il·legítima de les armes. No són retallades; són estafes.

Quan acceptem i usem els seus termes; fins i tot quan ho fem per oposar-nos-hi i combatre'ls, els estem servint la victòria en safata. La lluita contra aquests explotadors salvatges comença pel llenguatge. Comença per fer servir els nostres termes i no els seus. Qui imposa les seues paraules té moltes opcions de guanyar la batalla. Si parlem amb propietat, haurem de dir que cada divendres el consell de ministres aprova noves mesures per a estafar la gent.

diumenge, 13 de maig de 2012

Trobades i valencià

Cada any, en acabar les trobades em venen unes ganes enormes de felicitar efusivament Escola Valenciana (ho faig ara mateix des d'ací). La capacitat de reunir tants milers de persones en un acte d'afirmació cultural és tota una fita. Més encara en un país que -com el nostre- pateix des de fa massa anys governs partidaris de sumir la població en l'analfabetisme. Com més incultes, més analfabets i més monolingües, més ens votaran, deuen pensar els partits nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat) que han ocupat la Generalitat des que morí Franco.  

També és un goig sentir com famílies de procedència castellana s'adrecen a les trobades amb somriures idèntics als que llueixen les que tenen el valencià com a primera llengua. Parlen en castellà entre ells, però porten els fills a educar-se en valencià i aprofiten un diumenge assolellat per a engrandir la festa de la nostra escola. No és -per tant- que el castellà em moleste.

Una altra cosa és anar a una de les paradetes i que s'adrecen directament en castellà a les criatures. No venim a la festa de les escoles en valencià? Llavors, per quins set sous una persona que està fent de voluntària en un dels tallers, ha de donar per fet que un xiquet de tres anys parla el castellà? Si anem a una festa anomenada 'Encuentros de la escuela castellana', hi trobarem algú que se'ns adrece d'entrada en valencià?

En la parada de l'IES Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, unes joves simpàtiques i eixerides feien trenes als cabells de qui  les xiquetes que ho demanava. En tot moment s'han adreçat a mi i a les meues filles en valencià. Cap problema. Ara bé, en tot el temps que hem passat allà, la xica ha parlat amb sis i set companys de la seua edat. El 100% de les seues interaccions s'han desenvolupat íntegrament en la llengua dels castellans. La mateixa que usa en exclusiva el partit que dedica el bo i millor del seu esforç a estrangular l'ensenyament en valencià. 

És evident que això no és responsabilitat de l'organització de les trobades, sinó de tots i cadascun de nosaltres. Si no som capaços, entre tots, de fer del valencià una llengua normal de relació entre les persones de qualsevol edat, llavors seran ells -els exterminadors de llengües- els qui hauran guanyat. Si els joves valencians, plenament capacitats per a expressar-se en valencià, es comuniquen entre ells en la llengua dels forasters, acabaran sent forasters ells mateixos. I un poble ple de forasters (no de procedència, sinó de vocació) deixa de ser un poble, i passa a ser -només- un barri perifèric i vassall d'un altre poble. 

És imprescindible que abandonem l'hàbit fatídic de ser 'valencians de la secreta', que arraconem d'una vegada l'etiqueta de 'valencianocallants' que se'ns pot aplicar -ara com ara- amb tota propietat, i que traguem a passejar la llengua, de manera que aquells que venen darrere tinguen models per a imitar. Això demana un esforç, és cert, però no cal ser un heroi per a fer servir -amb una mínima normalitat- una llengua que és formalment i legalment oficial. En un lloc normal, amb governants normals, les institucions podrien fer i farien molt per facilitar això mateix. 

Al País Valencià, en canvi, governat per lacais fanàtics de la submissió abjecta a eixa extensió de Castella que els agrada anomenar Espanya, només les persones, la gent de bé de qualsevol procedència, pot fer-ho. Tot allò que no fem nosaltres pel valencià, serà com si ho fem en contra. I la millor cosa que hom pot fer en favor d'una llengua és -senzillament- parlar-la. 

dimecres, 9 de maig de 2012

Torcar

Sembla que és una paraula que gastem -sobretot- els valencians. El diccionari diu que és "Netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d'una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa", i jo l'he sentida molt en expressions com ara "torca't la bava", quan algú es mira embadalit algú (o alguna cosa) que li agrada molt. Torquem la taula, o el taulell. I també, q1uan alguna cosa ens sorprén o ens indigna especialment, podem dir (sense massa manies amb l'etiqueta social) que és "P'a cagar-se i no torcar-se".
Apadrine aquesta paraula perquè és un mot de la meua infantesa que ha tornat a cobrar gran vitalitat, ara que les meues filles s'adrecen a mi sovint des del bany amb una innocent pregunta que actua com una ordre: "Aita, em torques?".

dimecres, 25 d’abril de 2012

Llengua i emoció


Em fa l'efecte que la utilització -amb caràcter pejoratiu- de termes relacionats amb l'emoció està molt relacionada amb una certa supèrbia d'espècie, que hem exhibit els humans al llarg de la nostra història, i que ens ha dut -massa sovint- a mirar de marcar les fronteres amb els altres animals. I és aquí, en la il·lusió d'una racionalitat exempta d'emocions animals, que hem volgut establir la nostra condició de criatures especials. En les últimes dècades, però, la neurociència ha acabat d'esberlar aquest deliri supremacista, i ara sabem que l'activitat cognitiva humana, per més superior que vulguem considerar-la, no està -ni de bon tros- exempta d'emocions. 

El llenguatge, una de les adquisicions de què podem estar més orgullosos com a espècie, no n'és una excepció. Per fam i per amor s'aprén qualsevol idioma, i els motius reals per a parlar una llengua determinada són profundament emocionals: la parlem perquè ens l'estimem; perquè és la nostra o perquè ens dóna la gana. Tot i que sovint fem servir el terme 'emocional' per a fer de menys la solidesa d'un argument, voleu dir que hi ha res més sòlid que això? 

Àngel Velasco i Quim Gibert han editat un volum (Llengua i Emoció. Set mirades sobre el goig de ser) que reflexiona sobre les complexes i fructíferes relacions entre emocions i llengua. Es tracta d'un llibre (Pagès editors, Lleida 2012) que també forma part del profund compromís emocional dels autors amb un país que tenen al cap en tota la seua integritat, i que inclou les aportacions de set noms ben destacats del nostre paisatge intel·lectual. 

Després de tants anys (segles, en realitat) de persecució i assetjament cultural, a mi em sembla especialment rellevant la capacitat que demostren editors i autors de centrar-se en els aspectes més positius del fet de voler viure en català. La creativitat (Josep Borrell), el caràcter gratificant de l'esforç de treballar per la llengua (Eva Monrós) o la transmissió de l'amor per l'idioma (Terricabras) acompanyen les incisives aportacions sobre l'imaginari col·lectiu de Rosa Calafat, l'aguda visió de Jordi Bilbeny sobre la històrica injustícia que vivim, i la reflexió sobre la vulnerabilitat de Mathew Tree.

Aquesta capacitat de focalitzar sobre les gratificacions derivades d'actuar en favor de la llengua pròpia (i -per tant- en favor propi) és -en si mateixa- una característica ben destacable. D'obres que se centren en les moltes maneres en què han intentat i intenten destruir-nos i exterminar-nos com a poble, se n'han escrit unes quantes (algunes excel·lents i de lectura imprescindible), però a mi em sembla clar que, si aspirem a l'èxit és indispensable que aprenguem a centrar-nos en tot allò que ens pot proporcionar emocions agradables, plaer, satisfacció, orgull. 

Sense això potser podrem sobreviure (i potser sí, que la supervivència és ja un èxit), però en volem més, molt més. Aspirem a viure bé, amb plenitud. Aspirem a ser iguals que els nostres veïns, a poder ser qui som i parlar com parlem, sense haver de donar ni més ni menys explicacions que les que donen espanyols, italians o anglesos per fer exactament el mateix. I una bona part d'aquesta aspiració depén de la nostra capacitat per al rearmament emocional. Gibert i Velasco ho saben, i han fet els possibles per a posar-ho també al nostre abast. La lectura d'aquest llibre no ens farà automàticament lliures, però ens acostarà més a la força que cadascú ha de trobar en si mateix, per tal d'assolir la llibertat que mereixem.  




dissabte, 14 d’abril de 2012

Plaers monàrquics

El plaer d'assassinar elefants indefensos, convenientment proveït d'un rifle de mira telescòpica, i des de la còmoda seguretat d'un Land Rover, només pot ser comparable al de contemplar -en les notícies de la televisió- els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, mentre et prens un whisky de malta, assegut en una butaca de pell autèntica, en un dels salons del teu palau, pagat i mantingut pels imbècils dels teus súbdits.

Són plaers que -probablement- no podem entendre els mortals comuns, que no tenim l'imprescindible bagatge personal i familiar. No hem crescut rodejats de servidors i d'incomptables cercles concèntrics de galifardeus dedicats exclusivament a cantar les nostres excel·lències. I, de les parets de les nostres cases no pengen solemnes retrats d'avantpassats carregats de mèrits com ara arrasar països, cremar ciutats o espoliar pobles fins a matar-los de fam i de misèria. Sense tot això, deu ser molt difícil -si no impossible- captar la subtilesa intrínseca d'aquests plaers reials.

Els altres detalls, com ara el fet que estiguem immersos de ple en una crisi econòmica provocada pels rics (nobles i plebeus, això sí) i pagada íntegrament pels que -en qüestió de riquesa- no alcem un gat pel rabo, són això: minúcies que no poden pretendre destorbar la legítima aspiració de tot monarca a assassinar sense cap cost ni econòmic ni moral, qualsevol criatura que li vinga de gust.

Segur que alguns, els eterns queixosos i descontents, carregats d'enveja i amb la profunda incomprensió que caracteritza tots aquells que no han nascut amb la noblesa i la sang blava (hemofílica o no) incorporades, ho trobaran malament. diran que no està bé que el Cap d'un estat en profunda crisi econòmica malbarate els recursos en una activitat tan qüestionable com la cacera d'una espècie en vies d'extinció. Ja hi compten, amb això. De fet, fa segles que la seua família viu amb aquesta lacra de contestataris i antimonàrquics. I no podem dir que els hi haja anat malament del tot. 

Potser hi haurà algú que pensarà -mogut sens dubte per l'enveja i la incomprensió- que l'autèntica espècie a extingir és la d'aquelles nobles criatures que -sense ofici conegut ni capacitat demostrada-  viuen a cos de rei a expenses dels pressupostos generals de l'estat. Hi haurà -fins i tot- qui evocarà amb nostàlgia les guillotines que han quedat com a símbol d'una revolució, la francesa, que -junt amb molts defectes- va tenir la virtut d'abolir el dret d'aquesta púrria de paràsits sàtrapes i corruptes, a viure submergits en el luxe, a expenses del treball (i sovint de la misèria) dels seus súbdits. A mi, personalment, si em donaven a triar entre salvar la vida de l'elefant o la del vividor maldestre que li disparava, no hi tindria cap dubte.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Delictes greus


Els aldarulls produïts a Barcelona durant les manifestacions del 29 de març, dia de la vaga general, han fet córrer rius de tinta. De fet, pot ser que més tinta -i tot- que la mateixa vaga general, o les causes que l'han provocada. No deu ser casualitat.

Sense caure en el ridícul de les 'condemnes enèrgiques' (en què es diferencies de les condemnes no enèrgiques?), començaré per deixar clar que no estic a favor de la violència consistent en cremar contenidors, trencar vidres i destrossar mobiliari urbà. També estic en contra de la violència consistent en precaritzar els contractes de la gent que treballa, facilitar que es queden al carrer sense motiu vàlid, o destruir el futur de tota una generació pel procediment de reinstaurar normatives laborals més properes a l'esclavisme que no a la democràcia.

Dit això, em sembla interessant fixar-me en la manera com els polítics afins al govern espanyol han afrontat allò que anomenen 'gerrilla urbana'. Orfes de justificacions com han quedat , després que ETA haja abandonat les armes, els ha caigut com aigua de maig, aquesta eclosió d'actes vandàlics que -de manera encara més convenient als seus interessos- els agrada anomenar 'kale borroka'.

Encunyar termes convenients és una especialitat d'un partit com el PP, que poc pot aportar en el terreny de les solucions i -pot ser per això mateix- s'ha especialitzat en aportacions en l'àmbit de l'etiquetatge dels problemes. Saben molt bé que el nostre cervell té una facilitat extraordinària per a focalitzar-se en qüestions estretament entroncades amb la supervivència. La violència ho és, i ells se n'aprofiten. 

És per això que mostren fins a l'avorriment imatges d'encaputxats llançant pedres o cremant papereres, i que despleguen tota l'artilleria parlant d'endurir la llei i de castigar els culpables. No és que la idea estiga desencaminada. A mi també m'agradaria que castigaren els que són culpables que ara siguem més pobres, que tot siga més car, i que els nostres fills vegen -de manera realista- un futur molt més negre. Em sembla que eixa gent no va a les manifestacions ni tira pedres a la policia, però no per això són més innocents, ni menys dignes d'atenció informativa.

Cremar contenidors està molt mal fet, dur a la ruïna tot un estat, i desballestar els beneficis socials que s'havien assolit amb moltes dècades de lluita i sacrifici, també. Em semblarà bé que els qui provoquen aldarulls vagen a la presó, després d'haver vist ingressar entre reixes els salvatges antisocials que han provocat tanta destrossa en la nostra societat, encara que porten vestits cars, corbates de seda i bosses de Vuitton, i que acaben d'eixir dels luxosos despatxos d'una lucrativa entitat bancària, o d'un consell de ministres.

dilluns, 26 de març de 2012

Jaume Bonet en vaga de fam


Per raons estrictament esportives, tinc un cert coneixement personal del fet de patir gana. Res, però, que ni s'aproxime a estar vint-i-sis dies sense menjar, com ha fet en Jaume Bonet, en un gest individual - i de profunda ressonància col·lectiva- contra la campanya de persecució que el PP balear, comandat per l'obsessió ultranacionalista d'en Bauzá, ha desencadenat contra l'idioma de les illes.

Tot i que la meua experiència és anecdòtica i limitada, em permet de saber que la fam és difícil de resistir. La major part de la gent que la suporta ho fa per causes de força major: perquè no tenen res per a menjar. Els que fan vaga de fam, en canvi, podrien fàcilment accedir als aliments. És per això que només una fèrria voluntat i una sòlida convicció poden sostenir la renúncia voluntària a una recompensa tan primària com l'aliment.

Vaig conéixer en Jaume Bonet fa quasi set anys, precisament l'any en què havia decidit jubilar-se. Des del principi em va semblar un home fort. El seu capteniment reflectia la solidesa de qui viu sense por, tot i saber que el poder no està precisament del seu costat. Probablement els molts anys d'exercici del magisteri l'havien dotat d'una autoritat serena, que es manifestava sense esforç en el seu parlar pausat i en la solidesa fluïda dels seus gestos, i que es deixava sentir en les coses que explicava, sempre amb bon humor i sense la menor afectació.

Em va sorprendre que no hi havia l'ombra de cap incertesa quan parlava de la seua nova condició de jubilat. Ja havia planificat la creació de Jubilats per Mallorca, i a mi em quedà clar que entenia el retir laboral com un nou escenari per a la mateixa lluita; la que l'havia acompanyat tota la vida, que no és més que el combat a què ens obliguen per tal de fer una cosa tan senzilla com ser qui som i parlar com parlem.

Molt aviat va organitzar un congrés de l'entitat en què -entre altres coses- es va insistir en la necessitat peremptòria de mantenir-nos parlant, escrivint i vivint en català, amb independència de la llengua que utilitzen els nostres interlocutors. Avui mateix, en una entrevista televisada, l'he sentit afirmar que quan no usem la nostra llengua, estem col·laborant amb aquells que volen exterminar-la. Ho ha dit com sempre l'he sentit dir-ho: sense cap hostilitat ni rancúnia, però també sense vacil·lar; amb molts quilos i algunes forces de menys, però amb el mateix somriure. Ho ha dit amb la convicció de sempre, amb eixa força serena i constant que el caracteritza.

Crec que el millor homenatge que podríem fer al Jaume és el d'acceptar el seu consell i parlar amb tothom en català. Per a fer això no cal ser herois com en Jaume Bonet; només contagiar-nos una miqueta de la seua dignitat.