de l'horta estant

diumenge, 1 de setembre de 2013

Sobre les agressions


Publicat 17/08/2013 a http://blogs.laveupv.com/ferran-suay/blog/1222/sobre-les-agressions

En els últims mesos, els valencians hem acumulat un seguit d'agressions protagonitzades per policies i similars, que paga la pena d'analitzar amb una mica de detall.

El primer aspecte a destacar és de caràcter positiu. Es veu que hi ha un cert percentatge de la població que ja considera legítim i normal adreçar-se a les autoritats en qualsevol de les dos llengües oficials, i no únicament en la llengua dels castellans. Això potser indica que, malgrat els esforços incansables dels successius ocupants del Palau de la Generalitat, els valencians no hem renunciat completament a la nostra dignitat.

La resposta de les esmentades autoritats (Guàrdia Civil, Policia Nacional espanyola, Policia local o guàrdies de seguretat) sí que resulta -en canvi- preocupant en un suposat estat de dret. Per a entendre-la cal recordar que totes les llengües s'imposen inicialment per la força bruta. No hi ha cap poble en el món que haja renunciat voluntàriament a usar regularment i transmetre als fills el seu idioma. Quan això passa, la causa és -invariablement- una ocupació militar que amenaça i exerceix la violència contra els parlants.

En el nostre cas, no cal que ens remuntem molt en la història per a trobar el moment en què això era el pa de cada dia. Les persones que ara tenen 80 anys o més, ho recordaran en primera persona. I en cada família valenciana circulen, segurament, històries que ho testifiquen. Com en tot programa d'aprenentatge ben dissenyat, el càstig i el reforç s'administren -inicialment- d'una manera consistent i sistemàtica, amb tanta freqüència com és possible assolir. És per això que els usos que es perden per a la llengua pròpia són fonamentalment els públics. L'administració, l'escola o els espectacles són entorns fàcilment controlables per mitjà de policies i altes autoritats colonials (mestres, capellans...).

Més difícils de controlar i reprimir són els àmbits familiars i informals, i és en aquests entorns on la llengua autòctona conserva més vitalitat. No és perquè els ocupants no vulguen també exterminar-la en aquests àmbits, és perquè no tenen prou agents de repressió com per aconseguir-ho. Aquesta fase ha d'esperar, per tant, algunes generacions, fins que s'ha assolit el desprestigi de l'idioma fins a tal punt, que els mateixos parlants renuncien a usar-lo. Hom pot considerar voluntària aquesta renúncia? Només els cínics més insensibles gosarien contestar afirmativament aquesta pregunta.

Arriba un moment en què l'ús de la força bruta (sancions, abusos, ridiculització en públic, exclusions...) ja no és tan necessari i pot ser substituït per sistemes més dissimulats. És el moment en què interessa més parlar de 'bona educació' o del fet que les llengües són només vehicles per a fer-se entendre i -per tant- és millor usar la que sap més gent (això, després d'haver forçat pobles sencers a aprendre l'espanyol, és d'un sarcasme difícil d'obviar).

Abandonar del tot la intimidació, però, no els interessa del tot. Especialment si les concessions mínimes pactades pels partits espanyolistes durant la farsa que els agrada molt anomenar 'Transició', han produït -com a efecte secundari i indesitjat per ells- un sector de població decididament partidària de gaudir dels mateixos drets que els seus conciutadans de llengua castellana.

És aleshores quan consideren convenient reeditar el mètode primari d'imposició, i tornen (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada) a intimidar i maltractar el personal, perquè deixen d'expressar-se amb normalitat en valencià. No els convé, però, fer-ho de manera quotidiana i general, com en els inicis del franquisme. Això tindria, ara mateix, massa mala premsa. És més intel·ligent fer-ho d'una manera dosificada, que puga presentar-se com a fets aïllats i esporàdics.

I és això el que ens trobem ara mateix. Uns fets que, en uns cossos de seguretat teòricament subjectes a una legalitat que consagra el bilingüisme, només és possible amb un nivell molt elevat de tolerància per part dels comandaments. No cal que donen instruccions específiques als agents, per què maltracten els valencianoparlants. Només cal -això sí- que siguen clarament tolerants amb els abusos, que justifiquen sistemàticament les actituds supremacistes dels policies, que menystinguen la gravetat de les denúncies. Ens sona la jugada?

No és cap novetat. Es tracta de l'aplicació al terreny sociolingüístic de la mateixa norma que ha dominat l'evolució política des que va morir Franco, i deixà la cadira al seu successor. Potser la podem resumir així: (1) Els privilegis assolits per la força de les armes no es qüestionen; (2) Mentre es poden mantenir sense tornar a recórrer a la violència, es mantenen; (3) Si sembla que es poden perdre, el recurs a la violència torna a ser admissible, i es tracta només de trobar la manera d'ocultar-lo i/o justificar-lo.

L'única solució estable que tenim a l'abast és la de dotar-nos d'una administració pròpia i democràtica, plenament decidida, a no que no consentir de cap manera els abusos lingüístics (ni contra nosaltres, ni contra ningú). Serem capaços d'aconseguir-ho?