de l'horta estant

dimecres, 24 de juliol de 2013

En defensa dels madrilenys

Diu el batle de Gandia, el senyor Arturo Torró (observeu que compleix els requisits per a ser càrrec del PP: nom en castellà i cognom valencià) que cal retirar l'obra del valencià Toni Miró perquè els madrilenys no l'entenen. Deu ser el mateix motiu pel que ha retirat també obres de l'excel·lent artista plàstic -també valencià- Artur Heras (observeu que ni ell ni l'Antoni Miró no podrien ser un càrrecs del PP; el nom en valencià deu ser una condició plenament desqualificadora).

Anem a pams. Entenc que -militant del PP com és el Sr. Torró- potser els únics madrilenys que coneix són un grapat d'energúmens del seu partit, que -tal com fa ell- quan senten l'expressió cultura valenciana, se'ls en va la mà al decret-llei. I potser sí, que té raó, i els seus amics madrilenys ni entenen, ni volen, ni poden entendre aquesta obra d'art, ni probablement cap altra. No ha de patir el Sr. Torró per això. Estudis científics demostren que la majoria dels mandrils (Mandrilus Sphinx) tampoc no entenen el sentit profund de la Monna Lisa. I -malgrat això- la direcció del Louvre ha decidit de mantenir-la en exposició.

De madrilenys, però, n'hi ha molts, i de totes les classes. Pam amunt o avall, tal com passa amb els valencians, els canadencs o els habitants de Kuala-Lumpur. N'hi ha de burros de solemnitat i de molt intel·ligents. N'hi ha d'incultes, que no entendrien ni la portada d'un còmic infantil, i de sofisticadament cultivats, capaços d'embadalir-se amb un concert de Jordi Savall o de gaudir d'un quadre d'Artur Heras. També n'hi ha que venen a Gandia a fer unes vacances de platja i se'ls en refot si l'obra de Toni Miró commemora la desfeta d'Almansa o una lliga del València CF. I què?

I què, Sr. Torró, i què? Pensar que una ciutat ha de supeditar els seus monuments als gustos dels visitants és una magnífica mostra de l'única estratègia política digna de tal nom  que practica el seu partit: el llepaculisme radical. Deixem de banda el robatori simple i directe, que no és -per al PP- estratègia sinó declaració de principis ideològics, perfectament cristal·litzada en la gloriosa expressió d'Andrea Fabra "que se jodan!".

Des d'una perspectiva psicològica, el que fan tants destacats membres del PP amb comandament en plaça no és tan difícil d'entendre. Torró i els seus coreligionaris practiquen una política consistent en pensar que com més s'acatxen i més submisament llepen les sabates dels amos castellans, més molles els pertocaran en el repartiment del pastís. I cal dir que els ha anat bé, mentre hi havia un gran pastís a repartir. Passa que, a cop d'endur-se'n porcions calentetes a Suïssa, i d'ensobrar-ne moltes altres, el pastís ha anat quedant-se en no res. Ells mateixos ja ho saben això. Però -ai las- els hàbits són molt més difícils de canviar que les meres percepcions de la realitat. 

I és freqüent observar -en tots els àmbits- que la realitat canvia més de pressa que els costums ben arrelats de les persones. Especialment quan l'hàbit més arrelat és el d'obeir. Potser és per això que els Torrons i tota la patuleia de peperos valencians, després de segles de fer de la subordinaciò abjecta la seua virtut principal, no tenen prou reflexos ara per a canviar d'estratègia. No saben fer res més que sotmetre's a l'amo i esperar la carícia. I quan no l'obtenen, només poden pensar que cal fer més ofrenes. No n'hi ha prou amb regalar-los la dignitat, la identitat, el territori, les carreteres... Han de fer més ofrenes que demostren a l'amo que ells són els millors esclaus que poden tenir mai- semla que es diuen.

No han aprés mai allò de 'Roma no paga traïdors', bàsicament perquè Espanya sí que ha recompensat llargament els traïdors. Amb les molles del pastís, és veritat, però són unes molles que han fet riques unes quantes famílies d'origen valencià. No cal donar-ne els noms. Reviseu senzillament la darrera llista d'imputats, i afegiu-ne unes quantes que encara deuen estar en la llista d'espera. 

Retirar (i destruir) obres d'artistes valencians és un acte vergonyant, digne de passar a la història, justament de la manera en què hi passaran el Torró i molts altres: com a autèntics esbirros d'un estil de fer política i d'exercir el poder, que necessàriament ha de caducar ara. En bona part, això està en les nostres mans.  

dimarts, 9 de juliol de 2013

Sucursalisme fonètic i essencial


El passat 7 de juliol es jugava, a Xaló (Marina Alta) la final del campionat de llargues, de pilota valenciana, que enfrontava els equips de Murla i Agost. Arribant al carrer de l'Església, on es jugava la final, era difícil no parar atenció a la música que sonava a tot volum. Totes les cançons eren en espanyol. Algú pot imaginar una celebració de cultura popular castellana o francesa, en què el 100% de les cançons seleccionades sonaren en un altre idioma? És evident que la resposta és un NO rotund. Això és impossible, i ho conbsiderarien un insult.

Per contra, es veu que la Federació de Pilota valenciana troba que una final de la varietat més antiga del nostre joc nacional queda perfectament ambientada amb les cançonetes de moda en la llengua dels castellans. Potser ho feien per mantenir la coherència amb la pancarta que presidia el carrer, que resava -en estricta aplicació del bilingüisme castellà/espanyol, preferit pel partit que n'ostenta el poder: "La Diputación de Alicante siempre con el deporte".

Ben passades des quatre de la vesprada, una dona de la Federació de Pilota agafava el micròfon per a presentar els jugadors de cada equip. En el de Murla, dos dels components tenen per cognom Giner. Endevineu com el va pronunciar l'esmentada senyora? Efectivament, com ho hauria fet una persona natural de Valladolid o de Burgos, amb un so gutural de la 'g' tal com s'emet en pronunciar -en castellà- Jaén o Jorge.

L'hàbit absurd de pronunciar cognoms valencians com si foren castellans és ben habitual, fins i tot entre els professionals de la ràdio i la televisió. És una mostra ostensible de submissió a l'amo, que transmet clarament el missatge "No som ningú; ni tan sols els nostres noms no mereixen ser pronunciats a la nostra manera, sinó a la vostra". Sucursalisme fonètic podria ser una bona denominació per a aquesta forma pràctica de genuflexió permanent.

No és, però, un fenomen aïllat, sinó que prové d'una actitud global i molt arrelada, que és el sucursalisme essencial. El podríem definir com la disposició estable sotmetre's en tot i per tot a aquells a qui consideren els seus amos. De motius perquè s'haja desenvolupat, prou sabem que n'hi ha. Fa més de 300 anys que la submissió abjecta ha pagat dividends a uns quants, a còpia de sacrificar drets, cultura, llengua, tradicions i benestar d'una majoria. Els sucursalistes, a força de beneficiar-se de la connivència amb monarques absoluts, colpistes i dictadors de tota mena han ocupat el poder polític durant massa segles i han fet mans i mànigues perquè la submissió esdevinguera la forma normal de comportar-se els valencians. 

D'antídots, però, també n'hi ha. El més potent es diu dignitat, i es tracta d'una recepta molt vella. Consisteix bàsicament a pensar que no som superiors a ningú, però tampoc inferiors. Es prepara en una solució composta per una part de trellat -consistent en assumir que ser valencià és tan legítim i valuós com ser qualsevol altra cosa- i una d'amor propi. Amb aquests ingredients, és factible trobar l'esma i els recursos necessaris per a aprendre a pronunciar els nostres noms i cognoms tal com ho fem els valencians, a escriure els topònims en la forma que els correspon, que és en la llengua del poble en qüestió, i no en dos, ni en tres ni en cinquanta-quatre. Si Teruel és sempre Teruel, per quins set sous Castelló ha de ser Castelló/Castellón?

I ja posats en faena, aprendrem que la medecina és tan potent, que en uns pocs dies ens sentirem capacitats per a mantenir-nos dempeus davant de qualsevol, per a mirar als ulls qui siga que se'ns pose al davant i -arribat el moment- per a reclamar allò que és nostre i ens pertoca, amb la mateixa enteresa i presència d'ànim amb què ho farien els naturals de qualsevol altre país del planeta.

No ho resoldrem tot pronunciant com toca els nostres noms ni fent sonar música valenciana en els nostres actes culturals. Però seria un bon començament. Si més no, transmetria un mínim de dignitat, en comptes del sucursalisme vergonyós i patètic que hem d'aguantar tantes vegades.