de l'horta estant

dissabte, 27 d’abril de 2013

Brutalitat lingüística

Les agressions de la policia espanyola, com la del 23 de març a Miquel Gironés, o la del 6 d'abril a un viatger en el tren de Girona, no són espontànies ni incontrolades. Darrere hi ha la necessitat de tot poder colonial, de mantenir la por dins  dels caps de la població. Ens inoculen dosis de pànic perquè no oblidem qui són els amos, i qui té el monopoli de la violència. 

Les agressions no són constants i quotidianes, com ho eren durant les primers dècades de la dictadura franquista, perquè no els convé. Perquè calculen que tindrien l'efecte de generar una contestació social i un ressó internacional que els resultaria contraproduent.

En canvi, els atacs violents esporàdics, duts a terme per valents membres dels cossos de seguretat que -armats i en parelles- abusen d'una persona desarmada, mentre violen sense manies els seus drets constitucionals (no era sagrada la constitució?, Ah, no, que és només l'article 3 el que importa), exerceixen un efecte molt convenient. Mantenen viva la flama de la por. Ens recorden, o més bé ens impedeixen que oblidem que ens poden fer mal quan vulguen.

Si més no, és això el que pretenen: recordar-nos que són ells qui tenen les armes. Que les nostres vides estan en les seues mans brutes, de carcellers i torturadors amb dècades d'impunitat que els avalen. 

I no és veritat que puguen usar-les. No és cert que puguen traure els tancs al carrer, o recuperar els camps de concentració. Molt al seu pesar, l'Europa de 2013 no és la de 1939. És per això, per tot el que no poden fer, que se centren en la tàctica de sembrar la por amb atacs puntuals, impredictibles. Se'n diu terrorisme psicològic. I potser es tracta d'una de les poques habilitats en què els esbirros espanyols excel.leixen.

I la resposta més contundent amb què poden trobar-se és precisament la dignitat amb què els responen les persones agredides.  Vull expressar el meu agraïment a la gent que, com va fer ahir Miquel Gironés, o Mateu Blay fa unes setmanes, és capaç de mantenir la serenitat, de mostrar als abusadors (uniformats o de particular) que no ens intimiden prou. Que els seus mètodes no funcionaran. Que amb tres segles d'imposicions, vexacions, espoliacions i humiliacions no han pogut amb nosaltres. 

Hom parla sovint de la dignitat que hi ha en la derrota, però aquesta dignitat, la de persones com Miquel Gironés, Mateu Blau, Joan Pueyo, Bernat Gasull o Saïda Saddouki, entre tants d'altres, és la dignitat de la victòria. És justament l'esperit que necessitem per a deixar de ser una colònia i passar a ser un país.