de l'horta estant

dissabte, 14 d’abril de 2012

Plaers monàrquics

El plaer d'assassinar elefants indefensos, convenientment proveït d'un rifle de mira telescòpica, i des de la còmoda seguretat d'un Land Rover, només pot ser comparable al de contemplar -en les notícies de la televisió- els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, mentre et prens un whisky de malta, assegut en una butaca de pell autèntica, en un dels salons del teu palau, pagat i mantingut pels imbècils dels teus súbdits.

Són plaers que -probablement- no podem entendre els mortals comuns, que no tenim l'imprescindible bagatge personal i familiar. No hem crescut rodejats de servidors i d'incomptables cercles concèntrics de galifardeus dedicats exclusivament a cantar les nostres excel·lències. I, de les parets de les nostres cases no pengen solemnes retrats d'avantpassats carregats de mèrits com ara arrasar països, cremar ciutats o espoliar pobles fins a matar-los de fam i de misèria. Sense tot això, deu ser molt difícil -si no impossible- captar la subtilesa intrínseca d'aquests plaers reials.

Els altres detalls, com ara el fet que estiguem immersos de ple en una crisi econòmica provocada pels rics (nobles i plebeus, això sí) i pagada íntegrament pels que -en qüestió de riquesa- no alcem un gat pel rabo, són això: minúcies que no poden pretendre destorbar la legítima aspiració de tot monarca a assassinar sense cap cost ni econòmic ni moral, qualsevol criatura que li vinga de gust.

Segur que alguns, els eterns queixosos i descontents, carregats d'enveja i amb la profunda incomprensió que caracteritza tots aquells que no han nascut amb la noblesa i la sang blava (hemofílica o no) incorporades, ho trobaran malament. diran que no està bé que el Cap d'un estat en profunda crisi econòmica malbarate els recursos en una activitat tan qüestionable com la cacera d'una espècie en vies d'extinció. Ja hi compten, amb això. De fet, fa segles que la seua família viu amb aquesta lacra de contestataris i antimonàrquics. I no podem dir que els hi haja anat malament del tot. 

Potser hi haurà algú que pensarà -mogut sens dubte per l'enveja i la incomprensió- que l'autèntica espècie a extingir és la d'aquelles nobles criatures que -sense ofici conegut ni capacitat demostrada-  viuen a cos de rei a expenses dels pressupostos generals de l'estat. Hi haurà -fins i tot- qui evocarà amb nostàlgia les guillotines que han quedat com a símbol d'una revolució, la francesa, que -junt amb molts defectes- va tenir la virtut d'abolir el dret d'aquesta púrria de paràsits sàtrapes i corruptes, a viure submergits en el luxe, a expenses del treball (i sovint de la misèria) dels seus súbdits. A mi, personalment, si em donaven a triar entre salvar la vida de l'elefant o la del vividor maldestre que li disparava, no hi tindria cap dubte.