de l'horta estant

dimecres, 25 d’abril de 2012

Llengua i emoció


Em fa l'efecte que la utilització -amb caràcter pejoratiu- de termes relacionats amb l'emoció està molt relacionada amb una certa supèrbia d'espècie, que hem exhibit els humans al llarg de la nostra història, i que ens ha dut -massa sovint- a mirar de marcar les fronteres amb els altres animals. I és aquí, en la il·lusió d'una racionalitat exempta d'emocions animals, que hem volgut establir la nostra condició de criatures especials. En les últimes dècades, però, la neurociència ha acabat d'esberlar aquest deliri supremacista, i ara sabem que l'activitat cognitiva humana, per més superior que vulguem considerar-la, no està -ni de bon tros- exempta d'emocions. 

El llenguatge, una de les adquisicions de què podem estar més orgullosos com a espècie, no n'és una excepció. Per fam i per amor s'aprén qualsevol idioma, i els motius reals per a parlar una llengua determinada són profundament emocionals: la parlem perquè ens l'estimem; perquè és la nostra o perquè ens dóna la gana. Tot i que sovint fem servir el terme 'emocional' per a fer de menys la solidesa d'un argument, voleu dir que hi ha res més sòlid que això? 

Àngel Velasco i Quim Gibert han editat un volum (Llengua i Emoció. Set mirades sobre el goig de ser) que reflexiona sobre les complexes i fructíferes relacions entre emocions i llengua. Es tracta d'un llibre (Pagès editors, Lleida 2012) que també forma part del profund compromís emocional dels autors amb un país que tenen al cap en tota la seua integritat, i que inclou les aportacions de set noms ben destacats del nostre paisatge intel·lectual. 

Després de tants anys (segles, en realitat) de persecució i assetjament cultural, a mi em sembla especialment rellevant la capacitat que demostren editors i autors de centrar-se en els aspectes més positius del fet de voler viure en català. La creativitat (Josep Borrell), el caràcter gratificant de l'esforç de treballar per la llengua (Eva Monrós) o la transmissió de l'amor per l'idioma (Terricabras) acompanyen les incisives aportacions sobre l'imaginari col·lectiu de Rosa Calafat, l'aguda visió de Jordi Bilbeny sobre la històrica injustícia que vivim, i la reflexió sobre la vulnerabilitat de Mathew Tree.

Aquesta capacitat de focalitzar sobre les gratificacions derivades d'actuar en favor de la llengua pròpia (i -per tant- en favor propi) és -en si mateixa- una característica ben destacable. D'obres que se centren en les moltes maneres en què han intentat i intenten destruir-nos i exterminar-nos com a poble, se n'han escrit unes quantes (algunes excel·lents i de lectura imprescindible), però a mi em sembla clar que, si aspirem a l'èxit és indispensable que aprenguem a centrar-nos en tot allò que ens pot proporcionar emocions agradables, plaer, satisfacció, orgull. 

Sense això potser podrem sobreviure (i potser sí, que la supervivència és ja un èxit), però en volem més, molt més. Aspirem a viure bé, amb plenitud. Aspirem a ser iguals que els nostres veïns, a poder ser qui som i parlar com parlem, sense haver de donar ni més ni menys explicacions que les que donen espanyols, italians o anglesos per fer exactament el mateix. I una bona part d'aquesta aspiració depén de la nostra capacitat per al rearmament emocional. Gibert i Velasco ho saben, i han fet els possibles per a posar-ho també al nostre abast. La lectura d'aquest llibre no ens farà automàticament lliures, però ens acostarà més a la força que cadascú ha de trobar en si mateix, per tal d'assolir la llibertat que mereixem.