de l'horta estant

diumenge, 22 de gener de 2012

Sectarisme perniciós

Fa poc rebia un missatge que em convidava a col·laborar econòmicament amb una entitat valencianista, tot assegurant que es tracta de "l'associació que més ha fet, amb diferència, per la nostra llengua i cultura". No cal dir que, com a estratègia publicitària és un autèntic nyap, ja que si s'adreça a persones que no en són sòcies (i que -per tant- ho poden ser d'altres entitats), no cal ser un geni per a entendre que no els emocionarà especialment saber que el remitent del missatge considera que les seues associacions són de segona, al costat de la que ell proposa.

El missatge maldestre m'ha fet mirar-m'ho des de l'altre costat i pensar quina seria l'entitat que més ha fet, amb diferència, en contra del valencianisme. Tot i que la resposta no sembla fàcil, jo diria que el primer premi ex aequo és per a tots els governs que hem tingut des de 1707. Situats a Madrid o a València, des de capitanies, diputacions o generalitats, tots han treballat (potser amb l'honrosa excepció del Consell preautonòmic d'Albinyana) de manera consistent i incansable per l'anihilació del País Valencià, cosa que inclou llengua i cultura, a més de paisatge, teixit associatiu i economia productiva. 

Ara bé, qui trau pit per això? Els heu vist mai reclamar honors i distincions pel seu treball? ("Jo sóc el més antivalencià"; "No és veritat, el més antivalencià sóc jo"). És evident que no ho fan. En lloc d'això treballen calladament i en perfecta sinergia per assolir el seus objectiu comú de castellanitzar el país fins que ja no ho siga. Allò que fan uns, ho validen els altres. En la desolació produïda per uns, els altres instal·len armes i campament. Ningú reclama per a si, més honors que els altres. Potser que -per una vegada si més no- n'aprenguem un poc, dels enemics.

La rivalitat dóna bons fruits en l'àmbit esportiu perquè hi ha unes regles de joc ben clares, i un context final, competitiu, on mesurar les forces. Així, voler ser més fort que el rival acaba també beneficiant aquest, que farà mans i mànigues per superar-se, i -sobretot- elevant el nivell de l'esport. La política, però, no és així. Les regles del joc les ha fixades una de les parts contendents, que és -a més de part- àrbitre i jutge suprem. Així, la rivalitat entre els qui juguem en el bàndol més dèbil no fa més que aguditzar-nos la feblesa i fer-nos més vulnerables.

Proclamar-se el millor entre els febles potser serveix de consol als pusil·lànimes que s'aconformen amb una derrota honrosa. Jo crec que hem d'aspirar a la victòria. I si volem guanyar, ja és hora que deixem de posar per davant les nostres fílies i fòbies, que abandonem la mesquinesa de maldar per ser cap de gat en comptes d'esforçar-nos per fer avançar el lleó, ni que siga des de la cua. No és l'hora de traure pit dient "nosaltres som els qui millor ho fem en la situació miserable en què ens trobem", sinó d'unir esforços per abandonar la misèria i saltar a la dignitat. No es tracta de ser millor que el veí, sinó d'unir forces amb la generositat dels qui de debò persegueixen ideals i no amb la gasiveria de qui només opta als premis de consolació.

I els qui no entenen això, els sectaris, són potser els qui mereixen el segon premi del rànquing d'antivalencianisme. No ens hauran fotut tant com ho han fet els governs des que vam perdre en Almansa, però la seua tasca és mesquina i constant. Posant per davant el seu petit orgull de perdedors permanents, fiquen bastons quotidians a les rodes del valencianisme. Potser és que no arriben a entendre que amb els enemics poderosos, ja en tenim prou; que no necessitem que ningú, ni que siga amb maldestra bona voluntat, els ajude des de dins. 

La manifestació de dissabte 21 de gener, a favor del nostre sistema educatiu i en contra del robatori indiscriminat que practica el PP, és un bon exemple de com cal que actuem, amb unitat, generositat i més interés pels objectius importants que no ànsia de protagonisme. Per contra, el missatge que citava al principi, és simplement un trist símptoma del mal que ens ha fet -i ens continua fent- l'herència de tants i tants anys de governs forasters; una trista mostra de la petitesa i la curtedat de mires que han aconseguit d'introduir en els nostres cors.