de l'horta estant

divendres, 19 d’octubre de 2012

Ja no cal parlar de llibertat lingüística


El Govern Balear ha anunciat que imposarà -per decret- l'educació en castellà, acabant així amb un sistema, el d'immersió lingüística, que -a banda de ser garantia de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats- compta amb plena acceptació acadèmica dels especialistes en educació. Tot això, evidentment, són arguments menors, davant de la necessitat suprema d'imposar l'idioma dels castellans a qualsevol preu. Aquesta és -des de l'inici del mandat- l'autèntica prioritat del govern del PP a les illes. 

L'anunci no deixa de tenir el seu interés, sobretot si tenim en compte que l'argument fonamental dels castellanitzadors al llarg dels darrers anys ha estat la "llibertat lingüística". Aplicant una mena de liberalisme adulterat i trampós, adduïen que calia deixar la gent en llibertat per a triar quina llengua volien usar, o en quina volen que s'escolaritzen els seus fills. Això, evidentment, a Barcelona, València o Palma, però mai a Madrid, on -vulgues o no- les criatures són escolaritzades en castellà, sense que la manca d'opcions per a les famílies haja despertat la més mínima protesta per part dels abrandats defensors de la llibertat lingüística.

Aquest liberalisme aplicat a les llengües minorades és com si pretenguérem fer una cursa de velocitat entre un atleta ben entrenats, i una persona que ha passat els darrers anys confinada en una cel·la de dimensions reduïdes, per a dir després que ha estat una competició neta, i que ha guanyat el millor. La simple proposta mereixeria el qualificatiu de profunda deshonestedat intel·lectual, si el terme 'honestedat' fos d'aplicació a un partit que ha elevat la corrupció dels seus càrrecs a la categoria de condició sine qua non per a fer carrera política.

Amb aquest nou anunci del conseller Bosch, el PP balear ha llançat al foc la careta. Després d'haver fracassat insistint (amb recursos públics, per descomptat, que és com financen sistemàticament les seues polítiques partidistes) fins a la sacietat per intentar que les famílies triaren el castellà com a idioma d'escolarització, ara decideixen que -ja que no els han convençut- els ho imposaran per decret. Com li agradava a Franco; com li agrada a Rajoy i -per tant- com li encanta al Bauzá, el president permanentment agenollat davant -entre altres- del govern espanyol.

Ja no cal parlar de llibertat lingüística. Fora disfresses! Diguem d'una vegada les coses clares. Cal imposar el castellà; espanyolitzar les criatures de les illes, tal com han fet sempre tots els imperis amb les colònies. Ja saben que els 40 llargs anys de franquisme no ho van aconseguir. Que hem seguit parlant català malgrat els colps de culata, les execucions sumàries, la discriminació administrativa, la proscripció del català a la vida pública i les tortures inflingides a criatures de poca edat en les escoles de la postguerra. Confien, però, que amb els nous mitjans de manipulació a la seua dispoició, potser ara ho aconseguiran.

L'escola és l'últim bastió que s'han atrevit a atacar. Poc els importa generar desigualtat entre les persones i conflictivitat social. La major força dels exterminacionistes és la ignorància. És per això que pretenen mantenir (i si cal, construir-la) una bossa d'ignorants monolingües (a imatge i semblança del mateix president del govern espanyol, per exemple), que puguen servir de justificació per a usar constantment el castellà amb el sòlid argument que "así lo entendemos todos". Un govern democràtic hauria de treballar per l'equiparació a l'alça de tots els ciutadans, i no per la igualació a la baixa consistent en convertir tothom en discapacitats lingüístics, però no crec que hi haja ningú -dins del PP- a qui li importe poc ni molt què fan els governs democràtics.

La bona notícia és -potser- que faran curt de temps. Cap imperi no és etern; i el de la mentida tampoc. Espanya mateixa és un vaixell a la deriva, i el PP està ajudant sòlidament a enfonsar-lo en un oceà de corrupteles, fracassos, mentides i degradació. I a l'altre costat tenen la societat civil de les illes, que ja ha mostrat en més d'una ocasió que té la maduresa i la consistència necessàries per a plantar cara a aquests genocides culturals que ocupen les poltrones autonòmiques. Potser aquest espanyolisme radical, tronat i violent, encara acabarà costant-li la carrera política a l'agenollat president balear.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Federalisme? D'acord


Sembla quasi increïble la insistència a formular propostes federalistes, que pretenen mostrar-se com una tercera via a la dicotomia entre independentisme i dependentisme que es viu a Catalunya. Val a dir que les esmentades propostes només han sorgit d'una certa -diguem-ne- esquerra, que exerceix exclusivament en aquells territoris que als mapes del segle XIX es apareixien com a 'Espanya assimilada': Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i que mai no ha trobat l'imprescindible complement (algú amb qui federar-se) en l'Espanya de veritat, magníficament resumida i representada per Madrid.

Per no perdre'ns en disquisicions històriques, val a dir que a hores d'ara, podem pensar sobre aquestes propostes de dos maneres. La primera és que siguen propostes honestes, fetes per gent que creu que aquesta és la millor alternativa per a Catalunya. La segona és que es tracte simplement d'una cortina de fum, llançada per aquells que volen impedir -tant sí com no- la independència, i no s'acaben de sentir còmodes amb la defensa del radicalisme espanyolista que caracteritza formacions filofranquistes com Ciutadans, UPyD o el PP.

En el segon cas, la proposta queda desqualificada per si mateixa. En democràcia, qualsevol opció és legítimament defensable, a condició que es formule amb una mínima honestedat. I si no és el cas, tampoc no cal gastar més temps ni més esforç per a discutir-la. Còmodes o no, si el que pretenen és impedir l'exercici de la sobirania, hauran d'alinear-se amb l'espanyolisme clàssic, per molt caspós i antiestètic que el puguen considerar.

Ens queda -per tant- l'opció d'aquells que consideren que una solució federalista és una opció òptima. El seu posicionament, sense cap mena de dubte, ha d'estar al costat de l'independentisme, perquè només els estats sobirans es poden federar amb uns altres. I poden fer-ho en condicions d'igualtat, que són les úniques que permeten (ja que no la garanteixen) la possibilitat d'arribar a acords equànimes, que puguen beneficiar ambdues parts, i contemplar -si convé- qualsevol mena de solidaritat recíproca.

Per tant, ara com ara no cal esmerçar més temps a discutir les opcions federalistes. No sols perquè a l'altre costat no hi ha ningú amb qui federar-se, sinó -i sobretot- perquè es tracta d'una opció que només és factible quan són dos estats els qui s'asseuen a negociar-la. Així, els suposats federalistes hauran de donar la cara obertament. Si ho són, han de treballar per la independència com a pas previ a la construcció d'una federació viable. Si -per contra- no són més que uns partidaris de la subordinació més, hauran d'alinear-se amb els partits clarament dependentistes, i disputar-se el sector de l'electorat que és favorable a  continuar amb la subordinació de Catalunya.

Qualsevol de les opcions és legítimament defensable en un sistema democràtic. Embolicar la troca i tractar de confondre el personal amb propostes inviables és -en canvi- senzillament deshonest. 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Independentistes paradoxals


Probablement, qui més ha contribuït al creixement de l'independentisme català durant els darrers anys no han estat els catalanistes sinó -ben al contrari- els espanyolistes de soca-rel. La fatxenderia casposa de l'Aznar, la hipocresia compulsiva de Zapatero, o el menyspreu burleta de Guerra i el seu ribot passat per damunt de l'estatut han convençut molta gent que -abans d'això- no volia o no pòdia creure que la independència de Catalunya fos possible. 

Hi han col·laborat també, i amb entusiasme, els dependentistes locals, fent gala d'un sucursalisme tan indigne, d'una subordinació tan poc atractiva, que molta gent els pot haver donat l'esquena per pur sentit de la dignitat. Els exabruptes de vells ultres com en Vidal-Quadras o de nous cadells de l'espanyolisme com l'Albert Rivera, somiant en veu alta amb les tropes espanyoles desfilant per la rambla no han fet més que afegir condiment a una olla que ja bullia.

I potser és Rajoy, amb el seu gest d'increïble poca traça, d'escriure una carta als caps d'estat de la Unió Europea, demanant que es neguen a acceptar Catalunya com a nou estat, qui ha assolit les quotes més sublims de l'estupidesa política, i que ha fet un favor més gros a la causa independentista. Si algú, a Europa, encara no sabia que això de la independència va de bo, ara ja ho sap: el president d'Espanya els ho ha dit alt i clar.

Com és possible que algú tan ben situat i profusament assessorat com el president del govern espanyol siga capaç d'una badada d'aquestes proporcions? Potser, per tal de respondre la pregunta, caldria revisar què i com són els partits espanyols, i qüestionar-se si hi ha algú que faça una autèntica funció d'assessorament, més enllà del llepaculisme que solem atribuir a aquesta mena de càrrecs tan ben retribuïts. 

Un factor fonamental, però, per a entendre-ho és -segurament- el fet que, tal com passa amb els mentiders patològics, els polítics espanyols 'd'alta gama' acaben creient-se les seues pròpies afirmacions, tot oblidant que han estat cuinades per a enganyar als altres, i no a ells mateixos. Potser és que quan algú viu en un entorn que repeteix obsessivament que Espanya és una unitat essencialment indissoluble, i que ho ha estat des del Paleolític, no pot evitar acabar creient-s'ho com si, en comptes d'una circumstància històrica, l'existència de la seua Espanya única, unitària i castellana, fos una veritat de fe o un fet experimentalment demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable.

I amb una convicció d'aquestes característiques, podria arribar a semblar lògic demanar -per carta- a un grapat de líders polítics, que manifesten, així, a la bestreta, el seu rebuig a un estat que encara no s'ha format. Potser és que per al Sr Rajoy era una cosa equivalent a demanar-los que s'oposen a la destrucció del sistema solar, o a l'anulació de la llei de la gravitació universal.

És clar que l'aplicació d'un mínim d'intel·ligència política (ja siga pròpia o comprada, que tant se val) el podria haver dut a pensar que els destinataris de les seues missives no hi tenen res a guanyar, fent allò que els demana, i que -per tant- no ho faran. Quan arribe el moment, ja s'hi posicionaran de la manera que més convinga als seus respectius països. I serà aleshores que convindrà establir-hi uns contactes (personals, i no per carta), que -per cert- el Sr Rajoy no podrà fer per ell mateix, perquè no està capacitat per a parlar cap més idioma que l'espanyol.

També és ben clar que esperar intel·ligència política d'un individu tan tristament mediocre com Rajoy seria una utopia tan absurda com la seua esperança d'obtenir aliats a Europa pel procediment d'enviar cartes. Només ens queda donar-li efusivament les gràcies per tot allò que ha fet, està fent i farà per accelerar el procés d'alliberament nacional de Catalunya.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Empresaris o espanyols?

Cada habitant de la comunitat autònoma de Castella i Lleó rep una inversió estatal cinc vegades més gran que la que ens assignen als valencians. Tenim una línia ferroviària netament antiga i insuficient (de via única en alguns trams), per a comunicar-nos amb els veïns amb qui més negocis fem, que són els catalans. Per contra, per anar a Madrid a ofrenar glòries hi ha un tren d'alta velocitat, que ha resultat ser -com tantes altres- una inversió de dubtosa rendibilitat.

Tot això -i molt més- que fins ara no suscitava cap comentari entre els empresaris valencians, es veu que ja els comença a coure. 'Més val tard que mai' és l'expressió poc original que em ve al cap en llegir les recents declaracions dels dirigents de l'AVE (Associació Valenciana d'Empresaris) en què critiquen obertament la corrupció omnipresent al PP valencià, i el finançament deficitari que rebem de l'estat.

Bé està que després d'haver assistit mudament i obsequiosament al saqueig sistemàtic del país per part dels partits sucursalistes que han ocupat fins ara el Palau de la Generalitat, s' hagen decidit a obrir la boca per a protestar. Tant de bo que hagen quedat arrere els temps en què finançaven generosament els partits dels mateixos xoriços (expressió utilitzada pel Sr. Boluda) que ara critiquen. Potser és que -per fi- han comprés que els estan negant el pa i la sal. Bo seria que hagueren entés que, per més glòries que li ofrenen, Espanya no els tractarà millor. En tot cas, ho faran pitjor, que és com els individus i els grups dominants tracten -en tots els ordres de la naturalesa- es submisos que no els planten cara i es deixen abusar sense presentar batalla.

Des que el procés d'independència de Catalunya ha agafat una embranzida tan indiscutible, que ja és tema habitual de conversa, he sentit repetir fins a la sacietat que els valencians no som igual, que ací la gent, i sobretot els empresaris, se senten molt espanyols. No ho negaré. Com ha dit el sociòleg valencià Vicent Flor, fins ara no s'ha percebut l'existència de cap altra alternativa. I si una opció es presenta com a única, té moltes probabilitats de ser l'elegida per la majoria. 

La realitat social, però, és molt més dinàmica que no ens pensem, i hi ha fets que afecten l'experiència de tal manera que fan impossible tornar a l'estatus anterior. Quan una realitat deixa de ser percebuda com a única, perquè de sobte n'apareix una altra, deixem d'estar convençuts que no és possible triar. I l'Espanya única que -fins ara- ha provocat una resposta empresarial consistent en ajupir-se a llepar-li les sabates i riure-li les gràcies, fins i tot quan s'expressaven en forma de burla i menyspreu contra nosaltres, ja no és tan única. És -en canvi- un estat en galopant recessió, que ens mostra la cara més autèntica que té, que és també la més lletja i la menys profitosa per a nosaltres, també en termes estrictament econòmics.

És per això que fa temps que pense que la pregunta rellevant és si els empresaris valencians són més espanyols que empresaris o més empresaris que espanyols. Perquè potser arribarà un moment en què hauran d'escollir entre eixes dos opcions. Tal com van les coses, no està gens clar que continuen sent compatibles durant molt de temps.