de l'horta estant

dimarts, 12 de juny de 2012

Només un supòsit


Imaginem per un moment, que els partits polítics que s'han estat alternant en el poder durant les últimes dècades funcionaren com ho fan les màfies. Es tracta -senzillament- d'un exercici intel·lectual, sense més pretensions. 

Les màfies es basen en la comissió de múltiple activitats delictives. Sovint, com a prova d'admissió, cal cometre algun delicte que lligue el nou vingut amb l'organització, d'una manera suficientment sòlida com per a guanyar-se la confiança. Òbviament, els detalls d'aquestes activitats delictives són ben coneguts per part dels mafiosos; particularment, d'aquells que assoleixen quotes de poder considerables dins de l'organització. Això fa que el seu silenci siga especialment valuós, i que comprar-lo resulte, en general, una estratègia clarament rendible. 

Què ens podríem trobar si aquesta equiparació entre els partits del poder i la màfia fos correcta?

Potser ens trobaríem que uns determinats personatges exerceixen la seua àmplia influència durant llargs períodes de temps, sense deixar d'encadenar uns i altres càrrecs, en les més diverses institucions. Per bé que anirien perdent pistonada com a polítics, i que les seues aportacions serien cada dia més negligibles, compensaria mantenir-los en els diversos càrrecs com a forma de comprar el seu silenci sobre les activitats il·legítimes de les seues respectives organitzacions.

Això faria -probablement- que malgrat l'elevat cost econòmic, els partits del poder mantingueren estructures i institucions polítiques clarament innecessàries, com a formes d'arrecerar aquests personatges, una vegada amortitzats. Podrien anomenar-se senat, diputacions, assessories, etc, i tindrien com a característica comuna la duplicitat de funcions i una escassa o nul·la incidència en la vida política. Els partits estarien disposats -tot i que sovint els suposaria un cost en credibilitat- a mantenir aquestes institucions contra tot criteri racional, fins i tot en temps de greus crisi econòmica, perquè qualsevol preu (especialment si el paguen els ciutadans) és barat a canvi del silenci d'aquells que coneixen les entranyes autèntiques de l'organització. 

També ens trobaríem que, fins i tot en els pocs casos en què la justícia que els dos partits han establert a la seua conveniència, acaba per imputar algun d'aquests personatges en la comissió d'un delicte greu, el seu partit li proporcionarà un suport monolític. En el pitjor dels casos, el forçaran -finalment- a dimitir d'algun càrrec honorífic i més visible, però procuraran sempre mantenir-li sous i privilegis, per tal d'evitar la divulgació d'informació sensible. I com més prompte millor, faran mans i mànigues perquè s'oblide l'escàndol i restituiran al delinqüent tants càrrecs, sous i prebendes com els resultarà possible.

En les màfies, com en els partits del poder, eventualment arriben a produir-se situacions extremes en què ja no és possible seguir sostenint o donant suport a algun dels seus membres destacats, després que ha caigut en desgràcia. I és en aquest punt on podríem trobar la diferència més important entre ambdós tipus d'organitzacions. La màfia, si molt convé, acaba optant per l'execució sumària de l'interfecte com a forma d'allunyar el perill d'una delació important. Els partits, en canvi, han de trobar unes altres maneres de seguir comprant-li el silenci. Sembla que açò últim és més civilitzat. Llàstima que -això també- ho paguem entre tots. 

Vocació de forasters


He rebut a casa un escrit del PSPV-PSOE de Massalfassar en què m'informen sobre alguns problemes que pateix l'escola pública del poble, i per als quals diuen tenir propostes de solució. No ho dubte.

El paper ve escrit per les dos cares, de manera que quan comence a llegir 'Estimados padres...", li pegue la volta per tal de llegir la versió valenciana. No n'hi ha. Les dos cares han estat curosament redactades en castellà. O potser una està en castellà i l'altra en espanyol, i és aquest el bilingüisme que em proposen amablement. 

En el seu honor s'ha de dir que el comunicat no té ni una sola falta d'ortografia. No es pot dir el mateix del seu lloc web (https://sites.google.com/site/psoemassalfassar/), encapçalat per l'errada 'progresistes (sic)', ni del bloc adscrit, que declaren "dedicat a què (sic) conegues les nostres iniciatives". Tampoc no sembla casual aquesta diferència en l'atenció i el respecte que dediquen a cadascun dels dos idiomes que són oficials en territori valencià. De fet, és perfectament coherent amb el fet que tots els cartells electorals de la seua formació política, en la darrera contesa electoral, estaven escrits en una sola llengua: la dels castellans. I encaixa immillorablement amb la decisió de nomenar com a portaveu a les corts valencianes una persona que no està ni tan sols mínimament capacitada per a expressar-se en valencià. 

Amb tot això estan fent una inequívoca professió de fe castellanista, i declarant ostentosament la seua intenció d'ignorar i marginar sistemàticament la llengua del poble que els acull. En tot cas, i considerant els temps que vivim, en què l'ús de l'eufemisme i la sinonímia tramposa han substituït el discurs i el debat d'idees i propostes, és d'agrair la sinceritat amb què mostren que el valencià els importa ben poc; que el paper que li reserven és -si fa no fa- el mateix que hauria plagut sense reserves a Franco, i més escàs encara que el que li atorga el PP (si més no, ací a Massalfassar). És destacable la claredat amb què declaren la seua vocació perenne de seguir sent forasters en el poble on viuen. 

I és -sobretot- una evident falta de respecte a totes aquelles persones que, malgrat tots els esforços esmerçats pel poder des de fa segles, encara ens sentim raonablement orgullosos de ser valencians, i no considerem que els nostres drets siguen inferiors als des castellans que viuen amb nosaltres. Són ells els qui ens consideren inferiors; ells els qui no pensen que tinguem al mateix dret a llegir les coses en la nostra llengua; ells els que proposen una societat amb dos castes: la d'aquells que tenen dret a accedir a tot -absolutament tot- en la seua llengua, i la dels valencians. No hi ha dubte de quina és la casta a què s'adrecen amb els seus comunicats a dos cares, no?