de l'horta estant

diumenge, 12 de febrer de 2012

La clac del Garzón

Des del dia que es va fer pública la sentència contra en jutge Garzón, per haver ordenat escoltes il·legals de les converses entre advocats i els seus clients (mafiosos implicats en el cas Gurtel), m'he fet un fart de sentir cors de galifardeus emetent tota mena de mostres de suport al jutge espanyol, que són una autèntic exemple del sucursalisme bavós que impregna el pensament (diguem-ne així, per deferència) d'alguns dels nostres opinadors.

Un del grans mèrits del jutge Garzón és haver fet tancar el diari basc Egunkaria, amb empresonament i tortura del seu director inclosos. Tot plegat va acabar en no-res, perquè cap dels càrrecs imputats no tenia la més mínima fonamentació. Això sí, l'empresa va quedar arruïnada, i molts professionals hi van perdre el lloc de treball. Més encara, Egunkaria era -en aquell moment- l'únic diari escrit en èuscar. El seu tancament, per tant, seria equivalent a clausurar el 100% de la premsa escrita es espanyol. Imaginem, només per uns instants, que un jutge tanca tots els diaris en espanyol. El qualificaria de progressista ningú que no fos rematadament imbècil? 

El delicte pel qual l'han condemnat és haver obtingut informació mitjançant mètodes il·legals i propis de règims totalitaris. En aquest cas han estat les escoltes il·legals, i resulta molt aclaridor de com funciona la justícia espanyola que h'hagen condemnat ara, i no cada vegada que ha obtingut la informació que perseguia, per mitjà de la tortura. L'any 1992, aquest 'paladí de la democràcia' va instruir un procés contra 38 independentistes catalans, molts dels quals van ser torturats en dependències policials. Cal recordar que el 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l'Estat Espanyol per aquestes tortures, i també per negar-se a investigar-les. En canvi, el Tribunal Suprem espanyol mai no s'ha dignat perseguir el jutge Garzón per aquest motiu.

Sóc conscient que el pensament humà queda sovint atrapat en les trampes poc subtils de la il·lusió d'alternatives. Una foto que ha circulat recentment, amb les cares de Camps i Garzón, respectivament acompanyades dels termes 'Innocent' i 'Culpable', n'és una bona mostra. Quina és la dificultat -per a un cervell normal- d'entendre que tots dos poden ser igualment culpables, igualment antidemòcrates, igualment retrògrads? És que posar una foto de Sadam Hussein al costat d'una de Bush ens hauria de fer pensar que un és menys culpable que l'altre?

És evident que per a l'alt tribunal espanyol són més importants els drets dels mafiosos que subornaven polítics corruptes i dels advocats d'aquestos, que no els dels  catalans i bascos torturats. Després de tot, els primers són inequívocament espanyols, i els altres -per contra- en reneguen. Però no es tracta ara d'analitzar l'inquietant biaix ultranacionalista de les instàncies judicials espanyoles, sinó el profund servilisme de tots aquells que han eixit en defensa de l'obstinadament antidemocràtic jutge Garzón.  

Em resulta comprensible que els supremacistes espanyols que no es consideren de dretes (m'estic referint a perfils polítics com els de Rubalcaba, Chacón o Cayo Lara, per citar-ne només tres exemples) estiguen entusiasmats amb el jutge-estrella, i vinguen ara a defensar la seua imatge. Ara bé, que persones que -tant per origen com per filiació política- no haurien de ser sospitoses d'adhesió a aquesta mena de supremacisme siguen capaces d'expressar suport a aquest individu, i esdevinguen la seua clac, em repugna profundament. Més encara, em sembla un exemple ominós de l'estil pensament segrestat i de servilisme intel·lectual, que és -sens dubte- conseqüència directa dels segles de saqueig que hem patit, i que ens llasta -com a poble- tant o més que la mateixa dependència.