de l'horta estant

dimecres, 8 de febrer de 2012

Dispareu contra el pianista


Els governs solen comptar amb la complicitat submisa de molts mitjans de difusió (dir-ne 'de comunicació' seria una falsedat, i 'd'informació', una exageració imperdonable), que utilitzen -generalment sense manies- en benefici propi. D'alguna manera, estan en campanya electoral permanent, programant les notícies que més els convenen, i fent campanyes concretes que preparen el terreny per a les maniobres més difícils de justificar.

L'exemple el tenim ara en la campanya de 'tir al funcionari' que han mamprés -mancomunadament- diverses instàncies governamentals. Es tracta de preparar el terreny per a seguir fent pagar la crisi precisament a qui no la va provocar. No sé si cal recordar que la crisi és responsabilitat d'especuladors sense escrúpols, que han crescut a l'empara de polítics immorals, que han balafiat obertament els recursos públics, fent-los a mans dels seus amiguets, a canvi (suposem, perquè no els considerem imbècils sinó avariciosos) de sucoses comissions.

Una de les insídies més eixerides que han aconseguit col·locar darrerament és aquella que diu que els professors de secundària fan vaga perquè els demanen de treballar 20 hores en comptes de les 18 que fan actualment. Un argument molt interessant i ben fonamentat. Si l'apliquem tal qual als polítics, trobarem que hem de computar els minuts que passen parlant a la tribuna de les corts o l'ajuntament, com a única mesura del seu treball. A tot estirar, hi podem afegir el temps en què estan fent declaracions per ràdio o televisió. I prou. Si un mestre només treballa quan fa classe, un polític només ho fa quan actua públicament.

Clar que així haurem de concloure que molts polítics només treballen uns pocs minuts...al mes! (n'hi ha que no parlen ni una sola vegada). I si dividim els seus generosos salaris entre el temps treballat, serà escandalós constatar els diners que guanyen per minut, mentre més d'un 20% de la població valenciana té ingressos per davall del llindar de la pobresa. 

No cal dir que aquests càlculs ni els faran ni els mostraran mai. Ara es tracta de desprestigiar els funcionaris (que si treballen poc, que si no fan res d'utilitat, que si són uns privilegiats) per tal de facilitar les tisorades que pensen aplicar per tal de compensar el saqueig brutal a què han sotmés les arques públiques. I per això compten amb la complicitat d'uns mitjans tradicionals de difusió que, afectats per la crisi, són víctimes fàcils per als favors comprats a canvi de publicitat institucional o d'altres injeccions de diners públics que els governs saben fer quan els convé.

Caldrà que posem en quarantena les informacions que provenen d'aquesta mena de mitjans. És un fenomen ben conegut que la precarització provoca -entre altres coses- una sensible rebaixa dels principis ètics de les persones i empreses que la pateixen. Potser això explica que algunes d'aquestes empreses hagen prioritzat els atacs a organismes públics, com ara les universitats, per damunt de la necessària crítica a aquells que han provocat i mantenen la crisi, com són, en el cas valencià, els polítics que ocupen el Palau de la Generalitat i altres institucions importants.

Ja sabem que les universitat públiques valencianes no són tan perilloses com el govern, i sobretot, que no poden subvencionar la premsa escrita, però això de disparar contra el pianista té ben poca legitimitat.