de l'horta estant

dilluns, 28 de maig de 2012

Bilingüisme hipòcrita

Des de fora de l'escoleta pública de Massalfassar, que -per descomptat- està en mans privades, i s'anuncia com a bilingüe, he pogut comprovar que el bilingüisme que fan servir és el mateix que utilitza el president Alberto Fabra: les instruccions que pronunciaven les mestres eren unes vegades en castellà i les altres en espanyol.

No m'he quedat a comprovar-ho, però no dubte que potser hi haurà algun moment, al llarg del dia, en què les criatures menors de tres anys podran sentir la llengua del poble en què viuen. O potser serà que a aquelles criatures que han estat prèviament identificades com a 'valencianoparlants' se'ls adreçaran -privadament- en valencià. La llengua d'ús, però, sense cap mena de dubte (ni de manies) és la dels castellans. 

I és que allò que molesta als exterminadors lingüístics (individus, empreses i institucions de la mateixa tropa ideològica que governa actualment el País Valencià i les Illes) no és que la gent sàpiga parlar idiomes. 'El saber no ocupa lloc', diran - segurament- incorrent en l'error ben freqüent de considerar que la capacitat del cervell humà és il·limitada. El que realment els molesta és que la gent parle en valencià; més encara, que pensen que poden usar el valencià com si fora una llengua normal, en comptes d'una parla subsidiària, subordinada i supeditada a l'autoritat superior (castellana, per descomptat!).

No els molesta el valencià sempre que l'usem durant les festes patronals, en ocasions assenyalades, i sempre després de comprovar que no hi ha al davant cap representant de la raça superior monolingüe, que puga sentir-se ofés, molest o insultat per l'atreviment indígena d'usar un idioma que tot i ser l'originari del lloc on vivim, i plenament oficial, té l'imperdonable pecat de no ser el castellà.

I és això el que malden per ensenyar-los des de la més tendra infantesa; des de l'escoleta. Que el que és 'normal' és parlar a tota hora en l'idioma dels castellans; cantar les cançonetes dels castellans i ignorar les valencianes; jugar als jocs dels castellans i viure d'esquenes als propis. Aquesta és la millor garantia que el dia de demà, creixeran per a ser uns valencianets acomplexats i submisos fins a l'angúnia, incapaços de mantenir la dignitat -i la llengua- davant d'aquells que -com a parlants d'una llengua que sí que té exèrcit- han de ser considerats superiors, per molt que siguen uns discapacitats lingüístics que només saben parlar un idioma i -sovint- el parlen malament.

Això és el que ensenyen les empreses privades que han aconseguit (amb licitacions tan transparents com solen ser les que perpetra el partit dels imPPutats) gestionar les escoletes infantils de molts pobles valencians. Ensenyen les criatures valencianes a avergonyir-se de ser el que són, i a plegar-se, des de ben xicotetes, a l'idioma dels amos castellans. I tot això ho fan -cal que no ho oblidem- amb la complicitat (ja siga resignada o entusiàstica) dels pares i les mares de les criatures.

dissabte, 19 de maig de 2012

Ens guanyen per la mà

Que el llenguatge és arma d'actuació massiva és cosa que ja hauria d'estar fora de qualsevol mena de dubte. Ho pot ser també de destrucció, però això depén dels objectius de qui l'usa, i de la seua capacitat d'imposar els termes que més li interessen.

En èpoques difícils, quan trobar solucions no és senzill, els poders s'especialitzen en etiquetar els problemes de tal manera que (a) no queda clar que són ells qui els provoquen, i (b) l'etiqueta mateixa suggereix solucions que els afavoreixen.

Un bon exemple és el terme 'retallades' que tothom s'ha empassat com un ham enverinat. Protestem contra les retallades i inventem eslògans i logos ben imaginatius, amb tot de tisores i símbols diversos. Però el cas és que la paraula 'retallar' evoca el fet d'eliminar allò que és sobrer. Retallem els camals d'un pantaló quan són massa llargs. En les aules, les criatures retallen els contorns d'un dibuix, i en eliminar el sobrant de paper, la silueta emergeix diàfana. La mestra, llavors, somriu i els diu que ho han fet molt bé. Retallar és una cosa que està bé. 

I el cas és que el que fa cada dia el govern espanyol no és retallar sinó espoliar. No eliminen despeses supèrflues i innecessàries, com ara  tot els pressupost dels ministeris de Sanitat i Educació, que tenen el 100% de les competències transferides; que això seria retallar. No eliminen les partides assignades a que una colla de vividors, instal·lats en un luxe palatí (mireu si no els palaus arquebisbals) es dediquen a escampar la superstició i a apoderar-se de terres, propietats i edificis amb el vist-i-plau emocionat dels qui manen.

El que fa el govern espanyol és furtar els diners públics que calen per a educar, atendre, sanar i tenir cura de les persones. El que fan és dedicar-los a tapar els forats que la incompetència i l'avarícia dels seus acòlits han provocat en el sistema financer. Això és espoliació. Això és robar, desviar recursos, apropiar-se indegudament dels diners de la gent. I, de passada (tot i que -probablement- és el seu objectiu principal), propicien un retorn al passat en què els drets i les conquestes dels darrers segles de lluita es transformen en lletra morta, i les desigualtats socials creixen brutalment per tal d'afavorir -encara més- aquells que van obtingut els privilegis per la força il·legítima de les armes. No són retallades; són estafes.

Quan acceptem i usem els seus termes; fins i tot quan ho fem per oposar-nos-hi i combatre'ls, els estem servint la victòria en safata. La lluita contra aquests explotadors salvatges comença pel llenguatge. Comença per fer servir els nostres termes i no els seus. Qui imposa les seues paraules té moltes opcions de guanyar la batalla. Si parlem amb propietat, haurem de dir que cada divendres el consell de ministres aprova noves mesures per a estafar la gent.

diumenge, 13 de maig de 2012

Trobades i valencià

Cada any, en acabar les trobades em venen unes ganes enormes de felicitar efusivament Escola Valenciana (ho faig ara mateix des d'ací). La capacitat de reunir tants milers de persones en un acte d'afirmació cultural és tota una fita. Més encara en un país que -com el nostre- pateix des de fa massa anys governs partidaris de sumir la població en l'analfabetisme. Com més incultes, més analfabets i més monolingües, més ens votaran, deuen pensar els partits nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat) que han ocupat la Generalitat des que morí Franco.  

També és un goig sentir com famílies de procedència castellana s'adrecen a les trobades amb somriures idèntics als que llueixen les que tenen el valencià com a primera llengua. Parlen en castellà entre ells, però porten els fills a educar-se en valencià i aprofiten un diumenge assolellat per a engrandir la festa de la nostra escola. No és -per tant- que el castellà em moleste.

Una altra cosa és anar a una de les paradetes i que s'adrecen directament en castellà a les criatures. No venim a la festa de les escoles en valencià? Llavors, per quins set sous una persona que està fent de voluntària en un dels tallers, ha de donar per fet que un xiquet de tres anys parla el castellà? Si anem a una festa anomenada 'Encuentros de la escuela castellana', hi trobarem algú que se'ns adrece d'entrada en valencià?

En la parada de l'IES Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, unes joves simpàtiques i eixerides feien trenes als cabells de qui  les xiquetes que ho demanava. En tot moment s'han adreçat a mi i a les meues filles en valencià. Cap problema. Ara bé, en tot el temps que hem passat allà, la xica ha parlat amb sis i set companys de la seua edat. El 100% de les seues interaccions s'han desenvolupat íntegrament en la llengua dels castellans. La mateixa que usa en exclusiva el partit que dedica el bo i millor del seu esforç a estrangular l'ensenyament en valencià. 

És evident que això no és responsabilitat de l'organització de les trobades, sinó de tots i cadascun de nosaltres. Si no som capaços, entre tots, de fer del valencià una llengua normal de relació entre les persones de qualsevol edat, llavors seran ells -els exterminadors de llengües- els qui hauran guanyat. Si els joves valencians, plenament capacitats per a expressar-se en valencià, es comuniquen entre ells en la llengua dels forasters, acabaran sent forasters ells mateixos. I un poble ple de forasters (no de procedència, sinó de vocació) deixa de ser un poble, i passa a ser -només- un barri perifèric i vassall d'un altre poble. 

És imprescindible que abandonem l'hàbit fatídic de ser 'valencians de la secreta', que arraconem d'una vegada l'etiqueta de 'valencianocallants' que se'ns pot aplicar -ara com ara- amb tota propietat, i que traguem a passejar la llengua, de manera que aquells que venen darrere tinguen models per a imitar. Això demana un esforç, és cert, però no cal ser un heroi per a fer servir -amb una mínima normalitat- una llengua que és formalment i legalment oficial. En un lloc normal, amb governants normals, les institucions podrien fer i farien molt per facilitar això mateix. 

Al País Valencià, en canvi, governat per lacais fanàtics de la submissió abjecta a eixa extensió de Castella que els agrada anomenar Espanya, només les persones, la gent de bé de qualsevol procedència, pot fer-ho. Tot allò que no fem nosaltres pel valencià, serà com si ho fem en contra. I la millor cosa que hom pot fer en favor d'una llengua és -senzillament- parlar-la. 

dimecres, 9 de maig de 2012

Torcar

Sembla que és una paraula que gastem -sobretot- els valencians. El diccionari diu que és "Netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d'una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa", i jo l'he sentida molt en expressions com ara "torca't la bava", quan algú es mira embadalit algú (o alguna cosa) que li agrada molt. Torquem la taula, o el taulell. I també, q1uan alguna cosa ens sorprén o ens indigna especialment, podem dir (sense massa manies amb l'etiqueta social) que és "P'a cagar-se i no torcar-se".
Apadrine aquesta paraula perquè és un mot de la meua infantesa que ha tornat a cobrar gran vitalitat, ara que les meues filles s'adrecen a mi sovint des del bany amb una innocent pregunta que actua com una ordre: "Aita, em torques?".