de l'horta estant

dimecres, 25 de setembre de 2013

Cultura de l'abús


El de Carles Mateu  és segurament el més notori d'una llarga sèrie de casos de discriminació lingüística perpetrades per autoritats policials, en els últims mesos. No és pas un cas únic ni nou. I precisament per això il·lustra molt bé l'estil de fer d'unes institucions, les espanyoles, que -de grat o per força- resulten inevitablement decisives en les nostres vides.

La fonamentació cognitiva de tots aquests abusos és la idea que hi ha idiomes superiors i inferiors. I com que les llengües són productes evolucionats en grups humans concrets, això implica -necessàriament- que hi ha éssers humans superiors i inferiors. En els casos que ens ocupen, vol dir que per a la Guàrdia Civil i els altres cossos policials espanyols, els castellans són superiors a la resta. I és per això que actuen en conseqüència.

Com ha dit, al congrés espanyol dels diputats, Joan Tardà, un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats. És a dir, que no es tracta de reminiscències de la vella guàrdia franquista sinó -ben al contrari- de la manera de fer de les noves generacions d'agents de l'ordre espanyols. Això desvela l'existència -i més encara: la dominància- d'una cultura institucional de caràcter supremacista. Una cultura que justifica, tolera i probablement fomenta actituds de menyspreu cap a un ampli grup de ciutadans amb passaport espanyol: tots aquells que tenen com a pròpia una llengua que no és la castellana.

És especialment greu que la cultura de l'abús no se circumscriu a uns cossos policials més o menys dominats per individus impulsius i d'escassa formació, sinó que s'estén plenament a l'administració de la justícia. L'argument esgrimit pel jutge a l'hora de condemnar en Carles Mateu a sis mesos de presó fa feredat. Diu sa senyoria que el conductor s'adreçava en català als agents de la Guàrdia Civil com a estratègia per a retardar la prova d'alcoholèmia, per tal d'evitar un resultat positiu. L'argument és impecable: un ciutadà només pot fer ús d'un seu dret constitucional (expressar-se en la seua llengua, perfectament cooficial) més que com a instrument per a ocultar un delicte!.

No tinc els coneixements legals necessaris com per a dir si això és o no prevaricació. Sí que puc, en canvi, afirmar que és una violació flagrant, no sols de la lògica humana més elemental, sinó dels drets que ens haurien d'assistir a tots, pel fet de ser persones i viure en un estat que es reclama de dret. 

Que la policia abuse dels ciutadans, ja siga per motius de raça, orientació sexual, classe social o llengua, és profundament preocupant per a una societat democràtica. Que ho facen els jutges és letal. Un estat no pot considerar-se democràtic o de dret quan la casta judicial consagra la discriminació d'uns en benefici d'uns altres, i sanciona el fet que uns ciutadans siguen considerats i tractats (maltractats) en virtut d'unes característiques (en aquest cas la llengua) que els són pròpies, i que estan absolutament reconegudes per la legislació vigent. 

Crec que la intensificació d'aquesta cultura de l'abús sistemàtic està relacionada amb el procés que està vivint Catalunya cap a la independència. La jerarquia espanyola té la por al cos i desferma els mateixos mecanismes que ha fet servir històricament (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada), basats en la repressió, per tal de dissuadir altres territoris i ciutadans, d'emprendre camins similars. Pretenen instal·lar-nos la por al cos. I tenen moltes probabilitats d'aconseguir-ho si les autoritats judicials permeten que individus armats, perillosos i uniformats imposen el seu supremacisme a una població desarmada, que ha crescut en la il·lusió (potser caldria dir-ne 'engany premeditat') que vivim en un estat de dret, en què les lleis estan fetes per a protegir tothom per igual. 

És per això que crec que els abusos no aniran a menys sinó a més, i que hem de trobar la manera de parar-ho com més prompte millor. Ho hem d'aturar en tots els nivells, però especialment en els de caràcter internacional, perquè poc podem esperar d'un sistema judicial com l'espanyol que consagra -fil per randa- el mateix supremacisme que emanava dels pilars de la dictadura franquista. El que ens juguem és molt gran: ens juguem el dret efectiu a ser qui som sense haver de demanar perdó a ningú.