de l'horta estant

dilluns, 26 de març de 2012

Jaume Bonet en vaga de fam


Per raons estrictament esportives, tinc un cert coneixement personal del fet de patir gana. Res, però, que ni s'aproxime a estar vint-i-sis dies sense menjar, com ha fet en Jaume Bonet, en un gest individual - i de profunda ressonància col·lectiva- contra la campanya de persecució que el PP balear, comandat per l'obsessió ultranacionalista d'en Bauzá, ha desencadenat contra l'idioma de les illes.

Tot i que la meua experiència és anecdòtica i limitada, em permet de saber que la fam és difícil de resistir. La major part de la gent que la suporta ho fa per causes de força major: perquè no tenen res per a menjar. Els que fan vaga de fam, en canvi, podrien fàcilment accedir als aliments. És per això que només una fèrria voluntat i una sòlida convicció poden sostenir la renúncia voluntària a una recompensa tan primària com l'aliment.

Vaig conéixer en Jaume Bonet fa quasi set anys, precisament l'any en què havia decidit jubilar-se. Des del principi em va semblar un home fort. El seu capteniment reflectia la solidesa de qui viu sense por, tot i saber que el poder no està precisament del seu costat. Probablement els molts anys d'exercici del magisteri l'havien dotat d'una autoritat serena, que es manifestava sense esforç en el seu parlar pausat i en la solidesa fluïda dels seus gestos, i que es deixava sentir en les coses que explicava, sempre amb bon humor i sense la menor afectació.

Em va sorprendre que no hi havia l'ombra de cap incertesa quan parlava de la seua nova condició de jubilat. Ja havia planificat la creació de Jubilats per Mallorca, i a mi em quedà clar que entenia el retir laboral com un nou escenari per a la mateixa lluita; la que l'havia acompanyat tota la vida, que no és més que el combat a què ens obliguen per tal de fer una cosa tan senzilla com ser qui som i parlar com parlem.

Molt aviat va organitzar un congrés de l'entitat en què -entre altres coses- es va insistir en la necessitat peremptòria de mantenir-nos parlant, escrivint i vivint en català, amb independència de la llengua que utilitzen els nostres interlocutors. Avui mateix, en una entrevista televisada, l'he sentit afirmar que quan no usem la nostra llengua, estem col·laborant amb aquells que volen exterminar-la. Ho ha dit com sempre l'he sentit dir-ho: sense cap hostilitat ni rancúnia, però també sense vacil·lar; amb molts quilos i algunes forces de menys, però amb el mateix somriure. Ho ha dit amb la convicció de sempre, amb eixa força serena i constant que el caracteritza.

Crec que el millor homenatge que podríem fer al Jaume és el d'acceptar el seu consell i parlar amb tothom en català. Per a fer això no cal ser herois com en Jaume Bonet; només contagiar-nos una miqueta de la seua dignitat.