de l'horta estant

diumenge, 4 de novembre de 2012

Calen més assessors


Ho ha dit el conseller Ciscar (de nom José, per complir amb el requisit de cognom català-nom castellà, que es veu que cal per a ser algú al PP valencià), prescindint valentament de la impopularitat d'aital afirmació en temps de suposades austeritats pressupostàries, i de sonores galtades en forma de finançament encara més escàs per al país dels valencians, que ni rebaixat a la categoria de mera 'comunitat' no aconsegueix un tractament mínimament equitatiu per part del govern de Madrid.

Els assessors són necessaris, ha afirmat el senyor Ciscar, referint-se als que contracta el seu partit, amb càrrec als pressupostos públics. I té raó. Molta raó. Els assessors són necessaris, però sobretot, són imprescindibles per a uns partits sobredimensionats i sobrefinançats com ho són -per herència directa del franquisme que ells mateixos contribuiren a eternitzar- el PP i el PSOE (acceptem provisionalment, i com a acte de bona fe, que -tal com ells mateixos declaren- es tracta de dos partits diferents).

Ho són per dos motius importants. Primer, perquè el sistema espanyol de partits és una gran maquinària de selecció inversa, que prima la lleialtat canina i la manca d'escrúpols per damunt de qualsevol altra qualitat, i on prosperen principalment persones profundament mediocres i d'escasses capacitats intel·lectuals. Aquesta gent, quan ocupa un càrrec, bé deu necessitar colles d'assessors que els expliquen com han de fer la feina per la qual cobren uns sous tan generosos generosos com evident és la incompetència de qui els cobra. 

En segon lloc, els assessors són imprescindibles perquè aquests partits produiexen un superavit de gent massa informada sobre quines coses passen i com passen dins del partit. Gent que -per tant- no pot quedar despenjada - i desproveïda d'un bon sou pagat de l'erari públic- sense més. Perquè saben massa. Perquè en saben massa, de com funciona el seu partit; de com s'aconsegueixen els vots, les concessions, els contractes i les lleialtats. 

Tota aquesta gent seria molt perillosa anant per lliure. Podrien tenir idees, explicar coses. I no ho faran mentre estiguen lligats a la menjadora per una assignació mensual lliure de càrregues ridícules com ara complir un horari o haver de retre comptes a ningú pel treball que suposadament fan. Tot això està bé per a la gent vulgar, per als qui han de patir que no hi haja diners per als hospitals, els medicaments o l'educació; per als que cobren menys que l'any passat i han de pagar les coses més cares, i més comissions als bancs. I què? 

Mentre n'hi haja per a pagar assessors, el sistema no correrà perill. El sistema de veritat, no la xorrada eixa de l'estat de dret, sinó el sistema de relacions que permet convertir les institucions públiques en agències de col·locació per a familiars, i en proveïdors de contractes sucosos per a 'amiguitos el alma' que, auan convindrà, ja retornaran el favor de maneres diverses i ben rendibles.

És per això que l'experiència d'aquestes persones és del tot imprescindible, i que sempre serà preferible deixar els vells sense medecines, els xiquets sense educació o les ciutats sense transport públic eficient, que no prescindir d'una extensa nòmina d'assessors ben pagats. Com deia el títol d'una vella pel·lícula sobre la màfia: és el preu del silenci. I -per descomptat- que qualsevol semblança entre la màfia i els dos grans partits del nacionalisme espanyol és pura coincidència, i que no està en la intenció de qui açò escriu suggerir -ni remotament- cap relació entre dos realitats tan òbviament allunyades.