de l'horta estant

dimarts, 31 de desembre de 2013

L'estat de la decepció


Ha acabat un any que pot ser l'últim de l'estat espanyol tal com el coneixem des de 1939. Un estat que ha liderat el concepte de decepció durant moltes dècades. El diccionari diu que decepció és "desengany de qui ha estat decebut", i que decebre és "fallar en les expectatives (d’algú)". 

La decepció d'aquella farsa anomenada 'transició democràtica' ha estat analitzada sovint, i crec que no deu quedar ningú que, amb bona voluntat i sense interessos il·legítims, continue pensant que allò va ser cap transició cap a un sistema democràtic. Que ho continuen proclamant aquells que en trauen un profit considerable, ho entenc: ningú -si ho pot evitar- tira pedres sobre la seua teulada.

No és, tanmanteix, només de caràcter democràtic la profunda decepció a què ens ha sotmés aquest estat que paguem entre tots (uns més que altres), i de què alguns se'n beneficien copiosament. No haver fet cap mena de tall amb el règim dictatorial té uns altres costos afegits.

En el terreny econòmic, per exemple, el sistema que tenim ha estat molt ben batejat per Vicent Partal cm el capitalisme del BOE. Un sistema que concita, segurament, els pitjors trets del capitalisme, junt amb els més nefastos de les economies planificades. Especialment si les planifica l'elit dirigent d'un estat profundament corrupte i incompetent, que són dos aspectes perfectament complementaris i probablement inseparables.

Per a prosperar en el capitalisme del BOE no cal cap mena d'iniciativa, creativitat o aquella qualitat que els valencians anomenem 'tindre espenta'. El que cal és informació privilegiada i ser considerat 'amiguito del alma' per algú que estiga en posició de proporcionar-la. És evident que això beneficia els qui es troben en aital posició. La part més perversa, però, és com perjudica als qui de veritat tenen les capacitats i la voluntat necessàries per a fer funcionar el sistema. La decepció afecta aquestes persones i, de retruc, tota la societat, que es veu abocada a fer ús dels negocis i serveis que creixen en virtut de tanta corrupció incompetent.

No és estrany que res no funcione com caldria. Les institucions i organismes oficials no les dirigeixen persones que hi han accedit per la seua vàlua sinó llengües obsequioses, estómacs agraïts o favors pagats. Podríem pensar que el sector privat serà diferent, però el capitalisme del BOE l'iguala sobradament amb la incompetència suma del públic. Els negocis van a parar a les mans privilegiades d'aquells que han finançat faraòniques campanyes electorals i alimentat els comptes corrents de qui correspon. Tant fa si ho fan bé o malament, si la idea de negoci és nefasta o si es basa en una anàlisi correcta del mercat. Això és per als pobres desgraciats que no tenen línia directa amb el BOE; els pobres il·lusos que no saben, amb un parell d'anys d'antelació, quins terrenys es requalificaran o per on passarà la nova autopista. 

Aquest és l'estat que ens ocupa. No sé a qui li pot estranyar que la idea d'abandonar-lo amb què comença aquest any Catalunya, siga un motor potentíssim d'il·lusió i optimisme. Un nou estat, sabent com sabem que serà fet per éssers humans, serà sense remei imperfecte. Sense por d'enganyar-nos, podem afirmar que tindrà defectes i causarà decepcions. Ara bé, crear un estat tan decebedor com ho és l'espanyol, seria realment una tasca per a superdotats. Potser caldria dissenyar-lo expressament per a desencantar i decebre i, amb tot i això, difícilment superaria l'estat actual de les coses, que és el d'un estat autènticament fracassat i incapaç de regenerar-se. 


dijous, 14 de novembre de 2013

Doble franquisme

El PP exerceix plenament com a partit representatiu d'una ideologia, el franquisme, que té molt diverses implicacions i conseqüències. El vessant més ideològic del franquisme no causa grans problemes al PP. L'avantatge de no haver fet mai una autèntica transició és que els permet de seguir collint els fruits de 40 anys de persistent analfabetisme polític, i beneficiar-se de la preocupant manca de cultura i hàbits democràtics de la població. Una incultura democràtica que facilita enormement la manipulació basada en consignes grolleres i arguments de pa sucat amb oli.

Aquest franquisme ideològic ha donat al PP un magnífic rèdit electoral, i és comprensible -des del seu punt de vista- que no l'abandonen. Potser l'única preocupació que els genera és la possibilitat de ser suplantats, en l'exercici de la rendibilització sense escrúpols de l'herència franquista, per partits com UPyD.

És una altra dimensió del franquisme, l'organitzacional, la que els està creant dificultat, i pot arribar a tenir un cost elevat per a ells. El franquisme organitzacional és l'estil de funcionament que es basa en mantres tan coneguts com ara "lealtad inquebrantable" o  "adhesión incondicional", com a únics criteris de promoció interna. A l'empara d'aquest franquisme  cristal·litzat en la llei de partits perpetrada durant la transició, i amb les suculentes aportacions il·legals, provinents del saqueig de les arques públiques, el PP ha construït una organització extremament vertical, en què els líders arriben a ser-ho en virtut del seu seguidisme submís, i es rodegen exclusivament d'estómacs agraïts i llepons incansables.

És cert que això resulta còmode per als líders profundament mediocres sorgits d'aquesta maquinària de selecció inversa que són els partits espanyols. També ho és que, en èpoques de bonança i majories absolutes, aquest estil genera unes unanimitats molt convenients per a la propaganda, i molt còmodes de gestionar per a les cúpules del partit. El problema és que en política és impossible que totes les èpoques siguen d'abundància. Les vaques flaques acaben arribant, i per a gestionar crisis i moments difícils cal disposar de personal competent. Un personal completament absent de les files d'un partit en què qui progressa és qui té una llengua més obsequiosa, sense que cap altre mèrit o capacitat siga tingut en compte. 

Un magnífic exemple és el recent decret de nomenament de la nova direcció de RTVV, que té uns defectes de forma, que probablement faran que fins i tot una justícia tan poc independent i tan submisa al poder com l'espanyola, acabe per anul·lar-lo. Com pot ser que un partit tan instal·lat en el poder no tinga un sol jurista competent, capaç de redactar un text formalment impecable? Resulta francament ridícul. O potser caldria dir 'franquistament ridícul', perquè és d'això del que es tracta, de l'impacte del franquisme organitzacional sobre l'acció de govern (passeu-me l'eufemisme) d'un partit que fa mesos que està funcionant en 'mode pànic'.

El mode pànic mai no és bo, ni per a individus ni per a organitzacions. És comprensible, això sí, que ara mateix no puguen evitar-ho. Assetjat pels ja incomptables casos de corrupció, per la condició de delinqüents evidents d'una bona part dels seus alts càrrecs, i per la por cerval a que alguns dels més perjudicats (Bárcenas, Blasco...) prenguen la decisió de no enfonsar-se sols i vulguen compartir els seus coneixements sobre la trama criminal i mafiosa del partit, només els bons hàbits i els automatismes ben greixats que caracteritzen el funcionament dels bons professionals de qualsevol sector, poden salvar un partit d'entrar en caiguda lliure.

No serà aquest, crec, el cas del PP, perquè els únics hàbits i automatismes ben instal·lats i a punt són els de llepar les sabates del superior de torn, i això, ara mateix, no els serveix per a res. Ara és quan necessitarien professionals competents en sectors com ara la comunicació, el dret o la generació de noves idees. En comptes d'això, disposen d'esbirros servils que ocupen llocs de (poc) treball generosament remunerats. I aquests no els salvaran de res.

Una ullada ràpida als líders de què disposa el partit al País Valencià ajuda molt a confirmar la meua hipòtesi. El cas de Fabra és paradigmàtic. Un individu gris que no és capaç ni d'encadenar unes quantes frases amb sentit, estrepitosament mancat de qualsevol qualitat de lideratge digna d'aquest nom. Un polític que és incapaç ni tan sols de posicionar-se, ni que siga per ambició personal, enfront dels qui, des de Madrid, li ordenen la destrucció de patrimoni, estructures, paisatge i legalitat del nostre país, a major benefici d'ells.

És aquest franquisme, el de la submissió abjecta, el de la indignitat permanent de posar-se sempre als peus dels amos, el que pot acabar passant factura a un partit que ha sabut construir una estructura mafiosa altament depurada, però que no ha sabut dotar-se d'un sistema que aparte de la jerarquia andròmines inservibles i inútils rematats que, quan arriba el moment, no estan capacitats ni per a lligar-se les sabates, sense demanar instruccions al seu superior jeràrquic.

En qualsevol fàbrica de nines els haurien pogut explicar que no hi ha titella que puga funcionar només amb la frase "siempre a sus órdenes". Ni que siga per a mantenir mínimament viu l'espectacle de la pseudodemocràcia heretada del franquisme, els caldran uns altres ninots, amb una mica més de versatilitat.

dimarts, 5 de novembre de 2013

La televisió que mai fou valenciana


La història de la RTVV és la d'una frustració per a alguns, els valencians, i la d'un gran èxit per a uns altres, els supremacistes castellans que, fins ara, ens han governat.

Més enllà de la comprensible il·lusió que despertà al seu inici, i del treball honest i valuós de molts professionals que s'hi han deixat la pell, les forces polítiques que han ocupat el palau de la Generalitat mai no han tingut cap interés per fer una ràdio o una televisió valencianes. 

Des de l'infame Amadeu Fabregat amb les ridícules llistes de paraules prohibides (només pot prescindir de paraules aquell que no parla una llengua més que per a dissimular), fins a l'estafador Zaplana, que les justificava les pel·lícules exclusivament en castellà amb el poderós argument que "así no se discrimina a nadie", o l'actual Fabra, paradigma d'una medicritat grisa i acastellanada, que ha beneït la cesura de TV3 promoguda per l'egolatria fatxenda del seu antecessor, els successius governs s'han ocupat amb eficàcia que els valencians no tinguérem uns mitjans de comunicació capaços de contribuir de veritat a la normalització del valencià. 

El supremacisme necessita mantenir en precari el poble sobre el qual s'imposa. Com que no hi ha cap superioritat real de cap grup humà sobre cap altre, l'única manera de mantenir la submissió és deteriorar tant les condicions del subordinat, que arribe a creure's realment inferior. I aquest és l'objectiu real que han perseguit i que encara persegueixen.

Perquè només qui se sent inferior tolera que el discriminen, n'abusen i l'espolien sense treva. Només que s'ha engolit totes les patranyes supremacistes pot suportar que el governen unes elits patèticament incompetents i palmàriament discapacitades per a qualsevol cosa que no siga robar i abusar d'una autoritat que els ve de l'engany permanent i de la trampa institucionalitzada.

El PP, només tensant una mica més el llaç que el PSOE els havia facilitat, ha usat la RTVV com un instrument d'agitació i propaganda. Han convertit la ràdio i la televisió públiques en un full parroquial de qualitat ínfima i dedicat en exclusiva a llepar públicament les sabates dels seus amos. Han saturat la plantilla de comissaris polítics, estómacs agraïts i inútils de tota mena. Han regalat els diners públics als seus 'amiguitos del alma' que omplien la graella de programes miserables, específicament dissenyats per a embrutir els cervells més desproveïts de recursos.

Pel camí, han perdut el prestigi, la credibilitat, i l'audiència. Han acabat fent un ERO tan manifestament il·legal que es fa difícil creure que no sabien que els el tombaria fins i tot un sistema judicial tan poc independent i fiable com l'espanyol. I què? 

No els importa perquè quan l'objectiu és només destruir, des del poder sempre tens les de guanyar. Mentre poden esprémer un recurs, ho fan. Quan no, el deixen caure. Ells sempre guanyen.

Tancant RTVV ara s'eviten que el pròxim govern dispose d'uns mitjans públics capaços de transmetre un missatge diferent dels seus mesquins eslògans de fireta, de les seues mentides de fariseus bavosos, del seu estil de sangoneres insaciables. Avancen encara un pas més en l'objectiu d'exterminar qualsevol mitjà de comunicació en valencià. No n'hi havia prou d'emetre un 75% en castellà, perquè és encara millor un 0% en valencià.

La qüestió de fons és si, amb totes les maniobres que han perpetrat, els successius partits supremacistes que ens han governat fins ara, han aconseguit o no fer-nos creure que els valencians som realment inferiors. Perquè només un autèntic sentiment d'inferioritat instil·lat fins al moll de l'os pot fer que un poble suporte el govern d'uns individus tan manifestament deshonestos i tan profundament mediocres com els lladres que ens governen. La pregunta és què més els deixarem destruir abans de fer-los fora de les institucions?

Si ho deixem al seu albir, ho destruiran tot: llengua, cultura, paisatge, recursos, teixit productiu i, a poc que puguen, el mateix paisanatge. Ells no hi tenen res a perdre. No formen part de la nostra cultura. No són del nostre poble. Són només fills i hereus de l'avarícia atàvica dels explotadors.

A ells no els canviarem. La qüestió és, ho torne a dir, fins quan tolerarem que ens continuen xuplant la sang i rient-se en la nostra cara.

dilluns, 4 de novembre de 2013

La colònia valenciana


El gran èxit del nacionalisme espanyol al País Valencià ha estat, sens dubte, que ha sabut fomentar amb eficiència les divisions internes entre valencianistes. Atiar la polèmica sobre tota mena de qüestions simbòliques i onomàstiques ha estat una eina fonamental de la castellanització de la vida valenciana, que forma part inherent, i és un dels objectius centrals de l'acció política de l'espanyolisme. Han sembrat la confusió sobre tot allò que podien (orígens, història, denominació i normatives lingüístiques, banderes, topònims...), en bona part, gràcies a una intel·ligent utilització dels rèdits de 40 anys de franquisme, com ara, la ignorància, la manca de cultura democràtica i la xenofòbia convenientment alimentada.

La tossuda realitat, però, és que ara mateix, l'autonomia valenciana està entre les cinc més pobres de l'estat (és la tretzena de 17 en riquesa). Malgrat això, i en flagrant contradicció amb el principi de "solidaritat interregional" que, segons el govern espanyol, inspira la distribució de recursos econòmics, tenim un dèficit del 6% del PIB. És a dir: som dels més pobres i estem entre els qui més paguen. Ens obliguen a fer 'donació' d'una bona part dels nostres minvats recursos, a autonomies que són més riques que la nostra. Això només, ja hauria de ser una raó suficient per a trobar un punt d'unió i col·laboració entre totes les sensibilitats del valencianisme. 

Ho diré d'una altra manera. Hi ha valencianistes que pensen que l'objectiu és ser una autonomia pròspera i tractada amb justícia, dins d'Espanya. N'hi ha que creuen que mereixem una consideració més elevada que la d'una comunitat autònoma, i per tant, que ens cal més sobirania, o una sobirania plena, que és el que es coneix com independència. I també n'hi ha que consideren que això mateix, la plena sobirania, serà clarament millor si l'assolim junt amb els altres territoris amb qui compartim llengua, cultura i orígens. Les diferències són considerables. Especialment si tenim en compte que alguns tendeixen identificar-se amb banderes amb o sense blau, i que prefereixen anomenar el territori o la llengua d'una manera o d'una altra. 

No pretenc negar les diferències. Només, en canvi, deixar constància que ara com ara no són rellevants. Abocats com estem a una ruïna més que probable, de la mà dels espoliadors que ens han governat des del final (formal) de la dictadura, no són les diferències les que ens faran eixir endavant. Amb totes les peculiaritats que caldrà respectar, tenim un horitzó de treball comú que obre una possibilitat real de col·laboració honesta i eficaç, sense necessitat d'acordar tots i cadascun dels objectius finals. 

Només aquells que consideren que ja estem on ens mereixem, és a dir, els supremacistes que creuen que els valencians estem al món per a actuar com a esclaus virtuals d'una espècie de raça superior que té tot el dret d'apropiar-se o destruir tot allò que és nostre, des dels recursos econòmics fins a la cultura, passant pel paisatge i la memòria, en quedarien exclosos.

Tots els altres, tant si s'estimen més el Regne com el País, tant si volen la senyera amb blau o sense, o si prefereixen expressar-se en la llengua dels valencians o en la dels castellans, estan objectivament interessats en fer junts una bona part del camí. Concretament, la part que ens ha de dur a assolir un finançament i unes condicions de vida molt més ajustades a la situació real que tenim ('que patim' seria, segurament, més adequat).

Em consta que cal un esforç considerable per a posar fil a l'agulla i aparcar les diferències fins que arribem al moment i les condicions adequades per a abordar-les. Sé que una dinàmica així és radicalment contrària a la praxi política a què ens hem habituat des de finals de la dècada dels 70. I que això mateix ho dificulta molt. I tanmateix, la paradoxa és que és precisament la nostra marginació actual, l'evidència inescapable que per a Espanya no som res més que una colònia a explotar, per molt que això ens aboque a una situació desesperada, la que obri la porta a l'optimisme. 

Perquè el dia que anuncià el poeta, en què ja "no podrem més i llavors ho podrem tot", pot estar tan a prop, que totes les alternatives excepte la unitat per a sobreviure, resulten manifestament inacceptables. Això, d'alguna manera depén de tothom, però no tinc cap dubte que algunes persones, i les forces polítiques que representen, estan en millors posicions i, per tant, tenen més responsabilitats que la majoria, per a dur a terme l'esforç que ens ha de rescatar de la debacle a què ens aboca l'actual statu quo

Espere sincerament que tindran i sabran mostrar la grandesa necessària per a possibilitar el retorn de la dignitat al nostre poble, després de tants i tants anys d'espoliació manifesta i de burla constant. Potser això és només un primer pas capa la sobirania a què tots els pobles del món aspiren, perquè no n'hi ha cap, ni un de sol, que opte per ser governat per uns altres quan pot governar-se a si mateix. És, però, un pas imprescindible, sense el qual, no podrem avançar.  

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Linguistic discrimination in the Valencian Country

Linguistic discrimination cases have experienced a notable increase in the Autonomous Valencian Community (País Valencià), ruled by the right-wing Spanish party PP. Most of them have been perpetrated by forces belonging to the two Spanish police organisations: Guardia Civil and Policia Nacional. All of them have been performed against citizens who were just speaking their mother tongue, Catalan, which enjoys a legal co-official status and is recognized by the Estatut d’Autonomia (constitutional bylaw), as well as by the Spanish Constitution.

The worst part of this democratically anomalous situation is that neither political authorities nor judges ensure any protection against the abuses. The Valencian government (Generalitat valenciana), ruled by the PP, simply does not take any action to defend its own citizens, which is reflected in its policies against the Catalan Language at every level of administration: education, justice, public communications, TV and radio broadcasting....

Particularly worrying are the actions of the judiciary. They might be nicely summarized by the performance of the judge in the case of Carles-Mateu Blai, who argues that the only credible reason to speak to a policeman in Catalan is the desire to conceal a crime (in this case ‘being drunk’; which was not true).

I would like to point out that these attitudes, coming from the Police, the political authorities and the judges, leave us as citizens, in a state of helplessness, both legally and psychologically, and bereft of any democratic standards. Moreover, police actions have facilitated a new outburst of supremacist attitudes that have never been eradicated, after the Francoist regime had promoted and validated them with all the means at its disposal. These attitudes are a real threat to the democratic coexistence of all Valencian citizens, whatever language they speak.

We need legal protection against linguistic abuses. It is not conceivable that in 21st century European society you should be worried about teaching your own mother tongue to your children, just in case they get into trouble with the police forces, judges or authorities, and just because they speak one of the two the country’s official languages, and not the other one.

It’s not just that our current governments (Valencian and Spanish) are violating the European Charter for Regional or Minority Languages or the Universal Declaration of Linguistic Rights; they are undermining the very basis of democracy and seriously damaging any possible trust in public institutions.

Recent cases of linguístic abuse in the Valencian Country ( partial list; 2013 only)
El dolçainer del grup musical Obrint Pas detingut, amenaçat i agredit per haver parlat en català a dos policies nacionals a València: http://www.vilaweb.cat/noticia/4109561/20130427/policia-miquel-girones-obrintpas-em-parles-espanyol-collons.html
Un professor de la Universitat Jaume I de Castelló dedica les hores docents a demostrar la inutilitat del valencià: http://www.vilaweb.cat/noticia/4099387/20130327/adoctrinament-espanyolistaprofessor-universitat-jaume-castello-acabar.html
Un ciutadà presenta una queixa perquè un agent espanyol li va exigir que li parlés en castellà: http://www.vilaweb.cat/noticia/4143605/20130913/lassociacio-tempir-denuncia-cas-discriminacio-linguistica-elx-adrecar-policia-catala.html
Funcionari de l’Olleria: http://www.vilaweb.cat/noticia/4139957/20130822/josep-vidal-vaig-patir-tracte-vexatori-haver-parlat-valencia.html
Arenal Sound: http://www.vilaweb.cat/noticia/4137456/20130803/larenal-sound-borriana-em-parles-espanyol-aqui-entres.html
Condemna de Carles Mateu: http://www.vilaweb.cat/noticia/4145175/20130921/condemnat-preso-conductor-negar-parlar-espanyol.html
Cultura de l’abús (article): http://www.vilaweb.cat/mailobert/4145975/cultura-labus.html

dijous, 3 d’octubre de 2013

9 d'octubre per la igualtat lingüística

El dia de Sant Donís de 1978, presidia el Consell valencià el Molt Honorable Josep-Lluís Albinyana. Recorde bé aquell dia perquè un amic meu, Domènec Serneguet, m'havia demanat de formar part d'una espècie de guàrdia personal del president, atés que hi havia motius sòlids per a pensar que la policia espanyola no el protegiria dels atacs -més que previsibles, anunciats- dels sectors més reaccionaris.

Efectivament, calgué defensar el president d'un seguit d'accions violentes que anaven des d'atacar-lo amb bastons (els màstils de les banderes que exhibien) fins a llançar pólvores tòxiques al públic, durant l'espectacle que tingué lloc al Teatre Principal. Els insults i les brofegades no cal ni esmentar-los; tenen l'avantatge que no fan brollar la sang. Tot això, davant la passivitat absoluta de les forces de l'ordre, que s'ho miraven amb un mig somriure sorneguer. 

Explique això perquè crec que il·lustra molt bé l'actitud dels poders públic espanyols respecte al valencianisme, que pot resumir-se en tres simples paraules: falta de respecte. O si voleu, només en dos: supremacisme castellanista. 

La passivitat policial front als atacs a la primera autoritat dels valencians no fou més que una bestreta d'allò que vindria després, i que no s'ha aturat en cap moment. Entre la decidida actitud exterminacionista d'uns (UCD, Aliança Popular i -després-PP) i la tebiesa i el conformisme submís d'uns altres (PSOE), les institucions autonòmiques valencianes mai no han fet res de significatiu per a dignificar i respectar els valencians. 

Han aprovat lleis tímides i coixes des del naixement, com ara la LUEV, que després ni tan sols han aplicat, ni molt menys, han fet respectar. Varen crear una televisió que naixia -teòricament- per a ser un instrument de normalitat cultural valenciana, i que van convertir des dels inicis en un nou (en calien més, encara?) instrument de castellanització. Pel·lícules en castellà, anuncis en castellà, programes en castellà....Com si no n'hi haguera prou amb totes les cadenes castellanes que emetien i emeten en territori valencià. 

I en cap moment no hi ha hagut la menor intenció de qüestionar i eradicar el supremacisme castellanista que el franquisme va consolidar, amb la brutalitat que li és pròpia. El castellà era una llengua superior, i el valencià una anormalitat indigna. Això, per extensió, ens convertia -i encara ho fa- als valencians en ciutadans de segona, amb els mateixos deures però molts menys drets que els nostres conciutadans de llengua castellana. 

És per això que ara mateix, en ple segle XXI encara ens trobem amb abusos policials contra persones que cometen el greu delicte de parlar en valencià en el seu poble o ciutat. Això que ara hauria de ser motiu d'estudi històric, i que hauríem de poder explicar als nostres xiquets com a una pràctica obsoleta de temps més foscos i absolutistes, encara és una habilitat que els hem d'ensenyar a evitar, no siga que caiguen en mans d'algun energumen amb uniforme, que els acabe llastimant. 

Tenim per davant un repte: aconseguir la igualtat de tots els valencians, parlen la llengua que parlen. Ara com ara, els qui opten pel castellà tenen tots els drets que els corresponen. Poden dur els fills al cinema, escolaritzar-los en tots els nivells educatius, i accedir absolutament a tot, en el seu idioma. Els qui optem pel valencià, en canvi, difícilment podem completar una sola jornada sense haver de recórrer a l'altra llengua oficial. I, molt important, no hi ha ningú a qui cap cos policial haja maltractat per expressar-se en castellà. I jo no voldria que això passara mai, ni amb governs espanyols ni amb governs valencians. 

Només vull el mateix per a nosaltres, els valencians. Vull que puguem viure en condicions d'igualtat. Que gaudim dels mateixos drets que ja usufructuen plenament totes les persones que opten per expressar-se en la llengua dels castellans. Potser aquest 9 d'octubre, dia de Sant Donís de 2013, tot i que no sembla que hi haja massa honorabilitat en els nivells més elevats de l'administració, serà un bon punt de partida per assolir allò que diu la Declaració Universal dels Drets Humans, i que recull -fins i tot- l'obsoleta constitució espanyola: que totes les persones som iguals. 

dimecres, 25 de setembre de 2013

Cultura de l'abús


El de Carles Mateu  és segurament el més notori d'una llarga sèrie de casos de discriminació lingüística perpetrades per autoritats policials, en els últims mesos. No és pas un cas únic ni nou. I precisament per això il·lustra molt bé l'estil de fer d'unes institucions, les espanyoles, que -de grat o per força- resulten inevitablement decisives en les nostres vides.

La fonamentació cognitiva de tots aquests abusos és la idea que hi ha idiomes superiors i inferiors. I com que les llengües són productes evolucionats en grups humans concrets, això implica -necessàriament- que hi ha éssers humans superiors i inferiors. En els casos que ens ocupen, vol dir que per a la Guàrdia Civil i els altres cossos policials espanyols, els castellans són superiors a la resta. I és per això que actuen en conseqüència.

Com ha dit, al congrés espanyol dels diputats, Joan Tardà, un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats. És a dir, que no es tracta de reminiscències de la vella guàrdia franquista sinó -ben al contrari- de la manera de fer de les noves generacions d'agents de l'ordre espanyols. Això desvela l'existència -i més encara: la dominància- d'una cultura institucional de caràcter supremacista. Una cultura que justifica, tolera i probablement fomenta actituds de menyspreu cap a un ampli grup de ciutadans amb passaport espanyol: tots aquells que tenen com a pròpia una llengua que no és la castellana.

És especialment greu que la cultura de l'abús no se circumscriu a uns cossos policials més o menys dominats per individus impulsius i d'escassa formació, sinó que s'estén plenament a l'administració de la justícia. L'argument esgrimit pel jutge a l'hora de condemnar en Carles Mateu a sis mesos de presó fa feredat. Diu sa senyoria que el conductor s'adreçava en català als agents de la Guàrdia Civil com a estratègia per a retardar la prova d'alcoholèmia, per tal d'evitar un resultat positiu. L'argument és impecable: un ciutadà només pot fer ús d'un seu dret constitucional (expressar-se en la seua llengua, perfectament cooficial) més que com a instrument per a ocultar un delicte!.

No tinc els coneixements legals necessaris com per a dir si això és o no prevaricació. Sí que puc, en canvi, afirmar que és una violació flagrant, no sols de la lògica humana més elemental, sinó dels drets que ens haurien d'assistir a tots, pel fet de ser persones i viure en un estat que es reclama de dret. 

Que la policia abuse dels ciutadans, ja siga per motius de raça, orientació sexual, classe social o llengua, és profundament preocupant per a una societat democràtica. Que ho facen els jutges és letal. Un estat no pot considerar-se democràtic o de dret quan la casta judicial consagra la discriminació d'uns en benefici d'uns altres, i sanciona el fet que uns ciutadans siguen considerats i tractats (maltractats) en virtut d'unes característiques (en aquest cas la llengua) que els són pròpies, i que estan absolutament reconegudes per la legislació vigent. 

Crec que la intensificació d'aquesta cultura de l'abús sistemàtic està relacionada amb el procés que està vivint Catalunya cap a la independència. La jerarquia espanyola té la por al cos i desferma els mateixos mecanismes que ha fet servir històricament (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada), basats en la repressió, per tal de dissuadir altres territoris i ciutadans, d'emprendre camins similars. Pretenen instal·lar-nos la por al cos. I tenen moltes probabilitats d'aconseguir-ho si les autoritats judicials permeten que individus armats, perillosos i uniformats imposen el seu supremacisme a una població desarmada, que ha crescut en la il·lusió (potser caldria dir-ne 'engany premeditat') que vivim en un estat de dret, en què les lleis estan fetes per a protegir tothom per igual. 

És per això que crec que els abusos no aniran a menys sinó a més, i que hem de trobar la manera de parar-ho com més prompte millor. Ho hem d'aturar en tots els nivells, però especialment en els de caràcter internacional, perquè poc podem esperar d'un sistema judicial com l'espanyol que consagra -fil per randa- el mateix supremacisme que emanava dels pilars de la dictadura franquista. El que ens juguem és molt gran: ens juguem el dret efectiu a ser qui som sense haver de demanar perdó a ningú. 

dijous, 12 de setembre de 2013

Sentència contra el franquisme


Publicat a El Punt/Avui 16/09/2013: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/676913-sentencia-contra-el-franquisme.html

Dimecres passat va ser 11 de setembre, i la major cadena humana de la història va unir el Pertús amb Vinaròs sense parar esment a cap frontera artificial ni natural. Una cadena de persones que ajunten les mans és una de les formes més pacífiques (i més difícils d'organitzar) que es poden produir. Donar la mà és, per als éssers humans, un gest de confiança i de col·laboració; dos de les característiques que més ens han permés de progressar com a espècie.

Es veu, però, que agafar-se de les mans, o més ben dit, que uns altres s'agafen de les mans no agrada a tothom, i el partit que ocupa el Palau valencià de la Generalitat va fer mans i mànigues per tal de prohibir que uns quants milers de valencians anaren a donar-se les mans entre Vinaròs i Alcanar. Ho van fer tal com correspon a la seua essència sucursalista: demanant-ho als amos de Madrid. I és així com la subdelegació del govern espanyol va prohibir la concentració, tot al·legant dos motius barroerament absurds.

El primer era la possible perillositat deguda a un trànsit rodat que, senzillament, no existia. Estant -com ho estava- la carretera tallada en Alcanar, era impossible que la policia deixara els vehicles passar de Vinaròs, perquè haurien hagut de fer mitja volta només uns quilòmetres més amunt. Per tant, amb o sense tram valencià de la cadena, la carretera estava igualment tallada.

El segon motiu era "el possible dany econòmic als negocis de la zona". Aquest despropòsit hauria de passar als anals del ridícul públic: els únics negocis de la zona eren arbres fruiters que, fins on jo vaig poder comprovar, no semblaven ni poc ni molt afectats per l'esdeveniment. Això, però, no ens hauria de fer passar per alt la intenció oculta del PP valencià. Si no fos perquè el Tribunal Superior de Justícia, reunit en sessió extraordinària, va rebutjar de ple i per unanimitat les pretensions de la prohibició, les conseqüències podrien haver estat molt greus. Podria haver servit de base jurídica per a prohibir totes les manifestacions en el centre de pobles i ciutats, on sí que hi ha negocis que podrien al·legar danys econòmics.

Segurament, una societat amb manifestacions i concentracions prohibides és un somni per als franquistes que ocupen càrrecs i canongies en el PP. De fet, és el somni del retorn del passat, tal com ho testifiquen les múltiples fotografies dels seus cadells amb tota mena de simbologia franquista, que han circulat darrerament.  I ho és sobretot ara, que la seua presència pública sol desencadenar gestos de protesta i recriminacions diverses per part del personal. 

Per contra, això mateix és el malson de qualsevol societat democràtica. Com diu la mateixa sentència, hi ha col·lectius que només compten amb instruments com les manifestacions, per a poder expressar els seus interessos i reivindicacions. Uns altres, en canvi, posseeixen tota mena de mitjans privats de comunicació, i -per si no n'hi ha prou- n'usurpen els públics i els converteixen en mers butlletins propagandístics de la seua ideologia reaccionària i dels seus interessos econòmics. Són els mateixos que posen tota mena d'entrebancs per tal que els altres, els menys afavorits, no puguen ni tan sols queixar-se. Els que canvien les lleis aprofitant la notable escassedat de garanties democràtiques en el funcionament de les institucions, per tal d'afavorir encara més les seues opcions de perpetuar-se en el poder. Els mateixos que, quan senten la paraula 'cultura', se'ls en va la mà... al decret-llei.

La sentència que ahir, a última hora, va donar clarament la raó a Acció Cultural del País Valencià és una sentència històrica, que ha tingut la virtut de parar un nou colp brutal del PP contra els drets més elementals, reconeguts per una constitució que a ells només els interessa com a instrument del nacionalisme rabiós i impositiu que professen, i que -en canvi- menyspreen profundament quan es tracta de garantir les llibertats dels ciutadans.

Ahir va ser un gran dia. Sobretot perquè, tots plegats, hem pogut mostrar al món que som perfectament capaços d'expressar el nostre legítim desig de llibertat, d'una manera completament pacífica i -alhora- d'una potència innegable. Ahir, però, també va ser un gran dia per això altre: perquè hem pogut aturar -una vegada més- els somnis absolutistes d'un partit que, cada dia, dissimula pitjor la profunda enyorança del franquisme. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

El consell valencià, la Via Catalana i la prohibició del pacifisme


Les cadenes humanes són una de les formes pacífiques d'expressar unes voluntats de canvi que, històricament, solien manifestar-se per mitjà de revoltes més o menys virulentes. Quan l'evolució de l'armament arribà a establir desigualtats tan clarament perceptibles entre poder i ciutadania, l'enginy humà va trobar sistemes de protesta orientats a evitar els banys de sang.

Això va fer el tan admirat Gandhi, per tal d'assolir el seu objectiu –ni més ni menys que contra el poderós exèrcit britànic–, que no era pas inventar el pacifisme, sinó conduir el seu país cap a la independència. Gandhi era, abans que pacifista, un independentista de soca-rel, que trobà en la no-violència la millor arma a què podia aspirar.

Ara diu el senyor Ciscar, conseller i vice-president de la Generalitat valenciana, que farà tant com puga per evitar la cadena humana que el dia 11 de setembre ha d'enllaçar Catalunya amb el País Valencià. Quina deu ser, concretament, la llei que vulnera el fet que unes persones vulguen donar la mà als veïns? 

Podríem pensar que es tracta d'un dels nombrosos tics franquistes del PP. Més que no de 'tics', caldria parlar d'un TOC, que són les sigles que –-en psicopatologia– designen el trastorn obsessivo-compulsiu. Crec, però, que seria un error d'atribuir la conducta repressiva del PP a cap patologia. Em sembla, més aviat, que respon a dos factors principals.

D'una banda hi ha el fet que, acorralats com es veuen per l'aflorament dels múltiples delictes perpetrats per càrrecs i militants del partit, només tenen temps i facultats per a actuar a la defensiva. Com un púgil mig estabornit per algun colp inesperat, el PP recorre als automatismes i prova, una vegada i una altra, totes les martingales que en el passat li han donat bons resultats. No són capaços d'adonar-se que l'enemic (per a ells, el poble és, sense cap mena de dubte, l'enemic) ha evolucionat i ha variat l'estratègia, de manera que els colps que etziben van, molt sovint, directament a l'aire. 

El segon factor és estructural. Els partits espanyols, sobreprotegits i hipertrofiats per una llei de partits descaradament continuista del franquisme (no em referesc a la llei feta expressament per a prohibir partits bascs, sinó a la que determina l'estructura, funcions i omnipotència dels partits polítics), són autèntiques fàbriques de polítics mediocres i incompetents, que acaben ocupant tots els nivells jeràrquics. Fins i tot els llocs d'assessors, sovint generosament remunerats amb diners públics, no són per a gent competent, amb els coneixements i les destreses que calen, sinó per a simples llepaculs i estómacs agraïts de tot pelatge, que, quan cal que el partit reaccione i que algú dissenye estratègies de resposta mínimament efectives no són (òbviament) capaços de fer la feina. 

En el pecat va la penitència, diria probablement algú amb més coneixements bíblics que l'autor d'aquestes ratlles. El cas és que la política comunicativa del PP sembla dissenyada per algú tan políticament mediocre com el president o la majoria dels alts càrrecs del PP. 

Com a exemple, la pensada de l'esmentat conseller Ciscar d'assegurar que 'no poden celebrar-se actes relacionats amb l'expressió del dia d'afirmació nacional o autonòmica de qualsevol altra comunitat autònoma'. Voleu dir, honorable conseller, que si organitzem una cadena humana per a commemorar el 2 de maig –dia de la comunitat de Madrid– ens ho prohibireu? Que potser prohibiu cap de les múltiples celebracions de l'andalusa Feria de Abril que es fan en territori valencià?

Si voleu posar-vos decididament al costat de la llei, us serà ben fàcil: per començar, feu detenir els delinqüents del vostre partit; els polítics  i els comuns. Els qui fan oberta apologia del terrorisme franquista i els qui –més calladament però amb idèntica passió– s'enduen a casa o a Suïssa (depenent de les quantitats) els mateixos diners que robeu a escoles i hospitals, entre més serveis públics. I sobretot, Sr. Ciscar, si no sou capaços, amb tot el vostre estol d'assessors, consellers i més animals de companyia, de generar un argument aproximadament sòlid o creïble, mantingueu un respectuós silenci. La mediocritat sempre és menys evident quan va acompanyada d'una certa discreció.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Sobre les agressions


Publicat 17/08/2013 a http://blogs.laveupv.com/ferran-suay/blog/1222/sobre-les-agressions

En els últims mesos, els valencians hem acumulat un seguit d'agressions protagonitzades per policies i similars, que paga la pena d'analitzar amb una mica de detall.

El primer aspecte a destacar és de caràcter positiu. Es veu que hi ha un cert percentatge de la població que ja considera legítim i normal adreçar-se a les autoritats en qualsevol de les dos llengües oficials, i no únicament en la llengua dels castellans. Això potser indica que, malgrat els esforços incansables dels successius ocupants del Palau de la Generalitat, els valencians no hem renunciat completament a la nostra dignitat.

La resposta de les esmentades autoritats (Guàrdia Civil, Policia Nacional espanyola, Policia local o guàrdies de seguretat) sí que resulta -en canvi- preocupant en un suposat estat de dret. Per a entendre-la cal recordar que totes les llengües s'imposen inicialment per la força bruta. No hi ha cap poble en el món que haja renunciat voluntàriament a usar regularment i transmetre als fills el seu idioma. Quan això passa, la causa és -invariablement- una ocupació militar que amenaça i exerceix la violència contra els parlants.

En el nostre cas, no cal que ens remuntem molt en la història per a trobar el moment en què això era el pa de cada dia. Les persones que ara tenen 80 anys o més, ho recordaran en primera persona. I en cada família valenciana circulen, segurament, històries que ho testifiquen. Com en tot programa d'aprenentatge ben dissenyat, el càstig i el reforç s'administren -inicialment- d'una manera consistent i sistemàtica, amb tanta freqüència com és possible assolir. És per això que els usos que es perden per a la llengua pròpia són fonamentalment els públics. L'administració, l'escola o els espectacles són entorns fàcilment controlables per mitjà de policies i altes autoritats colonials (mestres, capellans...).

Més difícils de controlar i reprimir són els àmbits familiars i informals, i és en aquests entorns on la llengua autòctona conserva més vitalitat. No és perquè els ocupants no vulguen també exterminar-la en aquests àmbits, és perquè no tenen prou agents de repressió com per aconseguir-ho. Aquesta fase ha d'esperar, per tant, algunes generacions, fins que s'ha assolit el desprestigi de l'idioma fins a tal punt, que els mateixos parlants renuncien a usar-lo. Hom pot considerar voluntària aquesta renúncia? Només els cínics més insensibles gosarien contestar afirmativament aquesta pregunta.

Arriba un moment en què l'ús de la força bruta (sancions, abusos, ridiculització en públic, exclusions...) ja no és tan necessari i pot ser substituït per sistemes més dissimulats. És el moment en què interessa més parlar de 'bona educació' o del fet que les llengües són només vehicles per a fer-se entendre i -per tant- és millor usar la que sap més gent (això, després d'haver forçat pobles sencers a aprendre l'espanyol, és d'un sarcasme difícil d'obviar).

Abandonar del tot la intimidació, però, no els interessa del tot. Especialment si les concessions mínimes pactades pels partits espanyolistes durant la farsa que els agrada molt anomenar 'Transició', han produït -com a efecte secundari i indesitjat per ells- un sector de població decididament partidària de gaudir dels mateixos drets que els seus conciutadans de llengua castellana.

És aleshores quan consideren convenient reeditar el mètode primari d'imposició, i tornen (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada) a intimidar i maltractar el personal, perquè deixen d'expressar-se amb normalitat en valencià. No els convé, però, fer-ho de manera quotidiana i general, com en els inicis del franquisme. Això tindria, ara mateix, massa mala premsa. És més intel·ligent fer-ho d'una manera dosificada, que puga presentar-se com a fets aïllats i esporàdics.

I és això el que ens trobem ara mateix. Uns fets que, en uns cossos de seguretat teòricament subjectes a una legalitat que consagra el bilingüisme, només és possible amb un nivell molt elevat de tolerància per part dels comandaments. No cal que donen instruccions específiques als agents, per què maltracten els valencianoparlants. Només cal -això sí- que siguen clarament tolerants amb els abusos, que justifiquen sistemàticament les actituds supremacistes dels policies, que menystinguen la gravetat de les denúncies. Ens sona la jugada?

No és cap novetat. Es tracta de l'aplicació al terreny sociolingüístic de la mateixa norma que ha dominat l'evolució política des que va morir Franco, i deixà la cadira al seu successor. Potser la podem resumir així: (1) Els privilegis assolits per la força de les armes no es qüestionen; (2) Mentre es poden mantenir sense tornar a recórrer a la violència, es mantenen; (3) Si sembla que es poden perdre, el recurs a la violència torna a ser admissible, i es tracta només de trobar la manera d'ocultar-lo i/o justificar-lo.

L'única solució estable que tenim a l'abast és la de dotar-nos d'una administració pròpia i democràtica, plenament decidida, a no que no consentir de cap manera els abusos lingüístics (ni contra nosaltres, ni contra ningú). Serem capaços d'aconseguir-ho?

dimecres, 24 de juliol de 2013

En defensa dels madrilenys

Diu el batle de Gandia, el senyor Arturo Torró (observeu que compleix els requisits per a ser càrrec del PP: nom en castellà i cognom valencià) que cal retirar l'obra del valencià Toni Miró perquè els madrilenys no l'entenen. Deu ser el mateix motiu pel que ha retirat també obres de l'excel·lent artista plàstic -també valencià- Artur Heras (observeu que ni ell ni l'Antoni Miró no podrien ser un càrrecs del PP; el nom en valencià deu ser una condició plenament desqualificadora).

Anem a pams. Entenc que -militant del PP com és el Sr. Torró- potser els únics madrilenys que coneix són un grapat d'energúmens del seu partit, que -tal com fa ell- quan senten l'expressió cultura valenciana, se'ls en va la mà al decret-llei. I potser sí, que té raó, i els seus amics madrilenys ni entenen, ni volen, ni poden entendre aquesta obra d'art, ni probablement cap altra. No ha de patir el Sr. Torró per això. Estudis científics demostren que la majoria dels mandrils (Mandrilus Sphinx) tampoc no entenen el sentit profund de la Monna Lisa. I -malgrat això- la direcció del Louvre ha decidit de mantenir-la en exposició.

De madrilenys, però, n'hi ha molts, i de totes les classes. Pam amunt o avall, tal com passa amb els valencians, els canadencs o els habitants de Kuala-Lumpur. N'hi ha de burros de solemnitat i de molt intel·ligents. N'hi ha d'incultes, que no entendrien ni la portada d'un còmic infantil, i de sofisticadament cultivats, capaços d'embadalir-se amb un concert de Jordi Savall o de gaudir d'un quadre d'Artur Heras. També n'hi ha que venen a Gandia a fer unes vacances de platja i se'ls en refot si l'obra de Toni Miró commemora la desfeta d'Almansa o una lliga del València CF. I què?

I què, Sr. Torró, i què? Pensar que una ciutat ha de supeditar els seus monuments als gustos dels visitants és una magnífica mostra de l'única estratègia política digna de tal nom  que practica el seu partit: el llepaculisme radical. Deixem de banda el robatori simple i directe, que no és -per al PP- estratègia sinó declaració de principis ideològics, perfectament cristal·litzada en la gloriosa expressió d'Andrea Fabra "que se jodan!".

Des d'una perspectiva psicològica, el que fan tants destacats membres del PP amb comandament en plaça no és tan difícil d'entendre. Torró i els seus coreligionaris practiquen una política consistent en pensar que com més s'acatxen i més submisament llepen les sabates dels amos castellans, més molles els pertocaran en el repartiment del pastís. I cal dir que els ha anat bé, mentre hi havia un gran pastís a repartir. Passa que, a cop d'endur-se'n porcions calentetes a Suïssa, i d'ensobrar-ne moltes altres, el pastís ha anat quedant-se en no res. Ells mateixos ja ho saben això. Però -ai las- els hàbits són molt més difícils de canviar que les meres percepcions de la realitat. 

I és freqüent observar -en tots els àmbits- que la realitat canvia més de pressa que els costums ben arrelats de les persones. Especialment quan l'hàbit més arrelat és el d'obeir. Potser és per això que els Torrons i tota la patuleia de peperos valencians, després de segles de fer de la subordinaciò abjecta la seua virtut principal, no tenen prou reflexos ara per a canviar d'estratègia. No saben fer res més que sotmetre's a l'amo i esperar la carícia. I quan no l'obtenen, només poden pensar que cal fer més ofrenes. No n'hi ha prou amb regalar-los la dignitat, la identitat, el territori, les carreteres... Han de fer més ofrenes que demostren a l'amo que ells són els millors esclaus que poden tenir mai- semla que es diuen.

No han aprés mai allò de 'Roma no paga traïdors', bàsicament perquè Espanya sí que ha recompensat llargament els traïdors. Amb les molles del pastís, és veritat, però són unes molles que han fet riques unes quantes famílies d'origen valencià. No cal donar-ne els noms. Reviseu senzillament la darrera llista d'imputats, i afegiu-ne unes quantes que encara deuen estar en la llista d'espera. 

Retirar (i destruir) obres d'artistes valencians és un acte vergonyant, digne de passar a la història, justament de la manera en què hi passaran el Torró i molts altres: com a autèntics esbirros d'un estil de fer política i d'exercir el poder, que necessàriament ha de caducar ara. En bona part, això està en les nostres mans.  

dimarts, 9 de juliol de 2013

Sucursalisme fonètic i essencial


El passat 7 de juliol es jugava, a Xaló (Marina Alta) la final del campionat de llargues, de pilota valenciana, que enfrontava els equips de Murla i Agost. Arribant al carrer de l'Església, on es jugava la final, era difícil no parar atenció a la música que sonava a tot volum. Totes les cançons eren en espanyol. Algú pot imaginar una celebració de cultura popular castellana o francesa, en què el 100% de les cançons seleccionades sonaren en un altre idioma? És evident que la resposta és un NO rotund. Això és impossible, i ho conbsiderarien un insult.

Per contra, es veu que la Federació de Pilota valenciana troba que una final de la varietat més antiga del nostre joc nacional queda perfectament ambientada amb les cançonetes de moda en la llengua dels castellans. Potser ho feien per mantenir la coherència amb la pancarta que presidia el carrer, que resava -en estricta aplicació del bilingüisme castellà/espanyol, preferit pel partit que n'ostenta el poder: "La Diputación de Alicante siempre con el deporte".

Ben passades des quatre de la vesprada, una dona de la Federació de Pilota agafava el micròfon per a presentar els jugadors de cada equip. En el de Murla, dos dels components tenen per cognom Giner. Endevineu com el va pronunciar l'esmentada senyora? Efectivament, com ho hauria fet una persona natural de Valladolid o de Burgos, amb un so gutural de la 'g' tal com s'emet en pronunciar -en castellà- Jaén o Jorge.

L'hàbit absurd de pronunciar cognoms valencians com si foren castellans és ben habitual, fins i tot entre els professionals de la ràdio i la televisió. És una mostra ostensible de submissió a l'amo, que transmet clarament el missatge "No som ningú; ni tan sols els nostres noms no mereixen ser pronunciats a la nostra manera, sinó a la vostra". Sucursalisme fonètic podria ser una bona denominació per a aquesta forma pràctica de genuflexió permanent.

No és, però, un fenomen aïllat, sinó que prové d'una actitud global i molt arrelada, que és el sucursalisme essencial. El podríem definir com la disposició estable sotmetre's en tot i per tot a aquells a qui consideren els seus amos. De motius perquè s'haja desenvolupat, prou sabem que n'hi ha. Fa més de 300 anys que la submissió abjecta ha pagat dividends a uns quants, a còpia de sacrificar drets, cultura, llengua, tradicions i benestar d'una majoria. Els sucursalistes, a força de beneficiar-se de la connivència amb monarques absoluts, colpistes i dictadors de tota mena han ocupat el poder polític durant massa segles i han fet mans i mànigues perquè la submissió esdevinguera la forma normal de comportar-se els valencians. 

D'antídots, però, també n'hi ha. El més potent es diu dignitat, i es tracta d'una recepta molt vella. Consisteix bàsicament a pensar que no som superiors a ningú, però tampoc inferiors. Es prepara en una solució composta per una part de trellat -consistent en assumir que ser valencià és tan legítim i valuós com ser qualsevol altra cosa- i una d'amor propi. Amb aquests ingredients, és factible trobar l'esma i els recursos necessaris per a aprendre a pronunciar els nostres noms i cognoms tal com ho fem els valencians, a escriure els topònims en la forma que els correspon, que és en la llengua del poble en qüestió, i no en dos, ni en tres ni en cinquanta-quatre. Si Teruel és sempre Teruel, per quins set sous Castelló ha de ser Castelló/Castellón?

I ja posats en faena, aprendrem que la medecina és tan potent, que en uns pocs dies ens sentirem capacitats per a mantenir-nos dempeus davant de qualsevol, per a mirar als ulls qui siga que se'ns pose al davant i -arribat el moment- per a reclamar allò que és nostre i ens pertoca, amb la mateixa enteresa i presència d'ànim amb què ho farien els naturals de qualsevol altre país del planeta.

No ho resoldrem tot pronunciant com toca els nostres noms ni fent sonar música valenciana en els nostres actes culturals. Però seria un bon començament. Si més no, transmetria un mínim de dignitat, en comptes del sucursalisme vergonyós i patètic que hem d'aguantar tantes vegades. 


dilluns, 24 de juny de 2013

No són analfabèsties, són lladres


La recent astracanada del valencià íber, ens l'hem agafada amb molt d'humor, tal com vam fer amb la del LAPAO. Està bé el sentit de l'humor. Ens fa riure, que quasi sempre és millor que plorar, i fins i tot ens pot donar forces, si no ens conformem amb la rialla. No hauríem d'oblidar, tanmateix, que ells van per feina. El PP ha tingut, des dels principi de la seua acció de govern al País Valencià, l'objectiu clar d'acabar amb l'ús social de la llengua dels valencians, i continua perseguint-lo de manera incansable.

Han implementat tots els mitjans al seu abast, des dels més subtils fins als més gruixuts, per tal de deslegitimar l'ús normal i espontani del valencià en tots els àmbits en què els ha estat possible. Com que l'escola era un dels que més se'ls resistia, la LOMCE impulsada pel ministre del somriure psicòtic els ha caigut com aigua de maig. No han oblidat en cap moment el seu objectiu: exterminar el valencià.

Ara es troben en una situació ben incòmoda. Assetjats en diversos fronts per algunes (massa poques) conseqüències de les múltiples activitats delictives en què s'ha basat el seu estil d'exercir el poder (potser 'executar' seia un terme més adient), ja treballen en l'escenari de perdre'l en les properes eleccions. No cantem victòria, però. Sens dubte intentaran canviar les regles del joc -a mitja partida- per tal de reduir l'impacte de la derrota.

D'altra banda, l'avanç del procés de independència de Catalunya els fa pensar, probablement, que nous actes de submissió incondicional ofrenats als seus amos madrilenys, els podran proporcionar beneficis en el futur. No sembla que siga una opció molt viable ni molt intel·ligent. Però fins ara, no han necessitat la intel·ligència. N'han tingut prou amb la subordinació.  

Ja sabem que el fet de no tenir ni ètica ni escrúpols ha estat fins ara un avantatge per a ells. Mai no els ha tremolat la mà a l'hora d'atiar qualsevol foc capaç de sembrar la divisió entre els valencians, si pensaven que això podi beneficiar els seus interessos electorals i econòmics (que al capdavall, són els mateixos, perquè el poder polític el volen per a enriquir-se). És per això que no els fa por el ridícul. No hi tenen res a perdre. No tenen cap prestigi a conservar. Poden dir les burrades més analfabèsties i posar-les per escrit. No els importa si afirmar que el valencià és una llengua íbera destrueix -d'entrada-el caràcter de llengua romànica.

Ara bé, la incertesa en què estan vivint, així com les batalles internes i la manca de lideratge ferm, els poden fer cometre errors. I caldrà que els aprofitem.  Podem riure i fer tota la conya que convinga sobre els jeroglífics íbers i la curtedat mental dels capataços del PP valencià. També convindrà, però, que anem fent passes decidides per a neutralitzar els intents de dividir-nos de nou amb nominalismes i altres foteses, per tal de seguir omplint-se les butxaques amb els nostres diners.

Caldrà utilitzar la via de la justícia, sí. Després de més de 40 sentències del Tribunal Suprem espanyol, que avalen que 'català' i 'valencià' són denominacions equivalents, no sembla molt legal un pronunciament com el dels diputats del PP a les corts. 

I si pot ser, la de les institucions europees, com ara el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Caldrà també que les universitats s'hi pronuncien. Els departaments i les càtedres, no sols de Filologia, sinó d'Història, hauran de posar de manifest que darrere d'una afirmació com aquesta no hi ha simplement ignorància (ningú amb una intel·ligència superior a la del mandril pot creure's una bajanada d'aquesta magnitud) sinó pura i simple mala fe.

I caldrà -sobretot- que no ens deixem desviar l'atenció per maniobres de distracció, i que ens centrem en assolir l'objectiu primer del qual depenen tots els altres: fer fora aquesta púrria de lladres, de les institucions valencianes.

dimarts, 28 de maig de 2013

Jordi Sebastià

Conec personalment, des de fa anys, l'actual batle de Burjassot. A diferència de molts dels personatges a què estem habituats en la política actual, és una persona amb una sòlida formació acadèmica. Professor d'universitat, investigador qualificat, escriptor d'obres tan recomanables com ara "El parany cosmopolita", en què desmunta amb erudició i habilitat l'engranatge argumental que habitualment s'utilitza per a camuflar un nacionalisme ranci de caràcter espanyolista, amb  paraules més o menys ben sonants i modernes.

També a diferència d'uns altres polítics, molt notòriament, personatges del PP que ocupen càrrecs i usufructuen prebendes, Jordi Sebastià no està imputat en cap cas de corrupció, ni és sospitós de cap mena de malversació o mangarrufa com les que trobem cada dia a la premsa (que no a la televisió si mirem Canal 9; em referia a la premsa més o menys independent i democràtica).  

Què té el PP per a contraposar a una figura com la de Jordi Sebastià? Diputats imputats per delictes tan presentables com robar diners a una ONG dedicada a atendre xiquets malalts? Càrrecs acusats de malversar cabals públics mitjançant empreses d'"amiguitos del alma"? Bròfecs d'escassa estatura mental capaços d'insultar públicament les dones, els mestres o qui faça falta, a canvi d'una quota de notorietat? Tresorers que podrien donar lliçons de criminalitat al mateix Al Capone? Borratxos i borratxes (ací és imprescindible el doblet) sempre disposats a impartir lliçons de pública virtut des dels seus caus de vicis privats, protegits per la força pública?

És des d'aquesta manifesta inferioritat moral, intel·lectual i ciutadana, que el PP, el partit que governa la Generalitat valenciana, opta per convocar una manifestació en harmònica companyonia i connivència amb el bo i millor de l'analfabetisme militant i l'apologia de la violència. Amb els que, no contents amb assassinar-lo, reivindiquen l'assassinat de Guillem Agulló i encara es permeten de fer-ne burla.

En un estat democràtic, aquesta convocatòria seria una cosa tan extravagant i incomprensible que cap partit en funcions de govern no s'atreviria a secundar-la. En l'estat que tenim, no hi veuen cap inconvenient. Els hereus del franquisme no troben cap inconvenient en assetjar un càrrec democràtic amb arguments tan sòlids com que "organitza orgies catalanistes".

La qüestió no és que el PP siga un partit de dretes. Ni que siga un partit espanyolista. Ni tan sols que siga un partit atapeït de corruptes, lladres i vividors sense escrúpols. La qüestió, ara mateix, és que el partit que ens governa, ja sense ni tan sols la legitimitat derivada dels vots (ningú no va votar Fabra) no és un partit democràtic. Perquè cap demòcrata del món no es manifestaria mai amb els energúmens que convoquen -amb el PP- la manifestació a Burjassot contra Jordi Sebastià. 

dimecres, 15 de maig de 2013

Opinió contundent: Matar el País Valencià


http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4115302/ferran-suay-matar-pais-valencia.html


El PP valencià aprovarà, amb la seua majoria absoluta (i absolutament al·lèrgica al diàleg) una norma que pretén impedir l'ús del terme País Valencià. Ja sabem que vetos i prohibicions són les estratègies preferides d'un partit que, estacat fins al coll en casos de corrupció i sospites clamoroses d'activitats delictives diverses, només veu en la llei un instrument per a imposar les seues obsessions. Particularment, les derivades del seu caràcter ultranacionalista.

Entre aquestes obsessions ocupa un lloc principal la que pateixen amb el nom del país. Obsessió curiosa, si tenim en compte que el mateix preàmbul de l'Estatut d'Autonomia, impulsat i votat pel PP, amb la connivència imprescindible del PSOE, diu: "Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l'autonomia valenciana [...]".

Potser és això, la concepció moderna, el que tant els molesta. Estarien més còmodes amb una concepció obertament feudal? Probablement sí, però crec que cal un esforç per entendre la bel·ligerància virulenta del nacionalisme espanyol (representat ara i ací fonamentalment pel PP, però no en exclusiva), que ara pretén prohibir una denominació que figura en el nom mateix de la majoria de les organitzacions cíviques, sindicals i polítiques que formen el teixit social valencià. 

Després de la mort de Franco, i durant el procés mal anomenat 'Transició', el País Valencià va viure un primer assaig d'allò que, anys més tard, s'ha mostrat com una constant: la completa unitat de criteri dels dos grans partits del nacionalisme espanyol en relació a l'organització territorial de l'estat. En aquells anys, la UCD i el PSOE van pactar una estratègia orientada  a amputar artificiosament el creixement de les forces polítiques valencianistes, en benefici -lògicament- d'ells mateixos. Aquella estratègia va aportar -entre més coses- la infausta barrera electoral del 5% (única en tot l'estat) per a poder accedir a les corts valencianes, i  la guerra bruta d'incitació a l'odi que acabà abocant a la vergonyosa batalla de València

L'obsessió malaltissa contra el nom País Valencià respon al coneixement profund del valor que tenen els símbols, per a qualsevol poble. Han tret profit de promoure l'analfabetisme desacomplexat i d'instigar a l'odi per qüestions com els colors de la bandera, el nom de la llengua i el del territori. I és perquè saben que la simbologia no és pas una qüestió menor. Algú s'imagina un estadi sencer cridant rítmicament "Co-mu-nitat Va-len-ciana"? Resulta senzillament impossible. No ho és, en canvi, esgargamellar-se cridant Espanya, o Astúries, o Catalunya. I això (òbviament, entre moltes altres) és una de les coses que fan país, que és el que -a tota costa- volen impedir. 

'Comunitat' és -sense cap mena de dubte- un nom menor, una paraula dèbil. Ens remet a 'comunitat de veïns' o 'comunitat de regants', quan no a 'comunitat religiosa', però no reflecteix de cap manera una idea sòlida de poble que es dota d'una organització política i social. 'Comunitat' és el nom de la forma administrativa (comunitat autònoma) adoptada en la constitució de 1978. És -només- un terme legal, una denominació. No és ni pot ser el nom d'un poble. És significatiu que els mateixos que mai no han alçat la veu quan els mitjans espanyols de comunicació ens han insultat amb el terme sucursalista 'Levante', sí que s'esvaloten -en canvi- davant el fet que siguem un país i que ens anomenem així. 

No ens deixem enganyar. Tota aquesta traca per a revifar lluites intestines i tornar a instigar l'odi, respon al fet que veuen que els perilla la continuïtat en el poder. Els importa ben poc la pau social o la convivència, perquè mai no han vist la política més que com una manera d'enriquir-se, ni la democràcia més que com un substitut convenient de les armes, quan aquestes ja no són sostenibles. I el nom País Valencià, eixes senzilles dos paraules, representen per a ells el pitjor dimoni: la imatge d'un poble que no es resigna a ser un simple apèndix d'un altre, i que -finalment- està en condicions de fer fora les sangoneres que l'han governat des de fa més de tres segles. 

És a aquesta por a la que reaccionen. I és per defensar els seus privilegis que no dubtaran a causar tant de mal com podran, i a enfrontar els ciutadans entre ells, si poden tornar a fer-ho. Enfront, només ens tenen a nosaltres, als que venint d'on vinguem i parlant com parlem, no estem acomplexats de ser valencians; als que no ens sentim superiors, però tampoc inferiors als altres pobles; als que sempre hem desitjat un nom digne per a un poble tan digne com qualsevol altre. Nosaltres som els valencians, i el nom és País Valencià. 

dissabte, 27 d’abril de 2013

Brutalitat lingüística

Les agressions de la policia espanyola, com la del 23 de març a Miquel Gironés, o la del 6 d'abril a un viatger en el tren de Girona, no són espontànies ni incontrolades. Darrere hi ha la necessitat de tot poder colonial, de mantenir la por dins  dels caps de la població. Ens inoculen dosis de pànic perquè no oblidem qui són els amos, i qui té el monopoli de la violència. 

Les agressions no són constants i quotidianes, com ho eren durant les primers dècades de la dictadura franquista, perquè no els convé. Perquè calculen que tindrien l'efecte de generar una contestació social i un ressó internacional que els resultaria contraproduent.

En canvi, els atacs violents esporàdics, duts a terme per valents membres dels cossos de seguretat que -armats i en parelles- abusen d'una persona desarmada, mentre violen sense manies els seus drets constitucionals (no era sagrada la constitució?, Ah, no, que és només l'article 3 el que importa), exerceixen un efecte molt convenient. Mantenen viva la flama de la por. Ens recorden, o més bé ens impedeixen que oblidem que ens poden fer mal quan vulguen.

Si més no, és això el que pretenen: recordar-nos que són ells qui tenen les armes. Que les nostres vides estan en les seues mans brutes, de carcellers i torturadors amb dècades d'impunitat que els avalen. 

I no és veritat que puguen usar-les. No és cert que puguen traure els tancs al carrer, o recuperar els camps de concentració. Molt al seu pesar, l'Europa de 2013 no és la de 1939. És per això, per tot el que no poden fer, que se centren en la tàctica de sembrar la por amb atacs puntuals, impredictibles. Se'n diu terrorisme psicològic. I potser es tracta d'una de les poques habilitats en què els esbirros espanyols excel.leixen.

I la resposta més contundent amb què poden trobar-se és precisament la dignitat amb què els responen les persones agredides.  Vull expressar el meu agraïment a la gent que, com va fer ahir Miquel Gironés, o Mateu Blay fa unes setmanes, és capaç de mantenir la serenitat, de mostrar als abusadors (uniformats o de particular) que no ens intimiden prou. Que els seus mètodes no funcionaran. Que amb tres segles d'imposicions, vexacions, espoliacions i humiliacions no han pogut amb nosaltres. 

Hom parla sovint de la dignitat que hi ha en la derrota, però aquesta dignitat, la de persones com Miquel Gironés, Mateu Blau, Joan Pueyo, Bernat Gasull o Saïda Saddouki, entre tants d'altres, és la dignitat de la victòria. És justament l'esperit que necessitem per a deixar de ser una colònia i passar a ser un país. 






divendres, 26 d’abril de 2013

Estatut exposat


Resulta molt il·lustratiu observar com el PP demana la retirada d'una exposició que es mostra a les corts valencianes (per acord previ de la Mesa) on el PP té la majoria absoluta. Podríem pensar que tal desgavell retrata una situació de descoordinació interna, de proporcions preocupants. No ho crec.

L'atzagaiada, em sembla, respon més bé a dos característiques dominants en l'estratègia política del neofranquisme. D'una banda, hi ha l'absolut desinterés per tot allò que està relacionat amb el poble valencià, que els pot haver dut a aprovar rutinàriament la celebració d'una exposició sobre l'estatut d'autonomia, sense ni tan sols dedicar uns minuts a pensar quin tipus de material podria conformar-la. "Una exposición sobre el estatuto? Buena idea, adelante" - Podria haver estat, essencialment, tot l'esforç intel·lectual que hi van dedicar.

No van pensar, però, que en l'època en què la societat valenciana es mobilitzava en favor d'un estatut d'autonomia, i popularitzava famós aquell crit de "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", o el cant que feia "de moment, de moment, volem l'estatut", ells ni estaven presents ni se'ls esperava. Més encara: estaven radicalment en contra de l'estatut (i de la llibertat i de l'amnistia).

I aquesta és la segona de les característiques que esmentava. L'estratègia consistent en sacralitzar precisament aquelles coses a què -en el seu moment- s'oposaven amb tot el lleu. Ho han fet amb l'estatut com ho han fet amb la constitució espanyola, i amb la paraula 'democràcia' Quan la gent eixia al carrer per reclamar l'estatut, els individus i les famílies que ara componen el PP estaven a casa, despotricant en perfecte castellà (això encara ho fan) de la xusma que es manifestava, i exclamant-se amb indignació per la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. 

Com s'estranyen ara que només hi haja les nostres banderes, símbols i consignes en una exposició històrica sobre l'estatut? Potser esperaven que -en el millor estil orwelià de 1984- el Gran Germà hauria reescrit la història, i allà on només hi havíem aquells que ells anomenen catalanistes, ocupant els carrers i lluitant per l'autonomia, apareixerien les seues cares, els seus símbols i el seu cinisme disfressat. Estan tan acostumats a fer això amb Canal 9, que potser s'havien pensat que també als arxius històrics havien arribat les seues manipulacions. 

Però no és així. L'exposició reflecteix un fet inqüestionable. Érem només nosaltres els qui volíem l'estatut. Com hem estat i som només nosaltres els qui volem una escola, una televisió, una premsa i una societat valencianes. I quan dic nosaltres, dic els valencians que ells anomenen 'catalanistes', i que fa dècades que malden per estigmatitzar-nos. 

I ho volen fer precisament per evitar que s'impose l'evidència de quina és l'autèntica etiqueta que respon a la realitat: la de 'castellanistes radicals', aplicada a ells mateixos. A ells que no s'immuten quan les estadístiques mostren que hi ha 730.000 valencians sense treball. A ells que, en canvi, s'escandalitzen de trobar senyeres i penons de la conquesta en una exposició centrada un un període històric en què tots ells ni tan sols s'havien llevat encara la camisa blava, i la senyera -amb blau o sense - els semblava una cosa subversiva i intolerable. 



divendres, 19 d’abril de 2013

Plataformes

El descrèdit a què han sotmés -i estan sotmetent- l'activitat política, els partits que han ocupat el poder des de la mort de Franco ha provocat, entre moltes altres conseqüències, una certa proliferació de plataformes que opten a assolir un cert protagonisme públic i polític. 

Sovint es presenten -i ho són- com a iniciatives sorgides des de la base (de baix cap amunt), que opten a unificar gent amb sensibilitats diferents, entorn d'alguns objectius comuns. La idea -sens dubte- és bona: juntem-nos per a assolir allò en què estem d'acord, i després ja resoldrem allò en què discrepem. És bona, però, únicament a condició que els mínims siguen autèntics mínims, i uno idearis polítics concrets i complets, camuflats de manifest unitari. 

Un dels terrenys en què és més viable arribar al consens és el de l'alliberament nacional. Conforme la gent va  adquirint consciència que la situació de subordinació que patim els valencians ens resulta ruïnosa, no ja en termes d'identitat o de cultura, sinó també -i sobretot- en el terreny estrictament econòmic, s'obre una possibilitat real d'arribar a construir majories favorables a un trencament real amb el sucursalisme que ens proposen (i imposen) els partits espanyols. 

Això pot interessar a tota mena de persones, de qualsevol ideologia política, perquè tots els pobles del món, sense excepcions, volen ser amos del seu destí, i destinataris dels seus recursos. És per això que els manifestos i plataformes que pretenen aglutinar gent en favor d'un procés d'alliberament nacional no haurien de prejutjar la ideologia dels possibles signataris. 

Si volem que molta gent signe i es comprometa amb un manifest que pretén ser punt de partida per a una futura República Valenciana, té algun trellat exigir que qui el signe estiga -a més a més- a favor de l'expropiació dels bancs, en contra de tindre exèrcit o a favor de la igualtat de gènere? O, dit d'una altra manera, no volem que signen el manifest aquells que, a banda d'estar a favor de recuperar la plena gestió dels recursos valencians per part del País Valencià, no tinguen clar si també són partidaris de tot un seguit de posicions polítiques, que són precisament les dels redactors del manifest?

Crec que no puc expressar-ho millor que el periodista Pere Cardús (Vilaweb, 17/04/2013), quan -inspirant-se en una obra d'Epictet, diu: "Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora".

,La meua proposta és que s'elabore un autèntic manifest de mínims. Una proposta que puga signar tota persona que siga partidària que els valencians recuperem la plena capacitat d'autogestionar-nos, que deixem de pagar tributs exorbitants a uns gestors ubicats a Madrid, que els gasten fonamentalment en ell mateixos, i ens en retornen només les escorrialles. Vull dir, un manifest que puga subscriurequalsevol que estiga a favor que els valencians tinguem casa pròpia. Les altres qüestions, com ara el material de què farem les parets o el color de la pintura, les haurem de decidir -amb mètodes democràtics, és a dir, respectant les opcions majoritàries- quan tinguem la casa. Tractar de fer-ho abans és, senzillament, dividir les forces i reduir les probabilitats d'assolir els objectius. 


dimarts, 9 d’abril de 2013

Intolerable discriminació de l'espanyol


Ara que el govern de José Ramón Bauzá, a les Illes Balears ha anunciat que els llibres de text del proper curs estaran escrits en 'balear' (sic), s'obrin dos interrogants de la màxima importància.

El primer seria (per dir-ho tècnicament) què collons és això del 'balear'? He sentit persones de les illes referir-se a la llegua que parlen com a 'mallorquí', 'menorquí' o 'eivissenc', de la mateixa manera que jo ho faig, utilitzant la denominació 'valencià'. Cap problema amb això. És el mateix que fa gent d'altres contrades quan anomenen la seua parla 'andalús' o 'murcià', per posar-ne dos exemples. 

'Balear', en canvi no és res de conegut. La parla de Mallorca pot distar tant de la d'Eivissa, com de la de Girona, i el parlar de Formentera pot resultar més semblant a algunes variants comarcals valencianes que no al mallorquí. Quin de tots serà el 'balear'? A banda de l'article salat, quines altres característiques tindrà? Fonèticament, serà com la parla de Sóller? Com la de Maó? o com la de Sant Ferran, a Formentera? Caldrà dir 'tassó' com diuen a Mallorca o 'got' com fan a Eivissa? 

La segona qüestió és el greuge inacceptable que es generarà respecte d'habitants d'uns altres llocs del mateix estat (el que paguem entre tots, si bé no tots el paguem per igual). Per quins set sous els infants d'Àguilas (Múrcia) no podran accedir a llibres de text en la seua pròpia variant dialectal, que -a més de ser diferent de l'espanyol estàndard- també ho és del parlar de la ciutat de Múrcia. Com és que la gent de Plasència o la de Càdis no podran gaudir de llibres en les seues riques variants dialectals?

Com és que només els ciutadans balears tindran dret a ser educats en la seua variant dialectal, i tots les altres persones que -de grat o per força- tenen passaport espanyol no podran accedir a un privilegi similar. No és això una discriminació intolerable i -molt probablement- anticonstitucional?

I les persones immigrades que procedeixen de països americans, no tindran dret a rebre l'educació en les seues varietats pròpies?. Basta veure una pel·lícula mexicana per a comprovar que les diferències són més que notables, amb l'espanyol estàndard de -posem per cas- la TVE. Els fills de famílies mexicanes, colombianes o equatorianes no podran educar-se en mexicà, colombià i equatorià? No havíem quedat que els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris? O això només és vàlid quan aprofita per a liquidar el català, l'èuscar o el gallec?

El senyor Bauzá faria bé de repensar-s'ho bé. És dubtós que un aguerrit nacionalista espanyol com ell tinga la voluntat d'introduir desigualtats tan notòries entre uns i altres ciutadans espanyols. O és que quan es tracta d'exterminar "la llengua cooficial que no és el castellà", tot s'hi val? 

Podríem pensar que aquesta nova atzagaiada del PP balear és el cas més brutal d'analfabetisme que hom pot trobar en un govern europeu. Estic convençut, però, que no és així. Els individus que han perpetrat aquesta maniobra no són ignorants. Són, senzillament, els exemples més evidents de supremacisme dèspota que s'han conegut en Europa des de 1945.