de l'horta estant

dissabte, 1 de setembre de 2012

Noms incorrectes


És habitual sentir polítics bascos i catalans que es refereixen als partits nacionalistes espanyols, amb la denominació de 'partits constitucionalistes'. S'ha de reconéixer que això és una mica millor que no l'acceptació del nom-trampa de 'no-nacionalistes' que ells mateixos preneten atorgar-se, però tot i això, es tracta -en la meua opinió- d'un nom clarament incorrecte.

La constitució espanyola es va aprovar el 1978 amb l'objectiu de dotar l'estat espanyol d'una estructura superficialment democràtica (que legalitzava alguns partits i permetia celebrar eleccions), al mateix temps que garantia la pervivència dels privilegis obtinguts de manera ilegítima -manu militari- durant la dictadura de Franco, i establia un sistema -la monarquia- de clara essència antidemocràtica.

Tot i això, uns partits autènticament constitucionalistes orientarien la seua acció política al compliment i desenvolupament íntegre de les normes recollides en aquesta constitució. De cap manera és això el que fan els partits del nacionalisme espanyol, com ara PP, PSOE o UPyD, que únicament s'ocupen de defensar l'article 2, que sacralitza la unitat d'Espanya, i l'article 8, que atribueix a l'exèrcit la funció de mantenir la unitat territorial que tan va obsessionar el dictador.

Deixant de banda el fet que aquesta sospitosa coincidència entre els objectius de la dictadura franquista i els dels partits esmentats hauria de portar a la seua il·legalització, en estricta aplicació de la infame 'doctrina de l'entorn', que energúmens de la judicatura com Garzón o Grande Marlaska han utilitzat per a condicionar il·legítimament els resultats electorals i el dret al vot dels ciutadans d'Euskal Herria, el cas és que -a tot estirar- el nom que caldria aplicar a aquests partits seria els de "articledos-i-vuitistes" (ja em perdonareu el neologisme).

Com que això no sembla -de cap manera- una proposta viable, jo diría que és més correcte fer ús d'unes altres denominacions, capaces de descriure adequadament el grup en què s'enquadren -cojuntament- les esmentades formacions polítiques, i també algunes altres com ara Equo, que fa poc reconeixia el dret d'autodeterminació per al Sàhara, però no per als Països Catalans o Euskal Herria, deixant així ben clar que primer són espanyolistes, i després -en tot cas- ecologistes o d'esquerres. 

Si atenem al fet que sovint ens referim als partits de defensen el dret a la sobirania d'algun poble que encara no posseeix un estat com a 'partits independentitses' o bé 'sobiranistes', llavors crec que la denominació adequada per als altres seria la de 'partits dependentistes' (que propugnen la dependència d'una altra nació), o 'antisobiranistes' (que s'oposen a l'exercici de la sobirania popular).

Qualsevol d'aquestes denominaciones és clarament més descriptiva que no la de 'partits constitucionalistes', que podria fer pensar que les esmentades formacions polítiques tenen un interés especial en el conjunt de la constitució, quan -en realitat- ni el dret a l'habitatge ni el dret a un treball digne, o el de no ser discriminat per raons de raça, creença o llengua -també recollits a la constitució de 1978- no els fan ni fred ni calor, i no mereixen cap iniciativa per la seua part.

Així que -si pot ser- diguem les coses pel seu nom, parlem clarament dels partits dependentistes o antisobiranistes quen vulguem referir-nos -en conjunt- a totes aquelles formacions que -amb més o menys subterfugis- defensen de manera inequívoca el supremacisme espanyol, en contra -sempre que cal- de la voluntat dels pobles, i fins i tot, de la possibilitat de fer consultes capaces d'aclarir quina és aquesta voluntat. Anomenar correctament les coses no soluciona res, però contribueix sensiblement a aclarir el panorama.