de l'horta estant

dissabte, 16 de febrer de 2013

Cal un centre valencià?


Potser el títol sembla una pregunta de caràcter filosòfic. Sobretot tenint en compte que una de les necessitats més peremptòries dels valencians és la d'autocentrar-nos; és a dir, mirar el món des d'allà on estem i vivim, i no des de –posem per cas– Madrid. No ho és, però. Vull referir-me, en canvi, a la possibilitat i conveniència d'un partit de centre en el panorama electoral valencià. 

Tots els països normals tenen espectres polítics que van des de la dreta fins a l'esquerra, sense que les diferències entre els partits estiguen basades en el grau de respecte envers el seu poble. En condicions normals, les diferències se centren en els models productius que defensen i també en les propostes d'organització social i distribució dels diners públics, però totes les forces polítiques mostren nivells pareguts d’interés i dedicació als recursos naturals, industrials i culturals del seu país.

El nostre, en això també, és una excepció. Després de la mort de Franco, el procés cosmètic que es va encetar (dir-ne ‘transició’ seria un insult a la intel·ligència dels lectors), va posar especial interés en convertir el panorama electoral valencià en una còpia burda de l’espanyol. Els dos partits espanyolistes van pactar –fins i tot- condicions especials (barrera del 5%) per tal de dificultar la presència de partits no sucursalistes en les corts valencianes.

Per tal d’assegurar l’èxit de la maniobra antidemocràtica, van esmerçar bona cosa de recursos econòmics i humans en atiar la divisió entre valencians per motius de caràcter simbòlic, com ara els colors de la bandera o els nom que havia de tindre la nostra terra i una de les llengües que parlem.

Ho van aconseguir. Ens hem passat dècades barallant-nos per eixes coses, mentre els partits espanyolistes, còmodament instal·lats en el poder, destrossaven metòdicament tot allò que podien, des de la llengua i la cultura fins al teixit productiu, passant per l’agricultura valenciana.

Durant les últimes legislatures, el PP, un partit que potser quedaria millor definit per l’expressió ‘màfia institucional’, ha fagocitat –gràcies a una acció política basada en un clientelisme radical i sense matisos– tot l’espai polític que va des del centre fins a l’extrema dreta més salvatge. I això és profundament anormal.

El centre polític és –en la major part dels països civilitzats– una opció amb sòlides expectatives d’assolir majories en qualsevol contesa electoral. Ho compartim o no, és fàcil d’entendre que la moderació i les propostes d’estil reformista capten l’atenció, l’interés i –eventualment– el vot de molts electors.

I els valencians necessitem que hi haja un partit de centre. I ens cal que siga un partit valencià i –per tant– valencianista. Es tracta d’una opció política actualment inexistent en el nostre panorama polític. No hi ha cap partit que mantinga posicions reformistes (ara mateix, és imprescindible que siguen radicalment  regeneracionistes); que siga capaç d’atraure empresaris, professionals i altres tipus d’electors que no se senten atrets per opcions d’esquerra, però que tampoc estan disposats a seguir deixant-se governar per una colla de lladres descaradament antivalencians i humiliantment sucursalistes, que posen sistemàticament els desitjos dels seus amos madrilenys per davant de les necessitats del seu poble.

El moment és ara, i crec que si apareix una formació capaç de proposar una acció política autènticament centrada en els interessos valencians, i netament superadora de trifulgues absurdes i polèmiques interessades, tindrà bones opcions de captar l’atenció de molts milers de valencians, que –a hores d’ara– ja deuen estar ben farts de les conseqüències desastroses dels governs sucursalistes que hem patit des de finals dels anys setanta.